gumets

i

mai m'he fet gaire mal de veritat. com a molt me n'he fet d'aquell del que no es pot presumir o del que fins i tot fa certa vergonya d'explicar. d'aquell que quan el comentes, qui escolta es queda amb cara d'i què? unes torçades de turmell no impressionen, i un cop al còccix no es pot comparar amb un simple braç trencat. que, posats a xulejar, no puc ni dir que he entrat a un quiròfan per operar-me de fimosi o per treure'm l'apèndix. per intentar arreglar la falta de vidilla mèdica podria afirmar que estic parlant de mals físics i que no pretenc (però que a la vegada estic insinuant) dir que em sento igualment verge dels romàntics mals de cor. quina gran manera de ser pedant i de deixar clar que qualsevol poeta en el meu lloc, amb tanta falta de dolor físic, començaria a parlar de ferides metafòriques. però no penso continuar per aquí, a mi també em va la prosa. que a vegades m'agradaria ensenyar alguna ferida de guerra més gran que aquelles petites marques de granots púbers, o vessar una mica de sang, com sembla que tan impressiona a totes les noies i nois innocents quan surt a les pelis. per sort, i per glòria meva i de la meva reputació bèl·lica, sempre em quedaran les marques de cremades de patum. tot i que aquest any serà complicat fer-me'n.