gumets
Hoc!
Apunta el número de compte.
Un moment que agafo paper. Digues.
Entitat, vuit dos
Sí
Zero vuit
Sí
Oficina, trenta-tres
Sí
Cinquanta-sis
Sí
De ce, noranta-dos
Sí
Número de compte, vint-i-dos
Sí
Zero ú
Sí
Trenta-vuit
Sí
Dotze
Sí
I ja està. Saps, m’encanta fer negocis amb tu.
Sí?
Sempre em dones tants sis... crec que ningú me n’ha donat ni me n’arribarà a donar tants!
M’afalagues!
Autòpsia
Em fascina la paraula autòpsia.
auto- -òpsia
Veure amb els propis ulls.
Amb els propis ulls, diu! Jo no sé vosaltres, però jo trobo difícil que un cop mort, pugui mirar-me.
Potser també depèn de la causa de la mort: de com i on acabin mirant els ulls. Vés a saber, doncs, on devien acabar els ulls d’aquell a qui en el seu honor van anomenar autòpsia a la pràctica que li acabaven de fer.
Bé, no ho sé, potser per aconseguir complir amb el sentit de la paraula, m’he d’entrenar a consciència, i arribat el moment, esforçar-me molt per a mirar-me amb molta atenció.
Esforçar-me tant, que amb una mica de sort, fins i tot ressuscito. Ressuscitar i deixar a l’autòpsia amb un bon pam de nas. Tot un repte, tot un luxe. Apa, a entrenar.
Campions!
La primera ronda s'ha passat amb molta autoritat; ara falta la segona, el 26 de novembre a Fresno. De ben segur que serà més difícil de superar, però no per això perdrem l'alegria d'haver demostrat que Catalunya també és una potència en hoquei patins.
Apa, i endavant, que des d'aquí, volem seleccions esportives catalanes!
Olives
Ben mirat, les olives són d’allò més incòmodes. Un mal disseny.
Si sou ben refinats, intentareu punxar-les per a posar-vos-les a la boca, amb la conseqüent dispersió d’olives disparades.
Si’s plau, prou. Si’s plau, agafa-les amb els dits i para de tirar-me projectils mediterranis. Les cireres, amb el seu palet a conjunt, són molt més pràctiques.
Un altre fet incòmode són les seves parts no digeribles. El pinyol. Ara rata’l bé, ara treu-te’l de la boca dissimuladament aparentant controlar el tema, ara no t’hi destrossis les dents confonent una oliva amb pinyol amb una oliva farcida...
I parlant d’olives farcides; realment, les omplen d’anxova -o quelcom del mateix color- però perden tota la seva gràcia, eh...
Du du
dudubà du du dubà dubà
...
jei!
dudubà du du dubà dubà
...
jei!
dudubà dudubà du du du bà dubà
...
...
...
jei!
** Llegeixi’s, canti’s amb total llibertat. No hi ha cap problema si optes per fer ‘dudubà du du’ en comptes de ‘dudubà du du’, és la teva elecció. De totes maneres, el ‘dubà dubà’ no ha de ser confós amb l’arxiconegut ‘dubà dubà’ brasiler, el qual, sens cap dubte, destrossaria la melodia que ara ens ocupa. Tot i així, si ho fas, no t’ho penso corregir, potser estic equivocat i sí que ha de tenir aquesta cantarella.
Ets tu qui decideixes la intensitat, altura, timbre, amplitud, freqüència, to, escala, i fins i tot el volum. Decideix si vols pronunciar ‘du du’ o ‘du du’, ‘dubà’ o ‘dubà’, o si decideixes que no està en català sinó en castellà, ‘dubá’.
Però, ei, sobretot, perquè no t’ho perdonaria mai: respecta les pauses, és l’únic que val realment la pena.
Arriba el fred
No sabria dir si me n’adono més clarament que s’ha acabat el fred o que s’ha acabat la calor. De fet una cosa sempre complementa a l’altra.
No hi ha indici més clar de l’arribada del fred que aquells llençols del llit, que abans solters, ara comencen a aparellar-se. Sota d’ells, ja no sobre, busco la calor que em proporcionen, però dins de la calor, tota troballa d’un racó fresc és reconfortant.
