gumets

Nou any que ve

Ei, que estrenem any! -per si algú estava desinformat i/o no se n'ha adonat-
La cosa sembla que no canvii massa del 2004 al 2005, però aquest any ha portat més d'una novetat, i jo crec que sóc un pèl més mussol.
La feinada que vaig tenir ahir a netejar la casa després de la festeta de cap d'any -ningú va prendre mal amb el raïm, pel vostre interès-, i avui es torna a embrutar tota pel dinar de família. Un dinar d'aquells on les àvies i familiars varis acostumen a dir-me pel nom de mon germà; i a mon germà pel meu nom. Com si ens assembléssim tant...
Bé, si que ens assemblem, fins i tot la veu ens confonen, per telèfon. Però aquestes confusions familiars es produeixen des de que ell era una petita bola de carn i pèl i no s'assemblava gens a mi -m'agrada pensar que no sóc una bola de carn i pèl-, així que no es deu deure a criteris físics sinó a altres, tipus metafísics (¿?).
Ja ho veieu, poc nom que tinc, i a més, mon germà, diguent-li al cosinet, que encara no parla del tot, que em digués borratxo. I ja el teniu tota la tarda dient-me 'ratxu'.
Ara mateix, no sé com m'hauria de dir, si Jordi, Albert o Ratxu. Els dinars de festes ja ho tenen això, tant de menjar confon -però fan una gràcia, aquestes trobades!-

PD: qui ja tingui la samarreta de gumets, si's plau, que m'envii una foto amb ella posada tan aviat com pugui.

Adjectius que potser no diuen res

Impotència, és el que es sent quan veus el desastre natural que ha destrossat centenars de pobles i desenes de milers de vides.

Frustració, saber que es podria haver evitat amb tot allò que els hi falta, diners.

Vergonya, de voler ser el melic del món i parlar, durant el primer dia, quasi exclusivament dels turistes occidentals i no de la gran majoria de vides, que són les que sempre han viscut allà.

Un ajut?

Dominis problemàtics

Si sou fidels seguidors de Gumets, potser us haureu donat compte que últimament, tot i ser vacances, no actualitzo amb massa freqüència.

La cosa es va agreujar fa quasi una setmana, quan vaig rebre un correu electrònic amb remitent de l'àrea de relacions corporatives d'una coneguda marca que fabrica enganxines i tot tipus de material per a l'oficina, i amb l'assumpte 'con relación a su nombre de dominio'.

El cas és que aquesta empresa no està d'acord amb l'ús que faig de la paraula gumet, i com que ells tenen la marca registrada, em donen dues opcions.

La primera és que, tenint en compte el meu actual ús del domini, amb finalitats no lucratives, m'ofereixen una compensació en forma de totes les enganxines de la seva marca que vulgui durant tot un any; a canvi del nom de domini.

Si jo no acceptés, i aquesta és la segona opció, m'amenacen amb portar el cas als tribunals. Jo, realment, amb la llei a la mà i per això de la u en comptes de la o, no sé qui guanyaria, però tot suposaria una despesa econòmica que em seria impossible d'afrontar.

O sigui, o em quedo amb milers d'enganxines a canvi del domini o perdo grans quantitats de diners i potser el domini, però no la meva dignitat.

Ho sento, però la dignitat suposo que en aquests casos és el primer que es perd, i encara que no ho tinc clar, crec que em quedaré amb les enganxines.

Així doncs, no us estranyi, un dia d'aquests, trobar-vos amb una botiga d'enganxines amb forma a lo Agatha Ruiz de la Prada a aquesta mateixa direcció.

Creieu que puc ser feliç sense gumets.net però amb el munt d'enganxines que em donaran?

