gumets

Llençant pensaments

Voltar per Barcelona amb U2 a les orelles em fa sentir com a 'Lost in Translation' STOP caminar entotsolat escoltant música em fa mig-perdre pel poblenou STOP m'agrada perdre'm sense presses STOP la noia del davant al metro està mirant com escric STOP és maca STOP hauria de treure l'Avui, si és catalana com jo, segur que se'm llança a sobre enamorada STOP ha tret una llibreta i ara és ella la que escriu STOP qui sap si sobre mi STOP fa onze dies que no m'afaito STOP ma mare em diu indigent, jo em veig metrosexual pelut STOP demà m'afaito sens falta STOP m'encanten els camions buits i sense tapar, deixant a veure la seva buidor STOP són el súmmum de la inutilitat, de l'esforç perdut d'omplir l'espai STOP no sé com m'ho faig per a perdre-ho sempre tot STOP sempre sóc el pringat de torn STOP a la merda STOP una sorpresa STOP un somriure STOP gràcies STOP DELS STOPS

Els Increïbles

Em feia falta esbargir-me una mica i, ara que acabo de sortir del cine, crec que he triat la pel·lícula perfecta: Els Increïbles. Sovint quan vas al cine i esperes quelcom d'allò més bo, en surts decepcionat. Aquesta vegada esperava el millor, i m'he endut el millor i una mica més; encara és hora de que Pixar em defraudi. Una fantàstica pel·lícula plena d'acció i humor, amb una animació realment excel·lent. Els super herois vistos des d'una altra òptica; família, obligacions, baralles matrimonials, fills, problemes amb la pròpia identitat... Però això sí, no hi poden faltar els malvats super malvats. Feu-me cas, no us la podeu perdre.

Recolzar què?

No hi havia masses esperances d'aconseguir el reconeixement de la Federació Catalana de Patinatge dins la Federació Internacional, però segurament tampoc esperava el joc brut que ha quedat a la vista.

Potser esperava que la Federació Catalana no es reconegués, senzillament, a la votació de l'assamblea, però de cap manera podia pensar que el mateix òrgan que va admetre provisionalment a Catalunya a Miami, digués ara el contrari a Fresno. Era massa descarat. Però em vaig quedar curt, o potser és que sóc massa ingenu.

Més d'una i més de dues federacions han reconegut la pressió del govern espanyol per a que donguéssin el no. I les que deuen callar, oi?

La votació d'avui a l'assamblea, segons sembla, també ha estat vergonyosa. No perquè el dictàmen hagi estat negatiu, sinó per la manera com ha transcorregut. Ara, segurament Catalunya presentarà un recurs davant el Tribunal Arbitral de l'Esport, assessorats per Jean Louis Dupont, aquell qui va aconseguir la sentència Bosman, que va revolucionar el futbol europeu. La cosa va per llarg, però no per això hem de tenir-hi -ni deixar-hi de tenir- esperances.

Espanya... espanya... españa... deixeu-nos en pau, va.

I, pero si fos poc, només falten les declaracions, editorials i altres de polítics, diaris, feixistes i espanyolistes diversos.

Com ells dirien, 'anda, iros a tomar pol culo'.

Que ells, com és de suposar, no recolzen els nostres interessos? Que ells juguen brut en decisions d'òrgans esportius internacionals?

Llavors, perquè nosaltres hem de recolzar els seus interessos? Com pot Madrid acollir unes olimpiades amb el nostre suport?

Tant per tant, aquí diem NO a Madrid2012.

I tu, què hi dius?

En Fecund i el tomàquet, part 4

Les joguines són divertides -encara que n’hi ha algunes, com les que regala la tieta, que no ho són gens-, però quan ja hi has jugat molta estona, es tornen avorrides. No és culpa meva! Són elles les que sempre estan igual.

Per moltes aventures que passin, no canvien mai. Els ninots sempre estan amb aquella cara de tòtils que ja tenen al sortir de la capsa.

