gumets
Ricky's (I)
.jpg)
Eren els anys 60 i els "Ricky's" triomfaven tant o més que "Los Brincos".
Quan no tocaven, es deixaven veure ben sovint pels bars i sales de ball més de moda de Barcelona, on una munió de fans s'hi atansaven i aprofitaven l'ocasió per a fer-s'hi una foto per al record.
Als Ricky's els hi encantava ser famosos.
Festes, concerts, alcohol, balls, dones,... La vida els somreia i no es podien estar d'aprofitar-ne els avantatges.
Ells mai haguessin pensat arribar fins aquí, i en certa manera sabien que sempre podien tornar a caure en l'anonimat.
I era segurament per això que volien realment disfrutar-ho.
I ningú els aturaria.
Ningú els hauria d'haver aturat.
Fa impresió veure una foto d'uns desconeguts fa 40 anys. Immaginar el que els va passar, com van arribar a la foto, i com van continuar.
Ser trobades en una brossa, tirades, intentant ser eliminades, les omplen de misteri, d'historia.
En tinc més fotos, aixi que: continuarà...
Al seu lloc
Ha hagut d'arribar el maleït i/o benaurat govern dels socialistes a Madrid per a que allò que els lladres de la SGAE no ha volgut aconseguir (potser els hi interessa més cobrar els cànons imposats) sigui finalment realitat.
Els llibres i CDs deixen de ser productes de luxe (16% d'IVA) per a passar a tenir un 4% d'iva els CDs i un simbòlic 1% els llibres. (vilaweb).
És sens dubte una bona notícia per a la cultura, escriptors i artistes (a més de per a la meva butxaca), ja que fer accessible allò que ha de ser accessible, la cultura, és quelcom essencial.
Hi ha coses que simplement s'han de posar al seu lloc.
Treu punta
.jpg)
La Maquineta al llapis: Cada dia pintes millor...
El llapis a la maquineta: És gràcies a tu. Ets tu qui treus el millor de mi.
Spams
Feia temps que volia parlar sobre l'spam, i avui, quan ja arriba fins i tot al temple de les bitàcoles (un parell de bitàcoles que, amb un ritme trepidant d'escriptura, s'actualitzen cada 15 minuts...), n'he tingut l'excusa.
Deixar el correu a qualsevol lloc d'una web o a un mail en cadena és fer-ne presa fàcil.
Ben aviat la teva bústia d'entrada estarà ben plena de missatges del tipus 'allarga el teu penis', 'planta cara a la calvície', 'títols universitaris sense estudiar' o, un dels més sorprenents que he rebut últimament, que em volia vendre un programa per a reduïr l'spam.
Sembla una màfia xina d'aquelles que passen pels establiments a les pel·licules cobrant la paga mensual, i si no es paga, són ells mateixos qui s'encarreguen de fer desaparèixer la botiga.
Existeixen també, dins del mateix gènere, possibles fraus per a (no en puc dir d'altra manera als que hi cauen) rucs. És el cas per exemple de la senyora Estrada, qui em promet una gran quantitat de diners 'desesperadament'.
Però l'spam no sols existeix a internet. Estem contínuament envoltats d'spam. Cartells publicitaris del cotxe del moment, paperets de propaganda electoral, gorres de 'jack daniel's',
altaveus anunciant un tren, pintades a les parets del pintor de torn,...
L'spam ens envolta hora a hora i siguem on siguem.
És més, nosaltres fem spam de nosaltres mateixos cap a tothom, ens publicitem sense saber-ho. Venem el nostre producte, que és nosaltres mateixos, a cada paraula i gest que fem.
Sol·lucions? ben poques, però el millor quan la saturació d'spam és ja inaguantable, és estirar-se al llit una estona, ficar rammstein (per dir alguna música dura i que no entengui) a un bon volum, i desconnectar.
Dit i fet. Això mateix faré jo ara.
h = 2A / b
Parlem d'altures.
M'agradaria saber qui és que medeix les altures. Nou de cada deu àvies han dit alguna vegada 'ui, que alt que estàs! si que t'has fet gran!'.
Alt. Alt comparat amb què?
A mi que no m'enganyin. Hi ha altures i Altures. Totes diferents de les altres; però quina és realment alta? o dit d'una altra manera; quina és la més baixa?
I si un dia jo sóc alt i l'endemà sóc baix? depèn de mi o depèn de qui m'ho estigui dient? La comparació per a arribar a tal conclusió ha estat presa amb el mi d'ahir o amb un altre jo?
