gumets

Mira i calla

Quan jo era petit, el món tampoc rutllava. Però era diferent.

Em vénen perfectament al cap alguns noms de l’actualitat del moment: Netanyahu, Arafat, Hussein, Bush, Milosevic,... És curiós, però ara no conec cap nom d’aquests, diguem-ne, agitadors internacionals actuals: Castro es mor, Sharon no sé si va acabar de palmar-la, Bush deu el cognom al seu pare i aquí només odiem a tot aquell que parli en nom del PP. Ens n’expliquen tantes, de coses, de tants llocs, que només ens quedem amb les idees vagues d’un món pretesament global. Ja no existeixen els protagonistes sinó les notícies de fets.

Hi ha algú per Corea del Nord i l’Iran que vol jugar amb àtoms, altres que viuen panxacontents per l’Àfrica, uns que volen quedar-se amb Jerusalem, altres que ho prometen tot i després es corrompen per Europa de l’Est i Sud-Amèrica...

Tot això ja existia, és clar, però la sobreinformació, el nostre apetit de menjar notícies desmesuradament, fa que tot sigui notícia i que no ho sigui res. Fa que només alguns focus d’interès ens facin parar atenció i que tota la resta sigui sorolls de fons que passen, però que no se senten. És fàcil pensar que qui no sent res, de res no es queixa, o qui sempre sent el mateix, no té perquè preocupar-se d’altres coses.

És fàcil, tenir-nos ocupats en el tot i en el res.

Sort que ara ha tornat la moda de posar el crit al cel pel planeta en què vivim. Ja n’estàvem avorrits, de tant de terrorisme, ja tocava canviar de canal.

10.04.2007 - 18:28 - - trackbacks