gumets
Punts negres
Existeix un estrany comportament humà consistent en que, albirant un punt negre a qualsevol part del cos d’algú, comencem a afilar les ungles per fer la pressió exacta necessitada per a extreure la massa estranya del porus que la conté.
I com més gros i cepat, millor.
La cosa es complica quan l’objectiu en qüestió es troba en moviment i prop d’una boca que et parla.
No es pot estar per les dues coses: o escoltes o fas pressió.
O escoltes o rebentes.
Escoltes?
Rebento.
Escoltes?
Pressió.
Escoltes?
Ungles.
Escoltes?
Pluf!
Una pel·lícula més
Ell era el protagonista de la seva historia i era Ell qui decidia quins altres actors principals l’acompanyaven en la trama més important de la seva vida.
Ell veia la vida com una pel·lícula. Hi distingia una historia, uns actors principals, molts actors secundaris i infinits extres.
Ell hagués volgut moltes vegades algun doble per a escenes de risc, però sap de sobres que fer trampa a la vida vol dir el mateix que no viure-la.
Decidia actors principals, secundaris i extres. Decidia decorats, ambientació i trama.
Però el seu error va ser voler ser el protagonista de pel·lícules on de cap de les maneres podia ser més que actor secundari. El seu error era pensar aconseguir el paper que mai li seria ofert.
I era llavors quan Ell dubtava d’actors principals; era llavors quan Ell no podia decidir els decorats i quan a Ell se li escapava la trama de les mans.
Era llavors quan Ell, director de la seva pròpia pel·lícula, havia de decidir com aconseguir passar a l’escena següent.
Llançant pensaments
per aquí tot fa pensar que l’estiu ja és ben entrat STOP
calor, orxata, Sol, magnums blancs, sorra que no acaba de marxar mai de les xancletes, gentada increïble al poble STOP
capritx de la setmana: una bicicleta nova STOP
i aconseguir, abans d’acabar l’estiu, no cansar-me per fer un viatget de res amb ella STOP
platja, temps lliure i feina STOP
l’estiu ja ho té això, no parar a casa STOP
ni tenir massa temps per escriure gumets STOP
però per això mateix és estiu, per intentar no haver d’estar lligat a res STOP
i fer els gumets quan tingui temps i tingui ganes de fer-los STOP
com sempre STOP
sovint STOP
vaig a treure la bicicleta per a fer uns quants quilòmetres fins la platja STOP DELS STOPS
Veredicte
Finalment ahir es van donar a conèixer els guanyadors dels premis bitacoras 2004. Com deveu saber, Gumets era un dels 6 nominats a millor bloc col·lectiu, i l’únic escrit en català de tota la llista de nominacions.
Com ja esperàvem, no ha pogut ser! És realment difícil poder competir amb blocs amb audiències molt majors -i perquè no dir-ho, segurament blocs millors!-.
No ha pogut ser, però ei, nosaltres estem contentíssims! La nominació ja va ser un bon premi i ho celebrarem tots els gumetaires junts, ho tenim pensat de fa temps.
Si us hi voleu apuntar ja sabeu, festa grossa: molts gumets i molta cola. Com farem servir els gumets i la cola ja ho veurem; improvització, que sempre fa més patxoca.
Vull donar les gràcies a Vilaweb, Racó Català i als molts diaris comarcals que, juntament amb els primers, al seu dia van publicar la notícia de la nominació de Gumets.
Però sobretot donar les gràcies a tothom qui va votar per nosaltres, que sé que han estat molts els que ho han fet.
Així doncs, apa, a continuar -com sempre-, i felicitats als guanyadors!
Xafogor de la que fa entrar calor
Sembla ser que torna a fer calor.
Fa temps, el meu gat Crispi va perdre a la vegada el tacte i la sensació de temperatura. Estranya conseqüència d’un seguit de dies de massa xafogor combinada amb aspectes més casolans.
Sembla ser que els gats tenen mecanismes de defensa que els humans no podem ni tan sols imaginar. Encara que aquests mecanismes siguin causats per un atac imprevist després de fer-li menjar estofat calent a una temperatura ambient superior als trenta-cinc graus.
Ell patia gana i jo patia calor. No tinc més excuses.
El fet és que en Crispi ara depèn de les papil·les gustatives per analitzar l’entorn, i és clar, ho llepa tot. Tot.
No sé perquè us explico això. De fet tot és enveja. Ja m’agradaria a mi llepar tant i tenir una excusa tant bona.
Seqüeles
El gran problema d’Europa és que quan té un problema, se’ns en refot.