No valen pas els centímetres en aquesta lluita. Un centímetre és convencional, massa racional i fins i tot (valga'm déu!) internacional. L'altura és personal, inconscient i subjectiva.
Doncs més centímetres no és més altura. Doncs l'altura no depèn sols de mi. Doncs no controlo els ulls dels altres.
Qui m'assegura a mi ser alt? Millor dit: sóc alt? ho he estat mai?
Així doncs; quant faig jo d'alçada?
Foteu-vos!!!
(i això que no sóc massa aficionat al futbol!!)
què hi farem, és un madrid barça.. guanyat al Bernabeu!
Salvem el Comú
Un dels únics espais naturals que queden a Calafell, la muntanya del Comú, es veu ara amenaçada per l'especulació immobiliària, amb el beneplàcit de l'ajuntament.
La construcció de la nova piscina municipal, primerament projectada en un altre espai molt més cèntric de Calafell, és un clar pas per a poder urbanitzar una zona fins ara lliure d'aquesta pressió. Llastimosament, com sempre, els diners manen.
Podeu saber-ne més a calafell.tk, on també hi podeu deixar, si voleu, la vostra firma per a fer palès que part de la societat no està a favor d'aquestes maniobres, tanmateix massa freqüents arreu del territori.
Taüts
Des del 1991 (guerra del Golf) que no es veien taüts coberts amb banderes americanes arribant als EUA.
Simplement es censuraven, no se'n permetia la divulgació periodística per a no afectar l'opinió pública.
Per a no a afectar l'opinió pública o per a que l'opinió pública no afectés al govern?
Doncs una pàgina d'internet, The Memory Hole, ha aconseguit imatges dels fèretres provinents de l'Iraq, les quals han estat també publicades a molts diaris estatunidencs.
Els fets que ocorren a diari a l'Iraq no passen desaparcebuts arreu del món. Però fins ara les conseqüències no eren clarament mencionades al país on més afecten, els EUA (Sense tenir en compte l'Iraq, és clar).
I com era d'esperar, una població no acostumada a aquest tipus d'escenes (però sí a veure retransmissions d'assassinats a la cadira elèctrica per la televisió), s'ha escandalitzat, com ja va passar el 91 amb la guerra del Golf quan va comportar un canvi polític.
Les morts són la terrible causa d'una guerra sense sentit si no és l'econòmic. Una guerra que sols ha evidenciat el trencament entre el món islàmic i l'occidental. Una guerra que sols aporta mort.
Esperem doncs que, si hi ha un canvi polític a la Casa Blanca, Kerry faci el mateix que Zapatero en quant a president del govern: retirar-se després d'acomplir les seves obligacions amb la gent del territori (que, com a destructors del país, són moltes més que no pas Espanya).
Però, sobretot, cal que se sentin les bases per a que no es torni a produir una altra bajanada com aquesta.
Llibertat
Ma mare m'ha regalat el 'cuina x solters'. Li he preguntat si era una indirecta.
No m'ha contestat.
Per si de cas, que algú em prepari un llit; o si sabeu d'un pis amb un lloguer baixet, feu-m'ho saber. Gràcies.
Parlant de llibres. Avui ja us he regalat la rosa (maca eh! és del jardí de casa), i ara toca la lletra.
Us delectaré amb el relat guanyador del primer premi Alfons Costafreda (primer premi de narrativa catalana de batxillerat de l'IES A. Costafreda de Tàrrega), cortesia de l'autora, jacqueline.
Apa, disfruteu-lo (en pdf): llibertat
.jpg)
Queixa
Em queixo d'aquells que no paren de queixar-se.
M'en queixo. Vull queixar-me'n. Tinc dret a queixar-me'n.
Queixes infundades, queixes inútils, queixes que no valen la pena ser dites. Queixes que no valen la pena ser contestades.
Però queixeu-vos. Queixeu-vos, que si no potser no tindré de què queixar-me.
Llibres per Sant Jordi
No recomanaré cap llibre per aquest Sant Jordi, més que res per què penso que no sóc ningú com per a recomanar-ne, i més si encara no els he llegit. Així que sols anomenaré aquells que segurament acabaré comprant.
Com molt bé es diu avui a quaderns (article "inevitables comentaris sobre Sant Jordi"), és en aquest senyalat dia quan es ven una molt considerable part dels llibres de tot l'any. I això, mirat fredament, vol dir que Sant Jordi és un "va, comprem un llibre, que avui toca".
