gumets
Apuntant
Oh no!
Una altra il·lusió infantil prostituïda!
(He descobert com funcionava la pistoleta màgica de la Nintendo...)
Incògnites infantils innocents que falten per perdre: sis.
6 apunts ràpids sobre 'bodies'
- em sento com si estigués dins un passadís dels horrors de principis del s.XX, digne de l'home elefant, però amb la tecnologia del segle XXI; cosa que no sé si és bona o dolenta.
- tot és més petit del que pensava.
- segur que hi ha coses que són de plàstic.
- els models disseccionats són xinesos, deu ser per allò de que n'hi ha masses.
- és possible que l'apunt 2 i l'apunt 4 tinguin relació.
- no sé si he d'estar content del que he vist pel preu que he pagat, diria que no.
(bodies)
Cataquè?
Em preocupa molt l'estat en que es troba la política a Catalunya. Ja no diré Espanya, Espanya m’importa un pepino. No en parlo mai perquè sempre en diria el mateix i mai amb gaire optimisme, però a vegades un necessita desfogar-se una mica i arribar a algunes reflexions.
No parlaré ni de la submissió del PSC/OE a Madrid, de la poca cara que el govern de la Generalitat dóna (tot i que estic convençut que de coses en fa), ni de patètiques discussions electoralistes sobre el català. Tot això m'avorreix i no tinc ni necessitat de repetir-ho. Crec que som prou llestos per a veure-ho solets.
El que em preocupa de veritat és que la classe política no entengui aquest últim concepte i continuï amb els mateixos temes dia rere dia. Si jo veig que tot és pantomima, què pensa la resta de la gent? A qui es pensen que enganyen?
Em cabregen moltes coses, però avui estic especialment molest amb algunes actituds. Em desconcerten enormement posicions com les fetes públiques ahir per Mas. La Casa Gran del Catalanisme, en diu. Vaja, un refregit de tot allò que s’ha dit durant tants anys. Una nova estratègia per a reconquerir un terreny que s’ha perdut, mitjançant un logo bonic, un nom bonic, un pentinat bonic i un discurs d’hora i mitja en que es parla de ves a saber quines coses boniques. Mas no diu res de nou: ab-so-lu-ta-ment res. Com a molt se li podria reconèixer un vague sentit de culpa al referir-se a antics governs (incloent-hi convergents) en què l’únic que es buscava era caure bé a Madrid.
Però tot això no em molesta. De tant en tant em trobo un home al tren que es posa a fer discursos sobre la política i em fa molta gràcia perquè esta ben tocat del bolet. El pitjor és que quan el senyor Mas repeteix una vegada i una altra una cosa que ja coneixem, sabem, palpem i fins i tot qüestionem, l’auditori s’exalça, crida i aplaudeix a les mateixes paraules que fa decennis que ronden per l’agenda política catalana.
Que vol refundar el catalanisme? Doncs molt bé. Jo vull comprar-me un ipod d’aquells amb pantalleta tàctil, i és ben normal que el vulgui: la majoria m’admirarien i potser em veurien amb millors ulls. O no... ves què et dic... potser els llestos no.
Altres creacions
I al setè dia, quan Déu ja hagué creat el món i tot el que el composava...
...pensà, tot ajagut i prenent una Moritz, que no calien tants dies per fer les coses...
...
Una menys
Primer va ser Simon & Garfunkel
Dècades més tard, Microsoft i IBM
Després, Chábeli i Ricardito Bofill
Un any més i Charles i Diana
Poc després, Martes y Trece
Més tard, Nicole Kidman i Tom Cruise
I avui, oh divina providència... avui tenim sort i ha estat Cruz y Raya
M de...
Em veig amb l’obligació sentimental i moral de parlar-ne, ara que ja-quasi-oficialment no és membre ben rebut a la foto de Nadal de la Zarzuela.
Només vull pensar que sóc un paio amb sort. Diria que sempre he estat a uns quants quilòmetres d’ell, i per aquest senzill motiu no he pogut comprovar allò que crec i estic segur que molta gent creu: que en Marichalar fa pudor.
No una pudor física, que també, se li nota. Parlo d’aquell tipus de pudor que només destil·len algunes revistes de pàgines plastificades. Jo ni a la reina de la copla ni al nòvio agressiu ni al Marichalar me’ls voldria trobar al menjador de casa. Ho dic seriosament. Que no se m’acostin o crido.
En realitat, penso que les revistes, olorant-se la pudor de que no hi hauria cap boda reial en els pròxims quinze anys com a mínim (i conseqüentment, no poden fer aquelles edicions de milers de pàgines de colors que fan olor a Marichalar), ho han provocat. Era l’individu fàcil. Segur que les substàncies li van passar ells. Però jo no he dit res, les meves fonts són la pròpia merda.
I que quedi ben clar. Parlo d’ell per què si tot va com sembla que ha d’anar, no em podrien denunciar irracionalment. Que sinó, potser genereialitzaria una mica.
El top ten de la cervesa
u. amb ella s'aconsegueix una panxeta mediàtica. com definiríem sinó al Homer, al Peter Griffin o al Ronaldo?
dos. no cal cap mena d'excusa extraordinària per posar-ne moltes a la nevera. Ni per treure-les fresquetes i bones.
tres. és una beguda que ens parla: com que atipa de mala manera, avisa quin és el moment de no beure'n més.
quatre. és diürètica: ho neteja tot, amb una rapidesa a vegades alarmant.
cinc. ni la cocacola (cocacola, coca, cola, coke) té tants noms: cervesa, birra, canya, birrum, mitjana, cerveseta, litrona,...
sis. es pot beure davant els papes sense que pensin que ets alcohòlic (tot i ser-ho).
set. només cal refredar-la per gaudir-ne.
vuit. n'hi ha de tots els gustos, mides i colors.
nou. sovint l'acompanyen doritos! D'ells algun dia n'hauré de cantar les mil meravelles. S'ho mereixen.
deu. tot i ser, normalment, tant o més cara que la llet i la gasolina, és la més barata de les begudes en que puguem invertir en pro de la nostra pròpia immaduresa.
És l'hora de beerenar!
Què diria jo... si fos Juan Carlos I
(por Dios, qué dolor de cabeza... como jode que no me respeten la real resaca, caray!)
informació del blog
sota llicència de creative commons