Sembla contradictori haver de buscar un racó fred del llit per notar l’escalforeta que els llençols, encara llençols i no mantes, m’estan donant. Aquell peu que toca el llençol fred mentre la cama resta al lloc on tanta estona ha estat, aquell lloc calentó, i el peu, en aquell lloc encara per calentar. La satisfacció de poder aconseguir el fred i el calor que em dongui la gana tenir.
Tapat per fugir del fred, buscant el fred amb el peu, per fugir de la calor. Potser no m’acontento amb res, potser sempre busco el que no tinc; o potser, simplement, m’agrada jugar còmodament entre els llençols.
Endreçada pèrdua
És dur pensar que pots haver perdut una cosa pel sol fet d’haver-la ordenat. Sí, la he ordenat, sé que ho he fet, sé que ho vaig guardar a algun lloc, ben endreçat, just al lloc que li pertanyia, al millor lloc on podria haver estat guardat.
I no ho trobo. No sé quin és el seu lloc idoni, em pregunto malhumoradament on recollons vaig decidir guardar-ho.
És més, em desmoralitza -i dóna motius al meu desordre- buscar una cosa mal endreçada: només he de mirar sota la pila de papers, de trastos de sobre la taula, o entre els calçotets bruts. Hi serà, com qualsevol altra cosa desordenada; està simplement al desordre, no hi ha pèrdua.
Així doncs, si’s plau, si algú sap on es guarden les coses endreçades, que m’ho faci saber. N’he de trobar una, i és una urgència.
Angelitos
Angelitos Negros, sopar, molt bona nota, altament recomanable, genial menjar, genial ambient, 'cuina de creació' en una 'mediterranean atmosphere', si passeu per aquí no us el podeu perdre, Vilamar 33 de Calafell, telèfon 977693402, impressionant companyia, genial companyia, genial, ja és dotze d’octubre, cabres, enaltiment d’un país que no em representa, res a celebrar, però és festa, aprofitable si acabo la feina, bona pel·lícula, ja vista però això no importa, son, genial, genial, genial companyia. Mel i tomàquet.
.jpg)
Blogeria: capítol tercer
Dues estacions; falten només dos botons. Una estació, un sol botó de la camisa per a descobrir aquell bé de Déu que tantes vegades ha imaginat. No és que no li interessi la resta d’ella, ben al contrari, però no podia deixar de pensar en aquell símbol que per ell era una camisa descordada deixant a la vista una nuesa vergonyosa que ell agrairia amb la mateixa vergonya a la mirada.
Fa cinc minuts tard, i des de lluny ja la veu assentada a la terrassa on havien quedat, jugant amb un got buit ple de restes d’escuma de cervesa.
No m’ha esperat per a beure’n. Ves que no se la hagi begut per a suportar millor tornar-me a veure, després d’omplir-se el paladar de l’amargor de la cervesa. A més, porta un top a ratlles, a conjunt amb les mitges. Què li costa posar-se camisa per a que la hi desbotoni mentalment mentre li faig els dos petons de cortesia?
Ella ja l’ha vist, i tot i així fa veure que segueix absorta en el got de cervesa buit que va marcant rodones d’aigua sobre la taula. S’ha de fer la desinteressada, justament per això a última hora no s’ha posat aquella camisa a la que tantes vegades li ha hagut de recosir els botons.
Veig que ja has fet la cervesa. Hem d’anar doncs directes al llit?
Pregunta el Pere, amb veu vergonyosa i entretallada, simulant una broma que desitjaria ser la més seriosa de les preguntes.
La Diana s’aixeca per a buscar les comissures dels llavis del Pere amb els seus dos petons. Temps suficient per a pensar què respondre a la idea que en Pere acabava de llançar a l’aire com qui hi llença paraules sense sentit. Però ella no és d’aquelles que es tallen. No ha vingut aquí a perdre el temps, ella sap el que vol, estar amb en Pere -sí, n’està segura, l’estima de mala manera- i per descomptat, sap exactament el que en Pere també vol.
Es decideix. Redirecciona la seva punteria, s’equivoca entusiasmadament de petó, i busca suaument la llengua d’en Pere. Se sorprèn de trobar-la tan ràpida i dolçament.
