gumets
Necessites el Potenciador
Cansat de que el teu desodorant no funcioni? Potencia la teva olor corporal!
N’estàs tip que al cap d’unes hores d’haver fet servir el millor desodorant, comencis a fer la mateixa mala olor de sempre, com si acabessis de córrer la marató sota un sol aterridor?
Aixecar la teva aixella suposa el desmai de qualsevol forma de vida a 10 metres a la rodona?
Potencia la teva olor corporal!
La teva olor és benvinguda si tu vols que ho sigui, i nosaltres et proporcionem la solució final: El Potenciador d’Olor Corporal AXELLA.
Deixa estar d’una vegada els perfumats i sempre inútils desodorants convencionals, i passa’t al potenciador. Augmenta així el teu potencial transpirador i olorós.
Compra’l ara i et regalem un kit encostipador, per a que puguis gaudir sempre que vulguis de les teves magnífiques excrecions nassals. Sabem que t’agraden, sabem que no et podràs resistir a aquesta sensacional oferta: truca ara!
Potenciador d’olor corporal AXELLA, perquè la millor olor, no t’ha de fer pas por.
El Gran Gumet: El Desenllaç
La casa del Gran Gumet està ansiosa per saber els resultats. Les votacions han acabat fa uns instants, i els nervis dels finalistes estan a flor de pell. Tant nerviosos estan, que no paren de suar grans quantitats de cola, amb els problemes de mobilitat que això els hi suposa...
Així doncs, comencem amb el tercer classificat, que és... el Super Gumet Sense Emmascarar, amb 9 vots. El seu premi és entrar a l'Acadèmia d'Operación Triunfo: que vagi preparant les cordes vocals, perquè les hi necessitarà!
El subcampió és La Super Cola Voladora que, amb 13 vots, es mereix el seu premi: la preparació totalment gratuïta d'un muntatge amb el Super Rodet Gumet i el Conde Lequio, participant finalment a tot tipus de programes i revistes del cor. Felicitats Super Cola!
I la guanyadora, per tant, amb 25 vots, és Glue-met! I aquest és el seu fantàstic premi, ser la nova mascota de Gumets: criats, cola de per vida i tota mena de luxes al seu abast.
Gaudeix-ne! i moltes felici...!
[música de combat de bola de drac]
- Sóc el Capità Gumet! En Foratman m'ha promès que jo seré la mascota de Gumets. I que consti que el suborn no em va sortir gens barat. Així doncs, ja estas canviant els resultats.
- Ho sento, però ja tenim guanyadora, la Glue-met...
[apareix Glue-met, enlluernadora: acaba de guanyar el Gran Gumet]
- Tu, Capità Gumet, rondanxó impostor! Ets tu qui vols ser la mascota de Gumets? Abans t'hauras d'enfrontar a mi i als meus preciosos rínxols de cola!
continuarà...
Tinc tita
Avui ha estat un gran dia. Avui ho he descobert: tinc tita.
Vulguis o no, sempre me la havia trobada per allà, penjant. Si m'haguessin preguntat quina relació hi tenia, diria que ella senzillament tenia la seva vida, i jo la meva. Ella feia les seves coses i a mi, realment, no m'importava el que li pogués passar, ni els problemes que pogués tenir.
Ella allà, jo aquí.
De fet, dubtava fins i tot que sigués meva. Algun matí, a l'aixecar-me, jo no em reconeixia l'entrecuix i em preguntava què era la cosa aquella que ocupava un lloc que no recordava; o potser era que simplement feia molt que no m’hi fixava.
La meva tita: aquella gran desconeguda.
Avui... avui he vist la meva tita dreta. La he vista amb aquesta expressió estranya, i un sentiment rar m'ha envaït. Què coi hi feia, dreta, ella? Era jo qui m'acabava d'aixecar, però era ella la que estava dreta...
