gumets
Florència
Sembla mentida,
avui he comprat un bitllet d'anada i tornada per arribar,
veure un bitllet de no retorn,
i tornar
Endolls
S’han acabat les bateries: fa estona que no puc escoltar música ni mirar amb impaciència figurada la pantalleta del telèfon mòbil.
Em sento terriblement desconnectat.
És trist. El meu desconcert és tal que em tiraria a la via, si no em fos espacialment impossible perquè ara mateix sóc dins del tren.
Val a dir que tampoc m’hi tiraré perquè la dona del darrere m’acaba de proveir una petita dosi de diversió. Tota cofoia ella, acaba de saludar efusivament al guarda de seguretat que passeja pel tren, amb veu forta i ronca. Tan forta que el parell de ionquis, amb la cervesa de rigor a la mà, que persegueixen dos turistes japonesos tren avall, han quedat en un segon pla.
Penso que no cal que em preocupi pels japonesos; he vist moltes pel·lícules del seu país, i se saben defensar de superba manera. Els deuen educar així, i jo no ho faria pas millor.
El de seguretat es treu la dona de sobre amb un comodínic ‘sí-sí’. És clar que no ho fa per les seves ferotges ganes de deixar una possible bona conversa i tornar a la seva estimada feina, sinó per la manifesta olor a alcohol que irradia l’alè de la senyora.
Em satisfà la meva saviesa: els japonesos han escapat indemnes. Un dels ionquis ha tornat al vagó, sense la seva cervesa -segur que magistralment sostreta amb un cop d’arts marcials- per a buscar-los. Però pobre ionqui, tot i buscar el protagonisme que es mereix, torna a ser eclipsat per la conversa que la senyora de l’alè està tenint ara amb el seu amic imaginari.
Sembla mentida que l’amistat es pugui aconseguir amb alcohol i una veu ronca.
Parlen d’economia i de societats limitades. Quina enveja. Penso que, de fet, no tinc clar de què hi parlaria jo amb un amic imaginari que es digués senyor Alcohol. D’arquitectura? De música? Potser de llibres? O dels magnífics japonesos escapa-ionquis? Suposo que acabaria sent simpàtic amb el convidat i li parlaria de cerveses o combinats.
Aixeco la mirada i veig al meu davant una parella feliç.
Torno a pensar, i me n’adono que el que és més clar és que l’alcohol i un amic del mateix nom no són exactament la solució en aquest precís instant.
El que realment cal és arribar el més aviat possible al pis i fer servir els endolls per allò que s’utilitzen: fugir a un altre món real.
Gravetat
La culpa era seva quan queien els llençols del llit, els pèsols del plat o les mosques del llum. De ben petit m’explicaven que la gravetat era la que feia caure els plats, raspalls de dents i les meves joguines al terra quan jo les deixava anar.
Ella era la guanyadora de totes les batalles, defallidora de tots els equilibris i causant de totes les excuses. Força indubtable, innegociable. Trasbals irregulable de totes les peces que coronaven els meus jocs.
Anys després, quan els jocs havien deixat de ser innocents i les joguines havien buscat altres camins en pro de la seva subsistència, la gravetat es convertí en dos cossos que s'atrauen amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen.
Una simple i insípida equació matemàtica havia pres el protagonisme a la més gran guerrera, a la més singular i cautivadora força d’atracció.
Descontent amb aquest final, descrèdit a tot un món creat, cruel desenllaç d’una història plena d’aventures, he pensat que, vulguem o no, i aplicant una trista formula, les persones també tenim gravetat entre nosaltres.
La nostra trista massa multiplicada, provoca que la distància entre nosaltres al quadrat demostri que tenim la insignificant força de fer-nos acostar.
Tant insignificant, que has de ser infinitament gran.
Per atraure’m com m’atraus.
// text presentat al concurs de cartes d'amor de Calafell, no guanyadora (com era d'esperar), i basada en un gumet anterior //
Rajoles de xocolata
En un petit poble de l’interior d’un país qualsevol, sona una melodia de David Bisbal en un telèfon mòbil. El capellà s’aixeca a tocar a morts, però no hi ha campanes i pensa que millor deixar les defuncions per un altre dia. Els moribunds gesticulen en senyal d'alegria.
Ofèlia acaba de cordar-se el barret mentre surt del seu portal. Just llavors en Martí s’hi apropa amb les mans plenes i fent saltets d’alegria.
Des d’aquell vespre en que en Martí li oferí quatre rajoles de xocolata a n’Ofèlia, que tot canvià.
mésEls cubanos i els seus costums
En Pocho és un gat adorable. Ens visita sovint: miola des del balcó i toca el vidre amb la poteta per a que l’obrim. Té un pèl fantàstic, uns ulls grossos i gira per terra fent la croqueta a tota hora.
Fa la croqueta al balcó demanant-nos obrir la porta, la fa quan troba una exquisida cantonada on rascar-se i fa la croqueta, en definitiva, per moure’s d’una banda a l’altra del pis.
Els seus amos són els cubanos, els veïns. Els hi diem així perquè posen música llatina a tot volum com a mínim una vegada al dia. Mai els hi hem preguntat ni la identitat ni el seu origen... i crec que mai ho farem, són els cubanos i no cal complicar-nos més la vida. Si necessitem una mica de sal, anirem al supermercat. O menjarem sense sal.
En Pocho és un gat adorable, però no entenc com pot un gat moure’s quasi exclusivament rodant. Em commou enormement el total despreci que té per les seves quatre potes.
L’única explicació possible que hi trobo és la imitació, i aquesta conclusió em porta a pensar que els cubanos es mouen pel seu pis donant voltes sobre si mateixos.
D’aquí que en Pocho faci el mateix, òbviament.
Des que vaig arribar a tal conclusió, quan sento música del seu pis, me’ls imagino a tots ballant en un menjador sense mobles que els molestin. Rodolant d’una banda a l’altra i xocant entre ells.
I el Pocho pel mig, fent la seva admirada croqueta.
Blau
Crec que la divina providència avui m’ha delectat amb un d’aquells preuats instants que només passen una vegada a la vida.
M’he trobat un gripau.
I li he volgut fer un petó.
Buscava resultats de conte i principis de finals feliços.
Però la dissort ha fet que s’escapés abans d’acostar-li els llavis i ara el dubte serà etern.
Vint-i-tres
Hi ha dos tipus d’homes al món:
Els que pixen apuntant a l’aigua i fent tot el soroll possible;
I els que pixen sense tocar l’aigua per a ser discrets.
I avui és el meu aniversari -ho havia de dir sense que es notés gaire-.
Setze centímetres
Avui, sense voler, me n’he adonat que m’encanta baixar escales.
Plop, plop, ... Sense esforç, pas endavant, setze centímetres avall. Pas endavant, setze centímetres avall. Plop, plop, ...
Gaudeixo enormement veient la gent que puja i s’esforça per avançar setze centímetres amunt. Fluf, fluf, ... Miro les seves cares i em recordo a mi mateix pujant i privant-me del descans fins l’arribada al destí. Fluf, fluf, ...
Em canviaria les sabates per unes bones espardenyes que fessin soroll. Plaf, plaf, ...! Setze centímetres avall i un plaf!, setze centímetres amunt i un fluf...
Plaf, plaf, plaf, plaf, plaf, ...!
Fluf......., fluf......, fluf......., fluf......., fluf......., ...
Gaudeixo de mala manera el moment de la baixada traient-me del cap la futura pujada. Perquè ho sé de sobres: tard o d’hora hauré de tornar a esforçar-me per anar amunt.
I faré fluf...!
informació del blog
sota llicència de creative commons