*
m’estimes?

*
perquè jo no ho sé

i no sé pas:

si t’odio
o t’estimo

o potser...

si t’estimo
o t’odio

o qui sap...

si t’estimo
i t’estimo

o tan sols...

si t’odio
i t’odio

***
***

30-05-06
aturo uns dies els brisalls
però aviat tornaré i
faré un "bypass"
des del comentari 16

un petó suau i dolç
us estimo!

Sinuós,
s’atansa el vers baldat
del reclam
per la llum que ha gastat
inútilment
en les nits de lluna plena

paraules
lliurades al vent
que jo,
altrament llegeixo
i per darrera vegada
i em dic,
escarmentada:
no són per mi!
no duen l’adreça posada

vers al vent...
amb la última besada

***

com passen els anys!

i ens cabdellen la història:
75 fa que vas nàixer
(els tinc tots a la memòria)
i 50 que ens dares vida:

Capità Tro,
on és l’espasa?

jo la recordo en el temps
de la infantesa viscuda
i ara la sento prop meu
altre cop en plena lluita

però et sento l’esperit
i torno a ser na Sigrid
que s’endinsa en l’aventura
per salvar altre cop el món
i retornar-li el sentit...

i et dic:
qui, com jo,
t’haurà estimat,
estimat,
Capità Tro?

***
per en Víctor
i l’Armonia

-persones a les que estimo-

... i et sotavolen els peus
uns fulls escrits
de poemes

levitant pel passadís
de les mirades secretes
cercant l’impuls imprevist

Ai! que bufi el vent
fregant el rostre

... i et re-dibuixi
el somriure,
seduït per poder viure
entre besos i passió

... i lluny, ben lluny,
se’n vagi el seny

... i enfili els versos
que et calgui
per tenir motivació

Un bes t’ha robat la nit!

... i sota la pell l’acarona
entre bocins de cristall
amb color de sensació

... i sense que sigui delit.

A punyalades,
ve forta la nit,
fent-se amb cartons
sota els arbres
de la riera.

Indissoluble.

No tornaré pas
a besar-te
les paraules.

Paradigmes
que m’assolen
a ran de sorra
i es claven
i es claven,
cada cop més endins.

On és el bes
que em vas prometre?

Dir-te doncs:
ja mai més
no m’esperis,
perquè ja no vindré.

es gronxa a poc a poc
dins una història efímera
que trontolla pels núvols
rebotant en excés
i s'esvaeix
dins l’esgotament
d’un son perdut
com el perfum més agosarat
que balanceja
prop les hores color gris
on nusos de móns concèntrics
travessen rius
des de la cantonada del plor

quan ja he tocat
el cel amb els dits,
l’únic desig que em queda ara
és
el d’agafar-lo.

***

he pujat al cim
de la muntanya màgica
i ara conec el perquè
de la seva màgia