Tal situació m'ha deixat glaçat, i així doncs, la tita ha baixat les seves posicions a poc a poc. Commogut per tal mostra d'enteniment, he provat de tornar a pujar la temperatura, i ella, complaguda, s'ha tornat a aixecar.
Ens hem entès a la perfecció, i això m'ha agradat. M'ha seguit el joc i jo, vergonyós, la he complaguda de mala manera. La he complaguda i m'ha complagut.
El plaer ha estat mutu, i intueixo que d'aquesta trobada fortuïta, en sortirà una bona relació.
Sí, avui ho he descobert. Tinc tita, i ella està d'allò més contenta de tenir-me a mi.
Jo, guitarrista
Per a poder tocar bé la guitarra, només m’he de tallar les ungles d’una mà.
No us estranyi doncs veure’m descompensat respecte la meva suposada i humil simetria, respecte el meu ja asimètric nas.
El meu afany per a tocar bé la guitarra em porta doncs a haver-me de menjar les ungles d’una sola mà. Sí senyor. No és fàcil controlar quina mà mossegar, però amb el temps t’acostumes a passar de la dreta quan tens els nervis a flor de pell.
Me les deixo llargues per a tocar bé la guitarra. Segons els meus càlculs, és una bona manera de començar. Aprendre a tocar-la, ja deurà venir després... D’il·lusions també se’n viu, i per arribar a tocar la guitarra com Diego Cortés, deu ser bo començar per les ungles... no...?
El Gran Gumet: La Gran Final
Sembla mentida! Ja han passat tres setmanes, i, just després de la sortida de l'últim eliminat, el gumetboy enganxat, comença la final-a-tres del Gran Gumet.
La Super Cola Voladora, La Glue-met i El SUper Gumet Sense Emmascarar competeixen des d'avui i durant set dies per a esdevenir la nova i flamant mascota de GUMETS.
Així doncs, les votacions comencen... ja!
Crònica del Fòrum
Divendres finalment vaig anar al Fòrum. Vam fer bé, perquè d'haver-hi anat el cap de setmana, potser ens haguéssim quedat fregits a les cues. Ja sabeu que aquests dies a tothom li ha agafat la falera d'anar-se a fregir a les cues del Fòrum, ara que s'acaba.
No havia parlat mai d’aquest esdeveniment aquí, perquè senzillament no volia fer cap crònica des de la meva desconeixença i ignorància. He llegit massa sovint crítiques ferotges de gent que acaba dient que ell, al Fòrum, no hi anirà. Jo opto per a aplicar una mica més de lògica, així que en parlo després d’haver-lo vist, recorregut i tocat en primera persona.
Primera impressió: fa bona pinta. Segona: és gran. Tercera: em comencen a fer mal els peus -preludi del cansament que tindré a la nit, com pertoca a tot tipus de port aventures, com és el Fòrum-
Els espectacles: què voleu que us digui, alguns massa demagògics -el Fòrum en si, no deixa de ser demagògia si no te'l mires des d’una certa distància-, n'hi ha d'altres de més vistosos -semblen suplir la demagògia per volteretes i altres cabrioles vàries-, i d'altres sense cap mena de suc ni gràcia, -vegi's 'moure el món', l'espectacle que volia ser l'emblema de l'esdeveniment-
Les exposicions: algunes d'elles molt treballades, espectaculars, amb el necessari apunt didàctic, tot i que alguna està una mica fora de lloc, i sinó fixeu-vos en les impressionants cantonades, que, en comptes de ser cantonades, pengen del sostre -tot i que les maquetes són realment esplèndides-.
Segurament l’única exposició que no val la pena són els guerrers de Xi’an; planyo al pobre home que va sortir ahir a les notícies i deia que després de dues hores de cua, esperava que l'exposició estigués més que bé. El planyo de veritat.
Per la haima no ens hi vam entretenir massa estona, però val a dir que vaig mirar a veure si per casualitat la Donot estava per la paradeta d'Intermón, no fos cas em regalés una mica de comerç just, tu!
