gumets
Demà
Ahir, algú m’informava, des d’Itàlia, que porto la paraula ‘Espanya’ escrita al passaport. Jo mai la hi he escrit ni la hi he volgut escriure. Ahir vaig descobrir gerres de proporcions inigualables plenes de beuratges de graduació.
Avui, he descobert que la sangria d’ahir no em volia deixar desenganxar dels llençols. He descobert que l’obligada aigua freda, de bon matí, desperta als alcohòlics ocasionals més dormilegues.
Avui, despert, he copsat la llargada de les fibres del roure en comparació amb les del faig, i he palpat la textura del travertí comparant-la amb la del marbre.
Avui, he hagut de discutir obvietats dures com un marbre i velles com un bon roure: la cultura catalana és en català. I m’he tornat a cagar amb en Boadella i amb n’Espada. Fins i tot amb la Mieras.
Avui, he pensat que un país no és bilingüe quan una llengua es menja una altra llengua. Avui m’he cagat, i s’ha de tenir molta capacitat intestinal, en tot déu que digui que el bilingüisme és una realitat i una riquesa a Catalunya.
Avui, he vist un home de cinquanta anys amb americana colar-se al metro. Ara, si jo fos la meitat de xenòfob que ells, pensaria que és extremeny.
Gravetat humana
Fa molts anys m’explicaven que la gravetat era allò que feia caure les meves joguines a terra. Ella passà a ser doncs la protagonista de tots els genocidis del castell de playmobil, la guanyadora de totes les batalles.
Molt temps després, quan les joguines ja reposaven sempre dins una caixa de cartró, la gravetat es converteix en dos cossos que s'atrauen amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen. Llavors, la guerrera triomfant passà a ser una insípida i simple equació matemàtica.
No content amb aquest descrèdit, des d’aquell precís instant en que els playmobils ja no eren derrotats per una força aterridora, he pensat que, vulguem o no, i aplicant una trista formula, les persones també tenim gravetat entre nosaltres. La nostra trista massa multiplicada, provoca que la distància entre nosaltres al quadrat demostri que tenim la insignificant força de fer-nos acostar.
Tant insignificant, que has de ser infinitament gran. Per atraure’m com m’atraus.
Trons
Abraço el meu cos nu als llençols mentre escolto l’infinita tristesa dels trons mentre s’apaguen.
Deu ser per això que tant ens agrada escoltar-los. Nosaltres sempre serem més alegres que ells.
La pluja mulla. Es manté, perdura en la memòria. Els trons només existeixen durant uns segons fàcilment oblidables.
Tristesa mai recordada...
...magnífica espera del segon tro després del primer.
Passejant
Tinc dèries, dèries i encara més dèries; però si n’hagués d’anomenar només una, diria que m’agrada aprofitar cada moment fent tantes coses com pugui a la vegada.
Per això mateix sempre he pensat que passejar ha de servir per quelcom més que per fer passes.
Quan va arribar el dia en que em vaig adonar que, a més de fer passes, caminar també serveix per arribar a un lloc, va ser quan l’acció de moure les cames una rere l’altra, se’m va aparèixer en tota la seva magnitud.
Quin potencial amagat!
Llavors, en plena efervescència de la idea, vaig incorporar una tercera acció, una idea descabellada però meravellosament útil: observar l’entorn.
Imagineu-me concentrat decidint fer les passes que toquen -esquerra, dreta, esquerra, dreta...-, recordant el lloc on vull aconseguir arribar -aquí, i no allà- i girant el cap per observar el voltant -dreta, esquerra, dreta, esquerra,...-. Tot sense fer cap moviment en fals i caure.
Però, és clar, no en tenia prou. Una dèria és una dèria.
Avui m’ha passat pel cap portar a terme una quarta idea, en solidaritat amb la necessitat que el país té d’avançar en investigació.
He decidit fer ciència mentre camino: insultaré mentalment a tothom qui em creui pel carrer i sigui digne de ser insultat.
Si algú em respon -mentalment, de paraula o a hòsties-, és que la telepatia existeix.
Pel camí...
Sovint penso que he perdut coses pel camí.
...sóc la gota d’aigua que recorre el teu cos mentre et dutxes...
Coses que potser ni tan sols han existit.
...sóc la galeta que mires amb desig abans de sucar...
M’he perdut els despertars.
...sóc la mica de llet que et queda entre la comissura dels llavis...
Al teu costat.
La tècnica de l'arbre de Nadal
Material necessari:
un avet de grandària mitjana -tot i que depèn de les vostres pretensions-
una torreta adient per a l’avet escollit
una palada de terra per a plantes -la podeu prendre del jardí del veí-
una pala i una escombra
llums de Nadal -a qualsevol supermercat xinès-
una estrella de purpurina platejada
boles de totes les mides, formes i colors
adornaments al gust
La tècnica del crim
Material necessari:
plàstic d’uns 3x3 metres
un parell de cordes d’un metre cadascuna
un mocador net
una bata blanca -sempre fa més efecte-
un ganivet ben afilat
una barrina -no cal que sigui gaire gran, com més petita més forats podràs fer-
un voluntari o voluntària a víctima innocent
un osset de peluix, necessàriament amb cames i braços
bosses de brossa mida gran
informació del blog
sota llicència de creative commons