gumets

La lletra

Ladykillers

Em sobta que hi hagi gent que quan veu el cartell de Ladykillers amb Tom Hanks, creguin que aquest no sabrà què és això de fer riure. No recorden 'esta casa es una ruina' o 'big'. La feina del còmic està ben infravalorada: una vegada has passat a 'pel·licules per a guanyar oscars', aquests registres s'obliden.
Però Tom Hanks la clava a The Ladykillers.
La pel·licula en sí no és gran cosa, però el seu humor i el que hi va succeint et deixa bon sabor de boca i et fa passar una bona estona.
No entraré a desgranar-la perquè ni de bon tros ho faria tan bé com ho fan en terres de pistolers, però us la recomano si voleu passar una estona entretinguda i divertida desconnectant dels maldecaps de sempre.

Vibracions

És perillós pel cervell arrepenjar el cap a la finestra del tren quan aquest està en marxa?
Tenim amb nosaltres a Francisco Ramal, revisor de rodalies, i a Carles Pancho, neurocirurgià. Bona tarda.

- Bue-buenas ta-tardes.

- Bona tarda.

És doncs perillós per al cervell estar directament en contacte a les vibracions del tren?

- Cier-cier-cier-ciertamente la vi-vibración no pue-puede ser na-nada buena para aquellos que pa-pasamos muchas horas en el tre-tren...

- Realment el senyor Ramal és un clar exemple del que les vibracions del tren poden produir al cervell, fins i tot sense estar en contacte amb les parets.

- Pe-perdone pe-però la meva ta-tartamudesa és des de quandu era pe-petit.

- De fet ho deia per la sang que li raja de l'orella.

- E-es del 'dindondán' que siempre po-ponen demasiado fue-fuerte.

- Tot infueix: immagini's el cap arrepenjat suportant les sotragades i a més aguantant el so estrident dels altaveus. Les meninges dificilment podran seguir intactes després de tots aquests atacs externs.

- Pe-pero lo mío son muchos a-años de su-sufrimiento.

- Doncs d'aquí molts anys, qualsevol que hagi viatjat sovint en rodalies pot aixecar-se un matí amb el coixí ple de sang...

Serà qüestió de trobar bons posicionaments als rodalies...

512 de RAM

Les seves demandes de més protagonisme van fer-la entrar en vaga, i no volia carregar els arxius que l'importunaven. Em va fer passar tota una nit reiniciant l'ordinador mentres treballava a l'autocad per l'entrega de l'endemà.
Creà el caos en aquella organització que la placa mare sempre havia lluitat per mantenir.

Ras i curt: 512 Mb de RAM a la brossa. El substitut és ara més jove i ràpid. Un 'format c:' ha fet que ja ningú recordi la revolució.
Tranquil·litat i normalitat.

Solitud

En Roger sempre havia estat sol. No perquè hagués buscat estar-hi, sinó perquè s'hi havia trobat en contra de la seva voluntat.
Però en Roger, com tothom, també passà temps en els que semblava que la solitud es convertia en companyia.
'Llàstima que la companyia es marceixi, es deteriori i s'acabi esgotant amb el temps' es digué en Roger.
Ara, quan la companyia ja s'ha podrit, en Roger creu que és molt més associal del que mai hagués pensat ser. Potser aquella solitud abans maleïda i la companyia tristament marcida ara l'empenyia a apartar-se de tot.
'Així els problemes només són meus', pensà en una mala nit en Roger.
Associal i sol. Sol i associal.

Pequem?

Peresa f 1 Repugnància al treball, a l'acció. Tenir peresa. 2 Lentitud a pensar, a judicar. 3 CATOL Segons el catecisme, setè i darrer dels pecats capitals, oposat a la diligència.

Necessito dos dies d'àmplia aplicació de l'últim dels pecats capitals: algú s'apunta a desaparèixer fins divendres a qualsevol lloc per a desconnectar totalment de tot i tothom?

- gumet curt i mig 'copiat-enganxat' per peresa -

Mosquits?

