gumets
Dilemes a les tantes
Situació:- bar guarro
- cervesa barata
- bufeta plena
Procediment:
- esquivar gent fins arribar al lavabo
- pixar
Dilema:
- teòricament, tothom estira la corda agafant-la des de baix
- però si jo penso que és millor agafar-la des de dalt, tothom ho pot haver pensat, i haver estirat des de dalt
- estiro des del mig
Al Palau
Si en feia d'anys que no anava al Palau. L'última vegada, en Djordjevic era el gran líder i en Pau Gasol començava a guanyar-se un lloc a l'equip. Però tot i això, hi ha coses que mai canvien: llavors en Dueñas tenia si fa no fa la mateixa quantitat de pèl que també lluïa la temporada passada al Joventut.
Ahir, i gràcies a les entrades que ens va subministrar Spain Ticket Bureau (fàcil: imprimir comprovant, canviar-lo a les taquilles i entrar) a través de bloguzz (ep, una bona manera d'unir publicitat, opinió i blog), vaig poder assistir al partit d'eurolliga entre Barça i Lottomatica Roma.
Entrar al palau ja és, de per sí, una petita experiència per qui no és assidu a visitar-lo. Mires amunt, avall, les grades, les càmeres de televisió i les samarretes retirades com un nen petit amb sabates noves. Però a més, viure el partit des de la quarta fila ja fa que el vespre es converteixi en una experiència d'allò més interessant. Amb tot, com que el Palau no es va omplir, vam aprofitar per moure'ns una mica: rere la cistella és complicat veure les jugades del camp contrari.
El partit no va ser gran cosa, el Barça no està en el seu millor moment i va tenir altibaixos notables, però va guanyar amb contundència i ens va regalar algunes accions notables, les justes per fer-nos moure una mica el cul del seient.
En definitiva, que això del bàsquet activa i revitalitza (aquest concepte l'he degut plagiar d'algun anunci de iogurt): sobreviure-hi sense el comentarista que t'ho explica tot és reconfortant (i molt més interessant).
The IT Crowd
The IT Crowd, sèrie sobre la secció de manteniment d'informàtica d'una l'empresa que dirigeix un grillat, m'ha fet riure com feia temps que no reia davant la pantalla.
Per definició, la secció d'informàtica és plena de friquis informàtics amb problemes de relació amb la resta dels humans, i la sèrie esprem aquest fet de tal manera que ens fa riure pels descosits amb el seu humor anglès, però també ens fa agafar una estranya estima cap aquests elements estranys i entranyables.
Fresca, adorable, imprescindible i molt amable de veure: només 12 capítols de 20 minuts cada un.
Per cert, la sèrie ha acabat a Anglaterra, però planegen fer-ne un remake a la televisió americana, com amb la genial The Office.
En Sí
Heus ací un pobre noi que es diu Sí.
- Marc...?
- Aquí.
- Albert...?
- Sí.
- Sí.
- Sí...?
- Sí!
De com l'abisme anunciat es troba un pas enrere
És divendres, quasi dissabte. Dies normals d'un mes normal d'un calendari que hem fet servir sempre.
Però alguna cosa ha canviat en la manera com giren els planetes.
I com en sento?
La Cosa. Capítol 3: Qui és en realitat?
Recapitulem. La Raffaella no viu al pis però paga l’habitació, li encanta la moda i relacionar-se amb el seu món i, en les dues últimes setmanes, ha passat una nit al pis, acompanyada d’una amiga.
Què feia la resta del temps? Qui creiem que és, la Raffaella. S’amaga una modista psicòpata sota els seus jerseis roses? Sota la seva cara de pena?
La Raffaella només pot ser dues coses. O prostituta de luxe o vividora gràcies a la renda que li passen els papes des d’Itàlia.
Prison Break
La primera temporada de Prison Break va ser espectacular. Pensada fins al més mínim detall des de bon principi, donava un producte rodó i provocava unes dosis de vici considerables.
La segona temporada, simple conseqüència de l'èxit de la primera, va ser diferent. Bona, entretinguda i vibrant, però res a comparar amb l'estada a Fox River.
