gumets
Llançant pensaments
tenia l’esperança que ahir podria escriure sobre Bunbury i el seu concert de Cambrils STOP
però una curiosa i empipadora maledicció fa que no el pugui veure mai en directe STOP
jo tenia l’entrada! STOP
ell havia de decidir dissoldre la banda i, unes hores abans del que havia de ser el seu últim concert per un temps, cancel·lar-lo STOP
què hi farem! STOP
aguantar-me la ràbia i repetir-me que algun motiu deu tenir? STOP
algun motiu deu tenir STOP
algun motiu deu tenir STOP
algun motiu deu tenir STOP
algun motiu deu tenir STOP
algun motiu deu tenir STOP
però quina ràbia! STOP
canviant de tema STOP
els més intrèpids haureu vist que ara es poden utilitzar gravatars a les enganxines STOP
només cal tenir una adreça de correu –la que escriviu al comentari- associada a una imatge STOP
visiteu gravatar.com si no ho teniu i ho voleu utilitzar STOP DELS STOPS
El dia després
Beure una coca-cola acostuma a treure'm la ressaca.
Potser és que em fa adonar que existeix sola, sense Bacardi 5.
Tu, voyeur
Tinc la certesa que em mires. M’ofegues a la teva nineta vermell maragda mentre maquines el teu següent moviment.
M’observes com si no n’haguessis vist mai cap com jo. Cap de la meva espècie. Cap.
Em mires, em catalogues, m’identifiques, em dissecciones vilment pensant que no tinc la més mínima sospita de les teves intencions.
Em col·loco mil·limètricament bé, t’ensenyo la meva millor cara unida a la meva millor posició.
M’encanta que m’observis. Que em desitgis.
Que m’escanyis amb la teva curiositat malaltissa.
M’encantes tu, voyeur personal.
Dos anys
No sé si mai ningú ha gosat relacionar l’edat dels blocs amb les etapes de les persones.
Durant tot aquest temps, he vist molts blocs de gent que està a l’edat del ‘pavo’ –altrament dit indiot-, però també molts blocs que tenen aquests símptomes hormonalment distrets.
Hi ha una gran diferència, un es pot passar anys en aquest estat, però un bloc evoluciona tan ràpidament que avui pren el biberó i demà camina.
Caminar és fàcil –internet ho posa tot a favor-, però parlar bé ja implica almenys unes quantes setmanes d'aprenentatge.
I doncs, què són dos anys en l’edat dels blocs? Encara ens xumem el dit o ja comencem a recórrer les botigues en busca del Farmatint del nostre color?
Si una màgia té Gumets és que un dia puc creure en els Reis Mags i el següent puc tapar-me els cabells blancs.
I és que no us puc amagar que existeixen, que els cabells blancs hi són; i que, a més, hi ha veritables guerres per aconseguir que no en vulguin sortir més. Crec que mai, o almenys des dels divuit, m’he volgut fer gran.
Però tampoc puc amagar que Gumets em dóna aquella llibertat necessària per a poder, a vegades, continuar sent petit o intentar fer-me el gran.
I el perquè de tot això? Perquè just ara us explico els intents de manipular els calendaris?
Coi, d’alguna manera he de justificar el munt de bajanades que he arribat a dir aquí aquests dos anys.
Perquè si, perquè avui en fem dos, i justament ara anàvem a bufar les espelmes.
Ens ajudeu?
- iosodeu diu d'aniversari - brisall d'aniversari - fotogumet d'aniversari -
més160 per hora
Un esternut pot ser mortal si es produeix avançant un camió pel tercer carril de l’autopista a cent seixanta quilòmetres per hora.
De la mateixa manera, l’amor també és mortal si es donen les circumstàncies adequades.
Aquestes no són altres que el passar la fina línia de la bogeria i no adonar-se d’aquest pas en fals fins que és massa tard. Quan és massa tard i ja només queda passar de l’admiració a la por.
A la por de no entendre que un maleït filtre ens ha cegat parcialment i ara, a l’aconseguir eliminar-lo, me n’adono que no és cert allò que estimava.
És llavors quan anem a cent seixanta quilòmetres per hora i esternudem.
És llavors quan hem de mantindre els ulls oberts tot i l’instint assassí de tancar-los.
Vols
Sovint em sento com un peix volador. Fora de lloc.
No és que no m'agradi tenir ales i volar. Simplement sé que l'aire no és el meu medi i que potser m'hauria de conformar amb viure nedant.
Potser m’hauria d’habituar a l’aigua tranquil·la, clara i mai veloçment canviant.
Volar implica caure cada vegada que no recordo com moure les ales.
Estampar-me a l’oblidar perquè vull ser allà dalt.
Nedaré...
Nedaré però ningú em podrà treure les ales: després de nedar, també vull volar.
.png)
Il·lustració de Ring
Malifetes felines
Ahir vaig fer una petita visita a Girona i a Cadaqués.
El gat d'en Iósódéu, en Capatdemerda, va fer de les seves: a Cadaqués va ensorrar la Torre Eiffel.
Coses que passen.
Sort en tenim dels burritos i les pizzes a ca Lmewmon.
I de les birres!
-Per cert, vaig fotografiar les malifetes d'en Capatde-
.gif)
Samarretes, cinquena entrega
Hmmmm!! Suggerent!
Avui, Iósódéu ensenyant el seu biohazard més preuat i Roger Ipzi fent enveja sobre la gespa fresqueta!
Si és que es necessiten samarretes de gumets per a fer aquestes coses...!
Descrivint
Si hi ha una cosa que descriu, per mi, aquest estiu, és la deixadesa amb que porto gumets. No passa res, ja ho sé, no paro a casa i no tinc temps d’escriure. Cap problema, és estiu i m’ho perdonareu. Oi?
Però si una cosa descriu aquest estiu en general, són les xancletes hawaianes.
Sí, aquelles xancletes que tothom troba que són tan incòmodes de portar, per allò de tenir un tros de cinta entre els dits. Però que, al final, tothom porta.
Inclòs jo, ho reconec. En porto, sí, unes de molt maques. Tot i que començo a pensar que són el motiu del meu mal d’esquena.
Però bé, em queda un consol. I és que si un avantatge tenen aquestes xancletes, és que els guiris no les poden portar amb mitjons.
Això que hi guanyem.
informació del blog
sota llicència de creative commons