gumets
Coloms missatgers
Oh no!
Una altra il·lusió infantil prostituïda!
(Ja sé com és que els coloms missatgers saben on portar el missatge. Simplement tornen al niu on van néixer... )
Incògnites infantils innocents que falten per perdre: quatre.
La Cosa. Capítol 9: Comoditat
He parlat altres vegades de les seves amigues. Són llestes per interès i curtetes a més no poder.
El fet és que la Raffaella se'n va portar una al pis, per estar-hi uns dies. A nosaltres no ens fa res, sempre hi ha amics que venen i van, i poden passar alguna nit amb nosaltres. Però no us podeu ni imaginar quina era la idea d'aquestes dues coses. Bé sí, podeu pensar que van passar 4 dies estirades als sofàs del menjador.
I encertareu.
Suposo que el seu pla era provar quant temps podien sobreviure estirades mirant la televisió. Durant el dia, al sofà, durant la nit, al sofà. Fumant, mirant la televisió, dormint. Al sofà.
No sé si podeu arribar a copsar el concepte, però us ben asseguro que nosaltres vam flipar. Vaja, que a partir del segon dia vam començar a fer el màxim de soroll (amb la televisió, amb l'exprimidor de taronges, amb els coberts, caminant, mastegant cereals,...) quan dormien, per intentar despertar-les i que desapareguessin de la nostra vista.
Però res, per molt soroll que féssim i per molt que intentéssim molestar-les, estaven absortes al seu món i no hi havia qui aconseguís apoderar-se del sofà (ni del menjador) que ocupaven, així que només va quedar l'opció de la bronca oral.
Suposo que la separació de l'àmbit tèxtil dels sofàs i els seus culs va causar un trastorn en el seu caràcter i finalment es van enfadar. La cosa amiga de La Cosa va desaparèixer i no l'hem tornat a veure més.
Un dia després, la Raffaella va anar visitant un per un a cada habitant del pis i ens va anar preguntant si podia comprar-se un sofà llit pel menjador.
Podeu imaginar la resposta.
The Sopranos
La considerada com a 'primera' de totes aquestes sèries de gran qualitat de les que ara gaudim és, per sobre de tot, una gran faula. Amb homes armats en comptes d'animals, i on el bé i el mal s'entrecreuen per mostrar-se com una sola cosa independent; però una gran faula.The Sopranos no és més que la lluita de la Dra. Melfi per intentar destil·lar el bé del mal, i així encarrilar d'alguna manera un creixent malestar interior en Tony Soprano, important mafiós de New Jersey.
La sèrie compta amb lectures a diversos nivells que la fan atractivíssima, uns personatges desenvolupats fins a l'infinit més luxós, un repartiment brillant (del que destaquen Gandolfini i Falco) i unes trames que no poden deixar indiferent i que no perden el temps amb tonteries.
Absolutament tot el seu metratge és excel·lent (al llarg de 86 episodis, alguns alts i baixos es perdonen), però l'última temporada és especialment absorbent i brillant.
Si la Dra. Melfi aconsegueix la seva fita és part del gran final d'aquesta gran sèrie.
Tal i com ha de ser. Tal i com ha de succeïr.
María
Oh no!
Una altra il·lusió infantil prostituïda!
(He descobert per què les galetes maría es diuen María. La rodona i morena, creuament de Roseanne i la Moreneta, la que tots coneixem i mengem, era la néta del senyor Eugenio Fontaneda... )
Incògnites infantils innocents que falten per perdre: cinc.
Planetes
És divendres, quasi dissabte. Dies normals d’un mes
normal d’un calendari que hem fet servir sempre.
Set dies impertorbables al pas bèl·lic dels mil·lennis.
Marcant la mida d’uns passatges vitals que ens fan avançar cap a les
incommensurables traces de l’espai.
Tot és voltar i crear mesos a cada gir lunar. Com qui
crea petjades a cada pas, com qui camina en cercles, cercant un lloc entre els
astres on mai poder parar.
Avançar i superar al mateix Sol, per retrobar-lo un any
més tard, un any creat.
