gumets
.jpg)
Art i Utopia
Jornada d'intent de desconnexió.
He tornat al Suzet. M'agrada molt, i crec que el cambrer em comença a conèixer perquè no ens ha cobrat tot el que havia de cobrar. Clar, com que li vaig portant gent!
Després hem fet una visita al MACBA: art i utopia, l'acció restringida.
No em ficaré a parlar d'art perquè aquells qui en sabeu de veritat se'm tirarieu a sobre, però m'ha agradat perquè en bona part acabo d'estudiar-ne els moviments que s'hi representen i tot el contexte històric que els propicien, a la universitat.
Futurisme, neoplasticisme, l'art rus de l'època, algunes coses d'expressionisme, entre d'altres. Bona part influït per aquella aurèola negra de les guerres mundials.
L'exposició acaba -cito del fulletó- amb Jeff Wall, que reprèn des del 1978 la tradició del teatre pintat per interpretar les condicions de la paraula i la narració, com de tot acte d'expressió poètica, en l'entorn enigmàtic de la quotidianitat.
Així doncs, l'exposició és un recorregut per l'expressió, per la poètica de la utopia d'un futur, des de finals de segle XIX fins l'actualitat.
Apa, si una tarda d'aquestes us avorriu, ja sabeu.
Eternitats
De sobte em fa la impressió que han passat molts dies des d'avui a les dues de la nit.
Què he sopat avui? era avui? au va, fa molt d'aquell llom i salsitxes picants de les quals mai recordo el nom. No poden ser d'aquesta nit.
La copa amb els amics no ha estat avui, no pot ser. Fa molt més. Fa una eternitat.
Però per eternitats, el dissabte. Fa una eternitat enorme des de llavors. Aquest dissabte s'ha separat del dilluns i entre ells no hi ha un dia sinó que s'hi ha encabit mesos i mesos.
Mesos i mesos lluny. Diuen que el temps fa oblidar; doncs una eternitat deu ser molt i molt eficaç.
Petards
M'encanta la olor de pòlvora cremada. Ja es fa notar pels carrers més transitats o a la platja, on els nens ja comencen a atrevir-se a encendre els primers petards de l'any.
Aquells que encara encens amb por i correguent el més possible quan ja crema. Quan, a la Nit de Sant Joan ja estas acabant la bossa dels petards, els encens i ni et mous del seu costat per a sentir-ne el so.
Perquè si, perquè llavors ja no són soroll sinó so. Llavors ja disfrutes tant del seu so com de la seva olor.
No sé perquè ens fem grans i canviem. Sí, no sé perquè quan ens fem grans deixem els petards per als més petits.
Aquest any li n'hauré de robar alguns a mon germà. Bé, ja fa un parell d'anys que no me'n compro i dissimuladament li n'he de robar algun, per a combatre l'anhel de sentir el so i la olor que jo mateix encenc amb una petita brasa.
Sempre m'ha encantat la revetlla de Sant Joan, però ara me la miro des d'una altra perspectiva a la de fa uns anys... Vaig a parlar amb mon germà!
Màquines...
M'impressionen aquelles màquines que destrossen màquines. Les veig cada vegada que vaig en tren cap a Barcelona i em quedo bocabadat admirant les seves proeses, dia a dia, incansablement.
Destrossen màquines i en fan blocs de ferralla que s'amunteguen com si mai haguessin estat res d'important. Cotxes, neveres, autocars, contenidors,... ferralla.
M'impressionen aquestes màquines que destrossen màquines. Saben més bé que ningú quin és el seu destí.
Vull, jo
El papa Joan Pau II ha condemnat l'avortament i els matrimonis d'homosexuals i ha demanat al Govern espanyol que garanteixi el dret fonamental a la vida, que defensi la família i el matrimoni entre un home i una dona, així com l'ensenyament de la religió catòlica a les escoles públiques. [el periódico]
Perquè s'entesten a volguer fer només passos enrere? Que ells estarien molt més còmodes a l'edat medieval és ben clar. Però no és tan clara aquesta reiteració constant de les seves obsessions d'anti-progrés social. Si aquest progrés els ha de matar, millor adaptar-se i canviar.
