gumets
Soroll
M’agrada el silenci de les passes mandroses, el silenci de les teves paraules sota les estrelles, el silenci d’en Sufjan Stevens en l’esperit de tres d’elles.
M’agrada el so de l’electricitat quan passa pel fil incandescent de la bombeta, el so dels músculs del teu cos quan es contrauen, el so del cigarret quan xuclo i crema.
Odio els sorolls de les portes quan es tanquen.
Europa
El cert és que, ara que ha passat l’eufòria i tota mena de ressaques...
Un s’adona que acabem de perdre un motiu de queixa i de ressentiment com a catalans que som. Ja en tenim més d’una. Dee fet, ara mateix, només em ve al cap queixar-me per l’estatut.
Però cal dir que, si hi ha una cosa que em preocupa real i profundament després de la final, són tots aquells que a principi de temporada van jugar-se un bigoti, una rapada, una depilació o qualsevol càstig corporal a que el Barça no guanyava la copa d’Europa.
Els planyo.
Però ho celebro!
Llançant pensaments
felicito STOP
als que dissenyen envasos de sabó de dutxa que es puguin aguantar de cap per avall STOP
als que munten pantalles gegants per a que un pobre noi sense tele com jo pugui veure el Barça el dimecres STOP
a tots aquells que han rebut mocs al front durant aquest cap de setmana (tots ells passen sovint pel Parlament) STOP
als que ofereixen readreçaments gratuïts catalans a ppcc.cat STOP
als que fiquen tranchettes a la salsa carbonara STOP
i, què coi, a mi mateix, que ja tinc gumets.cat STOP DELS STOPS
Directe al front
Tornant al tema dels mocs, a quina velocitat creieu que ha de sortir-ne un del nas per a anar amb prou força i travessar el mocador de paper?
I, ja posats, a quina velocitat creieu que n’hauria de tirar un per a que travessi el mocador de paper i arribi tan lluny com per a que s’encasti, directament i sense voler, al bell mig del front d’en Maragall?
Primer llibre de poemes
La poesia mai ha estat el meu fort (com tantes d’altres coses que no ho són) però l’admiro i m’encanta que la mar faci les seves petites cosetes aquí a l’esquerra, amb els seus brisalls.
Encara m’encanta més que amb ells hi gaudeixi i hi guanyi premis (felicitats! no t’havia felicitat encara des d’aquí!).
Però... que es posi a publicar-se poemes en paper ja és el súmmum!
(de fet no és del tot així però les coses s’han de dir amb força, que sinó, passen desapercebudes)
Expliquem-ho bé: per Sant Jordi, es va editar un recull de poemes publicats a relatsencatalà, ‘Primer Llibre de Poemes’, de diversos autors (entre els quals -anomenaré els que en un moment o altre he conegut- la mar, la Carme Cabús, l’equinozio i l’OhCapità).
Tot això per dir-vos que la presentació del llibre és tot just aquest dijous dia 11 a la Sala d’Actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10, 1r) a les 19.30 hores.
Jo hi seré, sempre i quan els planetes s’alineïn en el moment precís. I pobres d’ells que no ho facin, que sinó m’espera una bona estirada d’orelles!
El sabor dels mocs
Tots en tenim la imatge gravada a la memòria, i la podem imaginar amb una facilitat alarmant. Tots sabem com són, exactament, totes les faccions de la cara del nen que es neteja els mocs amb la llengua.
És tan fàcil crear-ne la imatge mental, tan fàcil veure aquell angelet amb la llengua fora apuntant cap al cel, que el primer que ens ha de passar pel cap és la certesa veritable de que nosaltres també hem estat catadors de tan infravalorada vianda.
Recordeu-ho. Sabeu que un dia o altre ho vau fer. I en el precís instant que endevineu el moment exacte dels vostres actes, sabreu que només hi ha un fet a preguntar-se.
Quin sabor tenien els mocs?
Jo fa molt que no els provo; i no tinc ni candeletes rajant de les fosses nassals ni ganes de provocar-les per saciar la meva fam.
Recordo vagament un gust dolç amb una textura de llet condensada. Quins records, l’infantesa!
Llàstima que, avui en dia, el que es porta en moda post-pubertat és dir que no em tornaré a menjar els mocs en ma vida. I jo dic que, vés!, qui pogués tornar-se'ls a menjar sense cap mena de prejudici!
El dia que...
El dia que el Barça guanya la seva segona lliga consecutiva -i els seus jugadors són elevats a Semi-déus celestials i Déus populars-, el dia en que tothom espera tornar a Canaletes el disset d’aquest mes -a destrossar-hi més semàfors i aparadors- és justament el dia que a Sabadell gaudeixo per primera vegada de l’òpera -elevant a la categoria de Semi-déu a ‘La Flauta Màgica’ i Mozart-, sense botzines de fons.
He_dit #1 : el remull
Repto a qui em pugui negar que, després d’encendre el llum i d'obrir l’aixeta de la cuina, deixar les coses en remull no sigui el millor invent del món.
He dit.
informació del blog
sota llicència de creative commons