abraçada a la negligència
sobrevius la nit
entre abruptes constants
que despunten dels cels

i sona la melodia
exacta de cada dia
per atraure els fons
d’un absent conclòs

***
posa’m els estels en línia

que faré recompte
de les històries que expiren
al explicar-se cadascú

avui....(ahir)...
Disney és un brisall extret dels contes. En Goofy m’abraça abans del migdia i fa que recordi el temps en què la infància em transportava amb Peter Pan pel país de les fades, mentre els set nans em vetllaven el son i al drac de les cavernes se li escapava el riure per sota el nas.
Oz em mostra la màgia d’un laberint on el temps i l’espai es confonen i m’assenteix el fet de que la por no deixa viure, de que els sentiments són un risc que s’ha d’assumir i de que la veu és qui detura el món. Pinotxo no menteix. Donald, entremaliat, somriu. Pluto, absent, vola amb Dumbo i s’adona que no hi ha princeses dins aquest brisall...
bé, de fet només n’hi ha una, la meva...

per cert,
on és en Mickey???

Cerco aquell raig
que encerta sempre
a il·luminar-te el rostre
-vull veure’t altre cop-

Ulls foscos a la nit
t’envolten la melodia
i en la distància
fugen els sons
d’un món
que queda enrere.

Imatges difuses,
blanques i negres,
traspassen el fil telefònic.
La música crida
i els teus dits
provoquen la gota salada
que em travessa el rostre

i fuig encesa, perdent-se
per un racó de la consciència
quan la cançó s’escapa
pels llençols del meu llit