Podria parlar també de les empreses patrocinadores. Sí, no són les més idònies, però penso que el que no hem de fer és privar-nos d’alguna cosa perquè ells hi hagin donat diners. I és que sense diners, no es pot pas fer res... El que s’ha de fer en contra d’aquestes empreses és no donar-les-hi ni un cèntim, no comprar els seus productes. A veure quants 'anti-fòrum' no tenen Nescafè a casa, per dir alguna cosa.
En resum, ni el Fòrum és cap meravella, ni exemple de la millor festa de cultures, ni els anti-fòrum tenen raó en gran part del que diuen -per demagògia, també la seva-.
Però val a dir que el millor de divendres, al Fòrum, va ser el concert d’Albert Pla, al cabaret -com va quedar demostrat, indret massa petit, ja que molta gent es va quedar fora-. Va ser genial, el millor.
Així doncs, va, si encara no hi heu anat, hi podeu anar, no us agafarà cap malaltia infecciosa ni us semblarà haver perdut els 16 euros d’entrada (preu jove) -això sí, intenteu-vos buscar un concert que ho acabi de compensar, que en sortireu bastant més contents-
Tu, maca!
Quan s’adonà que havia començat a cridar-la, després de veure-la -a la desconeguda més impressionantment exuberant- pel carrer, ja era massa tard per parar de moure harmoniosament la boca...
Tomaca cassola cabàs!
Veient la cara de desaprovació que havia provocat, no se li acudí altra cosa que intentar-ho arreglar amb un...
Venia perdius que el pare és pardal i haurà canari a vere quin elefant...
L’excusa no serví de massa, però tot i així -i només després de tirar una mirada de tot menys amable-, ella hi pujà. Per si de cas.
Ja hi tornem a ser
Acaben de ser comunicats els resultats de la segona ronda als participants: glue-met ha guanyat amb 34 vots, 20 més que la mega cola que vessa. Aquesta no ha pogut acceptar la derrota i la ha armat al sortir, vessant cola, com no podia ser d'altra manera.
Els dos nous participants, el gumetboy enganxat i el super gumet sense emmascarar, s'han trobat la casa en unes condicions, doncs, precàries. Hauran de sobreviure-hi durant una setmana, tot just abans de començar la final-a-tres, després que un dels actuals habitants de la casa en surti.
Les mascotes ja estan esperant el vostre vot:
Recordeu, podeu seguir l'actualitat de la casa del Gran Gumet en directe mitjançant la columna de l'esquerra.
Ja hi tornem a ser
Ha tornat, sense avisar, sense tenir-ho previst en absolut.
L'estiu, oh, l'estiu... L'estiu no em fixava les hores. L'estiu era temps sense marcar, espai de translació sense un nombre fixe al que haver de deure obediència. Temps sense fitar, terreny de l'horitzó només marcat quan el sol el travessa.
Ahir tot va tornar a estar marcat. Sí, ahir el rellotge va tornar al meu canell. I el canell, crec jo que després de tan genial cap de setmana, no s'esperava que l'estrangulessin així. Però què hi farem, torna la rutina i, com no, ens hi haurem de tornar a acostumar.
La Diada, a Tàrrega
Només arribar a Tàrrega te n'adones que la fira de teatre al carrer és això, tot un teatre transportat al carrer. I no parlo només dels artistes de tota mena -dins el programa oficial o no-, sinó de tota la fauna que es passeja per la ciutat.
Realment, algunes espècies -vegi's femella punky amb gos: ja sigui l'animal o el nòvio- no són autòctones de l'àmbit, i només s'entén la seva presència si tenim en compte que se senten atretes per l'olor de l'alcohol i de la festa gratuïta. Però això no influeix en absolut en que les altres espècies ens ho puguem passar d’allò més bé, i encara que embrutin Tàrrega, segurament són part més de l’espectacle, com qualsevol altre, com jo mateix.
