gumets
Inoperància
Des de que les bombes i els morts serveixen per salvar als pobles, des de que l’euro ens enriqueix i des de que l’aigua envasada ens cuida la línia, gaudim d’allò més de la nostra pròpia inoperància.
Arribar a la caixa d’un supermercat de mala mort i trobar-te un cartell on informen de la seva campanya ecològica t’omple d’orgull. La recollida i estalvi d’elements plàstics és una iniciativa honrada i moderna, així que paguem gustosos la nostra contribució a tan mesquí i oportunista engany, 3 cèntims per bossa.
Ens acontentem amb el que ens donen i no demanem explicacions del perquè de les coses. Paguem el que ens demanen, adquirim el que la gent adquireix. Seguim al peu de la lletra qualsevol cartell que trobem, sense dubtar de la seva validesa. Validem els camins que algú ha dit que són vàlids.
Vivim en un món de mentides, en el qual només podem triar entre ser els mentiders... o els enganyats.
Cipats no!
Col·lectiu AntiCipats informa:
Com molt bé deveu saber, la ‘plaga’ de cipats s’estén amb una rapidesa impressionant.
Avui mateix, la totalitat dels mitjans d’informació reprodueixen les declaracions d’experts neutrals, els quals asseguren que la proliferació de tal fenomen és no només un problema a nivell internacional, sinó també una situació que, per la seva difícil solució, té conseqüències negatives tan en l’actualitat com en un futur no massa llunyà, que de seguir així, seria passat.
Però els interessos hi són, i vulguem o no, el temps sempre passa per davant de les persones.
Entesos partidaris dels cipats n’han sortit en defensa aferrissada, però, com no podria ser d’altra manera, ens passem per allà on no podem dir -per a quedar bé amb tothom, tot sigui per guanyar als cipats-, la seva opinió.
El nostre col·lectiu estem movent mans i mànigues -per no dir, òbviament, canells i rellotges- per a que la Comunitat Internacional es declari en contra de tal aberració, prova de mal gust i intolerància respecte el temps present que són els cipats.
És per això que exigim la retirada immediata de tots els tipus de cipats, el compromís d’arreglar tots els efectes que han provocat a les manetes dels nostres rellotges, compensacions econòmiques per la nostra paciència gastada esperant, i les responsabilitats a tots els impulsors de tan endarreridor projecte.
Com sempre, abans que ningú,
Col·lectiu Anticipats
Tribut a la Berta, de tot cor
Ca fort! La germana de mon cunyat estava estenent roba i li va caure el tanga de l'Ágata Ruiz de la Prada a l'estenedor del veí de sota, i li va fer tanta vergonya que no va anar-li a demanar fins que el veí el va penjar a la barana de l'entrada de l'edifici.
Ahir estava esperant a l'estació del bus i va i un tio que estava boníssim em va demanar si tenia hora, i clar, em vaig posar tan nerviosa que li vaig dir 'ho sento però tinc nòvio!'.
Al meu cosí el del poble, aquell que jugava a l’equip del Sergi i era l’últim de la llista de no convocats, no li va passar res.
L'amic d'un cosí del Paco va anar a una granja i un xai va mossegar-li la titola. No li va deixar anar fins que va venir l'amo a picar-li al morro (a l'ovella).
La cosina del meu amic Manel va caure al terra a una cerveseria, i va dur tota la setmana una xapa d'estrella clavada al front. No li van treure fins que van trobar un imant prou gran.
Un amic del meu avi va anar a jugar la petanca, i va tirar la bola tan fort, que va partir un fanal, i des d'aleshores els gossos pixen als semàfors.
La germana d’en Manel un dia va agafar les tisores i se les va clavar a la cuixa. Sembla mentida la quantitat de sang que hi pot cabre, a la cama!
El meu cosí Joan va començar a menjar un ‘Pirulo’, es va ennuegar i fins que no va escopir el pal, no va poder respirar bé.
En Carles, amic d’en Ramon, un dia es va encostipar i, com que no parava de mocar-se, li van començar a sortir mocs per les orelles. Però vam descobrir que era ell que sel’s hi ficava sense voler amb el mocador!
Aquest gumet el dediquem a la Berta. Dels teus servils admiradors,
Anades i vingudes
Al meu carrer hi ha una parella de vellets que em controlen les meves anades i vingudes a la feina i a qualsevol lloc on vagi, sempre que passi per davant de casa seva -que és la majoria de les vegades-.