El Nadal i la cuina

Sembla mentida! però ja hi tornem a ser. Ha passat un altre any i ja tornem a ser a Nadal.
I jo, pobre de mi, no he pogut aguantar-me i no he tingut més remei que decorar gumets amb motius nadalencs.
Perquè, què és el que uneix Nadal, el Pare Noel, Sant Esteve, els canelons, els galets, el Tió, el raïm de cap d'any, el consumisme, les campanades, el cava, la festa boja i els Reis d'Orient que porten coses a la gent?
L'aurèola de bons propòsits que omplen aquestes dates? No! -mentira!-
És la cuina. La cuina és tan important per aquestes festes que no he pogut fer altra cosa que decorar gumets amb rajoles de cuina dels anys 70.
S'ho mereixen! Tantes hores a les cuines, tanta importància durant les festes i ni un trist dia dels fogons, dia del congelador ple de marisc o vetllada de l'olla plena.
Aquí, cuines, us fem costat i tenim molt en compte la vostra importància. A canvi, no espero menys que bones viandes i panxes ben plenes -a rebentar-.
D'altra banda, fora cuines, i com no podria ser d'altra manera, des de gumets també desitgem un bon Nadal -i força gresca-!

L'esquela*: els perills de la son

Les escales mecàniques són, ja de per si, un invent maquiavèlic. I sinó fixeu-vos en aquells que són més savis: la gent gran.
Quan han conviscut tota la vida amb aquesta manera de pujar, no tenen gaires problemes en fer el primer pas, ja que el costum fa perdre de vista el sentit de les coses. Però si només se les troben quan van, per exemple, al metge a Barcelona, fixeu-vos-hi, s’ho pensen més de dues vegades. I més de tres.
Ells són els savis, així que per força han de tenir raó: compte amb les escales mecàniques.
De fet, a mi sempre m’ha preocupat -sobretot en època d’exàmens i entregues- adormir-me, de bon matí i després de baixar del tren, a les escales mecàniques.
No seria tan anormal com pot semblar. Del tren ja baixes d’esma, mig -o totalment- adormit, i ficar-te a les escales ho fas per inèrcia, no has ni de pensar. Un moment quiet, fixant la vista a l’escala que tens sota els peus... i pluf! ulls clucs. Tot en només un instant.
Imagineu quina una se n’armaria. Jo adormit, però les escales mecàniques continuant amb la seva inacabable falera de pujar, i pujar, i pujar.
L’arribada d’aquell moment en el que una persona amb dos dits de front faria un pas endavant però que jo, immers en qualsevol somni reconfortant, aprofito per a fer un bon cop -d’aquell front sense els dos dits- a terra.
I la massa de gent, induïda a apropar-se en tot el seu volum cap a mi, aniria formant un tap que riu-te’n tu de les aglomeracions quan s’espatlla el metro.
Per molt que la gent se sentís inevitablement atreta cap a mi -cosa que, en altres situacions, ajudaria a fer-me pujar els colors-, crec que no seria una experiència massa enriquidora cap a la meva persona. Més aviat el contrari.
L’endemà, en portada, ‘Estudiant d’arquitectura adormit causa el pitjor embús que es recorda a Sants-estació’.
Jo, per si de cas, al matí pujo per les escales convencionals.
Digue’m previsor. O exagerat.

* l'esquela és la meva aportació a cada número de diagonal, revista extraoficial de l'etsab (escola tècnica superior d'arquitectura de barcelona). Re millor que recordar-los avui que començo vacances! -a gaudir-les-

Gumetlabs

Somnis de Grandesa ha tret a la llum molts intríngulis que fins la seva sortida havien restat inadvertits.
Ara, i amb la clara vocació informativa que tenim a Gumets, donem a conèixer quelcom que segurament ajudarà a resoldre molts dels misteris encara no resolts.
GumetLabs existeix, i per primera vegada, us dono la oportunitat de fer-hi una ullada i tafanejar:

No us ho podeu perdre, però tenint en compte que ara venen amics invisibles, pares noels, tions, reis, i tota la pesca, jo de vosaltres tampoc em perdria la botiga! Sí, no és pas broma, gumetlabs té una estranya botiga amb productes de gumets, i a bon preu! ..ja tardeu..