Són l'alarma de la calor: els mosquits!
Quan diversos regiments d'ells t'ataquen en un sol dia, senyal que l'arribada de l'estiu és ja imparable.
Imparables els mosquits? no! Teniu davant vostre el gran caçador de mosquits Jordi San! Podeu comprovar-ho a un gumet de finals de l'estiu passat. I ara que torna la calor, començo a fer altra vegada col·lecció de les meves preses.
Kill-Paff? Orion? ones electromagnètiques aixafa mosquit-cervells? no! contracteu-me, ningú atrapa millor els mosquits: Jordi San i adéu a les picades!

Profund avorriment

He deixat de parlar de política amb el costum amb que ho feia abans, alguns ja ho haureu notat.

El panorama polític actual a Catalunya m'avorreix profundament. No perquè no m'agradin part dels qui governen -que potser-, sinó per les maneres d'uns i d'altres; tant per part del govern com de l'oposició.

N'estic fart de maquinacions i crítiques absurdes que sols serveixen per a aturar la maquinaria útil de la Generalitat.

Cal veure per exemple un barroer informe que posava en entredit la tasca de l'anterior govern però que per causes que no s'acaben d'entendre esquitxen a l'actual. Fets com aquests, amb un informe que no aporta res a res i que no se sap del cert ni d'on ha sorgit, només obstaculitzen la vida política normal, o aquell oasi català que ara alguns diuen que s'ha perdut -no hi ha oasi si no hi ha poder? si's plau...-

Entenc perfectament les crítiques de CiU a ERC pel que fa a la política que el govern porta a terme en aspectes de país. Però de la mateixa manera, CiU entén -tot i que ho fan servir d'arma sense massa oli- que el govern no és d'ERC sinó d'un conjunt de partits d'on no n'és ni part majoritària.

Sincerament, crec que aquest tipus de polítiques que ERC podria tirar endavant, serien igualment anul·lades en un govern de CiU. Sí, perquè no crec en el seu canvi de posició de regionalisme a nacionalisme que s'ha intentat fer veure un cop a l'oposició.

No accepto les crítiques de falta d'independentisme quan ells han estat els que, estant molts anys sols al govern, l'han rebutjada. Ells són els primers a saber que l'independentisme no pot ser l'únic discurs. Catalunya necessita, a curt termini, moltes més coses que l'independentisme.

"molt parlar de finançaments i estatuts, i de política del benestar, i en el camí a veure si anem relegant a segon terme el tema de la independència per guanyar vots més moderats" (rnia). Cal parlar de tot; i aquest tot no fa relegar res a segon terme, simplement hi ha moltes més coses de què parlar. Els vots -sí, qui no els busca els vots?- han de créixer doncs per aquests nous punts de mira, no per supressió de cap d'ells.

He estat esperant a que el nou govern tirés endavant quelcom que el fes diferent de l'anterior. Però la gestió "real" fins al moment, entre crítiques, interferències i borregades d'en Carod, ha estat mínima. I el PSC-PSOE hi ha ajudat molt, tot i els aveços que es poden entreveure a Madrid (i dels quals no ens en podem fiar)

Potser parteixo d'aquest desencís per arribar al meu profund avorriment per aquest parlament, que fa que continui lluitant igual que sempre però sense les ganes de criticar ni de defensar res que es faci per allà dalt, allà on teòricament miren per nosaltres...

No hi haurà país sense una esquerra i un centre-dreta nacionalistes forts que apleguin la gran majoria de la societat catalana. I és per això que esperava, i continuo esperant, que tant ERC com CiU, més enllà de les seves posicions al parlament, deixin estar les seves diferències inútils i es posin a defensar conjuntament allò que en bona part comparteixen: Catalunya.

No deu ser tan difícil... És possible, no?

Visions

Bombardeig

a mi aquestes coses em sobrepassen...

Pardals

Últimament em dono compte que m'he convertit en un d'aquells joves que quan jo era petit veia massa grans.

