gumets
La Cosa. Capítol 4: Diners (part i)
Encara no ens ho havia demostrat, que tenia diners. Però va aprofitar uns dies que va passar seguits al pis (sí, ens va prometre un dia a la setmana i s’hi havia passat més i la cosa començava a no ser el que prometia) per fer notar la sa econòmica presència.
Ho va aconseguir. Va fer que jo (jo!) pensés que de compulsiu i de malgastador no en tinc absolutament res. Res!
S’acabava de comprar una bossa Chanel per 1.800 euros. Sí, no he posat cap zero de més: 1.800. No és que ens sorprengués, sinó que ni ens podíem arribar a imaginar que una bosseta lletja de color rosa podia arribar a ser tan cara.
Definitivament, els 240 euros al mes que paga pel zulo del pis és simple xavalla.
El top ten de les coses que no entenc (i dubto que mai entengui)
u. el perquè no s'han inventat unes sabatilles o unes rodetes de cadira on no s'hi enganxi (de manera impressionant) la merda.
dos. el com és que les revistes de moda estan escrites per tontes i per a tontes, si van "d'alta costura".
tres. el perquè totes les varietats de pizzes tarradellas tenen el mateix gust si tenen ingredients diferents.
quatre. el com és que tot home pot fer d'entrenador del Barça i afirmar saber portar el vestidor, si a casa qui mana és o la dona o els fills.
cinc. els ous de xocolata per pasqua s'entenen (per allò de l'ou dur que simbolitza el menjar després de l'abstinència); però els conills, què collons són els conills, si els posen amb els ous i és sabut que són mamífers?
sis. el perquè la llauna de cocacola és més cara que la de cervesa.
set. el perquè hem de ser tan diferents i tan catalans que hem de dir 'bloc' en comptes de l'original i representatiu 'blog'.
vuit. el com pot considerar-se interessant un esport que viu del que passa entre pilots i no del que passa a les avorrides carreres.
nou. quin sentit té el poder de l'Església en un país pretesament laic; i per extensió, quin sentit té la setmana santa més enllà de ser (potser) uns dies de vacances. Tot s'entendria millor si l'anomenéssim 'setmana operació sortida i tornada', per dir qualsevol tonteria millor.
deu. el perquè sempre perdo el temps pensant en coses que no serveixen per res.
Puntualitat
Ho reconec, la puntualitat potser no és el meu fort, i per això mateix avui us obsequio amb una guia d'ús i gaudi.
A part d'existir dos tipus principals d'impuntualitat (la meva, suportable; i la dels altres, no tant), la meva es pot subdividir en diverses motivacions que s'han de tenir en compte:
- Seré pràcticament puntual quan arribar tard pot comportar conseqüències: un examen o una reunió/entrega a la feina. Puc fins i tot arribar abans de l'hora si m'ho plantejo, però ho sento, difícilment us podreu encabir en aquesta categoria.
- No passaré mai dels 10 minuts de retard amb algú amb qui encara no tinc confiança. En aquests casos, m'hi esforço molt, però per sort això només passa la primera vegada.
- El retard habitual serà d'uns 20-25 minuts.
- La impuntualitat serà sempre màxima si he de matinar obligatòriament per agafar un tren fins un lloc on no tinc ganes d'anar per fer una feina que no tinc ganes de fer i que dubto sincerament que serveixi de massa. Mínim 45 minuts. Avui: 1 hora 15 minuts.
La puntualitat és una excepció. I recordeu:
- És la societat la que em fa ser així, jo no en tinc cap culpa.
- Si m'obsessionés en ser puntual, sempre hi hauria algú que arribaria tard.
- La impuntualitat ens farà lliures.
Memòria
Telèfon mòbil, DNI, números del carrer de les cases d'amics i familiars, telèfons fixes de casa i de les àvies, pis i porta dels pisos d'amics a Barcelona, números de bus que m'interessa agafar, pin del mòbil,...
Tants números guardats, arxivats, memoritzats... i cada vegada que s'ha de fer una sortida en cotxe, he de contar mentalment si n'hi ha cinc o sis, de seients.
I sí, són cinc: per tant, dos cotxes.
Dispers
Tinc una mentalitat dispersa.
M'és complicat focalitzar l'atenció en només una cosa a la vegada, tant en l'àmbit més proper (acostumo a treballar a l'ordinador amb cent cinquanta finestres obertes i tres-cents vint papers sobre la taula, tots de temes diferents), com en la vida en general (on sense adonar-me'n, tot
The Office (UK)
Començareu a pensar que sóc compulsiu. I ho sóc. Però dissimular és un art que intento aplicar sovint, tot i que si us parlo cada dos per tres d'una sèrie que acabo, no hi ha manera d'amagar res.
Últimament he estat mirant The Sopranos i la primera versió de The Office, l'anglesa. Dels Soprano ja us en parlaré quan l'acabi (paciència, tot just arribo al final de la segona temporada), però avui he acabat amb la The Office anglesa.
Què dir-ne? És bona, molt bona.
Però la versió americana, que va per la quarta temporada, ha tingut molt més temps per desenvolupar les trames i els personatges, aconseguint un producte més complet.
Tot i això, aquest fet no treu mèrits a la primera, l'original: és divertida, irònica, àcida... i els últims capítols són realment impagables. No puc ni imaginar com els fans anglesos van aguantar un any entre final de la segona temporada ('no pot ser!') i l'especial de Nadal que tancaria definitiva i magistralment la sèrie.
En resum, els personatges principals i algunes trames són pràcticament iguals en les dues versions; però els capítols són, la majoria, diferents. Una versió complementa a l'altra i cap d'elles pot tenir complexe d'inferioritat enfront l'altra, ambdues estan a un altíssim nivell.
Pòster
Se'm fa estrany això de veure'm en un pòster, el del curt Segrest. I encara més quan també és la gent la que m'hi veu a mi.
Però ara, avui, crec que això són tonteries.
El que sí que és digne d'un poltergeist és que jo pugui veure caminar a gent estranya pels carrers, pugui veure a gossos pixant-se'm a les cames i pugui veure de reüll a la Senyoreta Romaní cada vegada que menja.
Ara, avui, ja sé com se senten totes les estrelles que algun dia han sortit en un pòster i les han penjat a la paret.
Modèstia a part.
Què diria jo... si fos Mariano Rajoy?
Un litro de leche, un cartel en catalán, un poco de agua del Ebro, lo mezclamos todo y...
¡tachán!
...mirusté qué vacaciones me voy a intentar pegar.
Encefalograma pla
Volia parlar de política. D'aquesta acumulació boja de propaganda colorista que se'n diu eleccions.
I volia fer-ho perquè, tot i que el que passa a Madrid se m'enrefot de manera considerable, malauradament allà hi decideixen per mi.
Però tenim un problema.
Els polítics en general (i els caps de campanya en particular) es pensen que tinc l'encefalograma pla. I no penso seguir aquest joc inútil.
Això sí, hi ha una sola cosa que em fa pensar: el problema no el tenim. Són ells que el tenen. Per burros.
informació del blog
sota llicència de creative commons