gumets
Actual artist
Sara, tinc la lleugera intuïció de que m'observes.
Mires com em moc, com reacciono, com parlo.
Estic segur de que m'estàs examinant. Sé que m'avalues, i davant la precaució per no suspendre, em quedo quiet i callo.
'Es queda quiet i calla'
Però segur que te n'adones: millor que em mogui només pel que faci falta.
'Només es mou pel que li interessa'
I no sé què coi apuntes a la llibreta. Mira, diguem-ho clar: Sara, no vull que m'estiguis observant per a després parlar de mi.
'Article: al Jordi li fa por que escrigui sobre les nostres trobades'
future artist
Li faig por. Ell no m’ho ha dit mai, però els seus ulls em miren tremolosos quan me’n vaig. Té por de quedar amb mi. Sap que cada gest, cada paraula, cada petit detall que ell no pugui controlar em serviran d’excusa per escriure algun post. Sap que analitzaré cada angoixa, alegria o decepció que em transmeti fins a la sacietat. Té ben clar que de tot aquest procés en sortirà un article.
Jo no entenc de què s’estranya. Com si no sabés que sempre m’ha fet de muso. Cuida les paraules, vigila els gestos, escull a consciència els llocs on em porta i els regals que em fa. I jo li dic al pobre Jordi que es relaxi, que sap que no sóc tan dolenta. Li dic que gaudeixi de les nostres passejades. Però no em fa cas i en acomiadar-se em diu nerviós que la cita d’avui no cal ni que la comenti, ni que n’escrigui. Em demana de nou, que aquesta cita l’oblidi.
Pobre Jordi, com si no em conegués encara. Sap que si em diu que no escrigui sobre les nostres trobades, m’està servint en safata un article que parli sobre la por que té el Jordi a que escrigui sobre les nostres trobades.
I ara, aquesta cita, sí que ja puc oblidar-la.
Tu
Jo sóc d'aquells que quan tenen barreja de fruits secs a la mà, deixa el millor, el moresc, per quan s’ha acabat tota la resta.
Canviar l’ordre, menjar moresc abans que cacauets, seria una clara transgressió. No són els cacauets el que jo espero.
Vull el moresc i per això me’l guardo.
Espero, mentre menjo la resta.
Els desitjo mentre penso que el seu sabor és infinitament millor al de les faves seques.
Me’ls guardo quan els tinc a l’abast. Mentre els podria menjar, assaborir, queixalar, sentir-ne per dins meu el soroll que fan al trencar-se.
I ja s'han acabat els cacauets, he desitjat el moresc prou temps com per a tenir la boca completament feta aigua. Prou fastucs, prou ametlles.
Avui només vull moresc. Et vull a tu.
Gran Germana
Em sento com una concursant de Gran Hermano des que una colla de paletes han envaït la façana del meu edifici.
Em llevo al matí despertada pel seu soroll, pujo la persiana i ja tinc allà plantats un parell d’homes que, en veure’m, em desitgen bon dia. Al migdia, escollim entre tots quin canal de televisió volem mirar. Em passo la tarda anant i venint per si els ve de gust un cafè, per si tenen set i volen una cervesa o per si tenen gana. Em passo la tarda anant de la cuina a la finestra.
I de tant sentir-me observada no sé si estic actuant o sóc jo mateixa. No sé si canto perquè vull o perquè em sentin. No sé si em poso el pijama curt perquè em mirin o perquè realment tinc calor. Però el que més m’emprenya són aquestes ganes boges de lluir-me, d’exhibir-me.
I en realitat si tinc ganes que s’acabin les obres d’una vegada, no és perquè em molesta que s’empleni la casa de pols ni pel soroll que fan cada matí ni per les grolleries que em diuen. Vull que acabin les obres perquè treguin la tela verda que cobreix la façana i tot el veïnat pugui veure les meves calcetes vermelles noves.
Cotó fluix tunnejat
La innocència de quan som petits es paga quan ens fem grans.
Assumim-ho: el mític Núvol Kinton d'en Son Goku no és més que un cotó fluix tunnejat.
Sí, qui ho havia de pensar, això, amb deu anyets.
