gumets
Blogofília
No em canso mai de dir que gumets és per mi un divertimento.
Altres em retreuen que d'ell no n'hagi volgut aprofitar mai gaire més que això, i jo normalment callo. Igual que callo quan algú em pregunta, amb segones, el per què simplement hi escric.
Reconec que en els seus principis la idea era diferent. Els blogs eren un producte nou, efervescent, i segons es deia i es diu, amb un futur i un poder imprevisible. Però els anys han passat i jo, i gumets i el concepte dels blogs, ha canviat. Com a mínim des de la meva perspectiva.
Si al principi tothom es vol menjar el món, ara, quasi cinc anys després, gumets no passa de ser una pàgina personal amb l'única utilitat de ser un contenidor, meu, que pot mirar tothom.
I paral·lelament, els blogs han passat de ser allò que havia de canviar el món per convertir-se en una simple manera d'exposar.
És per això que m'he mostrat crític amb les jornades de la catosfera. No per què no cregui interessant parlar-ne (ben al contrari, crec que he de felicitar qui ha fet possible aquestes jornades), sinó per què quan es parla de blogs es cau en un cofoisme patètic. I el programa de les jornades de la catosfera (em fa ràbia repetir aquest nom, que tant poc m'agrada) destil·lava irremeiable dolçor per totes bandes.
És per tot això que en l'únic dia que hi vaig assistir, divendres, em vaig endur una sorpresa totalment inesperada.
La primera taula després de les presentacions (fluixes, fluixes) pretenia debatre sobre un possible codi ètic pels blogs. S'anunciava un patetisme tant exagerat que no sabia del tot ni perquè hi assistia. Però els conferenciants compartien l'opinió de patetisme respecte el tema, i justament per això, sense estar programat a les jornades, va aparèixer una conferència d'autocrítica brillant per part de Partal i, sobretot, Varela. Un toc àcid que calia aportar en unes jornades massa edulcorades.
No, jo tampoc crec en els blogs com a eina de canvi social, ni com a mitjà comunicatiu important i revolucionador. Un blog és un simple arxivador i cadascú en fa el que vol fer-ne. Però la seva repercussió sempre serà terriblement limitada, i per tant, la seva utilitat mai serà la d'influenciar més enllà d'un cert cercle de col·leguisme.
Es vol parlar de blogs: són notícia precisament quan qualsevol personalitat se'n fa un per fer-se veure. I es vol parlar d'ells, però no se sap com fer-ho.
O potser és que no s'entén la realitat.
Nota mental: algun dia he de parlar sobre els blogs polítics, els suposats blogs literaris i les influències egocèntriques bàsiques en que qualsevol nou blogaire s'ha de basar per a ser reconegut com a tal.
Subscric enterament el que dius. Crec que, ben sovint, se'n fa un gra massa d'aquest canal de comunicació que són els blocs. És un canal més, i de repercussió més aviat limitada. N'és positiva la llibertat d'expressió i d'exposició pública que permeten. I en alguns casos, fins i tot, hi trobes autèntiques perles —no gaire abundants a la blogosfera d'expressió catalana. En aquestes troballes, però, hi fa molt l'atzar i la casualitat. Coses del mitjà.
Bé, ja has vist que estem d'acord. La gent s'omple massa la boca amb això dels blogs. Jo, com tu, una eina per escriure quan em ve de gust del què m'agrad, sense cap més interés. Bé, a veure si ens veiem a unes altres jornades :)
Suposo que és la competència natural d'egos de tot el que té una projecció pública.
Suposo que són també les pretensions i l'actitud que té hom versus el full blanc / la textarea en blank.
Suposo.
Pq no hi a res que em faci més mandra que analitzar aquestes coses.
informació del blog
sota llicència de creative commons