M’encén els llavis,
un poema retingut,
que jo guardo
per besar-te
quan el foc faci caliu.

Les cendres
que varen nàixer
de la última cremada:
Que un vent fort
se les endugui!

Escriu-me tu
altra vegada,
doncs jo tinc
la ment espessa
i em perdo
en aquella illa
per la incertesa
brandada.

(t’enyoro)

Petons de foc
rebuts de matinada,
mentre a una part de mi
li crema la pell
i a l’altra les entranyes.

Ajaguts, tots dos.
Una en coixins de plomes
descansa i somnia
en contes de fades...

l’altre, al passadís,
etílic i inconscient
treu foc del centre
i aboca misteris
sobre el terra fred.

I jo, ara,
beso els llavis
que em cuiden,
que m’abracen,
que em diuen:
truca'm si et cal,
que estic aquí.

I jo, altre cop,
vetllo i qüestiono
les parts de mi
que em donen vida.

*
Arrenglero còdols a la via
i s’escruten els llamps fugits
pel trepitjar de les rodes.

Sóc matèria erosionada
convertida en platja
on les onades venen suaus
i llisquen els petons
als llavis.

(sabates llustrades
de xarol negre)
un peu rere l’altre
retrocedeixen
per la línia blanca
-empresonada-
i un vol de coloms
s’enlaira sense soroll
i delimita l’espai
dins el cercle fosc.