gumets
Horitzó
En Marc és algú, de poques paraules; en Marc és observador, en Marc és inquiet.
En Marc es fa una pregunta. Fa molt temps que es fa una pregunta. Quelcom especial, crucial, enormement passional.
S’acosta a la finestra, es recolza a la fusta i mira a l’infinit, amb ulls lúcids, ulls vells, sabedors de tot el que s’amaga rere els murs que li tapen l’horitzó.
En Marc tanca els ulls i observa. Tot parla i respon.
En Marc, perdut en un horitzó sense rostre, es feia una pregunta.
Mira i calla
Quan jo era petit, el món tampoc rutllava. Però era diferent.
Em vénen perfectament al cap alguns noms de l’actualitat del moment: Netanyahu, Arafat, Hussein, Bush, Milosevic,... És curiós, però ara no conec cap nom d’aquests, diguem-ne, agitadors internacionals actuals: Castro es mor, Sharon no sé si va acabar de palmar-la, Bush deu el cognom al seu pare i aquí només odiem a tot aquell que parli en nom del PP. Ens n’expliquen tantes, de coses, de tants llocs, que només ens quedem amb les idees vagues d’un món pretesament global. Ja no existeixen els protagonistes sinó les notícies de fets.
Hi ha algú per Corea del Nord i l’Iran que vol jugar amb àtoms, altres que viuen panxacontents per l’Àfrica, uns que volen quedar-se amb Jerusalem, altres que ho prometen tot i després es corrompen per Europa de l’Est i Sud-Amèrica...
Tot això ja existia, és clar, però la sobreinformació, el nostre apetit de menjar notícies desmesuradament, fa que tot sigui notícia i que no ho sigui res. Fa que només alguns focus d’interès ens facin parar atenció i que tota la resta sigui sorolls de fons que passen, però que no se senten. És fàcil pensar que qui no sent res, de res no es queixa, o qui sempre sent el mateix, no té perquè preocupar-se d’altres coses.
És fàcil, tenir-nos ocupats en el tot i en el res.
Sort que ara ha tornat la moda de posar el crit al cel pel planeta en què vivim. Ja n’estàvem avorrits, de tant de terrorisme, ja tocava canviar de canal.
gmt[xprss]
No descobreixo res de nou: els dies sempre s’omplen d’idees, de paraules, de frases, de símbols, d'imatges... i la gran majoria es perden en la memòria.
La frescor les descarta, però també les fa atractives.
És per això que una d'aquestes idees descabellades em va fer pensar aprofitar-ho, i m’autoregalo per l’aniversari (que si, que va ser ahir) un lloc on buidar gran part del que oblido, aquella gran quantitat de tonteries que omplen el dia a dia. I tot en poques paraules, o ni tan sols això.
Tot allò que em perdo
Sí, fa dies que no escric. I quan ho faig, la freqüència és baixa. Potser això ja passa de taca d’oli però des de fa temps vaig decidir que si feia les coses, les feia per pur gust. Per tant, se sap que en època d’entregues i d’exàmens, el gust i l’entreteniment sol ser el primer en desaparèixer.
Però aquest no és un gumet de condol a mi mateix per la mort d’una continuïtat que algun dia faré renéixer, només volia anomenar tot el que un dia o altre se m’ha acudit de comentar però ja havia dit algú altre. És sabut per tothom, totalment, que a la blogosfera l’únic que s’hi fa és repetir una vegada i una altra el mateix, així que reuniré tot allò que tornaria a repetir però que, tot i així, tinc ganes de dir. I ho faré en un sol gumet per a no fer-me pesat.
La Setmana Santa avorreix, a Madrid fan moltes obres i l’allioli s’hi fa amb maionesa i julivert, és fàcil crear Sants si ets el Papa de Roma, Zapatero és exageradament tonto, els blogs són avorrits, en Montilla és molt tonto, deixar un blog és més fàcil que continuar-lo, les eleccions municipals foten pena, quasi tanta com allò que anomenen ‘situació internacional’, ETA és infinitament tonta, l’alcohol és massa car, el PP i el seu entorn mereixen ser discretament exterminats, en Ronaldinho continuarà cobrant del Barça, fins que l’SGAE decideixi pagar la clàusula de rescissió i contractar-lo per a posar cànons pels puestos, la bipersonalitat d’ERC és tonta, els blogs són egocèntrics, l’auge de l’internet en català només dóna per mig llibre de Sant Jordi, TV3 no ha de deixar d’anomenar ‘País Valencià’ al País Valencià perquè a un grapat de fatxes els hi vingui de gust prohibir-ho, els blogs són tontos i no hi ha iniciativa tonta que ho dissimuli, 300 mola, necessito vacances de veritat i la Teresa de Ventdelplà fa molta ràbia.
De ben segur que em deixo moltes coses, però crec que ja he compensat la meva falta d’esperit de blogaire estàndard per un temps. Ah, i això no ho repeteixo, però aquesta setmana faig anys... altra vegada. Em sento molt més vell, i necessitava comentar-ho per aconseguir empatia generacional.
informació del blog
sota llicència de creative commons