Però un llibre no s'ha de comprar per compromís amb res. Sols pel gens fútil fet de disfrutar-lo.
Així doncs, la llista següent no són compres sols de Sant Jordi, si no algunes de divendres i algunes de futures. Per què si un avantatge té Sant Jordi és la gran quantitat de llibres que s'hi dónen a conèixer.
I aquests són els susceptibles de ser comprats:
- La Pell Freda, Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2003). N'he llegit tantes bones crítiques i fa tanta bona pinta que no me'n puc estar, simplement.
- Elizabeth Costello, J.M. Coetzee (Empúries, 2004). La curiositat per l'últim premi Nobel de literatura em fa tirar cap a aquest llibre. A més (i factor prou important) sembla ben interessant.
- Les veus del Pamano, Jaume Cabré (Proa, 2004). L'he vist, n'he llegit la contraportada i he pensat que el volia, res més.
- Quietud Perduda, Miquel Martí i Pol (Edicions 62). Mai he estat gran amant de la poesia, però últimament, entre en Llach, la mort de Martí i Pol i certes infuències poemils, m'han vingut ganes de llegir-ne una mica. I vaig al que ja sé que m'agrada.
- Marina, Carlos Ruiz Zafón (edebé). N'he llegit tan bones com males crítiques. Igual que per a 'l'ombra del vent'. Però a mi 'l'ombra del vent' em va agradar molt. Així doncs, ara toca 'Marina'.
- Assaig sobre la Lucidesa, J. Saramago 
(Edicions 62). Vaig llegir per primera vegada Saramago amb 'l'home duplicat'. Em va aburrir durant bona part del llibre, però el final ho va compensar tot. Toca donar-li una altra oportunitat.
Aquests són doncs, per ara, els candidats a acabar als meus prestatges (ja plens ara mateix). Trobo a faltar algun llibre de no-ficció, però bé, segur que també en cau algun.
I, és clar, podeu opinar, recomanar...
Obrint Pas! La lluita continua!
Arribes a l’estació i veus els primers turistes estrangers amb les seves vestimentes. Et fiques a esmorzar a la terrasseta de l’escola, el sol pica, fa calor. També observes que a la platja hi ha les primeres persones prenent el sol. Tot això, et fa pensar que comença l’estiu i per tant, els concerts arribaran aviat i massivament. I aquest estiu, tenim des del 12 d’abril nou cd d’obrint pas al carrer.
Avui toca parlar del nou CD d’Obrint Pas, La flama. Si no els coneixeu, Obrint Pas és un grup de joves valencians que s’ajuntaren a principis dels noranta per tal de fer música combativa. Els caracteritza el so de la dolçaina, creant així una empremta pròpia i inconfusible. La seva música va des del hardcore fins al folk, passant per l’ska i el reggae. Tenen al mercat quatre cd’s, indispensables a les estanteries de les persones que ens agrada escoltar música amb un discurs combatiu.
La flama, comença amb la frase “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” de Vicent Andrés Estellés. La Flama segueix l’estil de Terra, la dolçaina i els sons tradicionals impregnen les sevs cançons d’homenatge als combatents del feixisme durant la guerra civil. Tot i així, el títol del cd, es refereix al Correllengua i a tots aquells que transporten la flama de la llengua i la cultura dels Països Catalans. Per la gent que encara no el tingui i sigui seguidor d’aquest grup, dir-lis que no esperin molt a comprar-lo. Els que no l’heu sentit mai us podeu baixar dues cançons seves d’aquest últim treball a la seva web oficial.
Per últim, parlar dels seus directes. Anar a un concert d’ells es diversió assegurada. Aquesta diversió barrejada amb el sentiment combatiu col·lectiu. Tot allò que no es pot trobar en un pub o discoteca.
En definitiva, Obrint Pas és per mi un acompanyant de lluita indispensable per animar-me a lluitar cada dia més i amb més força! Visca els Països Catalans! Com deia Joan Fuster i Obrint Pas al cd Terra, “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”
- enganxat per palomo -
El tetris de la RENFE
Un s'adona que, finalment, per a RENFE som peces d'un tetris de mai acabar.
Quan les coses van bé, a velocitat lenta (primers nivells) o moderada (uns nivells més endavant), les peces van quadrant i un pot, si més no, assentar-se (incòmodament) a algun seient.