Diuen que ara està en crisi. I què? En bona part, la meva esperança era que la constitució aconseguís arreglar la poca proximitat d’Europa amb la gent; i per això estic tant content d’haver votat que no, tot i no servir de res.
En canvi, es veu que hi ha coses que sí que importen, i molt: a Madrid es prepara una nova entrega d’intolerància.
Si no n’havíem tingut prou amb Intolerància I: als assassins, només a pistoles; i Intolerància II: els papers els vam robar nosaltres i per això ens els quedem; ara arriba Intolerància III: si t’agrada algú del teu mateix sexe no tens els mateixos drets que jo.
Masses seqüeles per a un mateix propòsit.
M’he fixat -és que jo em fixo en coses- que totes les imatges que es veuen, de gent arribant per participar en aquesta nova manifestació, em recorden alguna cosa. Potser a l’excés de teatralitat de les cavalcades del dia de l’orgull gay. Ho veieu? Si no sou tant diferents!
Jo tinc clar com celebraré la crisi europea i la nova mani-entrega.
De la crisi, passaré. I pel que fa a la manifestació, primer començaré a llegir l’última heretgia declarada per l’Església, El Codi da Vinci; després... després ves no busqui un noi ben maco i passem una nit entretinguda.
Empresa de manis
M’estic plantejant, des de fa uns dies, muntar una empresa. I m’heu de creure que si dic que la vull fer, és que veig unes fantàstiques expectatives de fer-me ric.
M’he fixat que últimament s’organitzen unes manifestacions on algú amb una mica de vista, com jo, pot aconseguir fer-hi un bon negoci.
Tots sabem que una manifestació sense gent i sense polèmica, no és una manifestació.
Que falta gent? Cap problema, jo llogo autocars per a portar a la gent, que tindré en nòmina, allà on sigui necessària.
Que falta polèmica? Tranquils, la meva secció d’excitació i propaganda, atenent sempre les més sucoses opcions -a triar entre País Basc i Catalunya-, crearà tot tipus de lemes a cridar i pancartes a alçar per a que tots i cada un dels meus empleats, en nòmina, cridi i alci.
Plans d’empresa en un futur immediat: acabar substituint l’empresa que ara mateix contracta el Partido Popular.
Ja tenim preparada l’oferta per a la manifestació d’aquest dissabte a Madrid en contra del matrimoni homosexual. I us puc dir en exclusiva, i sense ànims de grandesa, que la hem clavat.
La intolerància, manipulació i confrontació mai falla.
Ventilador
Que farragós és muntar un ventilador. I no parlo ni de ventiladors de cotxe, ni d’ordinador, ni dels extremadament grossos i tecnològicament poc acceptables de la central nuclear que més a prop tinguis. Si parlés d’aquests ventiladors l’afirmació seria lògica i llavors no faria per mi.
Parlo d’un ventilador de peu d’aquells que aconsegueixes amb els punts estrella de la Caixa. Un calorós dia de l’estiu passat, a casa vam decidir en assemblea que d’alguna cosa havien de servir aquells punts, així que vàrem invertir uns quants milers de punts per un creador de corrents d’aire.
La qüestió és que avui la calor ha tornat a demanar alguna cosa que li plantés cara, i per tant, ha tocat desempaquetar el ventilador.
Pobre de mi. Santa innocència. Els fabricants de ventiladors haurien de tenir en compte que si es necessita un dels seus productes és perquè fa calor. Així doncs, si’s plau, senyors creadors de ventets agraïts, feu el favor de no posar quinze tipus diferents de cargols per a muntar el peu d’un senzill ventilador. I és que sense peu, l’invent no funciona.
Quinze tipus diferents de cargols que ara entren, ara s’han de tornar a treure, que no son al seu lloc, ara me n’ha caigut un ves a saber on; i jo enfonsat en la fantàstica calor contra la que vull lluitar.
Collons quin fart de suar.
Però quin gust quan aconsegueixes fer funcionar el ventilador i l’airet refresca la suor que t’empapa. Imagineu-me anant-me desvestint per posar més superfície suada del meu cos en contacte amb l’aire en moviment.
Potser ho fan per això, el crear el caos amb els cargols. És igual; vaig a desmuntar el ventilador per a tornar-lo a muntar demà.
Petites consideracions després de Sant Cugat
Em sento quasi obligat a escriure sobre les jornades d’ahir i abans d’ahir a Sant Cugat. Però compte! Això no vol dir que no tingui ganes de parlar-ne. I és que, després d’escoltar tanta i tanta gent, he arribat a una petita conclusió. Els blocaires tenim la gran sort de no cobrar per escriure. Tenim la gran sort de fer-ho només per ganes, pel gaudi de deixar textos propis a internet, esperant poc més que ser llegits.
