gumets
Cruel disputa
Tinc la cruel disputa d’estimar-te.
La cruel guerra d’odiar-te pel que fas, d’estimar-te pel que ets. D’apropar-me per tocar-te i d’allunyar-me per no ser tocat.
Apropa’t i digue’m que m’estimes, acaricia’m i insinua’m la teva maldat.
Abraça’m, frega la teva pell contra la meva pell. Fes-ho mentre ensenyes les teves afilades urpes.
Fes-me l’amor, mentre em dispares les teves bales feridores.
Però fes-me l’amor.
.png)
Fa calor ergo em vento
Porto molts dies sense escriure. Però creieu-me quan us dic que tots aquests dies han servit per arribar a una reflexió estiuenca inigualable, per a totes les edats i 100% sense calories, que us explicaré més tard.
Abans us volia dir que tinc una bicicleta nova -una Conor WRC3 negra-, que és una petita meravella i que, a més, m’encanta veure les cares de desig d’altra gent al mirar-la -digueu-me mala persona!-
També informar que encara tinc restes de pintura de la performance d’ahir -a veure si algú s'ofereix per acabar-me de rentar-. I això que em vaig passar hora i mitja sota la dutxa -em sap greu per la sequera- per treure el munt de pintura que tenia per tot el cos.
Una gran actuació, la d’ahir. Aviat cauran fotos per fotogumets.
I ara si, ara arriba la reflexió a la que he arribat després de moltes hores cavil·lant durant tots aquests dies:
Per què ningú és capaç de dir que el reggaeton no val res i que s’hauria d’eradicar encara que per fer-ho s’hagi de fer servir la força?
Trenets
Hi ha una cara de l’estiu que possiblement passa desapercebuda per la majoria dels mortals estiuejants. Els trenets turístics.
Crec que hi ha dues maneres d’abordar el tema: primera, la seva necessitat d’existir; i segona, la necessitat que té la gent de pujar-hi.
Si, per tocar una mica la pera, comencem per la segona, podria dir que entenc els jubilats que hi pugen per donar un tomb. Hi tenen el bitllet gratuït, i ja se sap que quan un s’avorreix, aprofita tot el que troba.
A part d’aquest fet que ara mateix convertirem en excepció, no entenc com hi ha gent -sobretot gent amb pell vermella- que paguen un bitllet i gaudeixen d’un fantàstic viatge en el trenet més lent, lleig i amb el circuit més ridícul i horrorós que es pugui trobar.
Expliqueu-me quina emoció té ensenyar que un poble té carrers lletjos i bruts. Com tots els pobles.
Una vegada analitzat el passatger tipus i les seves raons per cavalcar en tan preciós invent, podem començar a parlar de la seva raó d’existir.
No calen. Ja em diràs tu la necessitat de tenir un tren lent, lleig i inútil.
És de mal gust.
A més, ja hi ha prou cotxes circulant per qualsevol poble turístic com per a que un trenet carrincló, amb tot de gent que de ben segur es pregunta perquè coi hi ha pujat, faci les delícies als que no tenen aire condicionat al cotxe.
Com jo, que fa estona que tinc davant meu el cul del puto tren amb un anunci horrorós de l’immobiliaria de torn. I no hi ha qui l’avanci!
Elimineu els trenets, si’s plau, elimineu-los!
Horitzons tangibles
Ansiós de noves histories aixeco els ulls per mirar l’horitzó.
Sempre m’ha costat nedar en aigües profundes, o simplement sempre m’ha costat nedar.
Sé que l’horitzó em queda lluny; però què és la vida sinó buscar noves aventures que, potser, puguin superar les anteriors.
Busco l’horitzó...
I més que nedar, xipollejo; però sé que l’aigua no se m’empassarà. I més que xipollejar, m’aturo; però sé que els quilòmetres no em podran cansar.
Busco l’horitzó...
I anhelo trobar-lo just abans de perdre’l i començar una nova funció, buscar un cim on la realitat em sorprengui per la seva senzillesa.
Concert de Yann Tiersen a Barcelona
Només li demanava ‘Comptine d’un autre eté: l’après midi’. I si no podia ser, que almenys em delectés amb el seu ‘Rue des cascades’.
Però ni cas.
Va ser un bon concert, no ho nego pas, però tampoc puc negar un cert aire de decepció: massa guitarra elèctrica -en algunes cançons està molt bé, però abusar, cansa-, i gens de piano.
Gens de piano!
Jo, a Yann Tiersen l’associo ràpidament a piano, després a violí i tot just després a acordió.
Un fantàstic solo de violí -del millor de la nit-, moltes bones cançons de l’últim disc, moltes d’anteriors... només una –i aclamada- de la banda sonora d’Amelie.
I a l’acabar, moltes ganes de més, moltes ganes del que faltava.
Agredolç: un bon concert –no massa llarg, la veritat-, vaig passar una bona estona... però hi faltava el Yann Tiersen que hi esperava trobar, amb les meves cançons preferides, una mica més intimista, i amb –coi!- tot el piano que hi vaig trobar a faltar.
- fotogumet -
Cera calenta
Ningú dubta que les dones tenen un poder de convicció que els homes no som capaços ni d'immaginar aconseguir.
Que elles diuen que l'endemà et depilen el pit?
Que avui ja tinc el pit depilat.
Llàstima -sort!- que han quedat alguns pèls: m'hi haurà de fer una altra repassada.
Desitjant
No parlis.
El primer, a la comissura dels llavis.
Aquí.
El segon, al coll.
Aquí.
El tercer, sota la cella.
Aquí.
I ara et toca a tu.
- jugant a voler ser Amelie, tot i no aconseguir-ho... -
Samarretes, quarta entrega
Amb aquesta calor va bé no portar ni samarreta, però ja posats a haver de tapar els mugrons...
En el capítol d'avui, la mar i la Gemma
Compra samarretes, que quasi no en queden!
I si ja la tens, envia'm una foto amb ella posada! després passa la calor i ja la voldras guardar fins l'any que ve...
Buidor
Em sento buit.
...
Pot ser que sigui impossible aconseguir mai estar ple?
...
Quin fart de lluitar per res, si no puc aconseguir mai el Cointreau amb llimona just en el moment en que és a punt de vessar.
...
Just en el moment en que em sento atret a ell pel sol fet de no perdre cap gota, caiguda al terra del bar de torn.
...
Just en el moment en que el puc besar abans de vessar.
...
Just llavors.
.png)
informació del blog
sota llicència de creative commons