Aquells qui ja van amb un grupet més o menys format per sopars d'aniversari, amb xicotes, amb barba sense afeitar, amb cotxe -oh! cotxe...-

Aquells qui potser estan a punt de treballar "seriosament", o estudiant fora del poble per a fer-ho en un futur -que se'm fa etern!-

Aquell qui té una vida gris -amb alguna espurna de color de tan en tan, sí- i que s'inventa històries més o menys afortunades per a penjar-les al seu diari -suplint la falta d'història a la quotidianitat-

Sí, no sóc ja el jove que veu joves més grans sinó el jove que veu joves més petits. Tot és acostumar-s'hi, no deu ser tan dolent.

A més, sortosament continuo amb el cap ben ple de pardals...

Ricky's (II)

ve de Ricky's (I)

"Nena, no te'm pots resistir"
I encara que si volgués hagués pogut, ella no s'hi resistiria pas. Més que l'home que se li oferia, acceptava la seva fama i el conseqüent currículum davant les amigues...
Pensava fins i tot que segurament si aquesta hagués estat la primera vegada, seria un punt afegit per a poder fardar després. Llàstima d'haver follat tant ja.
Alguna compensació havia de tenir per haver de fregar tota aquella mata de pèl que s'havia deixat a la cara... Les amigues n'estaran ben envejoses, sí.
"On ho fem?"
A veure si ho fa millor que el bateria...

En Joan Petit

En Joan Petit quan balla; balla, balla, balla. En Joan Petit quan balla; balla amb el nas. Amb el nas, nas, nas; ara balla en Joan Petit.

En Joan Petit quan balla; balla, balla, balla. En Joan Petit quan balla; balla amb el cul. Amb el cul, cul, cul; amb el nas, nas, nas; ara balla en Joan Petit.

En Joan Petit quan balla; balla, balla, balla. En Joan Petit quan balla; balla amb la mà. Amb la mà, mà, mà; amb el cul, cul, cul; amb el nas, nas, nas; ara balla en Joan Petit.

Campanya La Spezia

Com no podia ser d'altra manera, he de parlar del gran esdeveniment d'aquest dissabte. Certament és un fet important i, com sempre en aquests casos, molt significatiu.
Aquest dissabte s'inaugura a La Spezia el CAMeC (Centre d'Art Modern i Contemporani).
La Spezia, ciutat d'art i cultura prop de Gènova , inaugura aquest dissabte dia 22 de Maig un nou museu que completa la seva oferta cultural (compta ja amb el museu Amedeo Lia, el museu diocesà, museu arqueològic, museu naval i museu de Sigillo). Amb el CAMeC es vol respondre als requeriments d'interlocució amb les estructures europees d'art contemporani, portant a terme una feina molt important per a la cultura visual italiana.
El centre comptarà a la seva exposició permanent amb obres d'autors internacionals com Man Ray, Gilbert & George, Bread, Beuys, Boetti, Butters, LeWitt, Spoerri, Warhol, Vedova, Baselitz, Corbeille, Ernst, Merz; o artistes crítics de la post-guerra com Bay, Bartolozzi, Dorazio, Galliani, Pozzati, Saturno, Bodini, Matta, Perilli, Scanavino, Andolcetti, Trim, Sanguineti, Tomaino i molts altres.
La mostra que inaugura el museu és ”Tinguely e Munari. Opere in azione” (Tinguely i Munari. Treballs en acció). Tinguely formà part del moviment del Noveau Realisme, i creà escultures amb peces de fusta reciclada, metall i altres materials, fent que es moguin mecànicament amb motors elèctrics. Munari ha estat un artista versàtil que ha participat en diferents moviments, especialment el futurisme, creant la "macchine aritmiche" fent servir el moviment de rellotges.
(la imatge de l'esquerra és de l'obra 'Da Antonello da Messina' de Mimmo PALADINO, 2002)
[ + + + ]

Us emplaço a col·locar aquesta imatge a les vostres webs per a que tothom sàpiga quina és realment la notícia del dissabte.
Fem-ho saber, que hi ha molt de despistat pel món i potser aquest 22 estan per altres coses (pista: tve1)!

