gumets
Vol. 2
Per fi he pogut veure el final de Kill Bill. Certament la segona és molt diferent a la primera, però es complementen a la perfecció. Sembla com si el gaudir pel gaudir de la violència es quedi a la primera part, i a la segona tot això evolucioni també cap als diàlegs 'tarantinoides', que creixen juntament amb el protagonisme de Bill.
La venjança arriba a la seva fi i a mi em queda aquell gust a la boca que em diu que aquesta serà -juntament amb el volum 1- una d'aquelles pel·lícules que veuré una vegada i una altra, i difícilment me'n cansaré.
Tarantino ens demostra descaradament que davant de tant cinema comercial-estúpid, es pot crear una pel·lícula amb tant o menys guió però amb un caràcter potent i inusual, que ens fa caure la baba entre crispeta i crispeta.
Veieu-la, jo ho tornaré a fer.
Domo arigato gozaimasu, i gumetaires per un dia
Diuen que internet desinhibeix i fa que la vergonya desaparegui. Per allò de tenir una pantalla en comptes d’una cara al davant, ja sabeu.
Doncs no, a mi m’heu fet passar vergonya, sapastres! Però també m’ho heu fet passar bé i riure com una mala cosa. Que ja va bé.
No puc fer més que donar les gràcies als creadors de webs pirates subversives, a tots aquells que heu escrit algun article sobre gumets a la vostra bitàcola, als que m'heu enviat mails -tant els que em tireu floretes (benvingudes) com els que m'amenaceu amb dos assassins a sou si no torno-, als que deixeu enganxines, als que aneu entrant a gumets per si de cas al jordi se li passa pel cap escriure alguna cosa, etc.
Preneu-vos lo meu com unes vacances, tornaré i intentaré escriure com sempre -no vull trobar-me ‘matons’ a la porta de casa-; Però ara mateix necessito uns quants dies més de desconnexió.
Tot i així us proposo una cosa: qui vol escriure a gumets per un dia? Si esteu molt avorrits i per casualitat us faria il·lusió fer un gumet -sobre qualsevol tema, qualsevol història; ja sabeu de què parla gumets-, envieu-me’l al correu i, si sou molts els que ho feu -cosa que dubto, amb aquesta calor- en triaré els dos o tres millors; o tots, i els aniré enganxant aquí.
Vinga doncs, fins a la pròxima!
Fins aviat
D’aquí a poc més d’un mes, gumets farà un any. Però no ho celebrarà. Hi ha alguns projectes engegats, però segurament no es portaran a terme.
Ha estat tot un plaer compartir amb tots vosaltres aquests mesos. Ha estat un gran encert trobar un lloc on pugui explicar les meves cabòries, donar la meva opinió, publicar les meves històries; i saber que segurament algú –algú!- ho llegirà. I encara que aquest raconet d’internet no ha pretès ser mai gran cosa, m’agrada pensar que algú –algú!- haurà gaudit també amb els textos que jo he gaudit escrivint.
Escriure a diari comporta massa dedicació, i anar fent seguiment dels gumets i les seves enganxines és en certa manera apassionant, però em fa gastar un temps que no tinc. Suposo que d'alguna manera tot això m'ha passat factura. Per aquest fet, i per alguns altres motius, he decidit 'tancar'.
No, no tancar del tot, no podria, però sí tancar gumets tal i com el coneixem ara. No puc perdre aquest aparador on poder escriure i ser llegit; m’agrada que els meus textos no es quedin en això, en 'meus'. I per això mateix escriuré quan em vingui de gust.
No, mentida; quasi sempre em ve de gust. Escriuré doncs quan em vingui de gust i tingui temps per fer-ho.
Això també te l’avantatge de perdre de vista un tipus de gumets que són fruit de les presses i no són tan interessants com m’agradaria que fossin.
Abans de marxar indefinidament, us deixo algunes direccions que tenia preparades per a presentar-vos aviat.
Catarsi Edulcorada és un petit espai que he cedit a uns amics, i que pel que veig, estan aprofitant la mar de bé: catarsiedulcorada.gumets.net.
Leina Brown, l’autor de les il·lustracions que han anat apareixent per gumets, també té un petit raconet molt merescut (encara no del tot acabat): leina.gumets.net.
Us envio també a una petita web que fa poc vaig rescatar de l’oblit en un servidor estrany, una de les meves primeres pàgines a internet –no us en rigueu massa, que aquest és un moment emotiu!-.