Quan el nivell és més alt i la velocitat puja, la gent ja s'ha de quedar dreta, arrepenjada a alguna paret. Incòmode però acceptable.
El problema és quan, a més d'enfrontar-se a un nivell alt, hi trobem una pantalla massa petita per les peces que s'hi ha d'ubicar o que algú del tetris del costat, ens llanci les seves peces.
És llavors quan la pantalla s'emplena, cap nova peça és capaç d'entrar, i el joc acaba. I acaba amb totes les peces entortolligades entre si. Un desastre, vaja.
Culleretes
Beure's la xocolata desfeta a culleradetes petites és l'únic remei per a poder assaborir llargament una tassa que de ben segur alguna culleradeta acabarà.
Aprofitem doncs cada xarrupadeta no?
Baves
Des de que vaig veure dificultosament la llum per primera vegada, després d'haver de trencar una incòmode closca i sortir de sota terra, sempre m'havia preguntat com coi m'ho faria per administrar el meu sexe. Déu nostre senyor es descuidà de definir-me'l.
Sentia a parlar que d'altres bèsties -aquelles tan grosses amb dos peuots aixafa germans- en tenien sols un, de sexe i, per tant, sempre sabien quin havien de fer servir.
Vaig decidir doncs no fer-ne servir cap fins que en tragués l'aigua clara. No volia de cap manera que es pogués produïr una situació com ara "i ara quin vols que faci servir, carinyo?" o "va, carall, que estic esperant que et decideixis!"
I m'ho vaig jugar a l'enciam. El vaig llançar amunt, i va caure panxa avall, cosa que volia dir que d'aquell moment en endavant, seria una cargol.
Les meves babes començaren a circular vers aquells qui volien ser uns bons mascles. I jo vinga pondre ous.
Però la situació no em satisfeia, pensava llavors que estava ignorant una part de mi que tenia també un gran potencial sexual.
Vaig començar doncs a fer de mascle. Però trobava a faltar l'altra condició. I vaig decidir fer allò que Déu no va voler fer per mandra. Ara seria un cargol de dia i una cargol de nit.
Ara, sóc un cargol transvestit.
De talants
Aznar ha passat ja a la història com a president del govern espanyol.
I potser en part és això el que ens fa estar contents amb el canvi i tenir-hi esperances. Aquest nou 'talant' tan repetit durant les sessions d'investidura promet; però també espero que el talent acompanyi, si no, el talant no servirà de res.
Per ara el transvassament de l'ebre no es tira endavant (visca!), ni la 'ley de calidad', i ben aviat es legalitzaran els matrimonis entre homosexuals, a part de les típiques (però no per això menys necessàries) promeses d'igualtat laboral entre sexes, millora de la immigració...
I a més Zapatero s'ha compromés a fer del català llengua oficial d'europa. Potser és tard ja, però com a mínim hi ha el compromís de defensar la nostra llengua i cultura.
Vaja, que per molt que sigui un govern espanyolista (ja veurem com reacciona a segons quines coses), com tots, la millora és substancial.
Com va dir Josu Erkoreka (PNB), el diàleg és el principi de la democràcia, i no ens hauria 
d'estranyar gens que Zapatero el defensi. Però venint del que venim, no hi ha ni punt de comparació.
Per cert, no sé si haureu captat un acudit que han fet avui al telenotícies vespre: "CiU ha votat en català". Clar, han dit 'abstenció'. I ERC ha hagut de dir 'sí', paraula que, casualitats de la vida, s'escriu, es pronuncia i significa el mateix en català que en castellà. Ara, de ben segur i vistes les ja típiques i gastades crítiques, CiU ens retraurà haver votat en castellà...
Futbolins
Tinc al Zapatero aquí costat que no calla. Bé, com el Duran i el Rajoy vaja, que són els que han parlat fins ara. Però millor que en parli demà de política i de tot el succeït avui, que ja hi haurà nou president.
Mentre preparo l'entrega de demà (encara me'n falta un bon tros), no sé perquè m'ha agafat la dèria de voler fer un futbolí (el cointreau és opcional).
Deu ser per les ganes d'acabar ja amb aquesta entrega agobiant xD
Algú em compra el futbolí per a casa?? m'agradaria molt eh! va, que no demano tant xD
;)
Bordells
De putes n’hi ha per totes bandes i per a totes les manies.
De seques, de grosses, d’altes, de baixes, de guapes, de lletges, de barates, de cares; amb poca roba o amb menys roba.
Professionals liberals del sexe. Putes.