I això em desespera, perquè jo no sempre faig la mateixa cara: la canvio, i amb el temps el cap se’m fa més allargat -l’àvia sempre diu que de petit tenia el cap molt rodó-.

Així que m’encanta enviar les meves joguines a un món realment millor, dins el tomàquet fregit.

Una vegada són dins, jo sé que canvien de cara: alguns se n’alegren, altres, al·lèrgics al tomàquet, no paren de gratar-se.

Llavors viuen tot tipus d’aventures, potser acabant a la pizza; com aquella vegada que la mare es va trobar entre els formatges a un indi rialler, que li volia donar un ensurt, i ella més que un ensurt, va agafar una enrabiada històrica. O aquella vegada que tres peces de Lego van aparèixer muntades entre el tomàquet de les mandonguilles; tota una obra d’art.

L’Oriol això ho entén, però la mare es fixa més en les mandonguilles que en les histories de les fitxes del Lego per a arribar allà.

Segur que el pare, que sempre es queda callat, recorda que ell també aconseguia aquestes coses, i jo penso en l’Oriol i el seu paper de vàter que, qui sap, potser un dia aconseguirà ser pel·lícula. M’agradaria presentar l’Oriol al psicòleg, potser llavors el psicòleg arriba a la conclusió que són ell i la mare els anormals.

Ella, la mare, sempre m’acaba dient ets un inconscient, Fecund, no veus que si ens ho mengéssim ens podríem morir, inconscient! Si és que has sortit a ton pare!

Aquesta última part -la del pare- només la diu si ell és davant. Per això crec en allò de la genètita i en que ell feia el mateix que jo. Sinó no entenc quina és la intenció de la mare dient això al pare si m’està esbroncant a mi.

Jo, a la mare, sempre li contesto, si ens els mengéssim, la seva historia encara seria més gran!

Però ella no ho entén...

Hauré d’acordar un pla conjunt amb l’Oriol. Nosaltres ens entenem.

Alguna cosa amb tomàquet, paper, joguines i un DVD. A veure si algun dia ens acaben entenent.

En Fecund i el tomàquet, part 3

Sempre m’ha fascinat el tomàquet fregit. És com fer suc de taronja, però el suc de taronja és com aigua taronja amb gust de taronja. I no té gràcia.

El tomàquet fregit és tomàquet triturat, vermell, amb gust de tomàquet. No té res que no sigui especial d’ell mateix; no és aigua amb color i gust de tomàquet.

Vaig sentir una vegada que d’això en diuen tensitat. La caca té més tensitat que el pix, deien. No sé on devia sentir aquesta marranada, però jo no penso tocar la meva caca per a comprovar-ho; prou vergonya em fa quan alguna vegada m’he fet caca al llit i la mare es fica a xisclar hispèrica; així que no em ficaré a comprovar-ne la tensitat. Em vénen esgarrifances només de pensar-hi.

Una vegada li vaig preguntar a l’Oriol, a veure si ho sabia, però em va dir que el paper de vàter que utilitza per al DVD no està fet servir. Però no sé si creure’m-ho, perquè vaig anar una vegada a casa seva i per entretenir-nos la seva mare ens va posar una pel·lícula. Jo veia taques marrons per tota la pantalla. Espero que fossin imaginacions meves, perquè sinó no entenc que no em vulgui explicar la tensitat de la caca.

De fet, és ben possible que la caca i el tomàquet triturat tinguin semblances, perquè, total, el tomàquet es converteix en caca. I he de suposar que alguna joguina que m’he acabat menjant, també. Però no ho penso comprovar...

Una vegada la mare va anar a parlar amb la Roser, la meva profe; i encara que jo a classe no jugo amb el tomàquet -perquè no n’hi ha-, ella, segons la mare, ho va entendre tot, va dir que estava molt mal fet jugar amb el menjar i li va dir que em portés al psicòleg. Jo no sabia què era això del psicòleg, però després de que m’hi portessin per primera vegada, vaig enfadar-me amb la profe i li vaig dir que no li tornaria a dirigir mai més la paraula. Encara que l’endemà la vaig pifiar perquè no ho vaig recordar...

