gumets
Enigmes de la tassa del vàter (II)
Sembla mentida. A part de per deixar-hi el que mai posaríem en una ampolleta de colònia, el vàter serveix per moltes coses més.
Si l’altre dia us parlava dels papers de diari al terra, avui vull aclarir que, més enllà de la seva utilitat, el paper de vàter -altrament dit paper del cul- és un pou d’enigmes.
Qui va inventar-lo? Com es va decidir que seria paper i no patates fregides? Com aconsegueixen posar-li foradets per a trencar-ho més còmodament? I el que encara és més intranscendent: qui va demostrar que la distància entre cada línia de forats és la correcta?
Posats a dir tonteries, posem més llenya al foc: per què 12 x 9 centímetres són la mida perfecta per a eixugar-me el cul? Per què 10.800 mil·límetres quadrats són els justos receptors de les últimes restes de tifa que han resistit enganxades al cul?
Ja us ho podeu imaginar: és una mala mida.
No sé qui carall ho va decidir, però les meves dades em diuen que ningú, absolutament ningú, fa servir només una tira, només un tros de paper entre línia de foradets, a l’hora d’eixugar-se el cul.
108 centímetres quadrats mal gestionats, mal contats i mal medits. Total: per llençar-los al vàter.
Lolites modernes
Va escapar de pressa del temps en què tocava jugar a nines. Va córrer a passes gegantines escrutant abans d’hora tot allò amb què la vida havia de sorprendre-la. Els petits descobriments va exhaurir-los de cop. Va ser molt lluny de jutjar si se sentia enganyada o il·lusionada pels petits detalls descoberts d’una tongada.
Era només que ja sabia de què anava el joc. Ja sabia qui guanyava i qui perdia. Tenia prou informació per saber que tot el que faria després seria fer trampa. I va ser així com, fent-se la inconscient però sabent a què jugava, va provar jocs d’altres magnituds.
Va jugar a jocs futurs quan encara no tocava. Va ser precoç, admirada per uns, detestada per altres. Va aconseguir-ho fora d’hora. Segurament perquè no podia aconseguir llavors tot allò que tocava. Mai se li va donar bé fullejar revistes sense lletra amb fotos de nois amb posat interessant. Va dedicar-se a buscar on coi s’amagaven els de carn i ossos.
Votacions a millor bloc col·lectiu
Finalment s'ha posat en marxa el sistema de votacions per escollir els guanyadors dels premis bitacoras'04.
Us recordo -per si no esteu al tanto!- que Gumets està nominada com a millor bloc col·lectiu, i és l'únic bloc de tots els nominats que no és escrit en castellà: Gumets és l'únic bloc nominat escrit en català.
Utilitzarem mínimament el nostre petit però existent -és clar!- egocentrisme i -com fan els polítics- demanarem el vot.
És ben clar que competir contra blocs que tenen un seguiment molt més gran, per l'idioma amb que es comuniquen, és quasi impossible, però ja que hi som -i contentíssims de ser-hi!- fem-ho el millor possible, no?
Així que si per una petitíssima casualitat algú vol deixar el seu vot, només ha de clicar aquí sota -o al menú central- i fer la seva tria. Ah, i si algú es pren tot això molt a pit, sapigueu que es pot votar cada 48 hores -ara faig cara de pillín, sí, però de pillín orgullós!-
Gràcies!
Ho heu de veure!
racó català - Una bitàcola en català entre les millors, segons Bitacoras.com
vilaweb - Gumets, un bloc escrit en català, entre les nominacions de Bitácoras.com
Força Dharma!
No havia vist mai a la Companyia Elèctrica Dharma actuar en directe, i he de confessar que si bé els coneixia de sobres, mai els havia seguit amb massa atenció.
Tampoc havia estat mai a l'interior del Palau de la Música Catalana, que és on ahir la Dharma celebrava els seus 30 anys amb el concert La Dharma l'Arma, juntament amb la Cobla Mediterrània.
Crec que ho podria resumir amb un 'me'n faig fan sense pensar-m'ho!' però si digués només això, em deixaria moltes coses a dir, com ara que no em sentia les mans de tant picar-les, o que veure tot el Palau dret, ballant i cantant al ritme de la músida de la Dharma no es pot gaudir cada dia.
Es fan grans, sí, i salten menys, clar, però la seva música em va fer passar dues hores i mitja per no oblidar.
Al sortir, vaig haver de decidir si aquest any també matava el drac -em feia una mandra terrible, després de tanta Guinness-. Però això ja és un altre tema.
.gif)
Llibres per Sant Jordi 2005
L'any passat vaig escriure un gumet que crec que estaria bé convertir-lo en tradició: dir els llibres que possiblement cauran -o ja han caigut- aquest Sant Jordi.
