la teva felicitat descansa
sobre la desgracia del altres.
Congratulations, you got it
De dretes? you're crazy

Sant Ponç - 9.10.2006 - 09:19

No em puc estar de dir que els descàrrecs emocionals els feu a una altra banda, a través de canals privats, i deixeu d'"embrutar" espais aliens que no tenen res a veure amb la vostra "guerra particular". A alguns ens agrada llegir poesia o prosa poètica, no els draps bruts dels altres

bitxo - 9.10.2006 - 12:41

Sobre la teva felicitat cau el pes d'una dona avandonada i rebutjada, per l'home de la seva vida. Com una dona com tu (avandonada tambe), pot tolerar que l'home que li escalfa el llit cada nit, hagi humiliat,destroçat i mentit, quan per ella fins fa quatre mesos ella era la dona de la seva vida.

JB - 9.10.2006 - 15:04

No es despit el que ella sent, simplement amor, si tu sabesis tot el que ella a tingut que soportar durant un any,no parlaries aixi d'ella.Simplement està enamorada i no jeu, tot al contrari lluita i sola sense l'ajuda de la persona estimada. Ella a deixat la seguretat de casa seva per anar a l'aventura amb una ma al davant i una altre al derrera, jo crec que tu ets incapaç d'entrendre els seus sentiments, simplement es amor per una home que la va fer feliç durant molt de temps.I ja que parles de gosses com està la LLUM, tu tambè ets responsable de la seva destrucció i de la seva mort inminent, no t'agraden els gossos quina llastima perque ella troba a faltar a la mama i a la tata.Espero i desitjo que no se t'indigesti tanta felicitat que be de la destrucció no nomes de dues dones sino de tres.Desitjo que aquesta familia tant fantastica que ell ara te la sapiga conservar, recorda que ell nomes necesita sexe cada dia,però esclar fins quan li podras donar tu que aviat dexaras d'estar en cel.

JULIA - 9.10.2006 - 15:19

gràcies, bitxo

Mirar massa "culebrons" fa tornar el cervell aigualit (tot i que on no n'hi ha, no en raja)
un petonàs

mar - 9.10.2006 - 18:43

JB, JULIA, o DESI (doncs veig que teniu la mateixa IP)
Aquest brisall no parla de tu. No et fassis tantes il.lusions (i si t'hi sents reflectida, fes-t'ho mirar...)

Aquest brisall parla d'una indigent que jau en un sofà sota un pont, al costat d'un/a gos/sa que li fa companyia. Jo la veig des del tren i es mereix tot el meu respecte i admiració (i per això li escric un brisall)

mar - 9.10.2006 - 18:52

No tens ni idea de qui som,però nosaltres a tu et coneixem molt be,no ens fem il.lusions nomes tenim un desig,que el Pensador retorni a casa amb les seves dones, la seva familia i els seus amics.Tu vas utilitzar aquest canal per destrozar una familia felicitats ho has aconseguit,i nosaltres precisament no mirem colebrots,son indegestos.Nosaltres no ens sentim reflectits es massa trist.Tu hauries de pensar el mal que estas fent a una dona que l'unic que te es l'amor per un home, encara que no t'ho creguis,encara que pensis que la decisió de trencar la relació fos de tots dos, estas equivocada,va ser unilateral, ell i nomes ell desitjaba aquesta situació, i ara ella està morta pel dolor i la desesperació.

jb - 10.10.2006 - 14:00

Ho sento, Mar, però, —donades les circumstàncies— no puc per més que deixar-me sentir —evidentment, per a tot aquell/a que em vulgui escoltar.

En primer lloc, deixa’m que m’avergonyeixi públicament per ser el responsable de tots aquests missatges que últimament envaeixen el teu bloc, d’una forma —anem a dir— tan grollera.

En segon, aclarir per a qui encara no ho sàpiga, que sí, que és cert, que a començaments d’agost —més concretament l’1 (per a qui sigui amant de les dates)— vaig comunicar a la fins llavors la meva dona, que per mi, la nostra relació havia arribat a la seva fi.

Tercer, i per a qui senti curiositat per conèixer-ne el motiu, dir només, que sense saber ben bé la resposta a si va ser primer l’ou o la gallina, el que sí que sé, és que va arribar un moment en el que per a mi va perdre tot el sentit, continuar amb una relació en la que l'única cosa que li quedava, era el lligam contractual que en el seu dia s’havia subscrit. Les discussions i els insults verbals, havien suplantat del tot a les paraules dolces. El sexe, havia passat a ser quelcom tan circumstancial, que difícilment, se’n donaven les circumstàncies. La feina compartida, n’havia esperonat el desenllaç. Això sí, l'educació i el civisme, feien suportable la monotonia i el conformisme. O sigui, les aparences eren del tot guardades.