Pertanyen a aquella subespècie que, evolucionant d'aquella altra que temps enrere prenia la fresca enmig del carrer i davant del portal de casa, la prenen des de la terrassa de la seva caseta amb jardí, de cara al carrer i observant atentament a qualsevol ésser vivent que passi pel davant.
Observen atentament, perquè pel que fa a l'oïda, la tenen ben tocada pel pas dels anys. Els seus crits ho denoten: un em crida, a dos metres de mi estant 'neeen! vine aquí que et donaré una bossa de llimones per ton pare!' mentre la dona al darrere, fa signes volent dir 'no li facis cas que ni hi toca ni hi sent massa'.
Són una parella entranyable, però jo d'ells em quedo amb les tertúlies amb altres veïns que fan a la terrassa. Servidor passa pel davant, i en un bon dia, després de saludar i sortir de la seva visió, sents que comencen a parlar de tu i de ton pare i de que passo per allà i de que gran m'he fet.
En un dia dolent, una vegada passada la casa, sento com es pregunten entre ells qui era aquell de les grenyes i barba sense afeitar que acaba de passar per davant de casa seva i que els ha saludat.
Són tot un espectacle; però sobretot el que s'ha d'evitar de totes totes, és que t'enxampin i se't fiquin a parlar dels néts, perquè, si ho aconsegueixen 'oh si ja ets tan gran com ells, i tu què estudies? i ton germà?', tens complicat escapar-te'n.
I és que si pels joves l'estiu pot ser avorrit, per als jubilats, el seu estiu pot durar tot un any, i shan de convertir en artistes, artistes de varietats -ves no s'ho inventin tot per passar l'estona!-
Lassanyes voladores.
Tinc un gat que es diu Mosca, i una mosca que es diu Gat.
De fet no tinc mosca sinó Gat, ni gat sinó Mosca. No us estranyeu doncs de trobar un gat volador i una mosca endrapant lassanya.
Un any, company!
Això de gastar cola durant un any seguit és d’allò més costós. No us imagineu el meu estudi i la meva habitació: entres i et quedes enganxat a qualsevol cosa que toques. Difícilment faràs dues passes sense notar que les xancletes se’t queden enganxades a terra.
I tot per tenir cola suficient per anar enganxant gumets i enganxines per tots llocs!
Però tot i aquests inconvenients, la cola també dóna moltes satisfaccions –no parlo de cap substància al·lucinògena...-. La cola és aquella substància enganxosa d’olor sovint plaent que em permet deixar anar les meves cabòries, contrarestar-les, discutir-les, millorar-les... La cola acompanya tant en moments delicats com en moments d’eufòria, i els gumets són els encarregats de treure-ho tot a la llum, tot i que a vegades saben dissimular-ho molt bé.
Cola, gumets, enganxines... encara en tinc pots i rotlles plens, per estrenar. I de ben segur que algun porta sorpreses i novetats. Els hauré d’obrir ben aviat...
Bromeres
La notícia saltà ahir a la tarda quan la policia detingué a Roger L. G. pel succeït a les platges de Calafell.
Les primeres declaracions del detingut van ser que ‘no pensava que pogués arribar a passar tot això. Era conscient que potser havia posat massa sabó al banyador, però no imaginava que el 'mimosín' arribés a causar aquests efectes’.
Com no podia ser d’altra manera, els afectats pel succeït, que no podien contenir la seva ràbia contra qualsevol cosa ja que estaven de vacances, al sentir-lo començaren a tirar-li tot el que tenien a mà.
En efecte, tot apunta a que, segons les primeres investigacions, Roger L. G. rentà el seu banyador amb una quantitat excessiva de sabó ‘norit’. Els resultats dels seus actes es començaren a produir poc després d’entrar al mar, quan el banyador començà a causar l’impressionant bromera de sabó que ara mateix pot ser vista des de Mallorca, Les Pitiuses i Oberhausen.
Les conseqüències a curt i llarg termini són incertes, però ara mateix, mentre uns esperen trobar gogos entre l’escuma, altres han començat a recollir-ne carretades per a estalviar en detergent ‘caprabo’. I és que ja se sap, la vida va molt cara, i segons quin sabó, va a preu d’or.
