gumets
Un altre any a la cassola
Com que sé de sobres que sóc totalment incapaç de complir qualsevol propòsit d'any nou, millor tirar per l'altre topicàs i valorar una mica l'any que tanquem.
En podria dir Premis Gumets 2007 i em quedaria tant panxo. Apa.
Vermell
Avui la ciutat sona indie. Ella canta Expo’86 quan jo la camino sota una bastida.
L’home de la cama enguixada just davant meu avança amb unes muletes que el fan lent. I am waiting for something to go wrong. Me n’adono de la mida ridícula de tot el que m’envolta i desespero pas a pas.
Tot és grotesc. But if I move my place in line I'll lose. El semàfor serà verd només fins que hi arribi, quan amb gran elegància es convertirà al vermell. Per mi. And it's strange. No hi ha res més excitant que tots els terribles pensaments que passen pel cap mentre s’espera el pas.
Sota la bastida, ja n’espero i n’imagino el final. And I am waiting for that sense of relief. Avanço amb impaciència mal dissimulada, i accelero les passes quan tot es torna clar i la bastida retrocedeix rere meu.
La llum i una noia amb la cama enguixada es creuen amb mi. We slide from top to bottom and we turn and climb again. Uns instants i unes passes rere meu, els dos coixos i les seves respectives caravanes es miraran i es somriuran.
Potser parlaran. Potser intimaran.
Somric.
Verd.
Sometimes I think this cycle never ends.
Rosa
És cert. Amb el temps, les perspectives canvien.
El taronja és estrident, és un color que marca i expressa prioritats a la vida.
Gumets va ser taronja durant molts anys. Era el color que més s'apropava a mi en aquell moment.
El gris és calmat, madur, minimalista.
Gumets ha estat gris durant uns mesos. És el color que vaig voler que reflectís el canvi que els anys fan en tothom, inclòs el caràcter del blog.
Avui, Gumets és rosa. El rosa és vida, és sensual, és íntim. És el que jo ara sóc. La vida és rosa, i això és només un petit tribut a ella.
Només espero que a partir d'avui, gaudiu d'aquest magnífic color (i de la vida) amb mi.
Besus a tots i totes! ***
Damages, Californication
No sé si aquesta febre devoradora de sèries que m'ha agafat aquestes festes es podria assimilar a algun tipus de malaltia. Deixem-ho estar: com diu el gall, "que diguin el que vulguin, que jo ja estic content!".
Damages ha estat una troballa de les grans.
Té un muntatge i fotografia excel·lents, i fins i tot per sobre d'això, hi trobem un guió que enganxa com pocs i una Glenn Close impressionant. Un thriller en 13 episodis, tots i cada un d'ells pensats al mil·límetre, que s'entén en present i en futur, esperant que les dues trames s'uneixin i proporcionin respostes.
Fins i tot el gir per donar peu a una segona temporada, allà on gran quantitat de sèries es desplomen, és en aquest cas simplement sensacional.
Altament recomanable: sorpresa amb majúscules.
Californication ha estat un pèl diferent. A diferència de Damages, n'havia llegit moltes crítiques bones. I ho és, de bona, molt.
Compta amb un David Duchovny, escriptor addicte al sexe en sequera d'escriptura, sorprenent (de veritat, de veritat que no penses en extraterrestres quan el mires), un toc fantàstic d'ironia i sarcasme, i contínues referències a música de la bona.
Però algun episodi és un pèl fluix i el guió es pot fer un pèl repetitiu (només un pèl). Potser no m'ha apassionat tant com altres sèries, però us ben asseguro que ha estat d'allò més entretingut mirar-la i n'espero nous episodis amb les cames ben obertes.
Sant Esteve
No sé com m'ho faig. Des de petit que per Nadal em poso malalt, d'una manera o altra.
Recordo que moltes vegades vaig haver de fer cagar el tió amb pijama i febre. Així ho constaten tantes i tantes fotos cruels.
Aquest any tot plegat ha caigut en Sant Esteve.
I és que passar-me Nadal vomitant, fa veure les bacanals gastronòmiques des d'una altra perspectiva.
Porca Misèria
El dia en que mitja Catalunya es mor per cremar samarretes del Ronaldinho i desitja que Bojan es converteixi en el Sant Salvador, a mi em dóna la gana parlar de cosetes més transcendentals.
Ahir va acabar definitivament Porca Misèria. I ho faig constar per què a vegades no som conscients de que a casa mateix hi tenim grans productes televisius. Que no només som capaços de fer ventdelplàs, cartanyàs i hòsties en vinagre. Porca Misèria sempre ha estat molt per sobre de tot això, i no parlo només del panorama català.
La seva primera temporada va ser excepcional i després tot es va tornar menys increïble, però tot i així, els seus bons capítols han estat molt bons (al meu parer, a l’alçada de sèries de culte dels estats units), i els dolents, de fet, no han estat tant malament. Ahir, Porca Misèria va acabar sense fer res d’excepcional, amb un capítol que no pretén ser res més que un altre tros de vida. Acaba amb el mateix caràcter amb el que tot va començar. Bravo.
