cine gumets

Kill Bill: Vol. 2

Crec que és la primera vegada que aconsegueixo veure-les seguides. I no se'n gaudeix el mateix: se'n gaudeix el doble.
El segon volum és el d'en Bill i aconsegueix contrarestar l'increïble acció de la primera amb més acidesa i fantàstics diàlegs. Una bona compensació per a Tarantaritzar-ho una mica més i convertir-ho en una de les meves obres mestres preferides.

rev - Kill Bill: Vol. 2

Kill Bill: Vol. 1

Impressionantment perfecta en tots els detalls, aconsegueix fer de la sang un mèrit cinematogràfic increïblement decent. Creada, ella soleta i la que segueix, només pel meu enorme gaudi i divertimento.
Pel·lícula de capçalera: què bé que va reveure-la de tant en tant.

rev - Kill Bill: Vol. 1

Hellboy II - The Golden Army

Es nota que no només li han donat més diners, respecte la primera part, sinó que a més aquest paio té un control absolut sobre (com a mínim l'aspecte visual de) la pel·lícula. Ara mateix, pel què fa a fantasia, una pel·lícula d'en Guillermo del Toro és el millor que es pot veure, i amb moltíssima diferència.
A estones la processó de criatures pot recordar El Laberinto del Fauno, a estones qualsevol Harry Potter i a estones Star Wars, però no es tracta només de referències, Hellboy II mereix un nom per ella mateixa.

Només li retrauria un excés de caramel en les escenes d'amor, massa sentimentalisme i potser també un excés de comèdia, però això darrer ho perdono perquè conté la frase que més m'ha fet riure darrerament ("No soy un bebé. Soy un tumor").

v - Hellboy II - The Golden Army

Hellboy

Això no ho tinc pas per normal, i la raó de fer-ho ara no vindria al cas. De fet no ho feia ni de petit amb les pel·lícules de Disney. Però ara ho he fet.
Sí, he mirat Hellboy dues vegades en dos dies. I em continua encantant igual.

rev - Hellboy

Hellboy

Quan estan a punt d'arribar segones parts interessants, resulta sempre recomanable recuperar les primeres, ni que sigui només per entrar una miqueta en ambient.
Si a sobre estem parlant d'una pel·lícula d'en del Toro, la cosa es fa encara més de gust. Fantasia i una explosió visual digna del comic que és adaptat. Per no perdre-se-la, ni la pel·lícula ni les pàgines en les quals es basa. Gaudiu-ne els que en sabeu.

rev - Hellboy

The Dark Knight

Quan una pel·lícula s'ha estat esperant tant com aquesta, és realment complicat arribar a complir les expectatives que inevitablement es generen. Superar-les de la manera com ho fa aquesta segona part és ja tasca pràcticament impossible.

Un Joker brutal, un Dues Cares impressionant, un Batman que queda en un segon pla no per desmèrit seu sinó per mèrit dels altres, i tota la resta amb el mateix nivell que a la primera part, però amb la història ja més avançada. Diuen que tota història explicada consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. En Christopher Nolan sembla que ha sabut traslladar això a la seva trilogia de Batman millor que qualsevol altre director de trilogies darrerament, i si bé a Batman Begins teníem la millor introducció possible al personatge i el seu món, aquí ens trobem un nus devastador pel personatge, que el situa en una posició que augura una conclusió memorable.

v - The Dark Knight

Batman Begins

Mirant-la per segona vegada, totes les sensacions de fa gairebé tres anys es confirmen. Aquest sigui probablement el millor Batman que ara mateix podem tenir, la millor manera possible de recuperar, revitalitzar i el que en diuen reinventar un personatge tremendament interessant però que havien destrossat.

Diversos factors, sobretot (però no només) generacionals, fan que el meu Batman preferit sigui el d'en Burton, però objectivament el Batman d'en Nolan supera en tots els aspectes qualsevol cosa que s'hagi fet abans, no només amb en Batman sinó amb qualsevol superheroi.

rev - Batman Begins

Godzilla (1998)

Diuen que els japonesos van agafar tal cabreig, quan els americans es van despenjar amb aquesta merda de remake que canviava el Gran G per una iguana gegant empeltada de T-Rex, que el van utilitzar en una pel·lícula posterior del Godzilla de veritat. Li van canviar el nom per Zilla, van explicar que els americans havien sigut prou estúpids com per confondre'l amb l'autèntic i van fer que fos vençut en una batalla de menys de 10 segons.