Tot i així el cas continua obert. Per què Roger L. G. no va aconseguir calcular bé la quantitat de sabó? Va ser culpa seva o culpa de les instruccions del producte? I encara més: per què Roger L. G. va amagar en tot moment que el detergent utilitzat era 'norit', afirmant que es tractava de suavitzant 'mimosín'?
Preguntes que difícilment obtindran respostes. Banyadors que fàcilment acabaran estant nets.
Cures
Veig mocs i m’encostipo; em parlen de mal d’esquena i començo a fer el possible per a no moure-la i així segur que no em farà mal; sé que hi ha una passa de grip i al moment m’adono que tinc el front més calent que de costum.
Caic, i em sembla haver trencat cada os del meu cos. M’aixeco, i veig que no tinc més que unes poques rascades a les mans que m’han protegit de la caiguda.
Segur que em dessagno, i, de fet no he deixat ni rastre de sang. Segur que m’aixeco, però potser si que ha fet mal la caiguda.
Em fa mal el cap, de ben segur que deu ser greu. Incurable, terminal.
Sobrevisc. I d’allò més bé.
Hipocondríac –o no-, però amb ‘sooooomnis de grandeeeeesa’.
Insignificàncies
Encara que no n’havia trobat la manera, n’Ezequiel sempre havia volgut sortir-se de la convencionalitat amb algun gest rotund.
Totes aquestes normes establertes no li provocaven més que ràbia per no trobar una insignificància qualsevol que ningú li pogués explicar o manar com usar.
Odiava llegir les instruccions d’allò que comprava. No, odiava comprar per haver-ho de fer contant els diners com ja feien les primeres civilitzacions humanes; de fet, odiava les primeres civilitzacions humanes per haver-nos manat com fer tantes i tantes coses.
Qui li assegura que tenien raó, que realment aquesta gent tan estranya i antiga feien les coses bé? I si estaven equivocats i portem mil·lennis fent les coses malament per culpa de voler seguir unes normes fetes quan nosaltres no érem nosaltres?
Ezequiel havia de trobar la manera de trencar, de ser diferent de tothom i igual a ningú. Trobar alguna cosa que fes canviar una sola d’aquestes estúpides normes existents des dels segles dels segles.
I així fou: tot canvià quan Ezequiel, mentre dinava, digué ‘passa’m la forquilla, que se m’ha acabat l’aigua’.
En aquell moment ningú parà atenció en l’error, i li passaren la gerra amb tota normalitat. Tampoc s’adonaren del tímid somriure que es dibuixava a la comissura dels llavis d’Ezequiel.
Ell sabia que s’havia equivocat, que no volia la forquilla sinó la gerra; però també sabia que a partir d’aquell precís instant, una gerra no tornaria a ser una gerra, i una forquilla mai més tornaria a punxar bistecs.
Dit i fet. A partir d’aquell moment l’estri al que tothom deia forquilla perquè sempre s’havia dit així, es digué gerra. I la gerra, que sempre s’havia anomenat així perquè a algú li havia agafat la mania de dir-li gerra, es digué forquilla.
‘Té, posa la forquilla al costat del pa, que aquí no hi cap’.
Els problemes a l’hora d’entendre’s inicialment amb la gent el motivaven i ben aviat canvià cotxe per arbre, paraula per coixí, tireta per finestra, teatre per gos, dutxa per jersei i dia per condó.
Passaren els condons, i aquest petit tresor que guardava però que feia servir en tot moment, cresqué. I coixí rere coixí, canvià tants significats que finalment necessità escriure’s els coixins en algun paper per a no oblidar-ne el sentit. I llavors se n’adonà que els significats no perviuen sense la lletra. Que els seus coinxins moririen si no els hi creava uns nous símbols, per a fer-los viure per sempre més.
Pensà també en el seu nom, Ezequiel. Remetre’s sempre a un llibre vell, caduc i massa usat i utilitzat, no era més que una contradicció amb tot allò que ara ell creava.
Havia trobat la manera de no ser ell qui seguís una línia prefabricada; havia aconseguit crear un món on una insignificància feia canviar tota la resta, on un mot feia canviar unes normes que ell no volia.
Llavors escrigué el seu nou nom amb els seus nous símbols, ara dibuixats a l’aire per a que tothom el veiés i entengués:
informació del blog
sota llicència de creative commons