gumets

Sense internet: cròniques d’una família enganxada

Era una bona oferta, i tot i que sempre fa una certa mandra, marxar (per fi) de Telefónica és un gran al·licient. El problema és que no vam comptar amb els efectes psicològics que un canvi com aquest podia causar a tota una família.

Dia 0 (dimecres) – Penso que el router és el principal culpable; per sobre de Telefónica i tot, imagina. Internet s’ha tornat innavegable i, ves per on, apareix una trucada oportuna de Ya.com oferint meitat de preu i router gratuït. Sucós. Fins i tot P. i M., sempre reticents a fer canvis en tot això de les noves tecnologies per les sempre constants notícies sobre les preses de pèl, hi cauen.

Dia 1 (dijous) – Telefónica ha tallat la connexió, però ha estat tan ràpida que no m’ho crec i faig ronda de trucades. Telefònica es fa l’orni, ells només em putegen per marxar i no pensen donar cap més explicació si no torno a contractar-los; Ya.com es fa la incompetent, per no complir amb la condició de no perdre la connexió. Em pregunto encara mentalment on han estudiat part dels teleoperadors amb qui parlo.

El premi se l’emporta una operadora indocumentada de Ya.com. Segons ella, tardaré 25 dies en tornar a tenir internet, i per a arreglar-ho m’ofereix contractar una tarifa plana, per a poder navegar mentre no em donin d’alta. Flipant. No m’imagino la de gent que deuen enredar amb això. Només penjar-la ja em vaig preguntar a crits on collons aprenen els teleoperadors.

Finalment, i després de varies trucades (amb teleoperadores que contradeien sempre, per norma, les teleoperadores anteriors, i així funcionant en una cadena infinita) i algunes temptatives de tornar a la malèfica Telefónica per simple malesa, aconsegueixo parlar amb el servei tècnic de Ya. M’asseguren que tindré connexió amb el meu router de Telefónica en unes 48-72 hores com a màxim, temps relativament normal i suficient per a deixar les trucades per avui.

Una vegada mig solucionats els temes més fàcils de tractar (la incompetència de les empreses de telecomunicacions) arriba l’inevitable problema personal. Cal assumir-ho.

Uf! No tenim internet!

M. crida desesperada, no pot tenir els codis per a veure la ‘taquilla’ i no sap què cony fer; A. fot mala cara, no podrà continuar amb els ligues que havia fet els últims dies pel messenger; P. es mostra tranquil però sap que podrà passar poques hores sense mirar les pàgines de diaris esportius i consultar el correu per a rebre cadenes amb powerpoints. Jo... jo he d’aguantar: caure seria delatar el meu vici i, a més, sóc jo qui en part té la responsabilitat d’aquest canvi. Fingiré. Descobriré que, tot i que deu fer anys que no em poso davant la televisió per veure què hi fan a la nit, continuen sense fer-hi absolutament res de bo. I sortiré a beure cervesa.

Dia 2 (divendres) – Continuem sense connexió, però no cal alarmar-nos, estem dins del plaç. Marxo a Barcelona, i no malpenseu, no hi marxo perquè al pis hi tingui internet. Hi vaig per altres coses molt més interessants. Però això no treu que just arribar-hi rebi una trucada d’M. preguntant-me pels codis del decodificador del satèl·lit, i que just després em posi a baixar els últims capítols que em falten per acabar de veure la primera temporada de ‘brothers & sisters’, sèrie-vici com n’hi ha poques. Així quan torni a ser a Calafell la podré acabar sense problemes (sí, aquesta era una de les meves principals preocupacions al no tenir internet, què passa?).

Dia 3 (dissabte) – Torno a la tarda a Calafell i, com que ja he passat mig dia fora, el problema es nota ostensiblement menys. Em passo la tarda mirant un darrere l’altre els sis capítols de ‘brothers & sisters’, em quedo embobat amb el final i després de barallar-me amb M. pel comandament de la tele, em torno a donar a la cervesa.

Dia 4 (diumenge) – Encara sense internet, però és diumenge i podem pensar que els tècnics parlaven de dies hàbils. Ja ens queixarem demà; igualment avui estic massa cansat amb el rodatge del matí; em passo la tarda dormint i miro alguna pel·lícula al vespre. De nou, em dono a la cervesa, tot culpa dels bars, que no depenen ni de Telefónica ni de Ya.com per a que els la hi distribueixin.

Dia 5 (dilluns) – Això continua sense funcionar. Al migdia, just tornar de la feina, tornem a l’atac. Truco al 902 de Ya i ara no em surt l’opció de contactar amb el servei tècnic. Toma! Comencem bé!

