Escolto els silencis
tatuats a la paret;
em diuen,
cada cop més fort,
que casa meva
es queda buida.

A fora és fosc;
només canten els grills
i un regust de mots
em ve a la memòria:

“m’abraces
i dormim junts?
així, entre son i son
t’ompliré de petons”

Recordo aquell vespre
de silencis que dormien
sobre els nostres caps

i sento
com a dins del seu son
-d’amagat-
tu i jo fèiem l’amor.

pallassos incerts
de vermells nassos

rialles dibuixades
a l’aurora de l’esperança

grocs de roba estesa
i piuladissa d’ocells

tant cap per avall
d’escoltar el vent

vinc ara mateix

i endinso els buits
al revés del món
(punt i final)

paraules de demà,
d’un ahir
que se’m tomba d’esquena

arreplegades al camí
del dia a dia,
són sentenciades
una a una

i callades,
em duen
els petons als llavis

m’atrau el sol rogenc
que em cega la mirada
i crema cor endins
aquell moment,
que a poc a poc,
s’amuntega
dins l'estret passadís
de baranes altes,
terra de fusta enrajolada,
i moviments oblics
de cossos nus
que es recargolen
en l’exercici diari
del compromís...

i jo,

ara,

vull viure

encegada.

cau el dia a poc a poc,

mentre els somriures
es gronxen
i les rialles de pes
els bolquen dels gronxadors

(jo, perplexa, m’ho miro)

explica’m perquè m’has dut
fins al límit d’aquest pou,
on el final és principi
d’una història que no fou...

-què vols que somniï ara?
-què hi dus al cistell, encara?

-un silenci, què és d’or

no em miris, que vull saciar-me!

resseguir-te amb la mirada
i passejar lascivament
la teva pell

escoltar el lliscar dels dits
com recorren
dels malucs fins al clatell

i fer ressonar els batecs
del teu cor accelerat
en la buidor de la nit

a mitja tarda he sortit
i en no trobar-te
he viatjat
pels brancatges
perduts de la memòria

i sense voler he recordat
que encara no t’he oblidat

*
sóc càustica
i els cristalls punxeguts
se’m claven al versos
dels mots verinosos
que destil·lo

i cavil·lo i cavil·lo:
on dormen els trens
al final de trajecte?

m’atanso
ignorant
la retòrica
apegalosa
als dits
de la paraula.

Sabent,
enlluernat
el clos
imprecís
-tremolós de dia
i tens a la nit-

Humitejant
el viatge
que marca
la línia blanca
i fosca
del meu camí

(i acabo aquí)

On eres ahir a la nit
quan sentí que m’abraçaves
i al voltar-me no hi estaves
on t’havia imaginat...

Ai!
i besant-te avui els llavis
després recorro el camí,
d’excloses excuses
-mal donades-
de perles marinades,
d’itinerari diari...
Ai!,
que a vegades fas amb mi.

Què feies
que no estaves allí?

m’omplo
de sorra, les sabates
- m’agrada-
i camino
-esclafant els dits-
amb uns peus
transeünts i pressionats
per les hores destapades

deixo, així,
que arribin soles
les sandàlies
a la platja dels delits

-mentre, vago entre les ones-