Anem al meu pis, avui no hi ha ningú, i hi tinc la cervesa que encara no t’has pogut beure.
En Pere, astorat, superat per la situació, no pot fer més que afirmar, amb un somriure d’orella a orella. Carall, si que ha estat fàcil; a mi que sempre em costen aquestes coses, i ja som camí de casa la Diana.
Estaven enamorats i tenien pressa per arribar a la seva intimitat, al seu cau secret on el temps podria passar al ritme que ells volguessin. Però no s’havien adonat que mentre ells gaudien del seu esclat d’amor, algú els estava fent fotos, amagat a la cantonada.
Continuarà a... TSHstudios
Arxiu: blogeria
Esfereïdores esponges
Hi ha cadires i cadires; i mai en fem servir cap d’igual manera.
A tall d’exemple, una cadira de menjador és més disseny que comoditat; el fet és que tampoc ens hi assentem massa estona, mengem i anem a tirar-nos com sacs de patates al sofà.
D’altra banda, les cadires de treball són tot el contrari: ens hi passem hores i més hores. I, reconeguem-ho, el cul acaba suant i enviant-hi tot tipus de flatulències.
Tenint en compte doncs aquesta realitat i que les cadires de treball consten, normalment, d’algun material esponjós i tela, val a dir que la cadira funciona, de fet, com una esponja.
Així doncs, si l’esponja absorbeix el rastre del nostre cul, on és el sortidor, vàlvula d’escapament, aixeta? No és necessari algun element que ho deixi anar tot? És recomanable que la cadira guardi tots aquests elements al seu interior?
Invents com aquests s’haurien d’anomenar acumuladors de suor, esfereïdores esponges contenidores de les més terribles ferums. No cadires, mai cadires.
I no m’agradaria pensar en aquell extra, aquella necessitat d’anar al lavabo enmig de la feina. No vull pensar en com se sent la pobra cadira -perdó, l’esfereïdora esponja contenidora de terribles ferums- quan la cagada ha estat criminal i el paper higiènic ha estat incapaç de netejar totes les restes del cul. Encara sort que en aquest cas, sol ser la roba interior la que absorbeix en primera instància l’atac.
Però desenganyem-nos; tot arriba a on ha d’arribar, i és que si una cosa tenen les cadires de treball, és que absorbeixen. Ho acaben absorbint tot.
No t’hi vulguis pas trobar!
Cinc segons i mig (part 2 de 2)
Fet. Aquí és impossible que la cuixa arribi a creuar amb la meva mirada.
I això? Quins ulls, quina mirada... Merda. Ara l’home aquest es pensarà que m’atrau i que vull que s’assenti, ara mateix, al lloc lliure del costat de la dona de les cuixes aterridores.
És el que jo pensaria, si m’arribés una mirada com la que li acabo de llançar jo ara mateix sense voler. De fet, té millors cuixes que la dona de les cuixes que avui de ben segur malsomniaré. Però aquesta camisa estampada ajustada i el cabell -el poc cabell que li queda- tot decolorat, m’acaben de tallar el rollo.
Si’s plau! Que algú em salvi! Dos fronts d’atac venen cap a mi: cuixes, camises massa ajustades... No em paren de mirar!
Opto per mirar-me les cames, fent un moviment de cap que vol denotar somnolència. Això si que són unes cames, collons.
A veure si amb la meva falta d’interès, desisteixen. Només espero que no aprofitin la meva suposada aclucada d’ulls per a atacar. Aterrit per aquesta idea, torno a obrir els ulls i decideixo aixecar el cap, amb la por de qui pot trobar cuixes grosses i calbs decolorats just davant dels meus nassos.
No és així, tot i que detecto un lleuger moviment provocador de les cuixes. Aquest moviment ha produït unes ondulacions al greix sobrant que no fan més que fer-me recordar que cap aquí, és realment desagradable mirar.
Ho deixo estar, miro al sostre. És lleig amb ganes, però el continuaré mirant, potser en contaré aquests foradets tan bruts. Tota opció és millor que acabar menjat per quantitats al·lucinants de maquillatge, greix que m’ataca a ritme d’ondulacions constants, samarretes que denoten mugrons excitats i calvícies potencials decolorades.