Fa temps vaig veure a una pel·lícula, La Llista de Schindler -no la vaig entendre perquè la mare no parava de molestar repetint que anés a dormir, que la peli no era per mi- que una gent agafava les seves joies, les ficava dins el pa i s’ho empassaven tot.

L’endemà vaig agafar un anell de la mare i el vaig ficar en tomàquet, però no em va divertir gens i no ho he tornat a fer. La mare no es va enfadar, vaig sentir que deia que aquell era un anell de quincalla que li havia regalat el pare per quedar bé una vegada. He d’investigar què és això de la quincalla, ja que si aconsegueixo aplicar-ho a les joguines, faré que la mare no es torni a enfadar.

//continuarà demà//

En Fecund i el tomàquet, part 2

I per què el tomàquet? sempre em pregunta el psicòleg. Sé que la mare em porta al psicòleg perquè ella ja no pot amb mi -li ho he sentit dir en una conversa amb el pare-, ni pot amb el que jo anomeno ‘la nova vida del tomàquet’ -això no li ho he sentit dir, però m’agrada pensar que ja que no pot amb mi, tampoc pot amb el que faig-.

Sovint es posa hispèrica -suposo que això d’hispèric ve dels animals hispans- quan per enèsima vegada es troba un tros de plàstic al pot. Ella no ho entén...

Al psicòleg, simplement li contesto que m’agrada el tomàquet, i que m’agrada tant jugar com m’agraden les joguines. Així que ho ajunto tot i jugo a ficar les joguines dins el tomàquet. Em nego a dir-li res més a aquell desconegut, i la mare, a la sortida, sempre diu moltes vegades, hispèrica, que estem llançant els diners de mala manera, perquè jo no dic mai res que serveixi per arreglar les coses. Però és que el psicòleg -i això que la mare diu que han estudiat molts anys, els psicòlegs- tampoc ho entén...

L’Oriol, aquell amic de l’escola que sempre s’enriu del meu nom però amb el que realment som els amics més grans del món, va venir una vegada a casa i la meva mare va intentar fer una cosa que ella creu que és bona per mi: deixar-me en ridícul davant els meus amics.

Va voler-li explicar que jo feia coses estranyes amb el tomàquet i les joguines. L’Oriol anava dient que sí -és molt educat, ell, amb els meus pares-, però jo sabia perfectament que Ell sí que ho entén.

L’Oriol una vegada em va explicar que ell sempre posa paper de vàter dins el reproductor de DVD de casa seva. És molt diferent del que faig jo, però he de reconèixer que també té la seva gràcia.

Hi ha dues maneres de veure les coses: la mare les veu malament i l’Oriol, el meu gran millor amic, les veu bé.

I sembla estrany, perquè a mi l’àvia em sembla molt sàvia, així que com més anys tens, més hauries d’entendre i de conèixer les coses. Però no és així, l’Oriol sap molt més que la mare.

//continuarà demà//

En Fecund i el tomàquet, part 1

Em dic Fecund, i si m’hagués de descriure, ho faria dient que la mare sempre em diu irresponsable, constantment. I si ho diu tant, deu ser veritat. Tot i que, de fet, no sé què vol dir, això d’irresponsable.

Potser m’ho diu perquè sovint guardo totes les peces petites dels meus jocs dins els pots de tomàquet fregit que ella compra al supermercat.

Des de les peces del Lego fins als soldadets de plàstic verds, d’aquells que a Toy Story caminen com si tinguessin mal a l’entrecuix; segurament per allò de tenir els peus enganxats en un mateix tros de plàstic.

Des dels pots de llauna -m’he convertit en tot un expert amb l’obrellaunes- fins als pots de vidre, que tot i ser brillants i transparents, no em cauen massa bé perquè sovint estan tancats fort i si li demano al pare que ho obri, no ho fa.