De clients tampoc en sobren. D’alts, de baixos, de lletjos, de ben plantats; d’adinerats i de més pobres.
Consumidors de sexe professional. Propietat de les putes.
Jo aquest estiu faré de puta: 300 el complet.
Professional liberal.
Monedes
Els balanços diaris de diners sortints de la butxaca un dia normal, diuen molt del propietari del moneder.
En primer i penós lloc hi ha aquell que no té i es limita a ser rumanès/a ("no teingo caisa, no tiengo trabajou, tiengo cuaitro hijos que alimentar...") i a demanar per qualsevol lloc on la concurrència de possibles desembutxacadors de monedes sigui alta.
Hi ha el que no gasta res, ben al contrari, el seu balanç és positiu, aconsegueix sense haver d'obrir cap cartera. El "deixa'm..." seguit de "deu cèntims per fotocòpies" o "un glop d'aigua" és ben habitual sentir-ho de la seva boca.
Després hi ha qui va pel món sense immutar-se. Aquell les necessitats primàries del qual són còmodament abastides des d'algun factor exterior. No compra ni gasta en res: simplement no li cal.
Un altre nivell seria aquell qui acompleix mínimament les seves necessitats bàsiques: el cafè. Sense cafè no és ningú, afrontar el dia sense ell pot ser una veritable tortura. 90 cèntims/dia. Ocasionalment, efectuant un petit però dur augment de capital, pot demanar un croissant per a acompanyar-lo.
En la següent posició, hi trobem els que comencen a desembutxacar bitllets: 5 euros. Toca esmorzar i dinar fora de casa, un miserable entrepà de truita freda, que la cosa no arriba a més. Si queda alguna moneda, el pressupost pot ser augmentat un euro per a poder comprar el diari.
Un pas més enllà són els 10 euros: la cosa aquí ja va més fina. El pressupost és major i es pot aprofitar per a fer un àpat acceptable i per a comprar qualsevol diari i/o revista.
Arribant als 20 euros diaris, podem trobar-nos amb un esmorzar, bon dinar i la benzina per al panda, que gasta 'que no veas'.
Arribem ara al mínim de 100 euros diaris. Panda he dit? res, aquí va com a mínim un 
BMW, un bon tiveri a algun restaurant del centre i el regalet rutinari per al xicot/a.
El següent nivell és difícil de determinar. El fet és gastar a cabassos en qualsevol cosa sense haver mai d'omplir ni buidar la cartera: cotxes, jets privats, àpats amb els més alts luxes... Certament es pot definir amb una certa facilitat ara que hi penso: reis.
Mona
Avui, com cada dilluns de Pasqua, tocava anar a menjar la mona.
Per experiència pròpia i abans de continuar, explicaré a aquells qui no ho sàpiguen, que menjar la mona és marxar al camp o muntanya, dinar i fer-hi gresca. ;)
I avui, trencant la tendència dels passats anys fent calçotada a la masia dels avis, hem decidit anar d'excursió per la muntanya.
Hem pujat el Montmell! (veure i veure) Unes vistes i una excursió genials al punt més alt del Penedès. Aquella creu que sempre havia vist (tinc família a la Juncosa del Montmell) i que ara estava a tocar, tu!
Llàstima del mal temps, que ens n'ha fet fora massa aviat i no hi hem pogut ni dinar. Però ja hi tornarem no?
.jpg)
Nou reality show
Després del gran èxit de 'El castillo de las mentes prodigiosas' d'Antena 3 (he hagut de buscar la seva web per a saber el nom, de l'èxit que ha tingut...), se m'ha acudit una gran idea: un nou reality show.
M'explico:
La idea és ben senzilla. 22 participants reunits en dos equips d'11 jugadors.
Cada equip, vestits amb roba diferent per a diferenciar-se clarament a la vista del públic, ha de guanyar a l'altre en una hora i mitja de joc.
El joc encara no l'he acabat de definir, però la idea principal és una pilota que, movent-la amb els peus, un equip la ha d'inserir a alguna part de la zona de joc de l'equip contrari. Qui ho aconsegueixi més vegades, guanya; i el que perd, és clar, queda eliminat.
El joc seria retransmés per tantes televisions com en compréssin els drets, i a més tindria públic en directe per a donar ambient a la retransmissió.
Què us en sembla? no m'ho copieu pas, que de ben segur, amb aquesta idea, em faig multimilionari.
