gumets
Mola
Si tens una vida avorrida.
Si als dinars familiars ja no tens més vivències a explicar.
Si creus que posar-te dins una llauna de conserva pot ser una gran experiència.
Si no has posat mai a prova la teva paciència.
Si la monotonia dels dies no et deixa lloc a la improvisació.
Si penses que anar en bicicleta és lent i cansat.
Si sempre arribes puntual allà on hagis d’anar.
...
Puja a un vagó de tren.
Renfe mola.
Dia de vot
Algun dia o altre he de parlar de la desil·lusió que em provoquen aquestes eleccions que ara toquen, i ho faig just avui, que és el dia que he votat.
Unes eleccions són unes eleccions però el cert és que no veig per enlloc aquelles ganes de fer coses que hi havia ara fa tres anys. No ho copso ni en mi, ni en els partits, ni en els candidats.
És més, guanyi qui guanyi, és molt possible que odiï el que ha de ser el president del meu país. Els partits han pres com a exemple de política tot allò que odiem en un partit polític; l’estil de fer política de molts no és més que la forma de confrontació que alguns han fet tristament famós allà a les espanyes. I no en tinc ganes, em fa una mandra increïble, criticar tot el munt de tonteries, bajanades, rabietes mal portades, mentides, manipulacions, calers mal gastats, i tot un seguit de despropòsits que omplen tots els mitjans de desinformació -i fins i tot aquells que informen una mica- des de fa temps.
Així que, posats a odiar tots els partits i les seves campanyes, i amb l’obligació moral de poder triar allò que vull que em representi...
...no he dubtat a votar per la meva ideologia, que és la que vull que, governi qui governi, surti reflectida en allò de bo que ha de fer un govern... tot i el fàstic que m’aguanto al veure-ho tot des d’una certa perspectiva de decència d’un país.
És bonic
És bonic veure-la sempre al mateix lloc. Resseguint muntanyes, saltant per sobre de campanars i seguint camions que volen emular-me en velocitat sense aconseguir-ho.
Però jo els salto, els avanço, els deixo enrere i continuo saltant turons, acostant-me als núvols i baixant de nou a terra per resseguir camins zigzaguejants.
Me’n canso, de resseguir la realitat.
Volo i creo el meu propi espai movent el cap a tort i a dret i fixant-me en com la taca del vidre dóna voltes en el fons del món. S’uneix a altres taques per a crear un ball sofisticat, creuant els ulls, enfocant el que m’agrada i desenfocant el que ja no vull.
Taques que volen i salten i es difuminen en el meu món volador. Ja no hi ha campanars o carreteres sinó només el que jo vull crear, allà, a la meva llunyania.
Tot allò que he creat és saltat pel mateix lloc, el mateix punt, per la mateixa brutícia que vola sobre un món difuminat. Que existeix. Que no desapareix. I que, tot i ser completament real, també pot ser meu.
És bonic.
És bonic veure com tot segueix igual encara que tot canviï.
Sitges'06
Dissabte 14.10.06 - 18.36 | Calafell. agafem el tren.
18.57 | Sitges. com m’arriba a satisfer haver descobert el festival de cine i tornar-hi any rere any.
mésTeràpia
Hola persones! Em dic Jordi.
Persones: hola Jordi...!
Just ahir em vaig adonar de la realitat i he decidit venir a veure de què va tot això...
Persona amb corbata: explica’ns, Jordi, què és el que sents i què és el que t’ha fet venir aquí amb tots nosaltres.
No és cap secret.
Els meus amics ho van notar ja fa temps però jo no m’ho volia creure.
La meva família m’ho amagava sense que jo me n’adonés i sempre em feien creure que no en quedava.
Hi estic enganxat, i em sento anul·lat.
P amb c: anul·lat?
No m’agrada dependre de res; sóc massa individualista com per a permetre’m-ho. Però en depenc. I m’anul·la. Odio aquesta sensació. No puc aguantar veure una màquina amb la llumeta vermella de producte esgotat. Em trasbalsa, em fa odiar la humanitat sencera.
P amb c: la humanitat sencera no té la culpa de que s’acabin, Jordi. Ja ho saps.
No en beguessin i així no s’acabaria...
Persones cridant a l’unísson: no en beguis tu!
Calleu imbècils.
I les persones m’ensenyen tot de llaunes buides de la preuada beguda. Les aixafen i me n’adono que en vull. En vull. Caic a terra confós i traient escuma per la boca. Desperto aquí i...
...i ara torno; espero que quedi coca-cola a la nevera.
Picor
Tot el dia que em pica l'orella.
No sé com explicar-ho, just allà on el darrere del lòbul s'uneix amb la cara, em pica. Em pica em pica em pica em pica.
I no em rasco, perquè per experiència sé que si ho faig em sortirà un granet.
O un granot. D'aquells horriiibles plens de puuus que si els toques et fan la vida impossible perquè s'entesten en no marxar maaai de darrere del lòbul de l'orella i fan un lòbul grooos grooos que sembla que vagi a rebentar i al final rebenta i esquitxa fins al nas.
I és per això no em rasco. Perquè no m'agrada el pus a la punta del nas, perquè es antiestètic. I de ben segur que fa pudor.
Ja tinc feina. Ara em pica la cuixa. He de pensar i decidir si hi surten granots, allà.
informació del blog
sota llicència de creative commons