gumets
Algú
És ben clar que, inevitablement, algú ho ha degut inventar. Algú ha d’haver estat el primer en fer-ho.
En un moment o altre, una personeta innocent i sense ànim de crear cap mena de controvèrsia, la hi va posar.
I es va quedar tant ample.
Aquest algú, content de la seva idea, va fer un petit somriure de satisfacció al comprovar que les mides quadraven, que tot funcionava. Que la seva idea rutllava, que l’improvisat sortint havia penetrat sense cap mena de problemes.
Que tot era felicitat.
Insuls!
Alguna personeta, feliç i fent saltirons, va fer el primer forat en una pilota de tennis per a entaforar-hi el sortint de remolc dels cotxes. I la piloteta, allà es va quedar.
I tothom s’ho va copiar.
Esperant
Per fi, va ser carnaval.
I esperant la teva resposta em van anomenar Cinta mentre jo defensava a crits la fe en el meu nom real. Elles m’assenyalaven amb el dit i em deien pel meu no-nom.
Contentes.
Ja no em dic Jordi i tant se val.
Sembla mentida el que es pot aconseguir barrejant alcohol i una cinta d’esport sobre la perruca hippie.
Crit
Cansat de ser l'aquell, penso en la possibilitat d'arribar a ser mai l'Ell.
Penso en, per algú, ser l'experiència, el fet. No el d'allò.
Invento canvis, que mai aconseguiré fer reals; millores, que mai deixaran de ser plans sense massa sentit.
Les situacions parlen per si soles i és difícil fer-les canviar d'opinió.
Sóc tossut, però no prou insistent.
Sóc creador, però no executador.
I tot, tot, tot, per molt que pensi, inventi, creii, continuarà igual.
Faré un crit... i tornaré al llit.
Solitari
L’Anna no era en absolut supersticiosa. Gens. Ni tan sols volia creure’s que l’espiritisme, l’astrologia o qualsevol cosa per l’estil poguessin tenir un mínim de certesa. Però ella creia en si mateixa.
No hi havia nit en que l’Anna, lluitant per mantenir els ulls oberts tot just abans de caure adormida, no fes una partida al solitari del seu iPod.
No sabia si el motiu era l’enlluernament de la pantalla en la foscor de l’habitació o les veritables ganes de guanyar una partida a tres cartes, amb la sort de cara.
Col·locar els quatre reis a les seves corresponents piles al primer intent havia de ser per força un magnífic presagi.
El següent seria un dia estrepitosament especial, solitàriament espectacular.
Es podia presagiar un dia moderadament esplèndid si la fita s’aconseguia al segon o al tercer intent. Només calia aclucar els ulls per a despertar en un dia millor.
Però el que realment preocupava a l’Anna eren aquelles nits on ni la son podia amb la sort. On el joc s’enreia de la seva malastrugança. Aquelles nits en què intentava infinitat de partides sense aconseguir acabar el joc ni en una sola ocasió.
Volia pensar que només era un joc. Però sabia de veres que era molt més que això. Que, a més de la petita part de concentració necessària, el guanyar la partida al solitari era la seva sort.
I l’endemà, tocarà un altre inevitable dia solitàriament espectacular.
Inusualitats
Recepta per a sentir-se important entre una gran tribu d’empresaris estrangers.
Ingredients:
1 americana informal
1 samarreta moderneta
1 texans
1 bambes a conjunt
1 acreditació de premsa per al 3GSM on no figura el meu nom
Inserim els texans al llarg de les cames, prèvia col·locació de roba interior al gust. Esperem uns instants pensant si ha costat més o menys que ahir cordar l’últim botó. Afegim la samarreta moderneta i les bambes a conjunt -no és necessari seguir exactament aquest ordre-. Sempre és preferible portar les bambes netes.
Condimentem amb l’americana informal i l’acreditació de la cinta rosa, penjada del coll.
Servim entre mòbils última generació realment innecessaris -però d’allò més macos-, molts empresaris de butxaques plenes i hostesses de bon veure.
A gaudir de l’excepció!
Pel·lícules
M’he sentit obligat a fer una regressió en el temps. Tenia la necessitat d’arribar a aquelles pel·lícules on ningú mata a ningú i el dolent no deixa de ser una fantàstica persona.
Un lloc en que les preocupacions no passen de ser el premi d’un concurs de verdures o el fer lluites amb puré de patates de colors.
Un temps on jo pugui ser jo sense por de ser-ho. On tu puguis ser tu i jo pugui abraçar-te.
Un espai lliure on donar l’esquena a tot i afrontar noves portes obertes. On desentendre’m de les insistents estupideses i trobar noves realitats.
Un moment en que decidir, amb dos collons i d’una puta vegada, què coi sóc capaç de fer i què cony és el millor per mi.
I saltaríem, i riuríem, i fantasiejaríem... com en aquelles pel·lícules que tenen final feliç.
El definitiu
Perdoneu l’absència: inverteixo tot el meu temps en la creació del gumet definitiu.
Divertit, interessant, engrescador; obra clau de la literatura catalana contemporània.
En tinc un bon tros: un principi encoratjador, irònic i ple d’egolatria; una frase intermèdia espectacular i un final intensament colpidor.
“Sóc jo.
...
Mala pècora!
...
I prou.”
Promet tant que crec que el deixaré inacabat. Sempre és un valor afegit.
L'ultimàtum
Hi ha ultimàtums imperiosos, ‘o jo, o el gos’.
D’altres, de psicològicament estudiables, ‘o em compres la Barbie-pro-drets-de-la-dona o et trec els ulls amb una cullera i te’ls fico pel nas’.
A vegades sorgeixen amenaces divertides, ‘et quedes sense piruleta vermelleta si no acabes els deures’, o xantatges gustatius ‘et dono una piruleta vermelleta quan acabis l’informe sobre la sinergia corporativa interdisciplinar’.
Però, ara mateix, se’n cou un de nou. ‘O te’ls talles ja o et deixo sense Voll-Damm’.
Òbviament, no cediré. Amenaces no! Insubmissió!
I, és que, a falta d’algú que em grati l’esquena, la sensació que tinc al mirar amunt -molt amunt- i sentir els meus cabells llargs sobre l’espatlla, és realment gratificant.
Crits histèrico-insistents!
#1
Si algú em mira i li responc la mirada, si’s plau, que corri a plantar-me un petó als llavis immediatament!
#2
Poseu Sigur Rós, Starálfur, al meu enterrament! A tot volum, si pot ser!
#3
Cal veure més pel·lícules japoneses amb necrofília, sang i situacions extremadament còmiques!!
informació del blog
sota llicència de creative commons