Quart. Com no podia ser d’altra manera, sent com és el quatre una continuació lògica del tres, m’havia enamorat de tu.

Cinquè, —i potser d’aquest n’haurien de prendre bona nota aquests que venen a casa teva sota l’aparença d’un col·lectiu— encara no entenc, com no he arribat a defallir davant de tots els entrebancs que m’has arribat a posar, pel sol fet de no voler fer mal a qui jo sí, sabia que n’hi acabaria fent. Sí, vull que sàpiguen que davant dels meus reiterats "sí", hi trobava sempre els teus repetitius "no". Vull que deixin de fer-te responsable, d’allò del que només en sóc jo.

Sisè. Jo no he abandonat a ningú, i molt menys a la meva filla, a qui m’estimo amb devoció. En tot cas, jo l’únic que he volgut, ha estat posar fi a una relació de la que encara me’n queda un bon record, abans de malmetre-la més amb enganys i actituds hipòcrites. Ja sé que quan la vaig començar vaig prometre’n una durada sense límit, però, també vaig prendre partit en el joc de la fidelitat. O trencava una cosa, o en trencava l’altra. Potser —anirà a gustos—, hi haurà qui preferirà perpetuar una relació convivint sota un sostre edificat amb l’engany, a mi —ho sento— no em va semblar aquesta, l'opció més adient.

Setè, —i aquí em quedaré, no sé si pel de màgic que té el número per quant a pecats i virtuts capitals, o perquè començo una reunió en menys de mitja hora— gràcies per deixar-te estimar, gràcies per deixar que t’estimi.

el pensador - 10.10.2006 - 17:30

gràcies per estimar-me tant
gràcies per deixar-te estimar
gràcies per deixar que t'estimi

http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=310840

un petó suau i càlid, Pensador

mar - 10.10.2006 - 20:34

Mar... :-)

chat - 10.10.2006 - 20:58

eiiii...
ara no te'm posis gelós, eh chat
(que tu ja saps que també t'estimo molt)
gràcies pels somriures que sempre em regales

mar - 10.10.2006 - 21:07

Aquest és un resum de la meva història, que ve al cas d’aquesta història entre el Pensador i la Mar i de totes les coses que s’estan dient per aquí.