Arqui-Déus

Primer et presenten Le Corbusier; i el creus un Déu. Poc a poc t'expliquen que Mies Van der Rohe n'està a la mateixa alçada; ara has de ser politesista i adorar a Corbu, Déu del pati al pavelló, i a Mies, Déu del pavelló al pati.

Una mica més tard, i amb compte, et van explicant que has de muntar una nova capelleta per al Déu que va aconseguir trencar la caixa, Frank Lloyd Wright.

Però aconsello que no en compreu sols una, de capelleta: existeixen altres Déus un pèl més oblidats als que també s'ha de tenir culte.

Parlariem de Loos l'esquizofrènic, Jacobsen el dissenyador, Sert el mediterrani,...

Fins que t'adones que de Déu no n'hi ha cap i que qualsevol d'ells té els seus errors, les seves victòries i simplement marquen un canvi (amb mèrit) en el camí de la història.

Guardem doncs les capelles, que potser les necessitarem per qualsevol altra cosa en el futur.

(Parèntesi)

Avui és diumenge i per a fer un petit parèntesi de les meves cabòries habituals, parlaré un pèl de gumets.

desgraciao de mierda aún sigues rallando con tu puta mierda??? Te dije que pararas me oyes?! Te las vas a cargar polaco. Ya lo verás

Sí, avui te l'he borrat dels comentaris per a posar-ho ben gros aquí.
No sé qui ets, ni si et conec o no t'he vist en ma vida: si tanta raó creus que tens, podries, com a mínim, firmar.
Si no t'agrada el que dic, no sé perquè tornes tan sovint: t'atrac jo o t'atrau la merda que dius que hi ha aquí? Segurament deu ser la segona opció...
Aquí, a aquesta web, hi faig el que vull. Hi faig el que vull perquè m'hi diverteixo, perquè m'agrada fer-ho. I com que sóc jo el que hi escriu i no tu, sóc lliure d'escriure-hi el que cregui que hi haig d'escriure; i de la manera i en l'idioma que prefereixi fer-ho.
Així doncs et convido a criticar, però també a respectar, a no insultar, a no amenaçar, i segurament, a marxar.
Realment, si no tornes, no et trobaré pas a faltar, així que et convido també a no teclejar més el nom d'aquesta web.

Canviant radicalment de tema. Els més observadors haureu vist que han canviat un parell de detalls: 'qui som' és ara 'qui sóc' i avall a l'esquerra han desaparegut els qui en un moment pogueren escriure gumets.
Estic sol: he decidit continuar sol -i altres han decidit no continuar-, encara que en certa manera ja ho estava perquè ells tampoc deien massa -que no vol dir en absolut que ho diguessin malament-.
Tot i així ja sabeu que això està obert a tothom (sí, fins i tot als energúmens de dalt) i espero continuarvos-hi veient a tots.

La llegenda d'en Pere Xic

A en Pere Xic sempre l'havien considerat un poca-solta. A casa ja no se l'estimaven des de feia molt; segurament des d'aquell dia que va aconseguir inserir el cap de la Barbie, cabells inclosos, al forat esquerre del nas de sa germana petita.

De fet ell mai havia estat una llumenera, però tampoc es mereixia ser jutjat per una ficada de pota (en aquest cas, ficada de cap). I hagués estat així si les seves temudes relliscades neuronals no haguessin estat constants.

La llegenda va començar a formar-se després d'aquella esquarteració d'en Crispi, el gat de casa, i la posterior "exposició animal" al menjador.

Els fills dels veïns van estar encantats amb la relació 'preu de l'entrada - qualitat de l'exposició', però val a dir que sons pares no ho van trobar gens però que gens bé. El preu per a adults sense carnet jove era abusiu.

A partir d'aquell moment, sense en Pere Xic acabar-ho d'entendre, tots els nens del poble van començar a lluïr el mateix pentinat que ell, aquell que ell anomenava "pentinat amb la ratlla al mig", degut a la rapada del centre. Com no podia ser d'altra manera i per a continuar amb la mateixa tònica de la queixa pels preus abusius, els pares ho criticaren amargament.