I no puc deixar de dir-vos també que fa poc vaig crear una capsa de les andròmines, i que vaig voler recordar a tothom qui en algun moment havia escrit gumets.
Abaixar bruscament el ritme m'anirà bé. Així doncs em despedeixo de vosaltres dient-vos un ‘fins aviat’. No sé quan tornaré a enganxar un gumet, tampoc sé què hi diré. Només sé que ho tornaré a fer, tard o d’hora.
Fins aviat, i gràcies.
Actors
No segueixo amb massa enusiasme la comissió d'investigació de l'11-M que fan per allà a Madrid. Em sembla que tot és pur teatre i que no pot servir per res més que per entretenir una mica les espanyes durant un temps -encara seria massa avorrit l'estiu, tu!.
Sovint em confirmen descaradament totes aquestes sospites; tot és una simple funció -no parlarem de les declaracions totalment partidistes que fan tots i cada un dels declarants-
Avui, ni més ni menys que el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, assegura (1, 2) que fins avui no sabia que el mateix dia de l'atemptat s'havia localitzat una furgoneta que seria clau per a seguir la pista d'al-qaeda.
Però aquest fet no ha sigut obstacle per a que afirmés que fins el dia 13, per a ell l'autor de l'atemptat era ETA.
I és que, ha confessat, ell a la televisió només mira documentals de la BBC, i els diaris, ni llegir-los passant per davant del quiosc.
Un alt càrrec que, no cal dir, està a l'alçada de tota la comissió d'investigació en quant a utilitat.
Aquest gumet va per ell, li dedico, avui ha fet una gran funció.
El gat blanc
Assaboreixes un llibre al menjador de casa, i de sobte t'adones que algú mira endins encuriosit, des del jardí. T'aixeques i et trobes cara a cara amb un gat totalment blanc que et mira de fit a fit.
És llavors quan la teva vista canvia per la seva i ara ets tu qui observes l'interior i et trobes a un noi que mira encuriosit cap al jardí, que ja comença a enfosquir-se amb el sol. Un noi que, des d'un menjador càlidament il·luminat, es queda perplex i admirat de veure un gat tan blanc i majestuós com aquell al seu jardí, observant-lo. Un noi que es pregunta què és el que havia portat al gat blanc fins aquí, a intercanviar una mirada.
La mirada torna a mi i, tot i que sembla que hagi passat molta estona des del primer encreuament de pensaments, el temps que ha passat ha estat sols un instant.
El gat blanc ja ha fet la seva feina, ha entrat a un terreny inhòspit i ha aconseguit que em quedi embadalit mirant-lo.
Feia temps que no veia cap gat al jardí. Segurament des que es van col·locar aquelles portes de ferro tan altes que barren el pas a tots els que no tenen ganes de fer un bon salt.
Ara, em diu el gat, ja pot tornar al carrer.
Altures
Cap plat havia arribat a estar mai tan amunt.
Certament l'havia afavorit la compra d'aquells plats d'oferta al súper de la cantonada. Els nous ara jeien a sota, reservats per a ocasions en que fos millor no ensenyar cantells trencats.
Ara la pila era més alta que mai, i ell era a dalt de tot. Tenia una perspectiva excel·lent sobre la resta d'estris, però el més important és que si ell no es volia moure, cap plat de sota seu podria fer-ho. S'havia convertit en el plat que més manava de tota la cuina.
El que no havia pensat era que ell seria el primer en sortir i deixar les altures.
'zzzzzzzzzzzzzzzz'
Si hi ha un so que sentim i automàticament ens posem en alerta -i de mal humor-, aquest és el del mosquit.
No li podrien haver triat un so més adequat. Ens avisa clarament que l'endemà ens haurem de gratar, però no ens diu on.
Però no és això el que ens preocupa quan el sentim. El que ens preocupa és que, fins que no trobi el lloc idoni on picar, es passarà tota la nit avisant-nos de que ho farà.
'zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz'
És llavors quan, estirats comodament al llit, ens debatim entre matar al mosquit i deixar de fer-li cas.
La primera opció precisa obrir el llum -mal d'ulls-, aixecar-nos -quina mandra-, agafar la primera peça de roba que trobem -un mitjó brut funciona a la perfecció- i és llavors quan comencem a buscar, amb cara de son i de pocs amics, al causant de tal moguda.