Però avui, en aquest precís instant, alguna cosa ha
canviat en la manera com giren els planetes.
I ara jo vull seguir al mateix lloc.
Ara vull seguir sent ahir.
text presentat al concurs de cartes d'amor de Calafell, basat en aquest altre text.
el guanyador ha estat, com sempre, una munió de tòpics i de falta de gràcia que fan que, després de tres vegades de presentar-m'hi i haver aconseguit ser finalista, desisteixi finalment de canviar un premi internacional que sembla que visqui encarcarat en el passat. mai he pensat en guanyar-lo, però sempre s'espera que el text guanyador sigui millor que el propi.
Futbol
Frases essencials que s'han de memoritzar abans de veure un partit del Barça davant d'altra gent:1 - 'Canvia! Canvia!'
2 - 'Bé, bé, bé...!'
3 - 'Passa-la, que està sol!'
4 - 'No entenc aquest canvi. No sé què fot el Rijkaard, Mourinho ja...!'
5 - 'Però que no veies al Messi? Eh??'
6 - 'Ole!'
7 - 'Aquí no hi ha ni motivació ni hòsties...!'
8 - 'Bah!'
Provisionalment sense idees
Uns estranys impulsos neuronals, associats a algun alliberament d'endorfines, fan que a vegades em decideixi a fer un gumet sense saber sobre què fer-lo. En aquests casos em puc passar hores pensant algun tema amb un mínim de gràcia o interès, i que pugui enllestir ràpid ja que si no em decideixo a fer una història elaborada, és que no tinc temps per fer-la.
No m'agrada parlar dels nous grups de música que descobreixo perquè llavors deixo de ser l'únic afortunat que els coneix. Tot i que podria dir que em sembla que el nou disc de la Madonna és com els seus tres discos anteriors passats per la minipímer, i que la massa immenjable i informe resultant és servida en un plat de disseny cool. Que no fa mal de panxa, sinó mal de cap. Però no ho diré, perquè crec que el CD encara no ha sortit i el senyor Warner es podria emprenyar. I tampoc penso parlar de drets d'autor, és una pèrdua de temps: els únics que estarien radicalment en contra del que penso són les grans empreses i la cosa aquella que viu de recaptar taxes abusives. A canvi podria divagar sobre el perquè de tants grups que comencen amb 'The' i tenen aquest esperit tan modernillo a la meva llista de l'iTunes, però crec que en certa manera em podria acabar insultant a mi mateix i no és ni moment, ni lloc, ni manera. Tampoc vull parlar del Barça, em sembla un tema massa fàcil i recurrent. A més, tot i els esforços de mon pare, mai he estat gran futbolero (encara que les mocadorades i les males èpoques al camp nou em donen un morbo inexplicable, no sé del tot perquè). La política actual m'avorreix de manera bèstia; i de veritat, no insistiu, que no penso parlar sobre la sequera. Ja ho fan prou per la televisió (pesats!): aquesta fal·lera per domesticar la gent a aquestes alçades quan els polítics o personatges rellevants (tret del Capità Enciam) mai han estat exemple de res, em sembla deplorable. I per descomptat, tampoc us penso avorrir parlant de la feina que deixo de fer mentre penso què escriure i no aconsegueixo escriure res.
I és així com, apreciats lectors, de tant en tant i quan no trobo sol·lució al problema, no apareix re de nou per aquest espai amorf que és gumets.
La Cosa. Capítol 8: Idiomes
Ja devia fer mig any que estava amb nosaltres (i per tant, portava més temps encara a Barcelona), quan em vaig asseure a la taula del menjador per dinar, tot engegant la televisió per veure el telenotícies. La Cosa estava, com sempre, estirada al sofà, possiblement fumada, i va comentar:- Oh! Catalán... yo no entiendo nada. (moviment rotatori de mà, indicant una pija totalitat)
I jo, educadament:
- Llevas suficiente tiempo aquí para, como mínimo, entenderlo bien.