I això potser sembla una tonteria, però crea una confrontació considerable. Els dietaris convencionals i els blocs tenen moltíssimes coincidències. Però xoquen quan uns han de reconèixer als altres. No en la possible qualitat literària, no en la motivació que mou la gent a escriure en un dietari sobre paper o en un bloc a internet. Només en el reconeixement de l’existència.
Jo no tinc grans discursos, ni l’experiència necessària per saber defensar un seguit d’idees amb un resultat exitós. Però tinc les idees clares: qui gaudeix amb l’escriptura es mereix tot el meu reconeixement. Ho faci des del paper o des del teclat.
Es podrà considerar escriptor, o no. Podrà fer bona literatura o es limitarà a amuntegar frases inconnexes il.legibles. Però si una persona estima el que escriu, no hi hauria d’haver més motiu que aquest per a merèixer-se ser considerat escriptor.
Després d’això, és el lector qui jutja. Qui compra un llibre o no, i qui llegeix un post o no. Qui decideix el que li agrada i el que no val la pena llegir.
I aquesta consideració va costar dos dies. Fins llavors, la lluita es concentrava en aclarir si els blocs mereixen ser considerats dietaris. Tonteries. Posicions inamovibles per part d’escriptors sobre paper que, en la majoria dels casos, amb prou feina coneixien els blocs. Una ofensiva difícil d’entendre si no es pensa en qüestió de pors en quant a possible pèrdua de terreny propi. Por a internet.
Però és que internet no ha de fer por, internet és un mitjà més, actual i molt atractiu gràcies a la interactivitat, però un mitjà més que no exclou cap altre. Un espai més on poder llençar idees, pensaments, experiències. Un lloc més on poder deixar escrit un dietari que potser, com gumets, no és una clara crònica de la vida d’algú, però sí un procés viscut on les experiències diàries conformen una continuïtat de textos ordenats en ordre cronològicament invers. I no desordenats, com es va arribar a dir en una de les moltes excuses per intentar desprestigiar el que un bloc és.
A molts dels escriptors sobre paper que van parlar els recomanaria llegir, durant almenys un parell de dies, què es cou als blocs. I a algun, l’emplaçaria a obrir-ne un. Segurament canviarien moltes opinions.
El primer dia va ser nefast. Se’n van salvar Eva Piquer i bona part del diàleg de la tarda. Tot just abans d’aquest diàleg, Sam Abrams va destrossar la literatura tal com jo l’entenc amb l’excusa de dir un ‘els blocs no són dietaris’.
Semblava que talment era impossible mantenir un diàleg constructiu des d’una òptica només literària i no tant interessada en confrontar bàndols.
Dimarts va ser diferent. Màrius Serra va dir en mitja hora tot el que no s’havia aconseguit dir en la jornada anterior. I ho va dir amb claredat i imposant unes bases que després servirien de diàleg durant tot el dia.
Com es nota qui sap què és un bloc a internet i qui no.
Però la cosa se’n va anar de mare a l’últim diàleg. Insult inclòs a qui, com jo, no pretenem escriure cap llibre i escrivim per pur gust. Sort en tenim dels grans Biel Mesquida i Enric Borràs, qui van saber dir clarament tot allò que jo no hagués sabut com defensar en veu alta.
Acabo d’anomenar alguns dels blocaires que van assistir a l’espectacle. Vam ser uns quants els que hi vam anar -i també gent sense bloc però interessada en el tema-, i conèixer la cara que hi ha rere les paraules és sempre una bona experiència. No us anomenaré a tots perquè em podria deixar a algú i no seria qüestió de quedar malament quan ha estat tant bé trobar-vos.
Tot i així, crec sincerament que a la trobada no hi havia una bona representació del que és la realitat en els blocs en català. Hi havia només una part dels qui hi havien de ser. Jo, no convidat i segurament no esperat, era potser representant d’una part que no hi era i a la qual tampoc tinc afany de representar.
Però és la primera vegada que es fan unes jornades d’aquestes característiques. I tot i algunes deficiències com aquesta que acabo d’anomenar, crec que s’ha de felicitar l’organització per part de Vilaweb (relatant també en directe l'aconteixement) i l’ILC per haver-se llençat a la piscina amb un tema que podia ser tant espinós, però que, en certa manera, està d’actualitat.
En definitiva, i crec que ja he parlat massa, valoro prou positivament l’experiència. Hi he après, hi he descobert, i ara només falta esperar que a la pròxima -que n’hi ha d’haver- el tema se centri ja en el que realment interessa: escriure.
informació del blog
sota llicència de creative commons