No són recomanacions, ja que els llibres encara no els he llegit. Només són una petita llista d'aquells que més em criden l'atenció, ja sigui perquè he llegit a l'autor i m'ha agradat, perquè me l'han recomanat o perquè l'he vist a una prestatgeria i m'ha atret. Comencem doncs:
- Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, Empar Moliner (Quaderns Crema, 2005). M'encanta l'agilitat, avidesa, mirada sarcàstica i originalitat de l'Empar. Ja he llegit els seus llibres anteriors i, simplement, ara toca aquest.
- Les edats d'or, Albert Sánchez Piñol (Proa, 2001). Em va enganxar amb La Pell Freda i la casualitat em va fer trobar aquest llibre de contes que va escriure fa uns anys. Ho faig sovint això; si un llibre m'agrada llegeixo els anteriors del mateix autor, i acostumen a no decebre.
- En el blanc, Ken Follett (Edicions 62, 2005). Follett és un d'aquells autors que m'entusiasmen, tot i haver llegit només dos llibres seus -Un lugar llamado libertad i Els pilars de la terra-. Provarem què tal és aquest últim.
- Pa negre, Emili Teixidor (Columna, 2003). És un d'aquells llibres que mires cada vegada que vas a la llibreria. M'atrau i finalment he decidit fer-me'l meu amb l'excusa de Sant Jordi.
- Les veus del Pamano, Jaume Cabré (Proa, 2004). L'any passat el vaig anomenar, i ara el recomano a tothom qui puc -faig una excepció i com que ja l'he llegit, aquest si que el recomano-.
- El dia del client, Daniel O´Hara (Empúries, 2004). No en sé res, només el petit resum de contraportada, però m'atrau.
- Cançó de bressol, Chuck Palahniuk (Columna, 2003). Ara mateix estic inmers en El club de lucha, i Cançó de Bressol és un dels dos llibres de Palahniuk que han estat traduïts al català, aprofitem-ho.
Aquests són doncs alguns dels llibres que tinc pensats per aquest Sant Jordi. En cauran més, o potser tots aquests no cauran demà sinó que els aniré comprant durant la resta de l'any; això de la lectura tampoc ha de ser quelcom programat.
Alguna recomanació més?
aquest any sí
Comença el compte enrere. Ara es tracta de fer els moviments precisos, ni molts ni pocs, els exactes. S’han de calcular possibilitats, temptejar el terreny, fer travesses. Ara és l’hora de començar a endevinar intencions, escoltar converses, observar moviments. Ara és hora de parlar o callar per sempre.
Els dies abans de Sant Jordi tots ens convertim ens espies professionals. Totes volem saber si aquell amic amb qui últimament ens portem tan bé ens regalarà una rosa. Tots volen saber si aquella noia amb qui últimament es porten tan bé els regalarà un llibre. Tots volem assegurar-nos el trofeu. No com l’any passat o l’altre o l’altre.
Potser aquest any sí. Potser aquest any sí. Vigileu, noies afortunades, que dins les roses s’hi amaguen abelles traïdores. I jo en sé d’una que encara té la marca de la picada de l’any passat.
Homes del món: no deixeu cap Sara (targarina de naixement, cornellanenca d’adopció, aprenent de politòloga i col·laboradora a Gumets... he donat prou pistes?) sense rosa ni llibre.
Potser aquest any sí. Aquest any sí.
Príncep blau
El Príncep Blau mai tacaria els calçotets amb un sorollós pet mentre beu una cervesa barata.
Perquè ell és l'home amb qui somnien les dones quan somnien amb homes.
El Príncep Blau es passa l'any cuidant una plantació de roses per a aconseguir-te'n la millor per Sant Jordi.
I ell és l'home que mulla les dones quan es consolen soles.
El Príncep Blau no deixaria mai anar ni una sola gota de pixum fora de la tassa del vàter.
I ell és l'home amb qui sospiren les dones quan somnien amb homes.
El Príncep Blau no podria resistir-se a convertir una abstinent sexual en multiorgàsmica.
I ell és l'home que conforta les dones.
El Príncep Blau no es rebaixaria mai a passar de les pel·licules de Disney a la revista SuperPop. Si no és amb tu.
I ell és l'home que consola les dones.
El Príncep Blau sempre portarà maduixes amb nata a la butxaca per a poder-te fer venir el desig en qualsevol moment.
I ell és l'home amb qui es masturben les noies.
El Princep Blau...
I ell és l'home que ens roba les nòvies.
El Príncep Blau no em cau gens bé.
I ell és l'home que ens roba les nòvies.
El Príncep Blau, de perfecte que és, segur que no sap el molt que ens arriba a putejar.
Pres
M'agafes i em segrestes. Em mantens pres, dins teu.