Va fer mala cara:
- Pero yo no quiero aprender, no quiero. El catalán sólo se habla aquí, no me sirve de nada! (movent les mans passotament, fent cara de fàstic)
I jo, impertinentment:
- Mira, qué cosas! Le pasa igual que al italiano: que sólo se habla en Italia.
I va callar.
Des de llavors que de tant en tant pregunta coses de català, o diu un ‘bona nit’ en comptes d’un ‘buenas noches’. I no és que n’estigui content i m’ho prengui com una victòria (perquè sé que ho fa només per fer-se caure bé), sinó que ara almenys sé que no em justificarà la seva immensa mandra amb típiques subnormalitats com aquesta.
Vergonyes intergalàctiques
Em pregunto què passaria si l'espècie humana s'autodestruís i uns éssers extraterrestres arribessin aquí a observar, com qui es posa a mirar un accident de trànsit o una baralla entre dos quillos drogats.
Una vegada estiguéssim tots morts i ells es decidissin a documentar-se sobre nosaltres... què coi es pensarien que hem estat, si per casualitats de la vida només miren alguna peli de la Sandra Bullock, veuen a la Paris Hilton a alguna revista del cor, o llegeixen l'autobiografia de Berlusconi?
Quina merda de ressenya sobre nosaltres faran, a la seva merda d'indocumentada història universal?
Uns instants de publicitat, si us plau
Apreciat Senyor Damm,
Sóc àmpliament coneixedor tant de la seva excel·lent trajectòria com a cerveser com del seu gust per la promoció d'espectacles culturals i productes audiovisuals.
És per aquest últim aspecte que l'animo a conèixer La Cosa, sèrie sobre una italiana rica que deixa Pedralbes per un anar a viure a un pis d'estudiants al barri de Sants.
Una història com poques, plena de contradiccions culturals, reflectint una Barcelona diversa i amb una reflexió entre línies sobre la vida i el món.
Segur que en sap apreciar les virtuts, com ja ho ha fet amb tantes altres sèries i programes de la teletrés.
Si finalment s'avé a patrocinar aquesta secció, sóc conscient de la limitació d'un blog envers la publicitat que pot arribar a generar la televisió, i és per això que només demanaria unes caixes d'A.K.Damm a canvi.
Gràcies per la seva atenció i pel seu temps.
Cordialment,
Jordi Torà
jordi@gumets.net
www.gumets.net
La Cosa. Capítol 7: La televisió (i)
En un pis d’estudiants les coses no són ni molt menys perfectes. La nevera és petita, el forn és de gas, el calentador falla de tant en tant...
Però som estudiants i per tant, algun indici d’intel·ligència hauríem de tenir. Així que al poc temps, i posant-hi moltes ganes, vam captar que les ‘elementes’ que es portava al pis i que en un principi pensàvem que eren les seves amigues, eren, en realitat, més llestes que la fam. Desagradables i tontes del cagar, però llestes. Concepte estrany, però explicable: la Raffaella les omplia de regalets valuosos i elles li anaven al darrere per pur interès.
És per això que vam perfilar un pla (ulleres grosses d’en Moss). La nostra televisió és petita i vella, i s’apaga sola quan vol (i sempre en el pitjor moment). Per tant, ella, que era qui més la mirava, tota estirada al sofà i sense fer res més en tot el dia, en podria comprar una de nova sense problemes. I clar, la volíem plana i amb TDT; tampoc demanàvem tant. Simple xavalla per qui es gasta milers d’euros en coses inútils.
El pla consistia, en un principi, en connectar el reproductor de DVD a la televisió, cosa que (tot i que el perquè és un misteri) fa que no es vegi bé cap canal excepte el propi del DVD. Si la Raffaella no sabia tallar un enciam, encara menys ha de saber tocar els cables de la tele. Llavors només faltava esperar, que s’assegués al sofà, tota ella feta mandra, engegués la tele... i a veure si ho captava.
Suburban Kids With Biblical Names
En una escapada del meu món, anit em vaig endinsar al submón aquell de gent que vesteix de forma retro-exagerada i miren amb grans ulleres de pasta.
Sí, vaig anar a l'Apolo.