Imagino que el pare, de petit devia fer el mateix -d’això, he llegit, en diuen genètita, no sé si té alguna cosa a veure amb la tita-, i que en algun moment hauria necessitat fer alguna cura de desintoxicació -això ho he vist a les pel·lícules- per tal de deixar de posar joguines al tomàquet, perquè si la mare s’enfada, suposo que no deu ser del tot bo. Per això no hi voldria tornar a caure obrint un altre pot. No m’imagino la mare cridant-li irresponsable al pare.

El que no entenc del pare és per què tampoc obre els d’espàrrecs, ni els de lleixiu, ni els de colacao... si no li ho demana la mare. Però això m’és ben bé igual, ja que el més important per a mi és el pot de tomàquet, el tomàquet que jo he d’obrir.

Sembla mentida, el que el tomàquet pot arribar a aconseguir. El pare sempre em diu -amb una rialla estranya, com aquella que fa quan torna del bar- que em fixi més en les nenes del cole. Però jo crec que s’equivoca. El tomàquet fregit és milions de milers de vegades millor.

Això sí, hauré d’investigar per què el bar fa riure. Potser hi serveixen molt tomàquet.

//continuarà demà//

Tomàquet

Proposa'm

A partir d'avui tinc un sol propòsit: no proposar-me res més.

No em proposeu que em proposi proposar-m'ho, no us proposeu tampoc proposar.

Haver volgut proposar. Proposeu-me que no em proposi res, i llavors, fent una excepció, us faré cas.

Podeu provar de proposar-me que em proposi el que vull proposar-me. I ja veurem el que faré.

Sigui com sigui, s'han acabat més propòsits.

Ei, però proposa'm. Dir que no ho facis, no deixa de ser un joc. Una provocació.

Ja arriba...

Hi ha coses que sorprenen perquè, simplement, no te les esperes. Sé perfectament que veure segons quin canal suposa veure més publicitat que cap altra cosa. Però mai hauria imaginat que la televisió arribés a un punt tal en el que acabessin anunciant anuncis.

Anunciar anuncis! Aviat seran els programes els que ens molestaran i durant els quals anirem al lavabo o a veure què hi ha per picar a la nevera.

L'anunci anuncia l'anunci de Freixenet, a tv3, com si fos un programa més de la casa -no sé si a altres canals també ho fan-.

Sempre he tingut una moderada animadversió respecte aquest anunci -i, per tant, vers l'anunci de l'anunci-. I és que em sembla tan carrincló, tan... vaja, que sempre he preferit el de Codorniu. Els publicistes d'aquestes caves haurien de muntar una campanya tipus 'jo sóc de Codorniu'. Segur que guanyen molts adeptes per Nadal.

Nadal! Sí, perquè, a més, l'anunci anuncia un anunci que anuncia Nadal. Més ràbia em fa. La manera més adient de començar unes festes que, de fet, són plenes d'anuncis, perquè difícilment en trobaràs unes de més comercials.

De fet potser li tinc aquesta ràbia, a l'anunci de Freixenet, perquè és el símbol de tot això, de totes les vendes, de les guirnaldes xarones dels grans centres comercials, dels llums dels carrers, de les terribles nadales...

Vaja, que per si no ho sabíeu, demà es dóna per començat el Nadal, a les 22.00, a totes les cadenes.

Barça-css 3, Madrid-taules 0

Veure com a una discoteca, a les 4 de la matinada, la gent canta i balla l'himne del Barça és quelcom que jo no havia vist mai. Més que res perquè quan el Barça guanyava, jo encara no freqüentava massa sovint aquests llocs.

L'ambient ha canviat i la humiliació d'ahir al Madrid -gaudeixo de mala manera dient aquesta frase, permeteu-me-la pronunciar també en veu alta- ha demostrat que les coses canvien. Encara que només sigui per ballar l'himne a la discoteca.