Per fi. Ha tornat la llum. Ara ja puc tornar a mirar el paisatge per la finestra. No sé com és que aquests cinc segons i mig al túnel sempre se’m fan tan llargs...
El Gran Gumet: El Desenllaç II
- Tu, Capità Gumet, impostor rondanxó! Ets tu qui vols ser la mascota de Gumets? Abans t’hauràs d'enfrontar a mi i als meus preciosos rínxols de cola!
[amb un gest ràpid i precís, el Capità Gumet es disposa a atacar Glue-met. Ella no pot ser menys, i comença també el camí cap a la gran lluita]
- iiiiiih! Ni el rodanxó aquest ni ningú em podrà pendre allò que sempre havia somniat, ser la mascota de Gumets!
- zezezeze! Avui, Glue-met, deixaràs de ser allò que sempre havies volgut ser, i seré jo qui, tan amablement com em deixi la cola, es quedarà el títol de campió del món! Ai, perdó, de mascota de Gumets!
[la lluita és aferrissada: cola per aquí, enganxines per allà, atacs ‘super gumet’ trets de la màniga -jo no els l’hi he ensenyat pas!-, molta, molta destrucció -ja ho tenen això, els atacs de destrucció amb cola-, però un sol resultat final]
- Em rendeixo, Glue-met! No puc més, les meves forces em fallen, al meu dispensador de gumets ultra-atòmic li estan fallant les molles, i la meva cola es veu clarament superada pels teus rínxols! Glue-met... [amb veu de vergonya] deixa’m ser el teu humil súbdit...!
- Bé! [amb aire triomfant] l’Imperi Gumet acaba de guanyar una altra batalla. I jo, Glue-met, en seré la seva mascota! Visca els meus rínxols!
L’elecció de la mascota, doncs, ha arribat a la seva fi, i després d’aquesta lluita, és clar, he hagut d’arreglar els desperfectes a Gumets.
Les reformes han comportat alguns canvis, visibles o no; i cal donar la benvinguda -a més de a la Glue-met- a en Pere, que des d’avui anirà omplint la seva secció, aquí a l’esquerra: Iósódéu diu. Un nou gumetaire, i aviso, ben aviat n’arribarà algun altre.
Apa, espero que us agradi -que us ha d’agradar, faltaria més!-, i si no és del vostre gust, penseu que tot és culpa de la violència entre mascotes, no me’n dongueu pas les culpes a mi!
Cinc Segons i Mig (part 1 de 2)
La llum s’escapa i jo em fixo en les cuixes voluminoses del meu davant.
No és per desmerèixer la propietària, però aquesta faldilla curta no li fa cap mena de favor: si el que intenta aconseguir és atreure mirades, produeix la reacció contrària, la fugida a corre-cuita dels ulls que la han mirat.
I és que sembla mentida com traicionen els ulls: ella no és el meu tipus, no és ni molt menys maca; i, a més, tota aquesta quantitat de maquillatge que porta, sembla que estigui a punt de saltar amorfament cap a mi per a endrapar-me i cruspir-me. Però la meva mirada hi ha fet un recorregut quasi complet, potser en busca d’algun racó agradable, potser per simple inèrcia al veure carn d’olla.
Finalment els ulls n’han fugit, senyal que potser encara tenen una mica d’enteniment. Ara, enlluernats per aquesta foscor bruta, busquen algun altre lloc on reposar. L’espai buit de la dreta de la dona del maquillatge amenaçador fa el fet. Ella hi continua sent, però és la solitud del seu costat la que calma els meus instints més primaris.
Tranquil·litat només per uns instants, ja que poc després me n’adono que, sense saber ben bé com, la cuixa d’abans es torna a creuar amb la meva visió.
La situació és complicada, i cal que busqui un lloc on la cuixa no arribi. He de fugir de la cuixa perseguidora, sigui com sigui. Però tampoc m’aixecaré; fa més mandra aixecar-me que mirar la cuixa.
Així doncs, calculo l’angle de rotació que podria abastar de tal tros de carn, suposant com a error possible dels meus càlculs que la mestressa es fiqués a fer un exageradíssim can-can des del lloc que ocupa. Per si de cas.
informació del blog
sota llicència de creative commons