gumets

Vermell

Avui la ciutat sona indie. Ella canta Expo’86 quan jo la camino sota una bastida.

L’home de la cama enguixada just davant meu avança amb unes muletes que el fan lent. I am waiting for something to go wrong. Me n’adono de la mida ridícula de tot el que m’envolta i desespero pas a pas.

Tot és grotesc. But if I move my place in line I'll lose. El semàfor serà verd només fins que hi arribi, quan amb gran elegància es convertirà al vermell. Per mi. And it's strange. No hi ha res més excitant que tots els terribles pensaments que passen pel cap mentre s’espera el pas.

Sota la bastida, ja n’espero i n’imagino el final. And I am waiting for that sense of relief. Avanço amb impaciència mal dissimulada, i accelero les passes quan tot es torna clar i la bastida retrocedeix rere meu.

La llum i una noia amb la cama enguixada es creuen amb mi. We slide from top to bottom and we turn and climb again. Uns instants i unes passes rere meu, els dos coixos i les seves respectives caravanes es miraran i es somriuran.

Potser parlaran. Potser intimaran.

Somric.

Verd.

Sometimes I think this cycle never ends.