Canviant de tema. Podria semblar fet expressament, però és pura casualitat. Aquest és el gumet número 500, i just avui inauguro la nova web. Sí, nova -però igual-, perquè he oblidat definitivament les taules i ara tot es basa completament en css -vàlid i tot, eh!-. Desactiveu l'estil, si no us ho creieu! Suposo que no és un exemple de css, però funciona de primera i he aconseguit que es vegi bé en tots els navegadors -cosa complicada-. L'html encara no valida, però tot arribarà. Per cert, merci a en Tarry per les nocions de css que m'ha anat ensenyant.

També he arreglat la cerca de gumets, podeu atansar-vos-hi aquí, a la columna de l'esquerra, al botó que diu cercar: premeu-lo. Ara és molt més fàcil trobar qualsevol cosa en aquests 500 gumets i quasi 1800 enganxines.

Calia informar-vos-en? No ho sé... però ja que m'hi he passat una bona estona, el mínim és fer-ne una petitíssima crònica, oi?

I ja us deixo dormir, que és tard i vol ploure.

**

Sembla mentida!
Ha de parèixer veritat?

*heus ací la curta i esperpèntica vida plena de realitat.

Una nit

Avui m’ha tocat passejar de matinada per Calafell.
És una sensació un pèl estranya, això de veure el poble mut, quiet, adormit. Una quietud impossible de veure quan el sol mulla de llum els carrers.
Ho relaciono amb fets especials; potser la majoria de vegades que he vist així el poble ha estat per alguna emergència. No me’n ve cap al cap, és igual. Potser m’ho invento.
El fet és que m’ho sembla; com si fos inconcebible poder gaudir d’aquesta quietud a la matinada si no és per algun fet que, per la seva gravetat, et fa sortir de casa.
Deu ser una sensació prohibitiva, només la tens si et passa alguna cosa extraordinària.
Feia fred. He hagut d’agafar la jaqueta de mon pare, perquè la meva d’hivern encara és a l’armari, i amb una d’entretemps potser m’hagués apuntat al club dels malalts. M’anava molt gran, la jaqueta. Total, qui m’ha de veure? A més, si algú em veu, es fixarà abans en la barba que porto, de massa dies sense afaitar.
Passejo, mig insegur mig fascinat pel panorama. Mig estic sol mig realment s’hi està bé aquí fora. Mig a veure si arribo ja mig hauria d’haver pres la càmara de fotos.
No ha estat res greu, ha fallat la norma: no només es pot veure amb infortunis. He hagut d’anar al despatx; mala cosa, deu ser impossible acabar una entrega de la universitat amb temps. Ja ho diu un company de la feina: ja pots portar-ho bé i pretendre-ho acabar a les onze, que sempre t’hi quedaràs fins les cinc. Hi devem estar predestinats.
Ara serà qüestió d’anar a buscar la jaqueta a l’armari, he de tornar a sortir. Aquesta vegada cap a l’estació; a veure si torno aviat, tinc ganes de posar-me al llit.

Instruccions

A vegades compres qualsevol bajanada i aquesta et ve amb un paperet d’instruccions, com ara una escombreta per al wàter ‘arrancar el plàstic, ficar l’escombreta dins el pot, treure-la i sucar-la sempre que faci falta’, qualsevol pot de conserves ‘després d’obrir-ho, mantingueu-ho refrigerat’ o fins i tot un tetra brik ‘obriu aquí’!

Però la nostra avidesa en col·locar manuals d’instruccions a tots llocs no acaba ni de bon tros aquí: elements molt més sofisticats porten manuals de l’alçada d’unes pàgines grogues, encara que la majoria de vegades ataquem el producte sense fer-hi ni una minsa ullada. Però les instruccions són allà i si per alguna cosa un dia et sents perdut, les pots consultar i sortir airós dels problemes provocats pel vídeo, càmara de fotos, microones o qualsevol objecte semblant.

