gumets
Dos cossos
Empès per la curiositat descobreixo un cos a l’andana. Un simple encreuament de mirades i el seu cos també ha descobert el meu.
Joc de moviments, d’ulls, de cap, de cos.
Les seves ninetes es claven en les meves a través dels seients buits, i decideixo tancar-les i adormir-me conscientment, per esperar a que el cos s’apropi i em xiuxiuegi a cau d’orella el seu nom.
Desperto amb uns ulls -sense nom- mirant el meu cos -separat del seu.
Desperto amb una timidesa que fa apartar la seva mirada a la finestra, amb un crit que anuncia la propera parada i amb el seu magnífic cos aixecant-se. Mirant la finestra, mirant-me a mi, mirant la sortida.
Afegeix només un petit -però segur, però cruel- moviment de cul just l’últim moment en que puc veure’l.
El suficient per a que, innocent de mi, em quedi amb les ganes de fer-lo tornar.
Desperto...
Defosaenfosa
Odgrobadogroba -Defosaenfosa- és una pel·lícula que se’n riu a la cara de la mort.
L’excusa, discursos funeraris pronunciats per Pero als enterraments de la seva ciutat, no són més que passos vacil·lants rere una divertida vida de mala sort.
No té pèrdua, només hi ha un camí i la consciència del mateix provoca la rialla mentre es camina.
Però la mort és massa sàvia com per a deixar que se’n riguin. Sigui com sigui, ella sempre guanya.
El final és el discurs del silenci, il·luminat per la terra que tapa els cossos.
‘Tot el món vol anar al cel, però ningú vol morir abans’.
Tota una recomanació, d’un cine eslovè jove i fresc. Llàstima haver-la de trobar en molt poques sales.
A vostè
A vegades te n’adones que la vida es troba en la memòria dels moments. Vius, i aprens a distingir perfectament aquell moment que vius com un moment a recordar. Com un moment que explicaràs, un dia o altre, a algú que tingui ganes d’escoltar.
Pot ser un bon o un mal moment. Ho estic vivint, ho estic recordant.
La força dels records avança a pas valent conforme avança la vida.
Força!
Reclamar força als noranta-vuit anys és com reclamar-la als vint. Però amb tota una vida de records al darrere.
Propera parada
Qui més qui menys, sempre es pregunta coses poc o molt interessants.
Próxima parada: Castelldefells. Propera parada: Castelldefels.
Potser fins i tot algú, ara mateix, s’està preguntant quelcom crucial com ara la solució a la pobresa, als polítics o a la crisi del madrid.
Próxima parada: Sitges. Propera parada: Sitges.
Jo no.
Próxima parada: Vilanova y la Geltrú. Propera parada: Vilanova i la Geltrú.
Em pregunto si tu encara estaràs aquí.
Próxima parada: Cubelles. Propera parada: Cubelles.
Em pregunto quin és l’olor real del sabó de dutxa, ja que sempre hi fiquen aromes de fruita o cereals.
Próxima parada: Cunit. Propera parada: Cunit.
Em pregunto perquè el color vermell obliga a parar, però els cotxes vermells acostumen a voler ser els més ràpids.
Próxima parada: Segur de Calafell. Propera parada: Segur de Calafell.
Però sobretot, sobretot, em pregunto si les frases que diu en veu alta el transport públic salten quan el conductor prem un botó, o surten automàticament a l’arribar a una estació.
Próxima parada: Calafell. Propera parada: Calafell.
El boli Bic
Un boli Bic buit va ser prou per a que tu, bufant per un forat, i jo, bufant -expressament- una mica menys per l’altre, entréssim en una intimitat única per a una innocent parelleta de primer d’EGB.
Des de llavors les coses canvien, la innocència es fa la innocent davant la indecència més trapella.
Avui, passejant, unes noies inconscients m’han cridat ‘guapo!’ pel carrer. I m’ho he cregut, ruc de mi.
Santa innocència!
La pell de la taronja
A instàncies de la Leanan, em veig obligat a discernir sobre temes transcendentals de complicada solució pràctica i lògica.
El perquè de la discriminació tarongil.
És ben cert que, t'ho miris com t'ho miris, no hi ha taronja igual a cap altra taronja. Com tampoc hi ha japonès igual a cap altre japonès, per molt que ho pugui arribar a semblar. Però el fet és que les taronges són taronges i no japonesos; que els japonesos es poden vestir lliurement i les taronges no.
I tot i així, hi ha taronges vestides. Ja sabeu de quines parlo: d'aquelles amb un paperet a sobre que les embolica amablement. I aquí rau el sentit de la qüestió.
És realment necessari disfressar les taronges? Quina és la utilitat real del paper d'embolicar?
Què amaguen les taronges disfressades? És més; n'existeixen de tant disfressades que no puguem reconèixer?
En primera instància podem assegurar que no, no hi ha cap necessitat d'embolicar taronges més que per la seva pròpia diferenciació envers altres grups de taronges. Parlem doncs d’un clar detall diferencial que pot portar a la pròpia discriminació.
Vist aquest fet, la pregunta és si en surten ben parades, de la seva auto-discriminació. Les taronges embolicades es vénen més, o la gent en desconfia i tria les que saben ensenyar la seva formosa pell sense cap mena de vergonya?
És l’embolcall un signe de bona qualitat o de mala qualitat?
Certament aquestes són preguntes sense resposta, ara per ara; tot i que de ben segur hi ha algun científic vegetarià treballant-hi.
Per molt que algunes vesteixin faldilletes, cada taronja és un món; i cada comprador manté els seus propis gustos en quant a roba o falta de roba es refereix.
És impossible donar solució a un tema tant difícil d’afrontar; i és que, sigui com sigui, una taronja sempre serà una taronja, embolicada o no.
A no ser que es transvesteixi amb un paper de kiwi.
informació del blog
sota llicència de creative commons