Si hi ha sort en l'execució, embrutarem alguna paret o el sostre. Llavors, altra vegada al llit, sols queda esperar que no hi hagi un segon brunzit.
La segona opció implica donar per segur que l'endemà ens aixecarem amb un mínim d'una picada. Fet i fet, una trista picada no és res comparat amb l'esforç que suposa haver de buscar al mosquit i matar-lo.
'pica'm, siusplau pica'm, beu i deixa'm en pau!'
'zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz'
Oli
Oh setrill que ens dones oli!
Oli per fregir patates! Oli per al pa amb tomàquet! Oli per a l’amanida!
Oh setrill que ens fas lliscar!
I
Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
Cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
M'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
L'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
De vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
Cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés, fragment I d'Horacianes
(gràcies a la Jacqueline pel fragment)
I avui... avui què?
M'assento davant la pantalla a pensar el gumet d'avui. Últimament no tinc temps a pensar-me abans de què parlaré, però tot i així, com cada dia, m'entesto a fer el millor gumet que hagi fet mai. Aquell gumet que una vegada escrit em rellegeixo moltes vegades i em quedo a gust, pensant que, sense tenir pretensions més que 'gumetils', potser ha quedat bé i tot.
Difícilment ho aconsegueixo, però almenys hi ha la intenció. M'assento, penso, i no surt res que pugui explicar, inventar, i que us sembli mínimament interessant.
Podria donar moltes excuses de les bones; tipus he perdut el portàtil pel carrer, o que se m'han fos les tecles amb la calor, o que el gos m'ha borrat el gumet bo i jo he hagut de posar el dolent...
Però suposo que senzillament és cosa de la feina, d'aquestes xafogors i de que ara que són vacances no paro massa a casa.
Sí, és veritat, últimament no m'hi llueixo gaire amb els gumets -potser hagués necessitat una mica més de vacances, però no, m'agrada poder escriure aquí-.
Així doncs, demà tornaré a intentar fer el millor gumet; com a mínim millor que el d'avui si que ho serà.
Vols sang? en dono!
Anar a donar sang s'havia convertit, en els últims mesos, en un repte per a mi. Mai n'havia donat, ni tan sols m'havia fet en cap ocasió un anàlisi d'aquells en que et xuclen la sang per a mirar-la després amb lupa.
'Feia cosa'.
Sí, 'feia cosa', aquella espècie d'excusa que funciona estòmac endins quan penses que t'han de pendre una bona quantitat d'algo teu i t'han de foradar el braç per fer-ho.
Que l'amic del cole t'ensenya la seva ferida de quinze punts: 'fa cosa'. Que a la pel·lícula aquella japonesa estan obrint al carter en canal: 'fa cosa'. Que Pujol veu que Mas no és president: 'fa cosa'.
De fet, també 'fa cosa' donar la teva sang i que se la mirin quan ningú se la ha mirada des de fa vint anys. Però l'infermera m'ha tranquilitzat: la pressió i el ferro ho tinc ben normal -a vere si ara seré normal i tot; tinc por de que els resultats totals siguin tots satisfactoris-.
I és que n'estem ben plens, de manies. Ni fa mal, ni notes res, ni et mareges... i a més, et donen sucs i pastes per menjar!
Ja repetiré, que no costa res.
L'osset
Caça'm.
Au va, com vols que et caci! Sóc incapaç de fer tal barbaritat a un osset tan bufó com tu!
Caça'm, si us plau!
Per què? No t'agrada ser lliure, créixer entre els arbres? No vols continuar visquent sense acabar d'abric d'alguna senyora amb excés de pes? Vols ser dinar del primer passarell que es passi pel restaurant del poble?
Sí, clar que vull ser lliure i no acabar servint als vostres capritxos; però el que no vull és tornar a veure la Rínxols d'Or! Em fa la vida impossible! Caça'm!
.jpg)
Matrícula de Barcelona
Visc en un carrer bastant tranquil, prop del centre del nucli de la platja però lluny de l'agitació que allí s'hi cou a l'estiu.
És una zona on a l'hivern hi ha poca gent -encara que cada vegada més- però a l'estiu s'omple de barcelonins que hi tenen la segona residència, i el carrer, sense ser molt freqüentat, s'omple de vida.
Però hi ha gent que no ho entén això. Bé, no, hi ha gent de fora que no veu on és. Ells... ells estan de vacances.
