gumets
Temperatures
Jo sóc d'aquells que a l'estiu pensen que prefereixen el fred a la calor; i que a l'hivern estan completament segurs que la calor és mil vegades millor que el fred.
Però, sobretot, sóc d'aquells que a l'estiu prefereixen no recordar què volen a l'hivern, i que a l'hivern eviten pensar el que volen a l'estiu.
Mirades matutines
Em mires, et miro. Creuem mirades.
Em mires, et miro. Somric.
Giro el cap, miro la finestra. Creuo amb la mirada tot el vagó i et sorprenc de nou observant-me. Em mires. Et miro. Apartes la mirada.
Em mires, et miro. Somrius.
Juguem a qui aguanta més. Mirem. Creuem. Apartem. Aguantem.
Em mires, et miro. Em sorprens.
Em mires, et miro. Me'n vaig.
Baixo aquí.
I tu no...
Et miro, em mires.
Al tren a les vuit i mitja, et miro. Mira'm si m'estàs llegint, samarreta vermella.
Les ressaques de la Patum
Ressaca de Patum #1: dissabte 17
Collons! Què bona que està la barreja! (necessito un Gelocatil... ja!)
Pre-ressaca de Patum #2: dissabte 17 (o matinada de diumenge...)
Quin mal de peus! massa gent! massa gent que no coneix de què va la cosa: “esto parece una rave”...! (...)
I què bona que està la barreja!
Passacarrers! Tiravolts!
Hei!
Ressaca de Patum #2: diumenge 18
Necessito un RedBull. I Coca-Cola, molta Coca-Cola. D’alguna manera he de substituir l’odiat cafè.
També necessito massatges; a tots els músculs del meu cos. Sisplau.
Ressaca de Patum #3: dilluns 19
Grans salts! Plens brutals! Fantàstica nit!
Son! Cremades! Pòlvora, molta pòlvora! Mal de peus! I de cames! Estic ben cruixit!
Impressionant!
Necessito menjar alguna cosa per a dissimular la ressaca i fer 300 km de cotxe...
Post-ressaca de Patum 2006
Esperant la Patum 2007.
Ja!
El dia que...
El dia que Gates anuncia que deixarà Microsoft -però no les seves accions- per a dedicar-se al tercermundisme -dit d’aquells que surten a les fotos ajudant als necessitats-, jo em defineixo mascle superguai -amb tot el que això comporta- i imprimeixo tots els itineraris necessaris per a arribar demà a Berga i tornar-ne la setmana que ve -ens trobem a baix de tot de les escales-.
L'Estatut i jo
Com que el cap de setmana seré a Berga -tinc unes increïbles ganes de Patum!-, jo ja he votat, avui.
He votat no.
No he votat no per seguir les tesis de cap partit, ni per anar en contra de cap altre. Tots i cada un d’ells han utilitzat una cosa de tots en benefici propi.
No he votat no per fer fàstics a Espanya, ni per ser del PP. No he votat no per ser d’ERC o per fer un vot de càstig a PSOE i CiU.
No he votat no perquè aquesta campanya ha estat malaltissa i perquè només hi ha hagut una sola idea darrere de tot, les eleccions de la tardor.
No he votat no per les moltes raons per fer-ho i no he votat no per les fluixes raons per votar si.
He votat no perquè, eliminant influències de partits, mentides i altres fastigosos tripijocs polítics, m’he fet una senzilla pregunta:
‘És digne, aquest estatut?’
I només m’ha vingut una resposta al cap.
Antònia Font a l'Auditori
Hi va haver un moment en que Pau Debon va preguntar al públic “ho sentiu bé?”, i jo vaig preferir entendre un “us sentiu bé?" -amb aquell magnífic accent de ses illes-.
És així com em sentia en aquell moment del concert. Bé, em sentia bé. Antònia Font fa sentir bé, amb les seves melodies fantasioses i lletres rocambolesques.
Van començar correctes, potser un pèl massa, repassant el seu últim disc, Batiscafo Katiuscas. Iniciant amb un Bambú seguit de la cançó que dóna nom al disc i que tant sovint em posa la pell de gallina.
La cosa va anar deixant la correcció quan van començar a tocar cançons del Taxi -Armando Rampas! Robot! Loco! Vitamina Sol!- i totes o quasi totes les cançons famoses dels discos anteriors. Des del meu exquisit seient a tercera fila i just davant d'en Joan Miquel Oliver, només vaig trobar a faltar Extraterrestres.
Tot aquest camí per a tornar al Batiscafo, acabar el repertori i cridar un gran Wa Yeah! amb un Auditori totalment entregat.
Quasi dues hores de música, un parell de bisos. Un gran concert. Música de la bona, de la que no s’assembla a la resta, de la que associes amb moments viscuts, de la que gaudeixes, de la que et fa sentir bé.
N'ha parlat ja: Virgina and The Wolf
¡¿?!
Les íntimes relacions són com els signes d’exclamació. Esvelts, segurs, simètrics. Purament connectats pels buits i els plens. Constants i equilibrats.
Les preguntes existencials són com els signes d’interrogació. Rodons, amb buidor interior. Amples i benestants per si mateixos però no per la resta, ja que el seu equilibri fa relliscar el seu voltant.
Les íntimes relacions són com els signes d’exclamació al teclat: distants però units per una força interior.
Les preguntes existencials són com els signes d’interrogació al teclat: unides i just enmig de les íntimes relacions.
Invasió VI
Invasió I . Invasió II . Invasió III . Invasió IV . Invasió V
Mons
És estrany.
Després de molts dies fora del món real, llegint teoremes blogosferils on Gumets hi perviu, plorant Rocío Jurado en un bar d’ambient o alimentant-me a base de pel·lícules des del llit...
...torno al món real tot just després que els paletes del davant comencin a fer soroll. Els odio. Per culpa seva, avui tampoc em menjaré el món. Ni tan sols el trosset que m’agradaria assaborir.
informació del blog
sota llicència de creative commons