gumets
Abismes
De quan les distàncies esdevenen abismes, i de quan els abismes són insalvables.
De quan les muntanyes eren planes i els mars s’atravessaven a peu pla. Fèiem l’amor a la muntanya, a la dutxa i al seient del darrere del meu Porsche. Ens dèiem tonteries a cau d’orella, ens estimàvem i ens bufàvem tots els pèls del cos. Ens abraçàvem i ens miràvem als ulls.
De quan la imaginació posava el que faltava, de quan les coses eren com no són.
El que sóc i el que volen que sigui
Sóc feixista, per voler imposar ‘el poderío catalán’. Practico la bruixeria per ‘usar las malas artes para conseguir lo que quiero’. Tinc una falta de respecte malaltissa, per ‘no querer que sea España quien decida por nosotros’. Sóc terrorista ‘porque lo dice La Razón’. Sóc boig! ‘por creer que Catalunya és una nación’.
Però per damunt de tot, estimo la meva cultura. És la meva, no té més. Crec sincerament que no és tant difícil d’entendre.
Per això em fa llàstima tota aquella gent que parla sense saber de què parla. Tota aquella gent que segueixen un dictat on l’odi vers la diferència s’ha convertit en una màquina política per guanyar vots.
Però no són ells els que m’irriten. Els que em fan fàstic de debò són tots aquells que saben exactament el que diuen i amb quina finalitat ho diuen. Em fa fàstic la gent que menteix. La que desinforma, la que crispa. La que basa les seves estratègies en mentides interessades.
Em fastigueja aquell que em fa ser feixista per defensar la necessitat de la nostra diferència. El que em fa ser bruixot per recolzar l’independentisme. El que em titlla d’irrespectuós per dir que els catalans hem de ser capaços de decidir tot allò que ens afecta. El que m’uneix a ETA per viure a Catalunya. El que em falta al respecte dient que m’invento una nació.
Però som catalans i, per tant, després de rebre a una galta, posem la següent. I pobres de nosaltres que algun dia aixequéssim la mà.
Traient brutícia
Dissabte m’explicaven que per equilibrar les energies, el millor remei és col·locar pedres de quars a banda i banda del cos. Solen ser una eina fantàstica per a viatges astrals.
Un flaix em passà pel cap. Una agència de viatges! El quars no és massa car i jo en podria treure un bon profit: molta gent voldria veure els astres de ben aprop.
No ho vaig dir en veu alta, no fos cas em robessin la idea.
I vaig fer bé. Tot seguit, descol·locant-me tots els plans, m’explicaven que fer un viatge astral és especialment interessant si el que vols és treure brutícia.
Hauria de comprar també productes de neteja?
Però de seguida vaig comprendre, jo, racionalista fins la medul·la i escèptic fins als pèls dels collons, que la cosa no acabava amb un viatge. Hi havia quelcom més.
Substàncies al·lucinògenes, vides anteriors i nivells de consciència inigualables. Obre la ment, paga el tiquet del viatge. Pròxima parada astre major.
Davant tal batibull de neteja mental, expulsió d’energies negatives, i altres accions que la gent no entesa posem en un mateix sac, em vaig començar a preguntar si no seria un mal esperit, perdut tot just morir, el que em trastorna i no em fa sentir bé.
Oh! solució a tots els meus mals.
- Si ho sé el conec abans, senyor mal esperit.
- Apa vés a la merda.
- Gràcies.
- No es mereixen, desgraciat.
- Oh i tant si es mereixen, s’acaba de convertir en la meva excusa ideal!
- Això no és res, sóc jo qui et roba cos, tita i ment quan no te n’adones.
Sembla mentida. Potser ell fa servir més la meva tita que jo mateix. Me n’alegro per ell. Però... què coi! Vaig decidir potenciar l’egoisme. Torna’m la tita, senyor mal esperit.
Puc tornar-me egoista per culpa del món o és el senyor mal esperit el que m’hi fa ser sense que jo me n’adoni?
Ben mirat, donar la culpa als altres és la solució més usada per a arreglar els conflictes d’un amb si mateix. Que unes pedres de quars ajuden a tal finalitat humano-estabilitzadora? Comprem pedres de quars. Consumim herbes al·lucinògenes. Fem viatges astrals, eliminem els mals esperits que ens fan sentir malament.
Per a poc després, i sens dubte, crear-ne de nous.
Mal karma tiu!