Perquè jo vull que la meva parella tingui dret a avortar si ho creiem oportú.
Vull poguer-me casar -si em vull casar- amb qui em dongui la gana, tingui el sexe que tingui.
Vull poguer follar amb condó si ho crec necessari.
Vull que els meus fills no estiguin obligats -o quasi obligats- a cursar religió a l'escola.
En definitiva, el que no vull és que ells hagin de decidir per mi el que jo he de voler.
Dóna'm la mà
- Dóna'm la mà.
- Per què?
- Tu dóna'm la mà.
- Si mira, com si jo l'anés donant a qualsevol.
- Tothom dóna la mà a tothom...
- Doncs jo no te la vull donar a tu.
- I això?
- No et conec. Perquè t'hauria de deixar a la mà part de la meva suor, les restes del sopar i l'orina que m'ha esquitxat a l'anar a pixar?
- És el que es fa no...?
- Que no te la penso donar. M'és igual que tothom comparteixi les seves intimitats amb el primer que li presentin. Jo no ho faig i no ho faré. T'has de merèixer que et dongui la meva mà.
- Ves a cagar home!
- Si, perquè després vulguis que et passi també la merda!
Eurocopa
Em sento perseguit pel futbol. Sí, m'és impossible deslliurar-me'n.
Vagis on vagis et trobes una televisió amb un d'aquells partits on dues ridícules seleccions estatals s'entesten a intentar fer gols sense haver-se d'esforçar.
No ho entenc. Quin interès té veure un partit entre els futbolistes més ben pagats d'Alemanya i Holanda? Amb quin equip vaig jo? Perquè m'ho he de mirar, això?
Ahir vaig anar a parar a un bar on els meus companys només miraven la televisió amb uns ulls com taronges i jo no vaig poder fer més que posar-me d'esquena al partit.
Ben mirat, perquè he de suportar tant de futbol? algun problema si no em diverteix en absolut un partit que no sigui un barça-madrid?
He trobat un avantatge al casament reial: tot i que va portar molta cua, el punt àlgid de la tortura va ser només un dia.
L'eurocopa ja en porta cinc, a dos partits diaris. I els que falten!
I tots aquells qui es queixen del Forum, on són quan s'ha de criticar l'eurocopa? Em sembla que és molt més criticable aquesta trobada futbolera que la trobada que ens volen vendre a Barcelona.
La quotidianitat de veure sempre el futbol a la televisió, aquests grans muntatges publicitaris que giren al voltant d'una pilota, fan que suportem certes coses pel sol fet de ser normals.
Suposo que tots aquells que critiquen amargament el Forum, són ara davant la 'televisión de todos y cada uno' mirant els partits.
.jpg)
Crema Europa
Sí, Crema Europa, i no és cap nou invent de pastisseria -sí, l'acudit és meu...-
Les eleccions d'ahir no van despertar ni el més mínim interès en ningú, suposo que ni en la majoria del 45% que van votar. Ho dic perquè a mi no m'havia despertat cap interès i tot i així vaig anar al col·legi, a ficar la papereta adient al lloc corresponent.
Ara els caps de llista no paren de dir que tot això de l'abstenció s'ha darreglar d'alguna manera, que no s'ha fet arribar als votants la importància d'aquestes eleccions.
Sí, molt bé, digueu-ho ara, després de protagonitzar una campanya nefasta centrada en revalidar les eleccions a Madrid i en dir exactament el mateix que llavors, quan les eleccions no anaven d'això.
Almenys hauran llegit el llibre de Saramago i no ens donen pas la culpa a nosaltres -aprofito per a recomanar-vos 'assaig sobre la lucidesa'-.
També és en certa manera preocupant per a Europa -ei, que algú que no sàpiga què és el fòrum m'expliqui què és europa i fem un canvi...- que molts dels pocs vots hagin estat, en alguns països, per a partits anti-europeus. S'ho hauran de fer mirar, això.
No, millor, que ens preguntin com s'ha de mirar.
