gumets
Vots
Mentre espero veure qui és el primer convergent, socialista, independentista, comunista o feixista que es queixa de l’estatut que, per fi, han acordat...
... jo me n’adono que mai cal cap gran parafernàlia per a aconseguir fer les coses ben fetes...
... que allò que és millor sempre es fa poc a poc, humil i discretament.
I tot i així...
... tot i intentar-ho fer bé...
... les coses també poden acabar fallant.
Suposo que hauria de fer, urgentment, de la meva vida un espectacle semblant al de l’estatut.
És clar que les coses no acabaran tant ben fetes...
... però segur! Segur, que d’alguna banda guanyo vots.
Canvis, canvis, canvis!
Us diré què costa, aproximadament [tenint en compte les meves circumstàncies actuals i en aquest moment precís], un canvi.
- una bona caminada sota el sol del migdia transportant fustes [d’aquelles que al principi no pesen però que al cap de dos minuts ja no saps com aguantar] des d’Ikea.
- demanar més pòsters dels que disposen a [on sinó] la botiga de pòsters [i és que les parets blanques em cridaven ‘omple’m, omple’m!’].
- decidir ser dolent i eliminar cocodrils [sense cua] enganxats al sostre.
- aprendre [sense temps ni de cavil·lar] quin és el calaix dels tornavisos.
- ah, i diners [és clar].
Per cert, m’hi instal·lo dilluns.
Apunts de Londres
#1
És completament impossible guanyar a un japonès rentant-te les dents.
Per molt que t’hi esforcis, ells sempre se les respatllaran més estona que tu.
Encantat.
Sento com el cor em batega a massa velocitat i va fent salts just quan penso que s’accelera.
Em moro.
Sovint sembla que la vida no és més que un munt d’oportunitats perdudes, de moments que hauria d’haver aprofitat.
Ara toca...
anar-hi
canviar-ho
trobar-te
veure’t
seguir-te
gaudir-ne
Visc.
Les coses canvien -quan menys t’ho esperes!- i apareixen nous reptes a complir.
Encantat.
Plaentera brutícia
Ens hem tornat tant nets i polits que sembla mentida que puguem gaudir amb un pet ben aconseguit.
Però ho fem. I, oh Déu meu senyor, quina alegria i quina joia més grans! Quin pet més ben tirat!
No ho amaguéssim pas: tenim gustos irresistibles que difícilment podríem fer públics a una reunió on els dits petits aixecats són norma bàsica de comportament.
Quin gran engany, la civilització! Els bons modals tapen els petits plaers de l’existència.
Fem honor a la nostra part més animal i diguem tots junts que un bon pet és una gran meravella. Que ens n’hem d’enorgullir, de les nostres cagades!
I és que, recordeu, una cagada que no fa pudor no és cagada; així que esforcem-nos-hi i gaudim-ne a més no poder.
Breus instants de publicitat
Passejant per allà on van a parar els globus que s’escapen de les mans dels nens, vaig entrebancar-me amb un munt de cartes extraviades pels tres reis d’orient. Vaig caure dins un museu i vaig saltar de quadre en quadre. La Mona Lisa té bigoti. La Venus de Botticcelli porta wonderbra. Les noies d’en Klimt entonen un zum zum, zum zum zum.
Durant la caiguda, les lentilles em van sortir volant i, com si fossin una extensió de la meva vista, m’arribaven imatges dels països i gents que visitaven. De Brusel·les a Florida flotant de núvol en núvol. De Zwasilàndia a la Patagònia.
Marejada de tal barreja d’imatges, vaig asseure’m a descansar sota un arbre. Newton feia la migdiada amb casc sota la pomera. I jo, exhausta de tantes aventures, em vaig quedar adormida recolzada sobre la falda de Cleopatra pensant que seria bonic tenir un nom cap-i-cua. “De què fan olor els noms cap-i-cua?” vaig preguntar-me en somnis.
Em sentia neta. Em sentia bé.
Samarretes, sisena entrega
S'acaba la calor però les samarretes continuen!
Avui, lmewmon marcant territori; i en mina, demostrant que són tan còmodes que t'hi pots adormir i tot!
Tornem-hi!
Certament, el temps passa molt de pressa. Ahir va tornar a començar el matinar, i les classes.
Tornar-hi, a més de tot això, suposa veure els debutants; tots aquells jovenets que comencen la carrera -i que, coi, no saben on es posen!-.
Tots perduts i somrient. Perduts però somrient.
Ai! Com em recorden el meu primer dia.
Ara ja sóc un dels que ha aconseguit no perdre’s per arribar a classe. Aquell que ja no va amb un somriure innocent: quan ric és perquè ric de veritat, la carrera absorbeix ràpid la forta il·lusió dels primers dies.
Sort que els que hi som -i els que quedem- és perquè ens agrada ser-hi. Sinó no recuperaríem aquell riure innocent quan ens ho passem bé projectant.
Diferències
Freqüentment em guanya l’impuls per les coses minoritàries.
Potser per això escric un bloc, sol agradar-me el grup més desconegut de la prestatgeria de la tenda de música o m’agrada trobar una samarreta que ningú més pugui tenir.
No sé ben bé el perquè. Ser diferent a allò preestablert? Jugar contra les regles majoritàries?
Segurament res d’això, simplement sentir-me diferent de segons quines tendències de majories que no m’agraden.
Potser per això no penso queixar-me de com munten la Diada de demà. No penso fer-ho perquè no la penso mirar.
Em limitaré a fer quelcom que no fa massa gent, ja. Demostrar el meu independentisme i catalanitat observant l’estelada penjada a la meva finestra. La resta ja ho demostraré durant la resta de l’any.
I love London
Quatre impressions sobre Londres:
U – els anglesos condueixen per l’esquerra (look right!).
Dos – els anglesos són simpàtics i molt tocats i posats.
Tres – Londres és preciosa de dia.
Quatre – Londres és preciosa de nit.
Tres conclusions:
U – que n’és, de gran! quin cansament!
Dos – quin gust que els peus facin mal si és per això!
Tres – Londres m’ha encantat!
Un pensament esbojarrat:
U – quan hi tornem?
La meva maleta
Roba
Calçotets, mitjons, samarretes, 2 camises, 1 pantalons curts, 1 pantalons llargs -1de posats-, 1 samarreta màniga llarga, 1 jaqueta esport, xancletes -portaré posades les bambes-
Necesser
Desodorant, sabons, dents -raspall i pasta-, lentilles i líquid, colònia, afaitat -escuma, maquineta i aftershave-.
Bossa de mà
Cartera amb lliures, DNI i targetes; IPod shuffle, camera i mòbil -cal carreglar-los abans de marxar-; la Moleskine, amb llapis i boli; mapes; i -importantíssim!!- resguard dels bitllets d’avió, que sinó no arribariem mai a Londres.
El dia que...
El dia que Estats Units -que eleva el desastre a mediàtic- es converteix en país tercermundista, jo descobreixo que, si algun dia algú m’ha d’enterrar -que prefereixo ser incinerat- no vull que, de cap de les maneres, el mossèn -que prefereixo que no n’hi hagi- faci la missa -que no sóc ni creient- en castellà.
informació del blog
sota llicència de creative commons