Un número, sóc només un número més dins el teu enramat d'equacions de resultat incert.
Un sol número. Entre molts. Producte d'una variable que no arribarà a ser solucionada.
No m'agrada ser un dels teus números. Vull ser una lletra. No, moltes lletres: paraules. Paraules i paraules, frases senceres. La Teva Frase.
Millor encara, vull ser el teu número; escrit en lletres.
Present.
Melodies... Records... Llàgrima... Pensaments... Esperances... Patacades... Llàgrima... On sóc... En què m'he convertit... A què vull arribar... Llàgrima... Què estimo... Què he estat... Què vull ser... Què vull... Què vull estimar... Ara...
Somriure.
Un no sé què quan camines
i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.
Un tarannà que no estimen
els nous cretins, cabdills d'un ordre corroït i vell.
Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l'horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la veritat encadenada lliure... sempre lliure.
[...]
Canto el somni dels teus ulls
perquè en ell perviu tot el que estimo,
hi ha un poema de futur
en l'anhel que t'omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.
Gràcies, Llach. (Un no sé què, Jocs, 2002)
El temps
'demà baixaran les temperatures'
Aquesta podria haver estat una frase d'allò més normal i cordial si no fos perquè ha estat dita només perquè m'he posat màniga curta.
Aquí això es conta com a retret. Exactament, el retret número 54 cap a la meva persona en el dia d'avui; n'hauria de fer col·leció i canviar-ne després els repetits.
Sembla mentida el que un programa de cinc minuts de durada pot causar.
Hi ha gent realment enganxada a 'el temps'. Aquells que si no veuen que l'endemà han d'agafar paraigües -encara que finalment faci un sol espatarrant-, no paren fins aconseguir l'informació privilegiada de la previsió meteorològica.
I ara és el pitjor moment: és aquella època en que tant pot ploure com pot fer sol, tant poden baixar com poden pujar les temperatures. Indecisions divines, suposo; des d'allà dalt estant deu ser difícil calcular aquestes coses.
No saps si abrigar-te i passar calor o treure't roba i passar fred. És impossible trobar un punt mig encertat.
I llavors, com si no fos prou problema no saber què posar-te, et ve l'informat i viciat del temps de torn i et diu que fas malament, que t'encostiparàs i que inevitablement agafaras una pulmonia.
Jo, què voleu que us digui, el temps prefereixo trobar-me'l cada dia quan surto al carrer. I si m'he de mullar, tant millor, que per això la fiquen, la pluja.
Construmat
Anar a una fira com Construmat és cosa perillosa.
No per la fira en si, que és interessant i útil.
Parlo del perill dels catàlegs, fulletons i tota la resta. Us ho podeu immaginar, passar tot un passadís és omplir la bossa de papers.
Però 140.000 metres quadrats no són un passadís, ni dos. Són molts passadissos, molts. Vaja, que t'hi passes hores i segur que te n'has deixat la meitat per visitar. Però vinga agafar paperam.
I bosses, i paperam, i catàlegs. Bosses, paperam i catàlegs. I més bosses, més paperam i més catàlegs.
Coi, que amb les pintes que porto, no sé perquè tothom accedeix amablement a donar-me el que demano. Hauria d'haver provat amb les hostesses, ara que hi penso.
Però això de les bosses s'agreuja, perquè mentre reuneixes pes de paper, també camines; camines i camines. I camines molt, que això no s'acaba mai.
Com més camines més et canses, com més camines més paper portes: rendit, acabes rendit.
I tu, ara m'has de dir que hagués començat per aquí, que no cal retorçar tant les coses si l'únic que vull explicar és que m'he cansat.
Sí. I jo només espero que els papers em puguin servir d'alguna cosa, sinó malament rai.
Gràcies, toledo
Finalment he descartat tunnejar-me el toledo. Em sabia greu haver-lo de modificar sense el seu consentiment només perquè a mi m'hagi vingut la dèria de canviar d'imatge per vere si aprenc a tenir morro amb les noies.
Sí, carall, que aquesta subespècie tunning en saben molt d'això. I jo poc: d'alguna banda n'he d'aprendre.
Bons professors dubto que ho siguin, però jo m'hi fixo molt i aprenc ràpid.
Llàstima del toledo, que no es deixa modificar. És egoïsta, el molt senyor, i no vol que faci la meva. Si no fos per això...
Si no fos per això...
Ai! Dones... sort en tinc que el cotxe no em deixi fer tonteries!
Premis Bitacoras 2004
Noies, nois, tinc dues notícies per vosaltres. Una de bona, una de dolenta, per no fallar a la tradició.
Comencem per la bona, va. Avui s'ha fet pública la llista de nominats als premis bitacoras 2005. Endevineu qui hi ha a la categoria de bitàcola col·lectiva? Gumets!
