gumets
Bon dia
jo també us desitjo un lluminós, llarg, calorós, centrat i profitós
i que el bon dia serveixi per anar a fer una cerveseta de bona nit, que ja quasi toca
El cap i el seu lloc
És ben clar que quan arribes a un examen una hora tard pensant que hi arribes a l'hora, cal reflexionar sobre la situació de certs apòsits del cos, com ara el cap.
Em serveix de consol pensar que hi ha gent que surt de casa amb els calçotets al revés o que s'hi deixa les claus o que es deixa el calçotets i les claus o els calçotets i les claus i el cap.
Però per si això fos poc, l'examen era amb apunts. I m'he deixat els apunts al pis, tot i portar les claus, els calçotets i, aparentment, el cap.
Però tot era aparença, ja que només duia calçotets -ben posats- i claus; de cap ben poc, i encara el busco.
Desodorant
Si tant tecnològicament avançats ens creiem...
...perquè cada matí passem fred quan ens posem un desodorant congelat?
Barricades
Tinc la nevera plena. Tot de menjar fantàstic preparat per a ser cuinat, per a ser menjat. Tot de viandes de les que no maten -engreixen- esperant un dels meus atacs de gula -que últimament apareixen prou sovint-. Tot de menjar del que fa venir salivera a l’hora de dinar, just abans d’arribar al pis. D’aquell que t’imagines fet, del que t’arriben les olors al paladar i et fa venir sorolls a la panxa.
Però llàstima.
Llàstima dels escarabats i de les barricades que han muntat a la cuina.
No responen al diàleg, s’han fet immunes al raïd, i per si això fos poc, el pare escarabat ja és més gran que la torradora gràcies a les meves lasanyes congelades de setanta cèntims. Sí. Han aprés a fer servir el microones.
Tot de GregorSamsas han pres possessió de la cuina i amenacen atacar altres bastions humans, com el lavabo o la meva pròpia habitació. Encara que això m’importa ben poc: les necessitats ja les faré per qualsevol banda, i de llit en puc trobar sense gaire esforç. Però si’s plau, si’s plau... que, si no em volen tornar les natilles, almenys em tornin el pernil dolç: que va car, a ells segur que no els hi agrada... i caducarà aviat!
Sufjan a Barcelona!
Feliç. Aquest és l’adjectiu que explica com vaig acabar anit després del concert al Poblenou.
Fantàstic definiria ser-hi, veure’l i escoltar-lo -fent un allargament a la i, així: fantastiiiiiic!-.
Però el concert també era emotiu, tendre, proper, divertit...
...brutal.
Sufjan Stevens és Déu. I llestos. Què més n’hauria de dir?
Bé, potser que ara mateix porto una samarreta de Déu, que la telonera de Déu -St Vincent- va pel seu mateix camí i que per Déu puc passar quasi dues hores mal assentat i amb mal de cul per a veure el millor possible la seva santa aparició.
Vaig a escoltar de nou la seva discografia, fent-li així una santa ofrena.
Sufjan! Sufjan!
I és que ser devot és dur, ja ho diuen.
Mussaranyes
Mentre el violí es queixa i jo arranco branquetes a les olives arbequines d’un pot verd i daurat, me n’adono que potser podria estar pensant en altres coses més profitoses i no seguir capficat amb els detalls més remotament exquisits de l’existència.
Penso que el mal de cap no ha de venir donat pel violí i que la panxeta de cervesa no ve donada pel fet de menjar olives compulsivament.
Òbviament, continuo triant pinyolets i filtrant en Sufjan per sobre de la corda que xiscla, alhora que penso en tot allò que hauria de pensar en comptes de pensar el que penso.
De fet, potser si.
Potser són les olives, les que em provoquen el mal de cap; i el violí, em fa venir gana.
Torno a la nevera.
Ei! Que diuen que el món s’acaba!
Això de la política és d’allò més divertit. Aquí i ara, s’està acabant el món, que ho sapigueu. Ho diuen per tots llocs.
Jo no hagués optat per un tripartit, ni per una coalició amb CiU. Jo hagués volgut que esquerra es quedés a l’oposició i fossin els altres que es mullessin. Era el més fàcil i hagués donat uns resultats fantàstics -no a nivell de país, que amb la sociovergència hagués estat desastrós-.
Però no! -ei! ho diuen! morirem tots!- hi ha un nou tripartit. Sembla que tothom s’hagi de posar les mans al cap per a una cosa que és esperada de fa temps. Simple comèdia mediàtica pedant.
Qui no veiés clar que esquerra difícilment pactaria amb CiU és que es posava una bena als ulls. I és que CiU ha guanyat les eleccions, però la ha cagat -i fa cagar-. I això també ho sap tothom. No es pot pretendre un pacte després de la campanya i pre-campanya que s’ha fet.
D’altra banda, el tripartit, tot i els problemes passats, era l'opció lògica per a seguir amb una continuïtat política que, ei!, de fet no va estar tant malament. Llàstima de les interferències.
Em repugna en Montilla de President -però ei! que no tinc res en contra de la seva persona!- i porto dies creuant els dits per a que torni a Madrid i aquí el substitueixi algú mínimament competent. Però també em repugnaria en Mas. A més a més, aquest últim no és ben bé d’esquerres, que diguem. I després de com s’ha mostrat a l’oposició, dubto que lluités de bona gana per arguments nacionalistes que no es puguin tirar endavant també amb el tripartit.
Morirem tots, deshonrats, torturats i calcinats. Però ei! Que només és política, i, es faci el que es faci... que algú em digui qui collons, en la realitat més quotidiana, ho notarà.
Apa, a jugar a la play i a mirar la tele, que per diversió la seva. És el que es fa normalment. I la política, psé, a qui interessarà d’aquí dos dies?
informació del blog
sota llicència de creative commons