Cosa que en Pere Xic feia, cosa que els joves del poble imitaven i els grans intentaven censurar.

Però en Pere Xic no era conscient en absolut de tot el moviment que portava darrere. Les seves accions no deixaven de ser gamberrades per als pares, però eren l'excusa perfecta per a que els joves no haguessin de fer el que els pares volien que fessin.

Com no podia ser d'altra manera, els anys van passar però la tendència no canvià en absolut. I en Pere Xic, en una de les seves relliscades, va creure convenient formar un grup polític per a relliscar ara també a l'ajuntament.

Actualment és alcalde de la Platja del Vallès, que aviat es dirà Perexiclàndia per una de les idees del seu flamant alcalde.

Falta molta llegenda per escriure, però corren veus que al poble hi ha un nen que ha deixat de rapar-se el cap per fer-se "la ratlla al mig" i es limita a portar els cabells més llargs que ningú. Un poca-solta, sens dubte.

Morts desiguals?

Per què la notícia de la mort de Jesús Gil surt només a la secció d'esports de tots els diaris i telenotícies i quan mor algun membre de la famíla reial no només surt a la secció del cor?
Quina diferència hi ha?

They Rule

Si us dic que les grans empreses controlen governs de tot el món no us sorprendreu pas oi?
Si us dic que totes són el mateix i busquen objectius comuns tampoc us escandalitzareu no?
Doncs bé, als Estats Units les empreses han de fer públiques obligatòriament les seves aportacions a les "arques" de partits polítics, com també fan públics el nom de tots els seus directius.
They Rule és una espectacular aplicació que ens proporciona amb gran claredat tota aquesta informació. Des dels més alts directius de les grans empreses americanes als últims governs estatunidencs al complet.
Busqueu, remeneu, investigueu qui és qui, com es relaciona amb tal empresa, les influències que pot tenir al govern... Tot està ben lligat.

"they sit on the boards of the largest companies in america. many sit in government commitees. they make decissions that affect our lives. they rule"

Vull un nas nou

Odio haver de respirar per la boca. És com si algú m'hagués arrabassat les fantàstiques qualitats del nas i jo no les pogués fer servir.
I no hi ha res que m'empipi més que ser incapaç de fer servir una cosa que necessito.
A més, per acabar-ho d'adobar, si vull continuar viu no tinc més remei que fer passar l'apreciat aire per la boca.
Incòmode!
Els llavis s'assequen, la llengua s'enganxa al paladar i, per si no n'hi hagués prou, el taponament superior es fa palès ja sigui per davant o per darrere: reumes o mocs.
Sí, les meves cavitats nassals aboquen mucositats constantment.
M'he constipat.
I com empipa!

Anna, Anna, Anna!!

Forats

El crit dels monitors va ser enorme al veure'm aquella taca de sang a la samarreta.
Sempre havia pensat que els "pins" eren molt limitats: els punxaves a la roba i quan te la treies, hi continuaven agafats.
Així que vaig decidir fer un pas endavant amb la seva utilització: clavar-los al propi cos, exactament on tanta gent s'hi havia ficat ja les arracades; a les orelles. La punxa del darrere funcionaria perfectament per a fer un forat.
No entenc, la veritat, el perquè de la cridòria general davant les meves investigacions per a millorar i donar més possibilitats al producte.
Van trucar a la mama i se'm va emportar de la casa de colònies. Però aquest revés en el meu afany emprenedor no em va fer desistir.
Després de foradar-me el cos diverses vegades fent proves, vaig aconseguir crear un mètode molt pràctic calentant el pin als fogons de casa per a inserir-lo més ràpidament a la pell. Però aquest és un altre tema del qual en podem parlar bastament un altre dia.
El fet és que a casa no entenien els meus propòsits, i cansats ja d'haver-me de rentar tota la roba ensangada, i no volguent haver de treure-me-la tota per a que no em torni a tacar, em van portar al metge, a veure què podia aconseguir fer amb mi.
Em va encantar. No em podrien haver fet un regal més gran. Vaig descobrir les xeringues i fins i tot vaig veure com una infermera en clavava una a un pacient. I la hi clavava al cul, on jo encara no havia provat amb els pins.
Aquesta no era la solució que els papes haguéssin volgut; jo vaig deixar estar els pins i vaig començar a provar amb xeringues. El metge me'n va donar una; però sense l'agulla -que per si de cas no m'havia donat- amb prou feines aconseguia inserir locions per a després d'afaitar al nas d'en Crispi, el gat.
Però no em vaig voler precipitar: les coses bones precisen calma, i espera, molta espera.
Ara mateix sóc metge de capçalera. I les investigacions continuen. Ara tinc molts cossos on anar provant.