En clau catalana, a part de la satisfacció per l'escó aconseguit per ERC, em preocupa la fortíssima baixada de CiU, sobretot per la conseqüent espanyolització de la centre-dreta catalana.
Si ja fa temps que els ho dic, que no van bé fent el que fan. Però clar, com que a mi no em fa mai cas ningú... En comptes de tanta fixació en intentar enfonsar ERC costi el que costi, que intentin fer d'oposició real. Res més senzill oi? Doncs no em fan cas!
Així doncs un mal gust de boca per a unes eleccions que no sé ben bé per a què serviran.
Però dificilment podem dir que han estat catalanes.
L'europa dels pobles
Bé, ja he votat.
La veritat és que aquestes eleccions no m'han atret en absolut -ho haureu notat amb la munió de gumets sobre el tema-
Segurament aquestes llunyanes institucions europees són això, llunyanes. I a més, fins ara, no massa útils ni esperançadores per a ningú.
M'he decidit a votar perquè entenc que, volguem o no, allà enfora s'hi courà el nostre futur. I he decidit votar a ERC, a l'europa dels pobles, perquè ara per ara, en una europa en construcció, el que vull i el que demano és que Catalunya hi sigui present.
Desenganyem-nos, aquesta és la única opció que realment ho defensaria.
N'hi ha d'altres que també se n'omplen la boca, de tot això, però jo fa molt que mel's crec encara menys que a la resta de partits.
Espero doncs que els pobles sense estat d'Europa tinguin la representació que els pertoca al parlament europeu, decidit per tants i tants milions de vots. Potser masses i massa desconeguts.
I bé, sembla que per fi s'acaba la roda d'eleccions; i a no ser que n'hi hagi alguna d'anticipada i sense tenir en compte la votació per la constitució europea -de la que a mi ningú m'ha demanat l'opinió i per la qual crec que ja tinc el vot decidit-, no haurem de tornar als col·legis electorals ni sofrir penoses campanyes arreplega-vots fins d'aquí tres anys i mig.
Disfrutem-los, no?
Amanita
Aquests dies d'estudi, el que un fa de tant en tant és buscar qualsevol cosa per a esbargir-se.
Vaig trobar un magnífic joc en flash per a un grup de música, the quest for the rest. Endolleu els altaveus i disfruteu tant de la música com de les imatges i originalitat del joc.
Seguint la pista de l'autor -amanita-, vaig anar a parar a un altre joc igual d'original (o més) però una mica més llarg, samorost.
Apa, si us avorriu en aquesta tarda de dissabte, ja sabeu; i si us quedeu encallats al joc, potser us puc donar un cop de mà -encara que tampoc són gens difícils, sols us hi heu de fixar!
Tractaments?
Tinc un problema a casa.
Mon germà està en aquelles edats en que, a més de conrear grans i viure una fervor sexual excessiva -oh! una teta grossa-, ha de portar la contrària a tot per tal de molestar al seu germà gran -o sigui, jo-.
Sí, costi el que costi i s'hagi de dir el que s'hagi de dir.
Que dic que la ceba no és bona per al cutis? ell se n'omple la cara.
Que dic que les spice girls no m'agraden? doncs a ell de sobte si.
Que m'agraden les olives verdes amb anxova? a ell li agraden les negres amb pinyol.
Que escolto jazz a la meva habitació? ell es posa heavy punkie metal més fort a la seva.
Que sap que no m'agrada Espanya?
Em canta l'himne espanyol amb la mà al cor i idolatra al rei.
Li hauré de fer un tractament de xoc.
Fluoculant
Tirar fluoculant a la piscina converteix les petites partícules de brutícia que el filtre no pot treure en unes de més grans, fent que sedimentin.
Una vegada aquestes partícules tenen un tamany major, ja poden ser xuclades amb els netejafons, deixant l'aigua de la piscina ben neta i preparada per a passar-hi moltes hores quan fa calor.
Qui tingués piscina...
Desequilibri
Fins avui, la guerra estava igualada: dues contra dues.
Però al migdia, la contesa ha donat un tomb històric, però gens inesperat.
Les noves han superat a les velles. El canvi era inevitable, i el final de la guerra és ara més pròxim que mai.