Estic ben content que d'entre 18.000 candidats, un dels nominats sigui aquest bloc de la falta ortogràfica al títol i de l'insultant color taronja de fons; tot i que segurament m'hagués agradat no ser l'únic bloc no escrit en castellà, de tota la llista.
Però aquí ho celebrem amb una mica de cava, amb la il·lusió de fer veure una mica més els blocs catalans dins del conjunt de la blogosfera; i amb moltes ganes, perquè alguna cosa devem estar fent bé, si ens miren des d'allà fora.
El sistema de votacions als nominats encara no s'ha posat en marxa, però tan bon punt bitacoras.com ho engegui, us ho faré saber -per si algú, per casualitat, vol deixar un vot-.
Amb tant de cava, ja no recordo la notícia dolenta... quan em vingui al cap ja us la faré saber. No desespereu, que la festa continua!
Enigmes de la tassa del vàter (I)
Qui no faci servir papers de diari per ficar-los a terra després de fregar, que aixequi la mà. Ni una.
Arribat aquest punt, que si's plau algú m'expliqui perquè recollons ens quedem sempre llegint -una i altra vegada- les notícies de fa quatre mesos quan ens assentem a la tassa del vàter.
Avui
Vint mil vegades, com a mínim, m'he proposat pensar com sóc.
Despistat, sense massa complexes però amb molta vergonya, apassionat pel que m’agrada, massa mandrós pel que no tinc ganes de fer. Ruc, tonto i especial com tothom; imbècil, desesperant i immillorable com només puc ser jo.
Però, de fet, segurament el que més em defineix és aquella petita tonteria que només un pare pot deixar anar amb un segon sentit: ‘tu no t’has pentinat en ta vida’.
I no, des que tinc memòria que, o em pentinaven -de manera horrorosa, amb la ratlla al costat-, o anava, i vaig, amb el cabell tot descontrolat.
La cosa s’agreuja quan, des de fa un temps, l’he deixat créixer a la seva manera, només tallant-lo quan ja no em deixa ni veure.
M’hi jugo un cabell blanc a que continuaré sense pentinar-me; -i-dos!
-s’accepten regals-
Oda a l'Oliva farcida
L’Oliva farcida és una Obra d’enginyeria.
L’Oliva farcida és art.
L’Oliva farcida és la perfecciÓ de l’estrella al capcirÓ.
És l’encant del tap rOdÓ que amaga l’anxOva.
Oh, Oliva Oliva!
Qui pOgués ser-ne el farcit!
Qui pOgués amagar-se dins l’Oliva!
L’Oliva farcida és deliri, és vida.
És la bOia a la deriva sObre el teu martini blanc.
És el xarrup dels impacients que vOlen primer l’anxOva.
Ho prometo!
Els encostipats sempre tornen quan menys els esperes.
No els suporto.
Solen venir després dels bons moments, per a agafar-te completament desprevingut.
Aquell dia que et mous una mica més del normal: encostipat.
Aquell dia que penses que no cal agafar la jaqueta: encostipat.
Aquell dia que l'agafes i acabes suant per haver-la de carregar als braços: encostipat.
Aquell dia que baixes la guàrdia i et ve un mal cop d'aire a la cara: encostipat.
Un cop d'aire, un canvi sobtat de temperatura. Mocs i estornuts a dojo.
Continuaré sent qui sóc, però prometo no tornar-me a encostipar, de veritat!
Entrevista a Jaume Cabré
Comença abril i això vol dir que, com cada any, s'acosta Sant Jordi. L'any passat vaig dir quins serien els llibres que compraria, i un d'ells era 'Les Veus del Pamano' de Jaume Cabré.
El llibre s'ubica en un petit poble del Pallars, on la Guerra Civil ha deixat una empremta que arriba fins als nostres dies. EL vaig llegir i em va encantar. Després de gaudir-lo, vaig decidir intentar contactar amb l'autor i fer-li algunes preguntes.
Jaume Cabré és autor de novel·les com ‘La teranyina’ (1984), ‘Fra Junoy o l’agonia dels sons’ (1984), ‘Senyoria’ (1991), ‘L’ombra de l’eunuc’ (1996) i ‘Les veus del Pamano’ (2004); de llibres de relats, com ‘Llibre de preludis’ (1985) i ‘Viatge d’hivern’ (2000); de guions televisius i cinematogràfics; d'obres de reflexió literària com ‘El sentit de la ficció’ (1999), i de teatre, com ‘Pluja seca’ (2001).
És també col·laborador habitual del diari Avui i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva obra, molt valorada pels lectors i la crítica, ha rebut els principals premis i ha estat traduïda a diverses llengües. Saber-ne més.
més
informació del blog
sota llicència de creative commons