Parlo amb atenció al client i em diuen que tinc l’adsl activat des de dissabte, i em quedo amb cara de (¿?). D’acord, d’acord, he de parlar amb el servei tècnic. L’operador em passa un parell de números 900 de clients de Ya, que m’han de donar l’opció de contactar amb ells. Truco al primer, no existeix; truco al segon, hay sobrecarga en la red durant varies hores. Toma toma toma toma!!

Torno a parlar amb persones amables d’atenció al client a través del 902 i un noi que devia apiadar-se de mi em comenta que la manera de parlar amb el servei tècnic és trucar al 902 des d’un telèfon que no sigui el del contracte, i que faci veure que no en sóc client fins que surti l’opció. Flipa amb la complicació necessària per aconseguir parlar amb algú que entengui de què li parlo.

Finalment, i trucant al 902 des del meu telèfon mòbil (uf!) descobrim que la connexió és activada, que el meu router nou està en camí (diuen que arriba demà dimarts) i que el problema no és altre que el meu router antic. És això, antic de collons, i no suporta les noves tecnologies. No sé si creure’m-ho del tot però és el més lògic que sento en uns quants dies. Si el problema encara serà nostre i Ya ho estarà fent bé, cagon ells. El que em fot és que per arribar a aquesta conclusió hagin calgut 4 dies i moltes trucades.

Mentrestant, els ànims a casa decauen. A. s’enfada, no pot aguantar més. M. vol codis, em culpa a mi, i P. passa del tema. Jo... jo per fi acabo un llibre que portava temps a mitges, prenc el sol, que bona falta em fa, miro un capítol de ‘Dexter’, una altra gran sèrie, i un parell de pel·lícules. Demà diuen que arriba internet, i encara bo, perquè la meva salut decau i no ho puc explicar en viu i en directe a ningú.

Dia 6 (dimarts) - Al migdia torno de la feina i encara no ha arribat el nou router, era d’esperar. A Ya porten un lio terrible: truquen a P. per a que gravi el contracte que ja va gravar dimecres passat. Un catxondeo. A canvi, ens proporcionen una referència per a trucar a Seur i saber per on camina el nostre desitjat paquet. Almenys tenim les primeres proves materials de que camina, i això il·lusiona.

Jo desisteixo de trucar a ningú, ja he parlat amb prou operadors i operadores per tot el que resta d’any. Vaig a llegir al jardí, prenent el sol, i al cap d’una estona m’informen que el paquet arribarà demà, i que encara sort que hem trucat, ja que la direcció de destinació del paquet era Cambrils i no Calafell. Impressionant. Si no haguéssim parlat amb Seur de ben segur que aquest diari seria més llarg i sucós. Ves a saber com haguéssim acabat, a casa.

Jo desisteixo del món, P. i M. van a fer un gelat i A. decideix anar al cyber perquè no pot aguantar més sense lligar i ficar fotos al seu fotolog. Queda demostrat qui hi està més enganxat, sempre li podré retreure.

Continuo amb el meu ritme de pel·lícules, la meva salut es declara en vaga demostrant-ho amb dues panses al llavi (ei, però crec que va ser per culpa del rodatge del curt el diumenge i no per la falta d’internet) i aquesta nit canviaré la ‘socialització’ per messenger per una socialització amb cerveses. Si potser encara hi estaré guanyant i tot (però ja només em queda una pel·lícula per veure, les altres les tinc a Barcelona! Pànic!).

Dia 7 (dimecres) - Torno al migdia de la feina i, com era d’esperar, el router no ha arribat. Només cal fiar-se una mica d’aquell instint que ens diu com de malament va el món i com de pitjor funciona quan es necessita que vagi bé.

Però d’acord, s’ha d’admetre, m’han sorprès. Just en el moment que m’assec a taula per dinar, un home amb un paquet vermell a la mà truca a la porta. Fantàstic! Tenim router! A. s’excita i corre cap a l’ordinador, dient-me nerviosament que el posi ja. JA!. Després de 6 dies sense internet, moltes trucades nefastes i un router que, en certa manera, té la culpa de tot, A. aconsegueix sentir el sorollet de les converses del messenger i posar comentaris i fotos al fotolog. Crec que ell si que tenia molt ‘mono’.

I ara què? Ara és el moment en que he de dir com de bons han estat aquests dies, que m’han fet reflexionar sobre el vici a internet i que sense ell es poden fer moltes altres coses. Però no ho penso fer, perquè el primer que he fet un cop connectat el router, ha estat obrir-li els ports perquè llisqui com l’oli, passar els codis de ‘taquilla’ a M., commoguda per l’emoció del moment, adonar-me’n de lo bé que arriba a anar el messenger per mantenir-se en contacte, i marxar al jardí per prendre el sol.

Per què sí, per què ara puc connectar-me al jardí. Visca el wifi.

( internet ) 1.08.2007 - 18:02 - - trackbacks