Com anava dient, l’entrada a Tàrrega et dona una idea bastant precisa del que hi trobaràs: una gentada.
Quan arribes al campament on dormiràs un parell de nits -mal dormides, evidentment-, segueixes veient el mateix, però ara, a més, t'enrius d’unes dutxes unisex on tothom veu a tothom.
Vaja, que no sabia que el dia següent em passejaria pel campament tot mullat i en calçotets. Coses del destí.
Com que l'arribada al campament, el divendres, va ser tard (quarts d’una de la nit), i a més plovia amb intermitència, no vam poder veure la immensitat de la fira fins l'endemà, quan descobriríem el gust a trobar una actuació a cada cantonada.
Actuacions de les bones -ei, com se deia la dona del banc verd i negre? Claire, sí, genial-, i de no tan bones, però que, siguin bones o no, estiguin treballades o no, et fan emportar cap a casa una magnífica imatge de Tàrrega i de la seva fira de teatre al carrer –la jacqueline estarà orgullosa d’aquesta última frase-.
I és que en principi haviem de marxar el dissabte a la nit, i el fet és que vam arribar a casa el diumenge a la tarda; allargant els entrepans, aguantant una nit més la falta de matalàs... però gaudint de la fira, de la gent i de l'ambient.
I és que l’any que ve, jo hi penso tornar. Penso veure altra vegada les espècies desubicades, penso aixafarme entre tota la gent per arribar a comprar un tros de síndria que després em deixaria tot ple de suc, tornar a anar de puntetes per on calgui per arribar a veure els espectacles, mullar-me i lluir els meus calçotets pel càmping, penso tornar a fer els dos-cents quilòmetres d’anada i tornada per a gaudir d’un altre cap de setmana així, i, a més, en bona companyia. Tot un luxe pels temps que corren.
Apa, l’any que ve, tots cap a Tàrrega. Qui s’apunta?
+ articles sobre la fira: jacqueline, g-point
La Diada, a Tàrrega
.jpg)
Demà, per molt que vulguin canviar-ne o modificar-ne les celebracions, és onze de setembre.
Últimament només ens maregen amb si fan això o fan allò -o no ens dóna la gana fer això o fer allò-, i de fet, m'és ben bé igual el que vulguin fer, ni m'ho miraré ni n'estaré pendent.
L'onze de setembre per mi no és ni anar a posar flors davant les càmares, ni ensenyar els uniformes nous dels mossos, ni veure a alguns polítics fent teatre davant una bandera. L'onze de setembre és quelcom més per a algú que se sent català.
Bé, en certa manera us estic enganyant; no ho seguiré, no en tindria ganes, però tampoc en tindré l'ocasió. Me'n vaig a passar la diada a Tàrrega, a la fira de teatre al carrer. No hi he anat mai, però la cosa promet i tenia moltes ganes de fer una escapadeta.
Això sí, pendré la meva estelada. Que passeu una bona Diada!
El Gran Gumet: arriba la segona ronda
Els resultats de la primera ronda, que han estat comunicats tot just fa uns instants a les primeres participants, han estat els següents: la super cola voladora ha superat al super rodet gumet per deu vots, quedant la guanyadora amb 37 vots i un percentatge del 57,8%
El rodet gumet acaba d'abandonar la casa, no sense desitjar retrobar-se d'aquí poc amb la cola voladora a fora, amb qui ha forjat un gran amor. Les restes de super-glue 3 encara es poden veure als seus llavis.
Al mateix temps, han entrat les dues noves mascotes participants: la mega cola que vessa i l'enganxosa glue-met.
Ja podeu votar per la vostra preferida a
Com fins ara, podeu seguir l'actualitat, en directe, de la casa del Gran Gumet a la columna de l'esquerra. No us la podeu perdre.
El Gran Gumet és la mascota-vida en directe; i vosaltres podeu triar la vostra gumets-mascota preferida. Voteu!