En diré 'El Gran Pilota-sgons'
Anells
Quan és de nit, ets a un bar (kildo) i tens un bon cointreau a la mà, pots arribar a veure coses ben extranyes.
Però anit, a la televisió hi tenien sintonitzada tve1, i hi feien 'la guerra', peli del 1994 amb Kevin Costner i Elijah Wood.
.jpg)
El fet és que un, recordant haver vist fa molt la pel·licula (i recordar sobretot l'últim tros al dipòsit) se'n fa creus que aquell qui va veure fa tants anys ara sigui en Frodo, i vagi a creuar la Terra Mitja per a destruïr l'anell únic.
Res, petites paranoies que fan els anys, quan no t'hi fixes ;)
Una cadira
Quan la va veure per primera vegada, desitjà ser com ella.
Ella no tenia problemes, no havia de pagar cap lloguer, ni pensar com aconseguir treure's uns quilets de sobre; ella, els quilos, els aguantava noble i fermament.
Des de ben petit, havia desitjat ser una cadira.
Potser per això, quan fou una mica més gran, decidí anar a viure al bosc, on es passava hores i hores plantat entre els arbres a veure si l'anaven a talar i algunes mans coneixedores de l'art de la fusta feien que el seu desig esdevingués real.
I s'hi passà la vida. I hi trobà la mort.
De fet, una cadira era immobil, sense vida, morta. I fou just l'instant abans de morir quan entengué que morint allà, al mig del bosc, acabaria essent allò que en vida sempre havia volgut ser, una cadira.
Bastiments
Boones!
Nem a estrenar aquest nou sistema, que ja de primeres em sembla molt més cómode! :)
Fa quasi dos anys que em vaig estrenar en això d fer senderisme, d pujar i baixar pics, i ja m'ho van dir aleshores: 'a partir d'ara tindràs mono de montanya'. I certament, així és... crea addicció.
Estiu 2002. Gr 11. Pirineus Aragonesos.
Dimarts vespre vaig anar dormir a casa d'un amic a Sta. Coloma de Farners, i al dia següent, de bon matí (5 de la matinada) vam sortir amb cotxe cap a Vall Ter 2000. En principi voliem fer el Puigmal, però les previsions meteorològiques indicaven que seria un mal dia per fe'l. Així doncs, ens vam decidir per fer el Bastiments (2881m). Jo no hi havia nat mai, però el meu amic JosepMa fitxa cada any per allà. Tb es va apuntar una noia, l'Aina.
Vam aparcar el cotxe al parking de les pistes d'esquí, i amb les raquetes posades, vam començar a pujar. Quan estavem ja al peu del pic (pel coll de la marrana,... quin nom tb... :D) vam canviar les raquetes pels crampons, pq la pendent ja era forteta. Pels voltants del migdia (12h) vam arribar al cim. La vista.. increíble,... i el temps que ens va fer... tb increíble, pq les previsions eren que a partir del migdia faria nuvols i potser nevaria... però semblava q els núvols marxaven d'on erem nosaltres.
Abril 2004. Bastiments. Pirineu Gironí.
Abril 2004. Bastiments. Foto de Cim. Pirineu Gironí.
Després ja venia la part fàcil: baixar. A estones de cul (^^") a estones de peu, vam arribar al parking i vam marxar cap a Sta. Coloma de Farners.
Us animo a anar.hi si no ho heu fet ja. I si algú necessita company per marxar a fer muntanya, ja sap on estic :D
Vaig a dinar que ja fa estona que em criden!!
BONA SETMANA SANTA i FELIÇ MONA!
-Pablo
Independència
Em diuen que m'obsessiona l'independència; que m'agrada que jo mateix pugui fer-ho tot sol.
I potser per aquest afany independentista he decidit fer un nou pas per a aconseguir-ho. I és que gumets ja és, diria jo, totalment independent (a falta de pulir alguna cantonadeta que s'arregla amb un parell de consultes).
Vaja, que he deixat definitivament blogger, i ara tot funciona amb movable type, el qual funciona des de gumets, independentment de qualsevol altra web. Tot, tot i tot funciona independentment de res exterior!
El canvi a simple vista és minúscul, però, encara que m'ha suposat una mica de feina passar-ho tot d'un sistema a l'altre, val la pena.
Molts comentaris a gumets anteriors no estan encara inserits, ja els aniré posant, que també són part ben important de gumets.
I bé, espero no haver de parlar de temes tècnics per aquí durant un bon temps, i poder-me centrar amb temes molt més interessants.