El carrer, bastant llarg i recte, avui estava ple de gent i de cotxes aparcats a banda i banda, com qualsevol cap de setmana de començaments de juliol.
Des de l'habitació he sentit un cotxe que, jutjant pel so, anava a una velocitat considerable. No hi he parat més atenció fins que he sentit una frenada prou 'voluminosa' i tot de crits. El cotxe, matrícula de Barcelona i segurament de vacances per Calafell, s'havia endut per endavant a una nena que anava en patinet, una veïna del carrer que anava a passejar amb els pares.
No es pot generalitzar, és clar que no, però l'actitud 'estem de vacances i podem fer el que ens plagui' és molt -massa- estesa a un poble com aquest, que s'omple fins dalt quan la gent té festa.
I tot això s'aplica a qualsevol àmbit del comportament de molta gent de fora que ve a passar els seus dies lliures aquí. Una mica de respecte cap a la gent i cap al mateix poble no?
Per cert, a la nena se la han emportat en ambulància però sembla ser que no té res greu.
Shrek 2
No és pas gran cosa.
De fet em va agradar, però hi anava amb la idea tantes vegades escoltada i llegida de que era una pel·lícula tant o més bona que la primera. I no.
És una pel·licula entretinguda, divertida, sense humor absurd -cosa d'agraïr- i amb rialles ben pensades. Però, simplement, és la que va després d'una que es demostra ser inigualable -per ara-.
Recomanable? és clar, aneu-la a veure, val la pena i passareu molt bona estona -grans i petits, eh!-. Però no la vulgueu comparar amb la primera.
Teatre
Iraq és des de fa molt un circ estatunidenc.
Ara fa ben poc, com qui no vol la cosa, aquells qui van decidir atacar el país per a treure'n el major profit po$$ible, han passat simbòlicament la sobirania del país als seus propietaris.
No sé ben bé si dir-ne propietaris perquè dubto que, tot i ser-ho més que el govern d'estats units, aquest sigui acceptat com a propi pel poble iraquià.
'Au, quedeu-vos vosaltres tots els problemes que hem generat, a canvi de quedar-vos el que és vostre'.
Una de les primeres decisions del nou govern 'sobirà' va ser restablir la pena de mort. No, no m'estranya que ho fessin, el que realment m'estranya és que el govern d'estats units la suprimís. Sabem de sobres quin és el país 'més desenvolupat' i que permet ben sovint matar, matar legalment.
A Iraq, com sempre, el que han fet és pur teatre per aconseguir el que realment volen. Teatre, vides, morts, per diners.
I quan la cosa no va bé, 'abandonem-ho, que no val la pena'.
Teatre, pur teatre. I qui paga la funció?
La llegenda de l'ombra del far
Conta la història que si et fixes bé en el far, hi veus sempre una ombra que va canviant de lloc.
Els habitants més grans del poble sempre n’expliquen el motiu. Temps fa, l’ombra tenia un nom, Escuix, i era un habitant més del poble. Un habitant del poble, això sí, amb uns detalls peculiars.
A l’hivern, amb el fred, era perfectament normal; però a l’estiu, quan la calor apretava i començava a causar les primeres calentors, es passava el dia passejant pel carrer.
Tocant culs.
La seva afició a aquesta activitat era tal que, no podent-se controlar, en un dia molt calorós podia arribar a ofegar més de dos subjectes per l’excés de força al tocar les carns desitjades.
El problema era tan gran que, no volent aplicar la fórmula drac-de-sant-jordi (‘avui et toca a tu deixar-te grapejar’), decidiren portar a Escuix al far, fent-lo perseguir algun cul; i una vegada allà, fer-lo caure daltabaix.
Però no pensaren en un detall: des del far les vistes eren magnífiques. No cap al mar, sinó cap allà on les parelles trobaven un lloc idoni per a fer una escapada.
L’espitjada far avall acabà de tal manera que el cos caigué, però l’ànima es quedà observant els voltants des de dalt el far. L’ànima, ara maleïda, observava les calentors que mai podria tornar a gaudir.
Vigileu ara doncs, si aneu a un far en una nit de calor. Escuix, l’ombra del far, l’ànima maleïda, us observarà. I si li feu massa enveja, a saber si us voldrà venir a buscar!
informació del blog
sota llicència de creative commons