El fenomen túnning no és, ni de molt menys, sant de la meva devoció, i per això celebro que Toriyama no li volgués ficar, també, llums de neó.
Imagineu el núvol Kinton llançant llum negra a l'Exèrcit de la Cinta Vermella. No vull ni pensar què passaria amb el nom de l'exèrcit si les llums de neó afectessin el color vermell igual que afectarien les dues 'R' blanques -Red Ribbon- del logotip.
Però en Kinton va caure en desgràcia. No sé si hi va influir la falta de llums de neó, el no tenir equip de so amb altaveus gegants, la impossibilitat de disposar d'una carrosseria per modificar o la pèrdua de color groc per les canes que li sortien amb el pas del temps; però el cas és que el cotó fluix groc volador va ser suprimit de la sèrie: es van adonar que un cotó fluix tunnejat no era necessari si els protagonistes ja sabien volar per si sols.
I clar, no calia un cotó fluix tunnejat si els propis protagonistes ja tenien una característica tan túnning com volar. Però jo em quedo amb en Kinton, i vés què et dic, a veure si algú me'n regala un per l'aniversari; i si no vola, que almenys em faci de coixí, que deu ser d'allò més tou.
No
Si hagués escrit aquest gumet abans, hagués dit que el que hauria de ser una unió de pobles, no reconeix el meu.
Si hi hagués pensat abans, hagués dit que és molt maco fer anuncis amb enunciats dignes del tractat dels drets humans quan la realitat és un text buit que intenta unir, fictíciament, estats amb interessos semblants.
Si hagués tingut temps abans, hagués dit que Convergència s'equivoca demanant el 'sí'.
Si no m'hagués fet mandra dir-ho abans, hagués dit que aquest text no crea una Unió Europea on jo puc votar qui hi mana.
Si ho hagués volgut dir abans, hagués dit que aprovar una constitució que no em fa el pes ara, vol dir que no sé quan es podrà canviar i aconseguir que hi figuri el que jo vull.
Si hi hagués caigut abans, hagués dit que no és veritat que si et sents europeu hagis de votar 'sí'. Fer-ho és acontentar-se amb el que ens volen donar. I jo vull més, jo ho vull millor.
Però com que tot això i més ja és dit milers de vegades, jo només us ensenyaré el meu vot:
Perruquers
Per molt que hi hagi gent que intenti classificar la humanitat en dos grups, crec que cap ha arribat mai a la conclusió correcta.
I és que la veritat és que el món es divideix entre aquells homes que quan van a la perruqueria i li ensenyen amablement el camí cap a la pica per a rentar el cabell, diuen que ja se l'han rentat a casa; i aquells que, encara que se l'hagin acabat de rentar per estalviar-se quatre euros, passen sense dir res cap allà on li diuen.
Anar-te a tallar els cabells és una activitat de risc. Tenen el teu cap a les seves mans i poden fer-lo maniobrar com vulguin i cap a on vulguin.
Sense anar més lluny, fer-te girar el cap i fer-te mirar aquell petit aparador que han ficat amb tot de xampús cars i una promoció realment exclusiva on donen una gorra horrible per la compra de dues unitats, 'que sí, que m'has de fer la patilla, però no cal que m'espitgis el cap amb el colze per a que el giri cap als xampús en promoció'.
Per sort, els perruquers i les perruqueres -que, tot sigui dit: tallen cabells i els solen tallar bé- encara no han après realment a fer servir les seves armes. Sinó ja estaríem arreglats: una cresta a un executiu si no vol crema a l'hora de rentar-se el cabell, unes clapes sense pèl per no haver volgut gomina al marxar...
Però jo estic d'allò més content, perquè a mi m'han regalat una mostra d'un xampú caríssim que m'ha d'anar tan bé. A veure si n'acabaré comprant...
De semàfors vermells
No us heu imaginat mai que us atureu amb el cotxe davant d’un semàfor en vermell i que aquest s’ha espatllat i no canvia mai a verd?
Sempre aturats davant un llum vermell al que no li dóna la gana de canviar. Algú creu que és millor que estigui espatllat i en vermell que deixar-me passar.