I em sento amb l’obligació de felicitar-los. Que si no ho fem nosaltres, els qui hem gaudit de la sèrie de principi a fi, qui ho ha de fer?
Com destruir el Nadal. Intent 3
Necessitem:
- Un vestit de Pare Noel. Sencer: pantalons, jersei i barret. Es poden trobar a qualsevol supermercat xinès, com qualsevol altra cosa que destil·li un nivell tan elevat de cutreria.
- Un menjador al que se li vol afegir una calidesa incomparable.
Instruccions:
mésLa Cosa. Capítol 1: Arribada
Avui ve al pis a recollir les claus. L’hem triat a ella.
Es diu Raffaella (aplicant la tònica a ‘e-l’ i movent la mà dreta en cercle mentre es pronuncia el nom complet), és italiana i vol estudiar moda. No hi ha conjunció millor d’astres per aconseguir un resultat més molest.
Més tard descobriríem que en realitat no fot ni brot, cosa que fa que tot plegat sigui una mica més ‘emocionant’.
M’agafa i m’entretén quan jo vaig estressadíssim fent una feina que he d’entregar el mateix dia. Comencem bé. Vist amb perspectiva, l’hauria d’haver enviat a la merda en aquell precís moment. M’explica amb tot de gestualitat sobrecarregada i cares de modèstia mal interpretada que s’havia sentit molt bé quan la vam trucar i li vam oferir l’habitació a ella. Només havia vist el nostre pis. Ja en aquell precís instant em sentia malament per tots els altres aspirants: alguns d’ells eren mil vegades millors que ella, i algun d’ells portava molts pisos vistos a l’esquena.
Però ella ens oferia una llaminadura que no ens oferien els altres: l’habitació seria com un armari, ella com a molt hi dormiria un dia a la setmana. Per tant, un pis de 4 persones es convertiria en un pis de 3 pel mateix preu més la Cosa de tant en tant.
Va ser llavors, assentada amb les cames creuades i amb un cigarret a la mà, quan ella, la Cosa, la pija, es va començar a mostrar amb tota la seva llum (llum negra, òbviament), i em va començar a explicar les desgràcies de la seva vida.
Una de tantes frases irrefutables
El Nadal treu a la llum la meva part més fosca, agressiva i monstruosa.
M'irrita tant que si ningú ho para, algun personatge anònim de qualsevol carrer amb nadales sonant, serà la meva víctima innocent.
(I no és cap trauma infantil)
Com destruir el Nadal. Intent 2
Necessitem:
- El barret de pare Noel (la cosa aquella amb els colors de la coca-cola) més barat i horrible que puguem trobar al xino. El que jo vaig comprar tenia una barba de pare Noel enganxada, la vaig arrencar amb ràbia descontrolada i la vaig cremar.
- Una pizza comprada a qualsevol supermercat (al vostre gust).
- Un forn que funcioni.
Instruccions:
mésSix Feet Under
Sóc de naturalesa impulsiva. I ho dic així, de bon principi, per què vull deixar clar que ho reconec. I si ho reconec de bones a primeres, menys gent em podrà criticar, com als alcohòlics.
- Hola, em dic Jordi i... sóc impulsiu.
(aplaudiments, llàgrimes de joia de tots aquells que escolten pensant que ells també ho poden deixar).
Però aquesta vegada, puc dir a favor meu que he aconseguit aguantar l'increïble i gens menyspreable temps de 17 dies. Al divuitè, he caigut. Qualsevol altre hagués caigut al primer, n'estic segur. N'estic orgullós.
- Hola, em dic Jordi i... he acabat comprant la col·lecció completa de 'Six Feet Under'.
(murmuri entre el públic -però aquest no estava pelat? -això val una pasta...)
He caigut, què passa? És Nadal, i si per uns pot ser excusa per comprar-se un pare Noel a mida natural que canta i balla, per què no pot ser excusa per mi?
(un del públic que s'acaba de comprar un pare Noel a mida natural que canta i balla -uuuuh!!)
Jo n'estic ben orgullós; tinc ganes de veure les seves increïblement magnífiques cinc temporades de nou amb tota la calma del món (ja que l'altra vegada les vaig engolir en poc més de dues setmanes...).
I no tinc cap mena de sentiment de culpa. Sé del cert que si no ho hagués fet avui, ho hagués fet demà. I si ho hagués fet demà, ara no podria estar escrivint això i abraçant aquesta joia a la vegada.
Com destruir el Nadal. Intent 1
Necessitem:
- Unes llumetes de nadal el més horribles possible. Si teniu pressupost, que incorpori música-que-fa-mal-de-cap.
- Un vàter (no cal que en compreu cap de nou, pot estar usat).
Instruccions:
més
L'any
Merda.
Ja som a desembre...
entregues - exàmens - nadal - regals - menjars - entregues - diners - entregues - galets - cap d'any - entregues - entregues - nervis - entregues - família - regals - petons - entregues
...i jo sense adonar-me'n.
informació del blog
sota llicència de creative commons