Així doncs, si tanta mania tenim a donar instruccions per a tot, a tenir tots els problemes escrits i resolts en una primera instància, perquè recollons ningú ha pensat a fer un manual d’instruccions per a les coses que realment són importants a la vida? Un manual on poguessis buscar ‘per què no se li encén el cor?’ i la línia següent et respongués ‘endolla aquí, i toca tal botó’; on la pregunta ‘i ara què faig?’ tingués una resposta del tipus ‘segueix recte i al fons a l’esquerra hi trobaràs el lavabo: fes el favor de treure-ho tot d’una puta vegada’.

De fet, pensant-ho bé, ja sé per què aquest tipus de manuals d’instruccions no existeixen. Jo mai els hi faria cas. Jo mai els faria servir.

Ara sóc...

Què vols que sigui?

Seré un iogurt de macedònia, un gra de pus, seré l’heroi de la pel·lícula, Mortadelo, un zero a l’esquerra, seré Bono d’U2, en Lenny, seré llet amb mel, seré la jaqueta fúcsia de Tony Manero, ballarí de la més prestigiosa companyia de ball, el bri d’herba que acaba de tallar la segadora, Britney Spears, seré xurros sucats a la xocolata, la fitxa vermella del parxís, o la blava, tant se val, seré la bombeta fosa, la llum encesa, l’endoll cremat, seré sorra, seré mar, aigua i sal pels peus cansats, seré sopa de galets, mossèn a la missa del gall, seré rabí, escolanet de Montserrat, cantant, seré pollastre, seré enciam, seré la filla del generalísimo, trompeta del militar, seré...

Puc ser //fins i tot!// jo.

Tot és en tot

Perquè els colors de la tendresa aporten
tonalitats més netes al paisatge
i fan l'ombra dels arbres molt més densa.
Així creixem, i els anys són una pedra
de formes consuetes, que no llasta
la ingravidesa mòrbida dels somnis
ni afeixuga el delit de les mirades.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.

Miquel Martí i Pol

Firefox 1.0

Va de blocs

Ja fa molt temps que omplo any sí any també l’enquesta de l’AIMC als usuaris d’internet.
Aquesta es repeteix amb mínims canvis cada any, suposadament per a comparar els canvis en un mateix camp, però internet evoluciona ràpidament, i l'enquesta també ho ha de fer.
En aquest sentit, m’ha cridat gratament l’atenció la inclusió d’un parell de preguntes sobre els weblogs. Ser inclosos en enquestes d’internet que el tracten en un àmbit general, és segurament una demostració més de l’important pes que els blocs van agafant dins la xarxa.

Parlant de blocs i la seva creixent popularitat: n’estic fart de zoloft, ultram, soma, paxil, tramadol, wellbutrin, phantermine, levitra, d’en Walter que deixa la direcció de viagara barat i de la Pamela que m’ofereix sexe. Els blocs, per això del seu creixent èxit, no es salven de l’spam. És un fet d’allò més empipador; a ningú li agrada haver d’anar netejant la porqueria dels altres, i menys si aquests altres s’aprofiten descaradament de tu i del teu esforç. Solució? Ben complicada.

Què hi farem

La reelecció de Bush ens demostra fins a quin punt estem //o estic// allunyats ideològica i moralment dels Estats Units.
La victòria de Bush ens fa //o em fa// mirar amb rancúnia, poc -encara menys- respecte i una certa distància -creada pel menyspreu, d'ells i cap a ells, en aquests últims anys-, a un país que és motor mundial.
No hi ha //no hi tinc// respecte, perquè Bush no havia de guanyar //jo no volia que guanyés//. Kerry no prometia ser millor, però la seva victòria hagués estat un gest que de ben segur jo //i molta més gent// hagués agraït.
No hi ha il·lusió, perquè els mateixos als que fins ara hem hagut //o he hagut// de menysprear, seguiran manant als Estats Units //al món// quatre anys més.
Però tampoc hi ha cap altra opció; ens haurem //m'hauré// d'aguantar.

Caramel de meló