Hi tocava Suburban Kids With Biblical Names, un altre d'aquests grups que he conegut gràcies a internet i que idolatro amb més o menys fortuna.
Són frescos, divertits i freaks, a part de ser suecs i tocar un 'indie pop' (o així en diuen) d'aquells que ve de gust a totes hores. Rent a Wreck va ser la meva cançó de l'estiu passat, i només aquest detall ja és un mèrit important.
Saludar en Johan/Peter (no sé quin és quin; diguem-li 'el llargarut de les ulleres') en persona? Mola.
El concert? Genial.
... acabo de trobar el grup que va tocar abans que els SKWBN: són els Le pianc, i no van estar gens malament, els hauré de seguir d'aprop.
Cantant per la sequera
Ara que plou, vull afegir el meu gra de sorra (o gota d'aigua) per ajudar a pal·liar aquesta sequera tan nostra.
I ho faig amb el meu dubte existencial número tres-cents vint-i-u:
Qui collons es va inventar aquesta puta cançó cutre i ens la va entaforar a les parts més primàries del nostre innocent cervell perquè la recordéssim per sempre més?
És més, qui és el desgraciat que ha fet un puto web com aquest, amb aquest puto fons i amb aquesta puta músiqueta destrossa-paciències i com collons pot ser que la puta llama esté en la puta cueva para que llueva?
Hòstia ja!
(dubte existencial tres-cents vint: 'Plou i fa Sol', o l'art de dir 'bruixa' i fer que els nens ja no vulguin sortir a embrutar-se de fang)
Conan, el nen del futur
Oh, quins temps!
Hi ha vàries sèries mítiques que recordo de quan era petit, i les recordo tan vagament que reveure-les es fa fins i tot emocionant. Cal revisionar-les, i fer-ho amb ulls de nen petit, però sense deixar de tenir una certa visió crítica.
2008: tercera guerra mundial. La Terra queda parcialment destruïda i només uns quants supervivents començaran una nova era sense energia ni pràcticament màquines. Però aquests nous temps es veuen amenaçats per Lepka, terrible administrador de la ciutat d'Indústria.
Les aventures d'en Conan són fantàstiques i segueixen en total actualitat tot i haver envellit en molts aspectes amb el pas dels anys. Però és la seva mateixa edat (és del 1978) la que em fa perdonar-li certes dosis de masclisme encobert, valors exagerats i un guió que a vegades fa trampes. I tot al contrari, l'edat li permet una major llibertat amb la personalitat dels protagonistes i amb la magnífica tensió sexual entre en Conan i la Lana (espero no ser l'únic que ho vegi!).
La primera direcció de Miyazaki és emocionant, fresca, divertida, amb un contingut interessant i un disseny i personatges que comencen a donar pinzellades del que després serà el gran estudi Ghibli.
Escuradents
Alguns factors genètico-socials a l'atzar que possibiliten anar pel món amb un escuradents ubicat a la boca (en possibles posicions còmodes):
- Tenir la capacitat de mantenir les ungles de color negre sense haver-les de pintar.
- Cultivar i mantenir importants arrugues a la cara.
- Extraordinària capacitat per beure cigalons o trifàsics.
- Increïble adaptació al medi futbolero.
Factor genètico-social que possibilita anar pel món amb un escuradents ubicat a la boca (en posició vertical, entre geniva-llavi inferior i geniva-llavi superior):
- Ser (o sentir-se) mascle espanyol.
Llanço el bolígraf cap al sostre
Llanço el bolígraf cap al sostre. I no pas perquè no tingui res més a fer, que una acumulació de feines vàries em persegueixen per la consciència com si fossin cobradors del frac, sinó perquè precisament no tinc ganes de fer-les.
El llanço repetidament com si fos l'únic que puc fer per evitar continuar treballant, però sense arribar a la culpabilitat que suposaria deixar el que faig per fer alguna cosa més interessant.
Porto hores llançant el bolígraf cap al sostre, absent tot jo de les parets, d'en Craig Minowa que sona, de la veïna que mira la tele, del conductor que fa servir rabiosament el clàxon al semàfor, del meu ordinador encés per qualsevol document renunciable.