Avui, a casa, les pantalles d'ordinador han superat les pantalles de televisió. I l'última incorporació a la lluita, la que ha demostrat cap a on havia de baixar la balança, ha estat un portàtil d'allò més desequilibrant.
Glòria a l'era dels ordinadors! Visqui el portàtil!
La meva tita té calor
Últimament els aires bloggerils catalans estan bastant recalentats, sexualment parlant.
Primavera? allò de portar menys roba i ensenyar més carn?
Jo, pobre de mi, no me'n puc quedar al marge. La meva tita no se'n pot quedar al marge.
Ella necessita una vida pròpia. Més ben dit, té vida pròpia, tots qui n'aguatem una ho sabem.
Si la volem tenir controlada, ha de tenir un batut constant. És com la palla: es bat per a separar-la del gra, obtenint-ne quelcom plaent.
Altrament, si la batuda no és ni bona ni constant, la tita es descontrola, i més a aquestes èpoques i amb aquestes calors.
Hem d'anar amb compte i intentar-la controlar dissimuladament. Parlar de qui menja o no conys i qui menja o no tites no és gens aconsellable ara mateix, a no ser que estiguis àmpliament servit.
De tot això millor fardar-ne a l'hivern, que a tothom li fa mandra moure's excessivament i treure's les successives capes de roba.
Ara mateix, avui, les tites tenen calor, esperen moviment, busquen ser batudes hàbil i plaentment.
Però compte no se us escapi i algú us la vulgui tallar!
Mires?
.jpg)
El problema s'havia fet ben gros: mai encertava quan li tocava escoltar i li quan parlar. Sovint arribava a situacions extremes en les que mentre algú li parlava, ell escoltava, però continuava simultàniament parlant. La comunicació esdevenia ben bé un desastre.
Com que pensava que havia de trobar alguna solució, decidí passar tot un dia callat, i tot un altre dia parlant. Potser així aclararia què havia de fer.
El dia callat agafà un gran mal de cap de tan escoltar, i el dia parlant se li va acabar tant la saliva com les ganes de parlar quan no ningú li parava atenció.
Al dia següent decidí ni parlar ni escoltar. Només mirar.
Mala solució.
Desconnexions
He trobat un bon avantatge a haver d'anar a classes d'estructures un divendres a la tarda i un dissabte al matí: la nit entremig es pot aprofitar de molt bona manera si un s'ho munta bé.
Em vaig quedar a Barcelona -algú amb molt bon cor va deixar-me un llit per dormir sota aixopluc- i vam anar a sopar i pendre una cerveseta abans d'anar a dormir, per a desconnectar una mica de tot.
El fet és que ens vam arribar a un restaurant del carrer Tallers que jo ja tenia vist i tenia ganes de provar: Suzet.
Tenen una carta dividida en ensalades, galettes i crepes, amb una gran varietat i originalitat en cada grup.
Una molt grata sorpresa, la meva galette 'nirvana' estava molt i molt bona, tot i que la 'total', com el seu nom diu, portava de tot i podies disfrutar a cor que vols. Per acabar de rematar, les postres: unes copes de gelat d'allò més bones.
Però no us deixessiu enganyar pel 'disseny' del restaurant ni per com vam disfrutar ahir menjant, no és un restaurant car, amb 12 euros quedes d'allò més tip i satisfet. Ja sabeu, si encara no el coneixeu i us han agafat ganes de provar-lo, només heu d'anar al carrer Tallers 69.
I després de sopar, la nit va continuar igual de bé que havia començat, o sigui, genial, un bon exercici de desconnexió.
Però avui toca continuar estudiant...
Carrer Modol
- El carrer Modol? Sí, és aquell d'allà, noi.
- Gràcies.
De fet no sabia ben bé cap a on havia senyalat aquell vellet sense cabells, ni dents, ni res que el fes mínimament jove.
Realment no sabia perquè se li havia acudit preguntar pel carrer on vivia des de feia tants anys.
Afany de protagonisme, segurament. Li entusiasmava que la gent sapigués les seves coses, i preguntar per un carrer on ell viu i que la gent sàpiga que existeix, era una gran satisfacció.
