gumets

Cataquè?

Em preocupa molt l'estat en que es troba la política a Catalunya. Ja no diré Espanya, Espanya m’importa un pepino. No en parlo mai perquè sempre en diria el mateix i mai amb gaire optimisme, però a vegades un necessita desfogar-se una mica i arribar a algunes reflexions.

No parlaré ni de la submissió del PSC/OE a Madrid, de la poca cara que el govern de la Generalitat dóna (tot i que estic convençut que de coses en fa), ni de patètiques discussions electoralistes sobre el català. Tot això m'avorreix i no tinc ni necessitat de repetir-ho. Crec que som prou llestos per a veure-ho solets.

El que em preocupa de veritat és que la classe política no entengui aquest últim concepte i continuï amb els mateixos temes dia rere dia. Si jo veig que tot és pantomima, què pensa la resta de la gent? A qui es pensen que enganyen?

Em cabregen moltes coses, però avui estic especialment molest amb algunes actituds. Em desconcerten enormement posicions com les fetes públiques ahir per Mas. La Casa Gran del Catalanisme, en diu. Vaja, un refregit de tot allò que s’ha dit durant tants anys. Una nova estratègia per a reconquerir un terreny que s’ha perdut, mitjançant un logo bonic, un nom bonic, un pentinat bonic i un discurs d’hora i mitja en que es parla de ves a saber quines coses boniques. Mas no diu res de nou: ab-so-lu-ta-ment res. Com a molt se li podria reconèixer un vague sentit de culpa al referir-se a antics governs (incloent-hi convergents) en què l’únic que es buscava era caure bé a Madrid.

Però tot això no em molesta. De tant en tant em trobo un home al tren que es posa a fer discursos sobre la política i em fa molta gràcia perquè esta ben tocat del bolet. El pitjor és que quan el senyor Mas repeteix una vegada i una altra una cosa que ja coneixem, sabem, palpem i fins i tot qüestionem, l’auditori s’exalça, crida i aplaudeix a les mateixes paraules que fa decennis que ronden per l’agenda política catalana.

Que vol refundar el catalanisme? Doncs molt bé. Jo vull comprar-me un ipod d’aquells amb pantalleta tàctil, i és ben normal que el vulgui: la majoria m’admirarien i potser em veurien amb millors ulls. O no... ves què et dic... potser els llestos no.