gumets
La Catosfera Literària
Molts ja ho haureu vist per alguna o altra o altra o altra o altra o altra o altra o altra banda. Aquests dies la notícia s'està estenent per tot de mitjans d'informació, i els enllaço per simple futura antropologia pròpia.
Gràcies (gràcies de veritat) a Cossetània i a l'empenta d'uns quants blogaires que han mogut tots els fils per aconseguir-ho, es publica La Catosfera Literària, llibre amb 100 textos de diferents blogs en català, entre els quals un de gumets.
No és la primera vegada que algun text meu es publica, però sí la primera en que es fa amb una tirada i un impacte mediàtic com aquest.
Per molt que ens vulguem definir i reivindicar per les pantalles, els teclats i l'internet-ciberestelar, el paper sempre tira. Potser per una idea romàntica de passar a la història amb un element tangible, potser per aquella espècie de mania que encara em fa comprar cds i dvds originals quan el que contenen m'entusiasma.
Estic segur que no faltarà qualitat en els textos del llibre, ja que no dubto que gran part de la literatura interessant en català s'està fent aquí, ara mateix, als blogs. Però no sé si La Catosfera Literària serà un gran llibre, precisament perquè sempre he dubtat de la real existència d'aquest concepte de comunitat que és la catosfera (paraula quasi tan lletja com bloc, aprofito per dir-ho).
D'altra banda, el que sí que demostra és que d'un espai tan endogàmic i oportunista com és la blogosfera, en poden sorgir projectes interessants. Projectes que em poden arribar a fer pensar que sí, que potser sí, que en el fons podem imaginar que som una mica com una comunitat ben avinguda.
I al final, i en realitat, tot això fa molta il·lusió.
Demà es fa la presentació/trobada d'autors a Vallromanes, i com no podia ser d'altra manera, jo hi seré!
ii
em sorprenc a mi mateix creant discussions imaginàries. que si el veí té la música forta, que si a la carnisseria m'han donat botifarres caducades, que si li dic a un convergent a la cara que convergència és una vergonya encara més gran que esquerra i tot. em sorprenc i penso que bé, que ja està bé que el meu cap crei diàlegs. potser algun dia els aprofitaré per omplir el meu culebrot rancúnia, que s'emetrà de dilluns a divendres a la franja de la son. em sorprenc i em torno a discutir, ara amb mi mateix, per saber si de veritat necessito crear-me situacions indignantòfiles per tal d'autoproveir-me de falsa adrenalina. per sort, a les meves discussions imaginàries, sempre acabo guanyant jo. de llarg. i s'agraeix.
La Cosa. Capítol 12: Menjar (ii)
La Cosa és la típica italiana pija no gaire alta que s'intenta cuidar.
I dic que s'intenta cuidar, primer, perquè es traumatitza per la més mínima rascada que es faci a la pell (com si fos una ferida oberta que l'hagués de portar a la tomba), i segon perquè, tot i que no està grassa, diu que es vol aprimar.
Però té problemes per entendre el concepte de fer règim. Entre d'altres coses estranyes, s'aplica una espècie d'injeccions a l'abdomen per aconseguir no sé ben bé què. Ni ganes de saber-ho. Ho deu explicar alguna d'aquestes revistes horribles sobre la dona i la bellesa que ella es mira. I no ho entenc, perquè després d'anar-se a punxar, sempre es menja tota una exquisida selecció de marranades. Deuen ser injeccions miraculoses.
Però el millor va ser aquella barreja fastigosa de sàlvia, suc de llimona i pebre vermell que es va estar bevent durant uns quants dies seguits. I només bevia això, allà, estirada al sofà amb una ampolla que contenia un líquid marronós i lleig. Jo no n'hagués fet ni un sol glop, i d'aquí dedueixo que la Raffaella ha de tenir, ben amagadeta dins del seu caparró, una mica de força de voluntat.
Però tinc ben clar que no va complir les regles i que la barreja no va ser l'únic que bebia durant aquells dies. Sé del cert que com a mínim menjava galetetes. I en part me n'alegro: imagina que li agafa un xungo per fer aquestes dietes i que me n'he d'ocupar jo!