Imagineu si arriba a preguntar pel seu número de porta? pel seu pis? pel seu nom? la satisfacció en aquest cas hagués estat majúscula si l'interlocutor sapigués a què o a qui es referia.
Però si preguntés per un tal Ferran Veig i Olivar, que vivia al tercer primera del número 12 del carrer Modol, i ningú sapigués com respondre-li, hauria estat un gran fracàs. El jo-hi-sóc-però-ningú-em-veu. El no existir.
I doncs, preferia limitar-se a començar sent conegut pel carrer on vivia. No hi havia possible fracàs. No hi havia risc de no existir.
- Perdoni, sap on és el carrer Modol?
- Excuse me... what did u say?
- Cagun. Ara hauré de limitar-me a preguntar pel poble...
- What?!
Siete-siete-siete-siete-siete
La conjunció del mòbil i la televisió és un fet d'allò més menyspreable.
Només cal veure aquells anuncis amb musiqueta odiosa de fons que et volen vendre mil pijadetes -entre elles música igual d'odiosa que la que sona de fons- si aportes una "mòdica" quantitat d'euros trucant a un "siete-siete-siete-siete-siete".
També hi ha aquells que et prometen trobar parella, mentre t'ensenyen per pantalla una noia rossa amb pits voluminosos, quan de ben segur el que tothom qui hi truqui trobarà serà una noia voluminosa amb els pèls del pit rossos.
Tot això dels mòbils ha potenciat un submón del negoci i de les antigues trucades 906 que ara arriben a la gent més jove.
Fa uns anys no ho haviem de suportar tot això. Jo mateix vaig aguantar molt sense mòbil, fins que vaig començar la universitat i el necessitava un pèl més que abans (sí, excuses, tothom en tenia i jo no!)
Tot i així no hi estic tan entanxat com ho està molta gent, la veritat és que no l'uso massa.
Ostres, on és? tan parlar-ne malament i ara se m'ha escapat! no trobo el mòbil! ei! el mòbil! eeeeh! i què faré jo ara sense?!
Hara-kiri?
Que el vagó sigui quasi buit i un sol home que puja a la següent parada s'assenti just al meu costat per a pendre'm espai vital en comptes d'anar a la gran quantitat d'espai lliure restant, fa preveure que el dia no anirà massa bé.
Anar a Barcelona a fer un examen d'una assignatura que segurament tinc suspesa abans de ficar el nom al full tampoc deu ajudar massa, suposo.
Quan he arribat a l'universitat he vist la nota d'història.Incomprensiblement la he suspès -però si l'examen em va anar bé!-. Demà aniré a correcció, però veig clar que hauré d'anar a l'examen final, el 14. El 13 és la patum, adéu patum.
Ara, amb el mal de cap de tot el matí i del tren de tornada, me'n torno a fer una feina que tampoc sé si em servirà per a aprovar una altra assignatura.
La pròxima vegada que un home s'assenti al meu costat amb el tren buit, l'espitjo per a que surti.
Fred als peus
La fredor que em glaça els peus no pot ser de cap manera un bon auguri.
La policia fa dies que em persegueix però des de llavors sempre he tingut els peus calents tot i no portar mitjons -on s'és vist, xancletes i mitjons!-
I és que per mi són ben necessàries, les xancletes; són l'únic calçat que no deixa empremta significativa sobre la sorra de les platges de Calafell, i un agent secret que fuig de l'exèrcit rus ha de vigilar.
Haig d'anar amb compte, res m'ha de passar inadvertit; ni tan sols aquella girafa i aquell mico que s'acosten cap a mi mentre practiquen la zoofília.
Em lliguen i em deixen clar que això de la zoofilia també ho poden practicar amb humans. De fet no em puc queixar, el fred als peus ja m'havia avisat.
Obro els ulls. El llençol s'ha revolucionat sortint de sota el matalàs i campa lliurement sobre el llit, embolicant-me i deixant gran part de mi a l'aire, començant pels peus.
informació del blog
sota llicència de creative commons