emergent!

emergent! és un projecte conjunt de joves artistes del Baix Penedès que ha tirat endavant gràcies a Jove Baix Penedès. L'exposició Relacions s'inaugura demà al centre municipal de cultura de la Bisbal del Penedès, a les 7 de la tarda, i serà itinerant per la comarca i per fora d'ella, sense un calendari tancat, per ara. La meva humil aportació és la imatge que podeu veure a dalt, imprès a metre per metre quaranta -tot un monstre d'impressió-; però totes i cada una de les obres conformen una exposició -i un projecte conjunt- d'allò més interessant. Si hi caus aprop, t'hi espero, i sinó, com deia aquell, que l'exposició vingui després a tu!

Dia aixeta

Avui és un d'aquells dies que et poses a la dutxa i no trobes la temperatura idònia de l'aigua. Ara massa freda, ara massa calenta.
:mai al seu punt just:
Un d'aquells dies en que t'aixeques massa aviat i saps que aniràs a dormir massa tard.
No, no ha estat un mal dia, però sí un d'aquells en que no tens un moment per a res.
:hauria d'estar estudiant, no sé què faig aquí escrivint:
Un d'aquells en que et sents orgullós de tu mateix pel munt de feina que has fet, però que a la vegada tens unes immenses ganes de parar una estona...
:d'anar a dormir:
Sembla mentida com van de ràpides les hores quan vols acabar una cosa amb temps. Jo en vull una i el temps me'n dóna tres, d'hores.
:i demà hi ha examen:
Per acabar-ho d'adobar, l'aigua de la dutxa surt massa calenta.
:però s'hi està tan bé, sota l'aigua!:

Futur

Avui ha començat la meva cursa cap als Oscars, cap al guardó de millor actor.
Sí, avui he sortit a un curt.
Com a extra.
Corrent, uns instants.
Hi tinc un gran futur en això de la interpretació.
..m'ho ha dit el ninot que hi havia dintre del cotxet..

Instint agredolç

Faig llum, em diuen radiant, enlluerno i causo accidents per ceguesa momentània. Canto, ballo i faig coreografies de pel·lícula pel carrer. Salto i faig passos d’una dansa fantàstica inventada quan ningú em veu. Ric, i esclato de plaer a cada instant. Crido! i xiulo... xiulo la cançó més feliç del món.

Em veig obscur. Penso, em miro i caic. Recaic i ploro. M’amago rere barreres infinites, m’arrossego sobre terres transparents. Torno a caure i no em penso aixecar. No tinc ganes d’estar dret, el terra és fred però no més càlid que la companyia. Crido! i sangloto... sangloto per mi.

Sóc més agredolç que mai.

Llançant pensaments

Atacs d'ira

Tens el temps just per a respondre.
No et donaré ni un segon més, no et mereixes ni que t’escolti.
//T’estic fent un favor//
Pots dir el que vulguis, pots fer el que et doni la gana. Però no et penso donar més del meu temps.
//No penso creure’t//
Digues, fes, menteix, canta, ridiculitza’t, ridiculitza’m.
//No sóc un titella//
I oblida’t de mi.

**aclaro, no va per ningú, però a vegades una inexplicable ira sorgeix quan em poso a escriure sense un motiu concret...

Ben bé al contrari

En contra del que majoritàriament es pensa, Llach no adorm.
Porto unes quantes nits comprovant-ho. Escoltant-lo mentre espero estirat i a les fosques a que la son m'atrapi.
I no m'atrapa, de veritat: senyors i senyores, estic en disposició d'afirmar q Lluís Llach no adorm. Creieu-me!
Em desperta i em fa parar atent a les seves lletres, sovint esperant els seus crits de guerra o rampells de tendresa amagats entre vers i vers.
I me n'alegro, i en gaudeixo. Així doncs, fins i tot m'agrada quan ajuda al meu insomni.
Hauré de provar de dormir amb Rammstein; a ells no els entenc i no fan més que soroll.