Dins la sala de cinema, el que més em va cridar l'atenció és el munt de pares que acompanyaven nens molt petits a veure la pel·lícula. Primer ho vaig trobar com a mínim curiós, a més de creure que un nen de tres o quatre anys pot preferir mirar Ratatouille a la sala del costat. Coses de l'agost. Sortint de la sala ho vaig entendre. Els pares no acompanyaven els nens. Eren els nens, els qui acompanyaven els pares.
Els que hem crescut amb els Simpsons ens hem fet ja molt grans, i això implica que la sèrie també ha crescut. Potser no ha madurat, però després de veure la pel·lícula (sí, un capítol llarg o allargat) estic del tot convençut que encara tenim Simpsons, i de bona qualitat, per una bona colla d'anys. Visca.