Bobobobs

Els Bobobobs eren un grup de divertits i petits viatgers de l'espai, que es traslladaven per tot l'univers en una nau espaial de vela -el Bobular- i coneixien habitants d'altres planetes. Milers d'anys abans, els Bobobobs havien descobert un planeta habitat a la galàxia de la Via Làctia, i els liders dels bobobobs, els Bobs, van decidir que Bob Wouter i els seus companys hi arribessin i ho exploressin.
Les seves aventures van farcir les tardes dels dissabtes a tv3 quan jo encara tenia uns 5 anyets.

Aquesta producció catalana (sorprenent per l'època i pels mitjans) va arribar a ser sèrie de culte a Alemanya jutjant per aquesta web (li diuen 'kult-programm') i es va arribar a estrenar al Japó. Una digna predecessora doncs de les tres bessones.
Ja sabeu, jo els preferia a Oliver i Benji... Ni punt de comparació!

Arquitectura de maletes

Mons pares, a la mínima que poden, em recorden que de ben petit sempre anava per tots llocs cantant...
"A quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga, yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré"
Sí, no tenia enteniment i ja sabia com jo seria; i a més era fan d'Alaska, Dinarama en aquells temps. Sí, fan d'Alaska als tres anyets.
El problema és que des de després d'aquesta febre tres-anyera fins ara només els he sentit de fons.
Fins que la setmana passada, atrapat pel seu senzill 'retorciendo palabras', vaig comprar el nou disc de Fangoria, arquitectura efímera.
M'ha atrapat. Dotze cançons poderoses amb unes grans lletres; i a més la cançó que fa dotze és una versió de The Ramones.
Tot amanit per un DVD amb els videoclips, i el llibret a estètica fangoria pura.
Genial.
Podeu escoltar alguna de les cançons del cd a la seva web.
Ara, si tingués la mateixa falta de vergonya que als tres anys, aniria sens dubte cantant...
"Y yo me defiendo atacándote así, retorciendo palabras de amor, intentando que quieran decir lo que yo no me atrevo..."

Parlant de música i nous llançaments, dos maletas.
Marc Parrot torna amb aquest nou disc després d'aquell fantàstic 'rompecabezas' que em va tenir engolit tot un estiu.
Ja torna doncs en Parrot transgressor, irònic i un tant desvergonyit (com aquells nens de tres anys...).
Un disc també totalment recomanable.

Esport

Cada dia s'ho repetia:
'Això de no fer esport no pot ser bo, de cap de les maneres!'
Es decidí doncs a començar a moure el cos: a partir d'aquell moment, amagaria el comandament a distància del televisor.
La mesura li creà greus disfuncionaments domèstics. Buscava insistent i intuitivament tots els comandaments només per a tenir-los a prop. Era llavors quan recordava el que s'havia proposat i se sentia avergonyit, una vergonya íntima d'aquelles que fan mal al propi orgull.
No aguantava pas la pressió; la seva lluita amb les comoditats de la tecnologia era desigual i ell era massa inexpert en aquest tipus de disputes.
Però el comandament a distància continuava sota els coixins de la cistelleta del gat; intocable, sota la seva constant vigilància. Enfrontar-se amb el Crispi no hagués estat recomanable: el desgast afebliria la resistència a la lluita amb la tecnologia.
Les coses seguiren igual durant dies que van fer mesos. Ningú afluixà: en Crispi vigilava el comandament, el qual sembrava un desig, tantes vegades maleït, a totes hores del dia.
Ell s'havia acostumat a mirar sempre el mateix canal que sintonitzava a l'encendre el televisor, i a escoltar sempre amb el mateix volum, ja s'equivoqués ficant-lo massa fluix o ficant-lo massa fort. I ben sovint pensava:
'Això de voler fer esport no pot ser bo, de cap de les maneres!'