Podria almenys haver-me deixat en àmbar. Pampalluguejant. Precaució.
Però no. Vermell. Per aquí no hi passo.
Sé, a més, que porti el cotxe que porti sé que continuarà vermell; aquest és el color que interessa que hi hagi posat per a no deixar-me anar uns metres més endavant.
Què dirien els altres semàfors en vermell si aquest em deixés passar a mi?
I ara què he de fer? On truco, a qui em queixo?
Per molt que li parli, que li cridi, el maleït semàfor no m’escolta i no pensa canviar de color.
Decidit: me’l salto. No hi ha cap alternativa; el semàfor no em vol deixar cap altra opció per a que jo pugui arribar allà on vull arribar.
Ibarretxe, endavant. Aquí, si cal, ens el saltem amb tu.
Problemes GROSSOS amb el servidor
Els més asidus a GUMETS ja us haureu donat compte que durant gran part del dia d'avui no entrava la pàgina.
Segons explicacions de l'empresa amb que tinc contractat el hosting, el servidor on es troba allotjat GUMETS ha patit un atac i no responia. S'ha fet una migració de tots (quasi tots) els arxius a un nou servidor, però el movable type i alguna altra cosa no funciona i s'haurà de reinstalar totalment si no és que passa quelcom extraordinari.
És per això que algunes seccions i parts de la web, com ara els comentaris, no funcionen. Intentaré arreglar tot això el més aviat possible però no sé quant de temps tardaré en fer-ho. Per ara guardo el gumet d'avui per demà, a vere si ja ho he pogut arreglar.
Apa, ja esteu avisats. Per qualsevol cosa, jordi arrova gumets punt net
actualització 5.2.05 La web ja funciona completament, però el movable type continua sense fer-me cas. Estic -i estan, els del hosting- intentant arreglar-ho sense perdre totes les dades que hi tenia. Espero que no es tardi gaire en solucionar, que tinc un gumet que s'està quedant antiquat!
actualització 8.2.05 GUMETS sota mínims
Vist que no aconsegueixo, per ara, arreglar l'anterior gumets, he decidit tirar pel dret -he d'escriure ja!- i carregar un movable amb un gumet a mínims.
Podeu trobar els arxius anteriors als arxius mensuals, tot i que els comentaris no funcionen -encara que es poden veure als enllaços permanents (ep)-.
actualització 10.2.05 Bé, sembla ser que tot això ja funciona. Hi ha alguns problemes a solucionar, com ara els caràcters a la columna d'en Iósódéu (ho arreglarem aviat, eh!) i als enllaços.
Els arxius anteriors continuen mig aparcats però es poden consultar. A veure si puc arreglar la base de dades.
Si trobeu algun error, no dubteu en dir-m'ho, em faria molt de servei. Gràcies a tots els que m'heu ajudat durant aquests dies.
Ara enganxaré el gumet que tenia pensat pel dia 2, just després del debat del pla Ibarretxe a Madrid. Està una mica passat però l'he de posar...
Jeunet
A vegades cal creure en la màgia, o intentar viure en un món ple d'aquesta.
Jean-Pierre Jeunet em va fer gaudir d'un món així amb Amélie, i avui ho ha aconseguit altra vegada amb Largo domingo de noviazgo. Un nom que fa por a aquells qui detesten les pel·lícules romàntiques sense suc, com jo. Però per sort el nom no fa honor, en absolut, al que et trobes una vegada assegut a la butaca del cine.
Com a Amélie -em sap greu no poder parlar de cap d'anterior de Jeunet, ho he d'arreglar urgentment, això-, la història viu a partir de pistes, a partir de detalls de vida que et transporten d'un sentiment a un altre, d'un món a un altre; construint un joc ple de màgia que et porta cap a un destí que no saps ben bé com serà.
I en aquest destí incert és on es troba tot el perquè, tot el joc i motiu del trencaclosques. Tot el color i tota la màgia.
Cal viure d'esperances i de somnis; i a vegades creure, encara que només sigui una mica, en que tenim quelcom de màgic.
O almenys buscar la màgia al cine, que per això en diuen art.
informació del blog
sota llicència de creative commons