Ara bé, la tercera temporada (que ha acabat avui) ha estat una fanfarronada en majúscules. I el capítol que han emès aquesta matinada és el súmmum del producte pel producte, de la precipitació en el desenvolupament de la trama i de la busca d'una continuïtat amb una més que possible quarta temporada que, de ben segur, serà més decebedora que la que acabo d'acabar.
A favor seu: aquesta havia de ser l'última temporada però la vaga de guionistes l'ha tallat per la meitat, per la qual cosa han hagut de crear un capítol final que no havia de ser-ho. En contra: que ja cansen.
Paolo Soleri
A vegades, sense voler, descobreixes petites coses que t'il·lusionen, et sorprenen i omplen una mica aquella caixeta etiquetada com 'ganes de continuar fent arquitectura'.
Paolo Soleri és un geni oblidat que vol mostrar el món a la seva manera impossible i utòpica; però amb una força i caràcter que fan emocionar tot estant davant d'un dels seus llibres, amb tots els seus impressionants gravats i les seves impracticables (però fantàstiques, i agraïdes) idees.
Gaudiré estudiant-lo; és un Star Wars enmig de tant Notting Hill.
+ + + + + + +
Twin Peaks
Imagino l'època. Twin Peaks competint per l'audiència amb Las Chicas de Oro (o quelcom semblant). I és llavors quan ho entenc tot perfectament.
Twin Peaks crea escola en les sèries de televisió, i de ben segur que gran part del molt que gaudim ara mateix amb la televisió americana li podem agrair a ella. Però em provoca sentiments contraposats: tot i ser una sèrie mitificada (amb raó), em desperta aquell recel que sempre em provoca en Lynch (i que augmenta la tensió sana entre ell i jo).
Em fascina aquest moviment de peces que fa que tot es converteixi en paranormal des de la més absoluta normalitat, però a la vegada la pèrdua de matisos en personatges principals plans i una recta final improvisada i en part decebedora, donen un regust amarg a tot plegat.
De visionat obligat, però amb certa calma.
Ara, a continuar amb Lost, que està interessantíssima i fa preveure una temporada per caure la baba (es rumoreja que, amb el final de la vaga, hi haurà més capítols que els vuit gravats fins ara!). I vés que no em posi amb Carnivàle.
// mereix una nota a part tot el mal de cap que em va produir la repetició indiscriminada de música durant la primera temporada de Twin Peaks...
Pudor celestial
Porto dos dies parlant de pudors.
Per tant, l'evolució lògica i normal seria que avui, al tercer dia, parlés de la Conferència Episcopal.
Però em fa mandra.
Olors
Ni twitters, ni blogs, ni tantes hòsties en vinagre.
Molta lletra, molta actualització i informació immediata, però internet continua sense profunditzar en nosaltres com ho poden fer tantes altres coses.
El dia que aquest mitjà sigui finalment part important i irrenunciable de tots nosaltres, us podré explicar l'impressionant olor a colònia barata que feia avui l'ascensor.
Fins llavors, tonteries.
Balanç (aproximat) de Sardenya
- L'Italià és fàcil: només cal compartir feina amb italians i atrevir-se a incorporar paraules amb terminacions divertides a les converses.
- A Itàlia, l'Església Catòlica fa molta més por que aquí (tot i que després del que he descobert al tornar, sembli difícil).
- L'organització ha estat un rotund desastre. La feina, un horror desesperant.
- L'illa és bonica, però hagués estat bé tenir temps per visitar-la bé.
- Les mines són impressionants (quin luxe poder entrar a la Miniera di Montevecchio), i és una benedicció que la platja (Piscinas) no hagi estat destruïda per l'home i sigui així d'impressionant.
- Cagliari, quin caos d'autobusos.
- Dues normes en circulació: sentit dels carrers i semàfors vermells. Tota la resta no serveix absolutament de res (es fa estrany no veure més accidents).
- Visca el vi sard! Visca les pizzes sardes! Visca el Tiramisú sard! Visca el Mirto! Visca la birra!
- El gorillapod, quin gran invent.
- Itàlia, quin país més deixat. I quins lavabos més embussats.
- Sardenya, quina illa més marginada. I interessant.
i tot el que em dec deixar...
informació del blog
sota llicència de creative commons