Manipulacions

Quan al tren no dormo acostumo a sentir (obligatòriament i sense voler) converses d'allò més variades.

Avui unes àvies i la seva néta m'han delectat amb una conversa (atac personal de les àvies cap a la néta) d'allò més interessant.

El fet és que la néta, Ainoha, és en edat de fer la primera comunió. I ha decidit no fer-la (o ella o ella amb sons pares).

Les àvies semblaven d'allò més indignades, i li han insistit múltiples vegades que l'hauria de fer, amb dues raons bàsiques:

1 - 'no t'agradaria vestir-te com una princesa? portaries corona i tot!'

2 - 'i els regals, que no els vols?'

Ainoha es limitava a fer, ben intel·ligentment tot i la seva curta edat, el millor que podia fer: callar i fer veure que no les sentia.

Per dins segur que pensava 'que pesades amb la comunió quan no hi ha els papes! egoistes... sols volen que la faci per a quedar bé amb les amigues...'

Llençols

Sovint, quan és ja hora d'anar a dormir, em quedo palplantat davant la pantalla de l'ordinador, sense fer res, sense cap programa engegat. Sense cap tasca pendent.

No sé ben bé el perquè. A dalt m'hi espera el llit; i encara que potser em costi adormir-me, aquella sensació d'estar estirat, engolit pels llençols i amb el coixí ben agafat per a que no s'escapi és segurament un dels millors moments del dia. Si més no, el més tranquil, el més còmode.

En aquell moment no has de donar res a ningú. Ningú espera res de tu a no ser que tu mateix esperis adormir-te.

Sé que el dia acabarà bé, allà. Però també sé que quan m'aixequi, hauré d'afrontar un altre dia com el d'avui. Un altre dia en que segurament el millor moment serà tornar al llit i rebregar-me entre els llençols.

Potser per això espero; no vull acabar el dia d'avui per a tenir-ne un d'igual demà. Que potser demà serà millor. Que potser el llit no serà el millor moment del dia. Que potser. Només potser.

De mentres, continuo aquí, davant la pantalla, aturat. No em decideixo a pujar a l'habitació. No em decideixo a haver d'acabar bé el dia. No, no em decideixo a haver-me d'aixecar demà.

Hora : 2:02

Fals

Avui els il·luminats CiU, per intentar parar una polèmica sobre una carta de Mas quan era Conseller en Cap presionant per a tirar endavant uns parcs eòlics molt interessats, ha fet públic un document que segons ells prové del govern de la Generalitat.

El document en si (que podeu trobar complet a e-notícies) és un estudi detallat (però barroer) dels mitjans de comunicació a Catalunya i la seva actitud vers el govern.

El propi format de l'estudi i les expressions que s'hi utilitzen desacrediten, al meu entendre, la versió de CiU: dubto que el document hagi sorgit del govern.

Tribuna catalana afirma ja que ERC ha reconegut ser l'autor de l'informe: "Artur Mas ha provocat un fort terrabastall en distribuir un informe d'ERC sobre mitjans de comunicació i atribuir-lo al Govern. [...] El Govern de la Generalitat nega tenir cap responsabilitat en l'encàrrec o la redacció del document, que ERC ha reconegut com a propi."

Agafar qualsevol document del qual no s'ha pogut comprovar la veracitat de l'origen per a atacar el govern té perill. I em sembla que a CiU li ha sortit malament la jugada. ERC, igual que jo, pot fer estudis del que vulgui. Amb el rigor que vulgui i amb les formes que li donguin la gana. Però un estudi fet per ERC no és ni de bon tros un estudi fet per la Generalitat.