A mi també em van deixar. I per una altra dona. I això em va fer molt i molt de mal. Sobretot perquè no m'ho esperava. I perquè temps enrera jo havia tingut la meva crisi i vaig decidir tirar endavant amb la relació. També perquè pensava que hauriem pogut intentar arreglar les coses, intentar-ho almenys. Però ell pensava que no serviria de res. I és provable que tinguès raó. Mai no ho sabrem. Fos com fos, el cert és que em va fer mal i vaig tenir molta ràbia i em vaig sentir abandonada i em vaig sentir molt trista i molt sola i vaig sentir moltes coses que no sabia que podia sentir.
Però a la nostra filla vaig intentar mantenir-la tant com vaig poder al marge del meu dolor i la meva pena. Ella estimava el seu pare i ell a ella. Li ho havíem de fer tan fàcil com fos possible .
I la família i els amics em van fer costat. I els vaig demanar, malgrat que no calia, que no parlessin malament del meu ex davant la meva filla, ni de com jo em sentia ni de res de res. I em van donar tot el suport que varen poder, ajudant-me en tot el que necessitava, però no pas posant més llenya al foc, sinó mirant d’apagar-lo.
A ell li vaig dir tot el que sentia, ell també ho va fer. No volia veure'l ni en pintura. No em venia de gust. Però mai li vaig posar cap dificultat per veure la seva filla. Una cosa no tenia res a veure amb l’altra.
Han passat dos anys i les coses s'han anat posant a lloc. I els sentiments també. Tot ha canviat, tot és nou, tot és diferent. Potser millor fins i tot, sense que això impliqui menyspreu pel passat. Però és que la vida és així. I el que importa és avançar, tirar endavant, millorar, viure!
El meu ex s'ha casat amb aquella noia. I són feliços. I jo m'alegro que ho siguin. Sobretot per la meva filla. Si el seu pare és feliç, molt millor per a ella. Nosaltres també haviem estat feliços. Jo ara soc feliç sola. I en el futur espero també continuar éssent feliç, sola o acompanyada, qui lo sà!
A la dona del meu ex, què voleu que us digui! Ens saludem i ens comportem educadament, però encara no tinc cap interès en veure-la si no és imprescindible. Encara no tinc ganes de coincidir amb ella en les activitats de la meva filla, així que ella no vé quan sap que jo hi vaig. I li ho agraeixo. Segurament d'aquí a un temps ni tan sols això m'importarà. Tot arribarà, tampoc hi ha pressa.
Amb el meu ex ara tenim una relació força distesa. No ens entenem en el mateix que no ens enteniem abans, així que a voltes hem de negociar una mica (sempre de les coses de la nena) i a voltes ens posem d'acord de seguida.
Encara sento que va ser un porc perquè em va deixar, però continuo pensant, com pensava aleshores, que tenia tot el dret de fer-ho. Estar amb algú que no vols estar, no paga la pena. Si a mi m’hagués passat el mateix també ho hauria fet.
El dolor és dolor i no es pot evitar, només marxa amb el temps.
Però cal tenir també una mica d'orgull.
I airejar la ràbia als quatre vents no serveix de res, només per fer-la més grossa i per fer-se més mal a una mateixa.
El meu ex no es va portar bé en moltes coses durant el procés de separació, potser no va saber-ho fer millor o potser encaixava amb la seva manera de ser. Però estic segura d'una cosa, mai, mai, mai va voler fer-me mal intencionadament, i sempre, sempre, sempre, va estimar la seva filla i la va tenir en compte en tot moment.
Jo vaig viure tretze anys amb el meu ex. No em considero una dona estúpida. No hauria viscut mai tant de temps amb un home dolent. I, tot s'ha de dir, jo tampoc ho vaig fer tot bé. També em vaig equivocar. I jo tenia clar que després de tants anys, cap dels dos estàvem bojos l'un per l'altre. Gairebé ningú ho està. No penseu igual?
Els canvis s'han de pair, el dolor s'ha de païr. Cal donar-nos temps. I canalitzar la ràbia i la pena i el dolor cap allà on no puguin fer mal a ningú. I els amics han d’estar per ajudar a fer menys pesat el dolor, no per a fer-lo més gran, no per a escriure un “culebrón” per internet. Si tant us estimeu aquesta dona, aquesta mare, aquesta persona que pateix, que està trista, que té por.... estigueu amb ella per ajudar-la a refer la seva vida, no hi poseu més zitzània, no és el que necessita.
No conec personalment a ningú en aquesta història, només els pensaments del Pensador i alguns brisalls de la Mar. Però en realitat això és igual. Perquè aquesta històra, la d’ells, la meva... són històries de sempre; són històries que s’han repetit milers de vegades, amb petites variants, però, en essència, sempre són iguals. I és que els humans som poc originals. L'amor és poc original. No trobeu? ;-)
Abraçades i un somriure per a tothom que les vulgui recollir.

klaralluna - 11.10.2006 - 15:27

Gràcies, KlaraLluna, jo tampoc et conec més del que significa gaudir del teu bloc i dels teus comentaris, però, amb aquest que acabes de fer, em demostres que aquella sensació que em va envair el primer cop que et vaig veure aparèixer per la xarxa, era del tot encertada. Ets tota una dona —i on hi diu dona, deixa el gènere a banda, i llegeix-hi simplement, persona.

el pensador - 11.10.2006 - 17:09

massa llarg per dir adeu perque
en coneixes una altre com han fet milers d'homes adeu per sempre pensador

santponc_final - 12.10.2006 - 07:20

Quin mal rollo!

Ànims guapa!

donot - 12.10.2006 - 10:44

klaralluna, m'he quedat sense paraules.
Primer de tot, sigues benvinguda als meus brisalls... i gràcies, moltes gràcies.

Recordo que en una altra ocasió vaig tenir la sort de comptar amb la teva amistat (en el meu antic bloc). També recordo que vam iniciar algun intent de trobada (juntament amb la gemma) que mai es va fer.
Espero poder coneixe't en la propera trobada que fem. Si encara funciona el correu que em vas deixar en aquella ocasió, et faré arribar la convocatòria (quan es faci)

un petó suau per a tu, preciosa klaralluna

mar - 12.10.2006 - 13:45

Pensador, jo tampoc la conec personalment, però vaig tenir la gran sort de poder conèixer la seva gran humanitat.
un petó "dols" per a vós

mar - 12.10.2006 - 13:48

gràcies, Donot
aiiissss... què t'he de dir?
hem après a lluitar contra els mals rotllos. Tant tu com jo ja sabem com les gasten dins aquest món virtual, oi?
però també tenim la gran sort, que sempre ens fem costat

un petó ben gran, guapíssima

mar - 12.10.2006 - 13:52

santponc_final
espero que sigui veritat el teu adéu i que deixis de venir a esquarterar els meus brisalls ja què els entens malament i només aconsegueixes fer-te mal.
Si algun dia n'escric un per a tu, t'ho faré saber posant-t'hi nom i cognoms... perquè no vull més malentessos.

adéu per sempre, desirée and company sant ponç

mar - 12.10.2006 - 14:02

Segueixo el desenvolupament de tot plegta sense deixar comentarisperquè em sembla que no toca. Però la darrera idea del comentari de klaralluna em "fereix". Ja "sé" que som poc originals i vanitosos, però m'hi revolto. Petons per mar, el d'avui, i els dels darrers dies.