i
mai m'he fet gaire mal de veritat. com a molt me n'he fet d'aquell del que no es pot presumir o del que fins i tot fa certa vergonya d'explicar. d'aquell que quan el comentes, qui escolta es queda amb cara d'i què? unes torçades de turmell no impressionen, i un cop al còccix no es pot comparar amb un simple braç trencat. que, posats a xulejar, no puc ni dir que he entrat a un quiròfan per operar-me de fimosi o per treure'm l'apèndix. per intentar arreglar la falta de vidilla mèdica podria afirmar que estic parlant de mals físics i que no pretenc (però que a la vegada estic insinuant) dir que em sento igualment verge dels romàntics mals de cor. quina gran manera de ser pedant i de deixar clar que qualsevol poeta en el meu lloc, amb tanta falta de dolor físic, començaria a parlar de ferides metafòriques. però no penso continuar per aquí, a mi també em va la prosa. que a vegades m'agradaria ensenyar alguna ferida de guerra més gran que aquelles petites marques de granots púbers, o vessar una mica de sang, com sembla que tan impressiona a totes les noies i nois innocents quan surt a les pelis. per sort, i per glòria meva i de la meva reputació bèl·lica, sempre em quedaran les marques de cremades de patum. tot i que aquest any serà complicat fer-me'n.
La Cosa. Capítol 11: La televisió (ii)
Sembla ser que les nostres insinuacions donen fruits. Definitivament, i després de fer-la patir uns quants dies amb una tele que no funciona, la Raffaella diu que ens en compra una de nova.
Visca!
En el fons l'entenc. Passar-se el dia al sofà sense tele ha de ser una mica més avorrit que fer-ho amb tele. I això es nota.
Però La Cosa és un pou de sorpreses.
Al pis ja celebràvem la nostra victòria quan al seu interior, la mandra ja havia guanyat a l'avorriment. Que aixecar-se del sofà per comprar una tele cansa, vaja.
Vam haver d'aplaçar celebracions indefinidament, ja que l'endemà la Raffaella va marxar amb una amiga a fer un viatge a Málaga.
Quan va tornar, dies després, ens va explicar que la seva amiga s'havia aprofitat d'ella. Que li havia hagut de pagar tot el viatge i capricis perquè havia fet veure que no portava diners. Que s'havia acabat això de gastar.
Que ens quedàvem sense tele.
Mitjons
Sóc un mitjó. Un mitjó curt, taronja i feliç. Feliç perquè, després de molt temps, he aconseguit arribar a la meva fita. Aquells dies en que jo vivia penjat cap per avall, de l'aire net tothom en cantava les mil meravelles. I avui, després de molt esforç, ha estat el gran dia. Avui tot és més net, més pur; avui he aconseguit ventilació natural.Sóc jo amb un mitjó foradat. Segur que si tingués enteniment, el pobre mitjó se n'adonaria, que avui és l'últim dia que el porto. Que ara mateix sóc a la botiga comprant-ne uns de nous que el substituiran. Que aquesta nit anirà a parar a la brossa.
*aquest text es basa en fets tan reals com la vida misma.
La Cosa. Capítol 10: Privadesa
En un pis d'estudiants, el límit on comença la privadesa és sovint poc definit. I no passa res.
Però hi ha aspectes elementals que són de sentit comú.
Vaja, que de la mateixa manera que qualsevol em diria que no li puc agafar el seu raspall de dents, la seva esponja o els seus calçotets bruts, és il·lícit que ella m'agafi el fil dental.
És lleig. Buscar-lo i trobar-lo al costat de la Raffaella és lleig.
Però bé, vaig pensar que els italians tindrien costums curiosos amb els fils dentals. No passa res. Només s'ha d'aprendre a respectar les cultures veïnes.
Uns dies després, l'ensurt va ser molt més gran.
Situació: vaig arribar tard i ella ja dormia; per tant, ella no sabia que jo estava al pis.
Quan jo ja era al llit, vaig sentir que la Raffaella intentava entrar a la meva habitació.
El primer que vaig pensar va ser què collons estava intentant fer la Cosa. Agafar el meu llit (més gran i millor que el seu)? estrangular-me mentre dormo? Preguntar-me si tinc maria?
El segon, en la sort que tinc d'haver agafat el costum, quan tenia parella, de tancar el baldó de la porta.
Pot ser que a vegades jo sigui una mica massa primmirat i ella en realitat no sigui com us l'explico?
No. Que ella pugui sentir por, no vol dir que no sigui La Cosa.
Segrest
Demà divendres dia 2, a la inauguració del festival de curtmetratges en català fic cat (no us talleu, consulteu-ne el programa), es presentarà fora de concurs el curt en el qual he participat, segrest.No cal tenir grans dots de mag per endevinar-ho: va d'un segrest. O no, ves a saber, amb la moda aquesta dels girs inesperats.
L'estrena és a les sis de la tarda al Casino Municipal de Roda de Berà (per si algú hi passa el pont a prop, no hi haurà piscolabis però sí una bona selecció de curts).
Em fa molta vergonya (veure'm i que em vegin), és veritat, i crec no estar a l'alçada com actor, però en el fons fa bastanta il·lusió.
(podeu veure el cartell en gran si cliqueu a la imatge)
informació del blog
sota llicència de creative commons