equipatges de dos rodes
escales verdes
corredisses il·luminades
amb bagatges penjats a l’espatlla
que respiren l’aroma incorrupte
de la seva existència

peus d’ungles retallades
que passegen xemeneies
dins les sandàlies roges
de l’evidència

ciutats que passen de llarg
i jo no agafo

mirades que es queden
als porxos de l’enteniment

llast de reculls
fet de rostres arrugats
rere el vidre de la il·lusió

fanals que s’enlairen
en camps de gespa
i onades de blat i roselles
que dansen amb la força del vent

recorregut marcat, pas a pas,
obeït i rebel dins un jo
que s’apropa a mi...

però
no hi ha poesia
en els dubtes que em plantejo
ni en les solucions que concloc

nit serena
a la vora del mar

sota la mirada de la llum
tremolen les onades
dins uns llavis humits

tu i jo

perduts entre carícies
que s’escapen
a la força del temps
i
petons recents pescats
que giravolten
en el centre dels pits

empaito imatges
de “perquès”
que sols tenen resposta
dins els murs enclavats
als porus de la pell

aferrada a l’estreta melodia
de les respostes inacabades

germinada amb la llavor
més espessa
que es rebel·la
i batega
fent pujar la sang al cap

***
desconnectada de tot
i en el cau del món,
encara batega
el meu cor
de gumet blau