Albert - 12.10.2006 - 23:46

Avui per fi puc entrar en els comentaris. No en deixaré cap amb sentit. Només se m'acut, mar, que jo al meu bloc els esborraria. Ja sé que vinc de lluny i de fora.

pere - 13.10.2006 - 01:02

Mar, no hi ha res a agraïr. He explicat un trosset de vida, he dit el que pensava. No recordo quina adreça de correu et vaig donar en el passat ni si encara funciona. Però si fas que la nit sigui clara amb una mica de gràcia, i la passeges amb el google, segur que la sabrem gaudir sense por. I m'encantarà fer aquella trobada pendent. ;-)
Ei, Albert, ja va bé que ens hi revoltem! :-))

klaralluna - 13.10.2006 - 18:49

Jo estic amb en Pere: els hauria esborrat. Aquí s'està discutint la vida de tres persones i, a més, una d'elles no està present. No val la pena donar-hi més voltes...

Joanaina - 14.10.2006 - 01:38

gràcies Albert
recordo no fa gaire una conferència sobre el tema literari de l'amor, on el conferenciant afirmava que d'arguments per escriure només n'hi ha una vintena (com a molt) i la resta és la imaginació que s'hi posa en la descripció...
suposo que tenia raó, igual que quan klaralluna diu que els humans som poc originals... i a mi també em revolta ser-ho
en fi...
un petó suau

ps- com tenim la nit de poesia???
em sembla que tu tens un "poema" a punt de nàixer...oi?

(ens veiem aviat)

mar - 14.10.2006 - 16:26

tu em coneixes, pere
i saps que sempre he pogut tenir la consciència ben tranquil.la (i ara també)
per tant, si esborro els comentaris, no s'aturaran mai a menys que ells mateixos els llegeixin i s'adonin de lo fora de lloc que estan...

ja sé que tu els esborraries, però perquè penses que em poden fer mal
no pateixis,
l'únic que em produeix a mi és vergonya aliena... però aviat quedaran enterrats sota un munt de brisalls

m'alegra poder tenir altres canals per comunicar-me amb tu
un petó suau

mar - 14.10.2006 - 16:32

gràcies klaralluna

ara el buscaré en el meu antic bloc i faré un intent de correu-salutació a veure si l'encerto
un petó màgic... perquè t'arribi

mar - 14.10.2006 - 16:35

aiii, joanaina...
aqui no es discuteix, només s'opina... tot i que les opinions són diverses i moltes són desagradables...

però la democràcia ja és això, oi?

jo els respecto, però també demano el mateix... i ara per ara encara no he anat a emprenyar-los a casa seva (potser que ho faci, no et sembla?)

ps- eiiii, a banda de tot això... i com a tema a part... una forta i càlida abraçada per si la necessites

mar - 14.10.2006 - 16:44

Hola Mar!!!
Després d'un llarg temps d'absència he tornat al món virtual i he vingut a veure que feia la meva vida paral·lela i m'he trobat amb aquest merder! Tan de bo jo fos igual de valenta que tu, que vosaltres. Puc entendre que els amics estiguin dolguts al veure com pateix una amiga, però mai, mai, ningú no pot jutjar ningú. I francament és molt lleig que entrin a la teva intimitat fent judicis de valor i sent tan desagradables.
Vida paral·lela: sigueu molt feliços i estimeu-vos molt ara que podeu.
Molts petons guapa

Altis - 15.11.2006 - 11:35

hola Altis
una de les alegries més grans que he tingut, ha estat retrobar-te.

fa dies que estic colapçada de feina i no m'he pogut dedicar ni a mirar els comentaris.
No pateixis per aquest "merder", perquè a mi no m'afecta en absolut. Som feliços i amb la consciència ben tranquil.la.
Vida paral.lela, et trobava molt a faltar. M'has fet patir (catxis) però m'alegra veure que segueixes per aquí. Vaig una estona a casa teva a veure com estàs...
un petó ben gran.

mar - 25.11.2006 - 17:42

Gràcies Mar, jo tamé estic molt contenta de retrobar-te. No volia fer-te patir, sorry. Ara ja no penso marxar tant de temps!
Petons

Altis - 26.11.2006 - 12:27

gràcies
:)

mar - 26.11.2006 - 22:15

escriu un comentari