Apa doncs, i visca l'independència! ;)
Autònom
Avui he anat a pidolar feina per l'estiu. I molt bé, entrar al primer bufet d'arquitectes, i que m'agafen. I podria fins i tot treballar a casa passant plànols a autocad.
Només he de fer una cosa: fer-me autònom o que alguna empresa que conegui em regularitzi per a que ells em puguin pagar amb diner blanc, declarat. Vaja, que he de cotitzar, que ells no són cap empresa, i per tant, no em poden regularitzar directament. Hauria de ser un autònom, com ells.
A veure com me les empesco; perquè crec que val la pena. Ja aniré informant ;)
Apa, em vaig a arreglar que avui hi ha sopar i festeta ;)
Aniversari
Organitzar un aniversari pot no ser cosa fàcil; i si el que es celebren són 4 aniversaris alhora, pot ser el desastre.
La compra dels regals és un fet decisiu del tema. Regals per a 4 persones i, com és lògic, els mateixos futurs regalats han de pendre part de la busca del regal per a algú altre.
Doncs ahir ens vam trobar tots comprant-los!! 4 que ho celebrem, 4 que buscavem regals per a algú altre. Immagineu haver de comprar el regal d'algú davant d'aquest algú; una situació un pèl surrealista.
Surrealista com el museu que he anat a veure avui, el Dalí de Figueres. Sí, a ma mare li ha agafat la dèria de veure'l (jo ja l'havia vist fa uns anyets) després de visitar Girona. Per cert, Girona molt maca, ja posaré les fotos per algun lloc ;)
I res, això, que avui, exactament a les 23.30 (quasi neixo el dia 7 eeeh!) faig 21 anys.
Em faig vell ;)
"Us declarem la guerra"
Com no combatreu contra la gent que ha violat el seu jurament, que hagués preferit expulsar a l’Enviat i us atacà primer? Els hi teniu por, sent així que Alà té més dret a que els hi tingueu por? Si és que sou creients...
Combateu contra ells! Alà els castigarà a les vostres mans i els omplirà de vergonya, i mentrestant a vosaltres us auxiliarà contra ells, curant així els pits de la gent creient.
I desvalguda l’ira dels seus cors, Alà es gira cap a qui l’estima. Alà és omniscient, savi (Sura At Tauba 13-15)
Així comença el comunicat que Al-Qaida Europa va enviar dissabte al diari ABC i ha estat publicat avui. Les línies que ho segueixen no són menys crues i amenaçadores.
Després que l’estat espanyol hagi continuat amb les seves injustícies i agressions sobre els musulmans, amb l’enviament de noves tropes a Iraq i la seva intenció d’enviar més efectius a Afganistan.
I després d’haver demostrat el nostre poder per a colpejar-vos de nou i acarnissar-nos amb vosaltres després dels beneïts atacs de l’11 de març.
Donat que hem col·locat unes bombes a la via del tren d’alta velocitat prop de Toledo i vam tenir la possibilitat de fer explotar els trens que passaren per allà la tarda del dijous passat i el matí del divendres, i no ho hem fet, ja que el nostre objectiu era sols advertir-vos i anunciar-vos que tenim la força i la capacitat , amb permís d’Alà l’Altíssim, d’atacar-vos quan vulguem i com vulguem.
Queda clar que tenen el poder d'amenaçar, el poder d'aterroritzar. Però sobretot el poder i el desig de matar.
Nosaltres, el “Batalló de la Mort”, anunciem l’anul·lació de l’anterior treva i donem temps al poble i al Govern d’Espanya fins el migdia del pròxim diumenge 14 de Safar de 1425 (correspon al 4/4/2004), per a que es satisfacin les nostres següents reivindicacions legítimes:
- La immediata i completa retirada de les vostres tropes d’Afganistan i Iraq i el compromís de no tornar a aquests països.
- La fi del recolzament als enemics de l’Umma Islàmica (Estats Units i els seus aliats) contra l’Islam i els musulmans.
Si no es satisfan aquestes reivindicacions, us declarem la guerra, i us jurem per Alà l’Altíssim i Sublim que convertirem el vostre país en un infern i que farem fluir la vostra sang com a rius. Aquesta es considera la nostra última advertència al poble espanyol i al seu Govern.
La pedrada és enorme, i segurament ho seria més si aquest cap de setmana no s'hagés "atrapat" als pressumptes autors de l'atemptat de l'11-M, o almenys a gran part d'ells. Aquesta acció dóna temps per pensar, per veure què fer. Però tampoc massa, ja que queda clar que això no acabarà així com així.