Tinc la sensació de que CiU està desesperada per a tenir un titular, per a fer-se presents en contra d'un govern ja habitualment criticat. Segons quines accions, a més de confondre a la gent, només ajuden a fer perdre credibilitat a una oposició que ja de per si no aconsegueix estar massa il·luminada.

Madrilenys

Així doncs, com que sembla ser que el segell commemoratiu del casament aquell que han de fer d'aquí a poc a la capital del regne, no el faran pas en català (ni en cap altra llengua d'aquell estat uninacional anomenat espanya), deu voler dir que als reis se'ls queden a Madrid.

Perquè aquí, fet i fet, no els hi volem pas, als Borbons.

Oi que no?

LIAM-JORDI

jo no sé que té aquest xiquet a la cara, però jo per mi que ens amaga algo... sobren les paraules...

- enganxat per drosophila -

Fang

Avui torna a ploure. I per aquestes humils contrades, ha plogut fang.

Pensant-ho bé, ploure fang és com si el cel sen's cagués sobre no?

Jo tenia un amic de petit que deia que queia pluja quan els àngels pixaven i fang quan cagaven... ben mirat, també deia tot sovint i amb tota tranquilitat que 'tot el que puja, algun dia ha de baixar' i tots ens el crèiem, bocabadats, com no podia ser d'altra manera.

Ara me'l miro amb uns altres ulls, a aquest noi...

Però tampoc és tan exagerat pensar que la natura sen's cagui sobre; coses pitjors s'han vist -sols cal veure la pluja de granotes a la pel·lícula magnolia-.

Potser ens estem portant malament...

Per començar, de ben segur que als d'allà dalt no els hi agraden els governs d'esquerres. Així doncs, s'hi caguen.

Però aquest és un tema trivial comparat amb les fumeres que han de patir els de les altures -les fumeres són l'equivalent a les nostres goteres però al seu terra-. Les seves queixes deuen ser ben constants; on s'és vist dinar amb una fumera de sulfur d'hidrogen sota la taula? I doncs -no podia ser d'altra manera- s'hi caguen.

I per tantes altres coses (obbio els míssils que els hi destrossen els jardins, i les grans acumulacions d'ànimes innocents al purgatori...), i s'hi caguen.

Sí, no ens portem massa bé... Crec que s'hi continuaran cagant, oi?

Tu, tiquismiquis!

Tiquismiquis és ben bé una paraula malsonant. Desafortunada en si mateixa, però amb una certa gràcia, de jocs de fonemes, sense la qual no hagués tingut el més mínim èxit.

Ti Quis Mi Quis

Sense massa encert amb el nostre vocabulari, direm 'en Joanet és un tiquismiquis'; i si el pobre Joanet ha d'ésser tan menyspreable com la paraula que el vol definir, ja pot anar arreglat perquè un àpat a base de cebes serà el millor que podria menjar en sa vida... i a més, menjant en contra del que el mateix terme vol indicar: així doncs, més desafortunat encara.

Ti quis mi quis

Però tan odiosa qualificació no és pas actual: apareix al segle XVII, provinent d'una forma vulgar del llatí, tichi-michi. No sé què devia pensar qui ho pronuncià per primera vegada, però no seria d'extranyar que sortís de la boca d'algun noble d'aquells que tenen una cursileria massa accentuada.

Ti-quis-mi-quis

I és que fins i tot amb el terme tiquismiquis som primmirats.

Prim mirats

Rei del món

- Jo, rei de Till i Ixioc, guanyador de les grans batalles d'Amamartoc i propietari del castell més gran del món, Oicatiba, proclamo que a partir d'ara a la cort es menjaran sempre macarrons per dinar, i que la pena de mort serà aplicada a aquell qui hi fiqui ceba. D'igual manera, qui gosi portar-me la contrària serà torturat a menjar trossets de pebrot fins que mori d'angúnia! Però sobretot sobretot...
- Jordi, a dormir!
- Sí, mama... Però sobretot, jo, rei del món, proclamo que no hi hagi mai més peix per sopar!! ecs!!!
- A dormir!