Paperam
Omplir i omplir paperam burocràtic és d'allò més feixuc. Repetir les mateixes dades mil vegades, recordar on és aquell número que ara he de posar a aquesta casella, preguntar-se tot sovint què coi vol dir aquella opció estranya que has de respondre amb un 'si' o amb un 'no'...
Paperam i més paperam que, tot i que després s'ho queden tot els 'somriure-fingit-rere-taulell', degudament emplenat i marcat per tots els segells possibles, et fan pagar. Sí, pagues per aconseguir uns papers que després ompliràs amb la teva tinta i regalaràs als mateixos que t'ho han venut. Però, com carall no hem de pagar un mòdic euro i mig per al col·legi d’orfes d’hisenda, que és on teòricament van destinats els diners? Si és que se les empensen totes!
Segur que aquest col·legi té algun pobre orfe que sap que qui va matar a sons pares va ser la mateixa hisenda, i ara mateix té l’encenedor prop de qualsevol cosa inflamable, al despatx del director. A punt per cremar aquells u coma cinc euros que li acabem de regalar. Però els actes d’un petit piròman venjatiu no és el que ara mateix ens ocupa.
Parlava de l’escabrós terreny de la presentació de qualsevol document a qualsevol administració.
Aconseguir els papers. Aconseguir entendre els papers. Aconseguir omplir correctament els papers. Aconseguir entregar sense problemes els papers.
I, per si tot això no fos poc, correm el risc d'equivocar-nos doblement: una vegada a la còpia per a l'administració i una altra a la còpia per a l'interessat.
Tota una aventura.
Mar Adentro
És una pel·lícula que senzillament se centra en la vida d'un home que defensava el seu dret a morir. Una pel·lícula en la que Amenábar aprofita uns fets reals i reivindicatius per a fer-ne una història emotiva i 'resultona'. Sí, i una vegada assumit que la pel·lícula no aportarà res de nou a les llibertats personals, i que a més serà -per allò de ser pel·lícula emotiva- la sensació de tots els festivals on es presenti, anem a gaudir del film.
Sí, gaudir-ne. Gaudiu de l’interpretació d’un irreconeixible Bardem –fantàstics somriures de Ramón Sampedro 'con los años aprendí a llorar riendo'-, de les sensacionals Belén Rueda, Lola Dueñas i Mabel Rivera, de les poques però sàvies paraules de Joaquín, el pare de Sampedro (Joan Dalmau)... Gaudiu fins i tot de les llicències que la pel·lícula es permet, com l’expressió dels somnis i desitjos de Ramón, o la visita d’un capellà tetraplègic. Gaudiu del paisatge, d’alguns diàlegs i de tot un món vist des d’un llit.
Però gaudiu sobretot d’una història absorbent; trista però amb un punt de dolçor que la fa realment entranyable.
No sé estendre’m més, no sóc cap entès en cine i qui ho sigui se’m podria tirar a sobre en qualsevol moment. Aneu-la a veure i ja em direu si tinc raó.
Comença El Gran Gumet: GUMETS busca mascota!
Que ja s’ha acabat l’agost? I què? Que s’han acabat o estan a punt d’acabar-se les vacances? Quin problema hi ha? No us preocupeu per aquestes bajanades, avui arriba El Gran Gumet!
Què és El Gran Gumet, em preguntareu, encara amb les lleganyes de les vacances als ulls. Doncs Gumets busca mascota, i s’hi han presentat sis aspirants.
Davant d’aquesta munió de respostes a l’anunci que vaig publicar al Diari de la Mascota, no he tingut més remei que crear una competició per a decidir quina d’elles serà la mascota de Gumets.
Podeu llegir-ne la mecànica i podeu votar per la vostra mascota preferida a
Igualment, podeu seguir en viu i en directe l’evolució dels concursants dins de Gumets a la columna esquerra d’aquesta mateixa pàgina.
Recordeu, només en pot quedar una, i per a decidir quina ha de ser, has de votar!
informació del blog
sota llicència de creative commons