Art
En Ferran té una especial gràcia en el gust per l’art.
Ell pensa que Rothko és una marca de tot-terrenys, que Fellini és el nom llatí d’un acte sexual i que, tot i la insistència dels seus amics per convèncer-lo que és un tipus de pizza, el pizzicato és una manera de molestar el seu gat pessigant-li les orelles.
En Ferran té un gust extraordinari, tot i confondre el Renaixement amb l’Anunciació, el reggae amb el reagueton i Le Corbusier amb mi.
I és que en Ferran és avui elevat inconscientment a crític artístic com n’hi ha pocs. Ell, incansable coneixedor de la feliç dignitat humana, odia irracionalment les figuretes de Lladró.
mésDel vermell al verd
Ens vam conèixer mentre esperàvem que els semàfor canviés a verd.
Un cotxe vermell, un cotxe blanc, un cotxe groc. Una furgoneta a punt de desfer-se en trossos inútils més petits, marró.
Una galta rosada, la que veig. Uns ulls blaus, els que em miren. Un cel blau grisós.
Un autocar multicolor, un cotxe verd, un cotxe groc, un cotxe negre. Una moto vella, vermella.
Un jersei vermell, a ratlles blanques. Una jaqueta marró, amb cremallera taronja. Uns llavis vermells, entreoberts. Un asfalt negre.
Un cotxe gris, uns ulls blaus, una moto groga. Un cotxe esportiu, vermell. Una cremallera taronja.
Uns llavis vermells, unes galtes vermelles. Un cotxe blau, un cotxe marró un camió negre, uns pantalons blaus.
Una furgoneta groga, un cotxe gris, unes bambes grogues. Uns cabells negres, uns llavis vermells.
Un semàfor verd.
Brenda Merienda
Atrapat entre llumetes pampalluguejants em pregunto el perquè de l’existència.
Hi ha ments enverinades, dimoníaques. Ments capaces de crear, de premetre existir, la Brenda Merienda.
Brenda, el terror dels nens; el llarg i imperceptible suplici de les nenes.
Ella menja pastetes preparades. Marrons. Ella mastega quan li apretes el pitet. Al cor.
La nina degluteix per cavernes de plàstic. Cavernes vistes abans en pel·lícules de terror. Por.
Ella calla i empassa. Silenci. El moviment final s’acosta.
És hora de tacar els bolquers. De marró.
La Brenda Merienda i les llumetes pampalluguejants m’inserten en un món on menjar excrements per després cagar-los és símbol d’alegria i felicitat.
Millor no tornar-me a preguntar el perquè de l’existència. Es ven a qualsevol tenda de joguines.
Carta als Reis
Estimats Reis Mags d’Orient que porten coses a la gent,
Em dol haver de començar amb un retret tant gros com dir que no acabeu de fer bé la vostra feina: l’any passat no em vau portar ni la meitat del que vaig demanar. Però us ho perdono perquè segur que us ho vau deixar pel camí; fent tanta feina en una sola nit bé heu de cometre algun error.
Així doncs començaré recordant-vos que encara em deveu, principalment, l’amor i la independència. Podeu consultar la carta de l’any passat si no teniu clar que ho hagués especificat bé. És important que com a mínim em porteu la primera.
Una vegada aclarit aquest error -i esperant rebre-ho d’una vegada, coi!-, la veritat és que no se m’acudeix res més que pugui demanar. Simplement, podeu fer-me arribar alguna sorpresa inesperada: ja sabeu els meus gustos en calçotets i mitjons.
Ah, si’s plau, no més colònies: la que m’agrada ja me la compro jo. He arribat a la conclusió que no teniu massa bon olfacte, vosaltres.
Ben vostre, i esperant ansiosament el poc que he demanat,
Jordi
Llista de les 5 principals afirmacions d’any nou
U aquest any, per collons, ha de ser mil vegades millor a l’anterior: el 6 és el meu número preferit, i ho té relativament fàcil per no decepcionar.
DOS un cap d’any no tornarà a ser un cap d’any si no puc sortir a un balcó a cridar i felicitar tothom qui passi pel carrer.
TRES la feina se’m tira a sobre. La feina se’m tira a sobre. La feina se’m tira a sobre. És dur saber-ho i no aconseguir reaccionar.
QUATRE et busco.
CINC a Ventdelplà fan deu campanades i no dotze. Em sembla molt bé, però almenys podrien haver avisat.
informació del blog
sota llicència de creative commons