Cap al sostre, intentant no tocar-lo però ajustant al màxim la força necessària per a que el bolígraf i el sostre s'estiguin a punt de fregar en el precís instant en que el bolígraf es queda immòbil, observant l'habitació des de les altures.
Ell observant ingràvid tot el que m'envolta i jo incapaç de veure-ho, perquè estic, una vegada rere l'altra, llançant el bolígraf cap al sostre.
*Qualsevol semblança amb el conte 'Miro per la finestra' del Monzó, no és pura coincidència.
La Cosa. Capítol 6: Capricis
Sempre que sembla que ens hi acostumem, la Raffaella apareix amb una nova i emocionant aventura.
La J, la companya de pis, viatja sovint a París per motius personals, i quan la Raffaella ho va saber, s’hi va voler apuntar. ‘Yo amo Parigi!’.
Però ella no visita París pel seu encant, les fites culturals o els seus paisatges. El seu únic motiu per visitar París era el de passar per la tenda de Louis Vuitton, per comprar per al seu ex una bola d’aquelles que les gires i cau neu, amb unes maletetes de la marca a dins, per 200 euros (jo en veig una del 20 dòlars amb l'estàtua de la llibertat i ja em sembla horrible), i també passar per Tiffany's per comprar detallets per les seves amigues.
És tot un món, això de les marques per a gent que no sap en què gastar els diners. Al pis, ens vam passar una setmana mirant el web de Louis Vuitton, rient dels dissenys horribles i flipant amb els preus. Podeu xafardejar-ne la botiga virtual: preus de bolsos, cinturons, corretges per a gos i bosses de golf...
Val a dir que les joies de Tiffany's no són pas lletges (1, 2,...). Però ella en va triar unes d'horribles i carques.
Finalment la companya de pis se la va poder treure de sobre, però va haver de ser ella qui visités en Vuitton i comprés les tonteries. Pel que es veu, aquell dia plovia i va entrar a la tenda amb un cangur mullat. Una dona de la neteja anava fregant rere seu l’aigua que li queia. I a més, la bola de neu s’havia esgotat un any abans. Passar per Tiffany's? Ni parlar-ne.
Xina
De veritat ens hem de fiar d'un país que censura els canals d'informació internacional just quan la flama que l'ha de dignificar als ulls del món s'apaga a París?
Descals
que jo tampoc ho entenc gaire, la veritat...
La Cosa. Capítol 5: Menjar (i)
Aquest és, i us aviso amb entusiasme, un dels meus temes preferits sobre ella. La Raffaella i la seva relació amb la cuina.
Passo de llarg per la cuina com a estança on guardar xocolatines i per la vegada que em va preguntar si volia que em rentés els plats bruts (imagineu-me amb cara d’estranyat) perquè jo era un noi (imagineu-me amb cara d’al·lucinat); i anem directes al menjar.
Els primers dies que va passar al pis, tallava pastanagues en rodanxes i les bullia. Després ens n’oferia i nosaltres, amb una alta dosi d’educació (i una rialla maliciosa que intentàvem aguantar) li dèiem que no, que gràcies. Més tard, quan no sabia què fer amb tanta pastanaga, trucava a alguna pizzeria perquè li portessin pizzes.
Però no tot és així de trist. Si una cosa té La Cosa, és que a vegades fa veure que vol aprendre. És per això que a la companya de pis li va demanar com tallar l’enciam, la coliflor o el kiwi (si longitudinal o transversalment), i a mi si la part del pebrot que toca a les llavors, és comestible.
A vegades no sé si pensar que riure-me’n és, en el fons, un acte cruel. La Raffaella és només el resultat d’una educació pija com poques; i ella potser no en té la culpa.
Però són els petits detalls els que fan que no em senti malament amb mi mateix: no li agraden les hamburgueses. I en un context normal, seria del tot respectable que no li agradessin; però no és que no li agradin per la carn, o per la barreja, o per la manera de fer-les, o per motius ètics o morals. No li agraden per la forma: perquè són rodones i això fa fàstic.
informació del blog
sota llicència de creative commons