Es fa xantatge a Espanya per a fer xantatge també a tota la comunitat internacional: si Espanya cedeix, ells són els amos, ells tenen les bombes, ells van a matar. I amb les morts es pot aconseguir qualsevol cosa.
Zapatero té un gran problema quan encara no ha estat ni envestit president. Però és ben cert que la culpa no és ni seva ni de la majoria del poble espanyol. Per què nosaltres els vam avisar... ningú havia de posar el nas en una guerra sense sentit.
Però ara tots som al mateix sac. Ara a tots ens pot esclatar una bomba al costat en nom d'Alà.
La retirada de tropes promesa per Zapatero s'ha d'efectuar. El problema serà fer veure que no ha estat a causa d'Al Qaida i les seves bombes; si no a causa del poble d'espanya.
I el temps s'ha acabat...
"Alà ajuda a qui l’ajuda, Alà és fort i poderós"
La pau sigui sobre qui segueixi la bona direcció
ABU DUJANA AL AFGANI
GRUP ANSAR
AL QAIDA A EUROPA
- Perdoneu per la traducció, però he volgut preservar els trets que ja té a la traducció en castellà publicat a l'ABC -
Pèls
Aquells primers pèls desorientats, tímids però persistents.
Aquelles primeres bromes de mal gust. "faràs servir la segadora per afaitar-te'ls?"
Tot aquell temps en que desitges afaitar-te però a casa insisteixen en que com més tard millor. "una vegada te l'afaitis, ja no ho deixaras de fer durant tota la teva vida"
Aquelles esquilades d'amagatotis amb les tisores per a que el bigoti es vegi menys. "i quan me'l deixaran afaitar!?"
I, una vegada afaitat, aquell pèl que mai para de crèixer. Aquell racó de l'armariet del lavabo on guardar la maquineta d'afaitar. Aquella visita rutinària a l'escuma cada vegada que els pèls ja són vistos amb massa força. "quina murga això d'afaitar-se!"
Sí, avui he ensenyat a mon germà a afaitar-se per primera vegada el bigoti. Ell content, però no sap com n'estava de bé sense haver-se de tutejar constantment amb la maquineta d'afaitar. ;)
Vicis
Comences apostant-ne 5 sense saber massa bé com funciona l’assumpte, i acabes veient que ets un crack i que és el teu dia... estas guanyant.... inclòs doblant allò que tenies,...però la nit va passant i acabes perdent-ho tot.
Te’n tornes a casa amb les mans buides i amb el sabor amarg de pensar que hagueres pogut parar quan tenies tot allò acumulat, però no pots, no pots, segueixes fins .....
... Ludòpata, jo?
- enganxat per drosophila -
Plujofonies
Bé, comença la setmana santa. De fet, per mi, és com si el temps s'aturés durant una setmana i pugui recuperar tant les forces com el treball que em falta per a poder encarar bé el final de quadrimestre. I tot intentant tenir una mica de temps lliure per a mi. Ui, quina barreja, massa coses per una setmana no? A veure com acaba el batut! xD
Canvi de tema :P Ahir, mentre feia feina a les tantes de la matinada, plovia; i ves per on, em va agafar la dèria de grabar-ne el so. I així ho vaig fer, vaig deixar la grabadora a una terrasseta del costat de l'estudi i vaig grabar aproximadament 3 minuts. Podeu baixar-ne un d'ells d'aquí. Com ja he dit, és grabat a una terrasseta, i aquesta és prou lluny de cap carrer com per a no sentir cap cotxe, i menys un dia de pluja i a quarts de 4 de la nit.
Doncs se senten uns sorolls estranys. Cotxes? espero que sí. Ja em direu el què.
;)
Mentida
A en Marcel, com a pessimista, no li agrada la bona sort.
Com a perdedor, tampoc li agrada haver de guanyar.
Al solitari d'en Marcel, no li agrada haver de trobar-se amb algú.
A en Marcel, com a introvertit, no li agrada res que pugui fer-lo sortir de la seva closca.
Com a realista, a en Marcel no li agraden els contes, ni les històries, ni els somnis.
I amb tot això, no nega la realitat, en Marcel?
És llavors quan veu que tot el que pugui pensar és potser només ficció. Potser és només mentida.
.context.
informació del blog
sota llicència de creative commons