No els ho retrec, al contrari. Però potser, a part de queixar-se del que fan els demés amb les seves creacions després de vendre-les, podrien també ser una miqueta crítics amb tota la basura que han creat ells mateixos amb el nom d'en Godzilla.
Clar, que això no treu que l'Emmerich i els seus còmplices mereixen ser apallissats (i no només per aquesta).

v - Godzilla (1998)

Sky High

Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.

v - Sky High

The Dark Knight

Acostumo a gastar i esgotar les seqüel·les de les pel·lícules de superherois amb rapidesa. Em va passar amb Batman, amb Spiderman, amb Superman, amb Harry Potter (superheroi?) i amb vés a saber quantes més: la repetició d'un mateix esquema una vegada rere l'altra no em sembla una empresa massa meritòria.
És per això que, al marge de tota l'estratègia de màrqueting, la reinvenció a Batman Begins té el mèrit de fer-me despertar de nou l'interès en un dels herois de còmic més interessants. I The Dark Knight no és més que l'excel·lent continuació d'una formula fantàstica que desitjo que no s'esgoti (de la mateixa manera que també desitjo que qui ja sabem no hagi mort i que tingui corda per com a mínim una seqüel·la més).
A més, superar les enormes expectatives creades és un valor immesurable molt difícil de trobar.
I ara em ve de gust fer una marató de Batman.

v - The Dark Knight

Doomsday

Diria que la sang a l'estiu entra tan bé com l'orxata i que aquesta estranya combinació entre carreres de cotxes, punkis, cavallers medievals i malalties infeccioses és prou divertida i entretinguda, però ja ho ha fet en Pere. Així que em limito a afegir que els escocesos punkis són molt xungos i que tenir pressupost per fer explosions i trencar coses, mola.

v - Doomsday

Doomsday

És estiu, i a l'estiu acostumen a venir prou de gust les pel·lícules amb molta sang, violència, evisceracions extremes, molta més sang, decapitacions, instruments tallants diversos i, així de manera general i per resumir, sang.
Si a més hi afegim un virus mortal per aquí, una societat medieval per allà, uns guerrers postapocalíptics de la carretera més enllà, i ho amanim tot amb musiqueta vuitantera selecta i la guia mestra d'aquest home que a cada pel·lícula que fa tira més cap a geni... Doomsday!!

v - Doomsday

Superagente 86

Divertida i entretinguda, intenta emular aquella gràcia tonta i impertinent de la mítica sèrie, amb contínues referències per delectar els seguidors més antics... però ho aconsegueix només a vegades: li falta aquella elegància que li donava el toc d'ironia característic de l'original. Potser hi falta en Mel Brooks?
Amb un Steve Carrell molt correcte, que per sort no intenta imitar al gran Don Adams, el que més dol és pensar que si bé Get Smart (la sèrie) va ser la primera gran antítesi a la saga James Bond, la pel·lícula no és més que una burda reutilització dels tòpics i gags de pel·lícules més recents.

v - Get Smart

The Condemned

Ha arribat el punt en què ni tan sols es molesten a negociar per comprar els drets. Per què pagar per fer un remake de Batoru Rowaiaru, si canviant nens per condemnats a mort del tercer món tenim el triple benefici de tenir un producte més barat, políticament més correcte i amb quàdruple esperit autènticament americà?
I a sobre ens estalviem de parlar amb japonesos, que ja sabem que són molt rarus, parlen fatal i tenen costums estranys.

v - The Condemned

Pulgasari

A vegades passa que la història d'una pel·lícula és bastant més interessant que la pel·lícula en sí. Pulgasari seria un dels exemples més clars d'això.

Resulta que l'actual "estimat líder" de Corea del Nord és un apassionat del cinema, en especial li encanten les pel·lícules de Friday the 13th, Rambo, James Bond i Godzilla. Ha arribat a escriure'n algun llibre, però el més interessant va venir quan es va encaparrar a fer una pel·lícula de monstres. Tenint en compte que la indústria cinematogràfica nordcoreana no passa per ser un referent mundial (petits efectes col·laterals dels totalitarismes, res important) va decidir buscar-se els empleats fora, de manera que va fer segrestar el director sudcoreà Shin Sang-ok. L'home va passar segrestat uns deu anys, fent propaganda, però això ja seria una altra història menys divertida.

Amb la febre americana pels remakes seria tan interessant com irònic, que fessin el d'aquesta...

rev - Pulgasari

Jumper

Una premissa interessant amb una execució acceptable. A estones arriba a semblar una simple classe aplicada de geografia-ficció, però al final acaba sent pur entreteniment. Ni més, ni menys. Prescindible, però agradable.

v - Jumper

Army of Darkness

Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials Evil Deads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.

v - Army of Darkness

Rambo III

I, d'això... pum! pum! bang! bang! bang! bang! fiiiuu! bang! bang! bum! bang! bang! bum! bum! bum! pam-pam-pam-pam-pam-pam! aaaarrgh!
...així vindria a ser com s'escola pica avall la meva dignitat com a membre d'aquesta societat.
Però hi ha axplusions i licòptrus!

rev - Rambo III

Rambo - First Blood Part II

I no, no en tinc prou amb deixar que el meu passat em torturi una vegada, que jo mateix em vaig posant els DVD's de la trilogia vuitantera.
Segona part, amb més morts, més explosions, més fletxes, més helicòpters i, així en general, més de tot (fins i tot més Stallone, que vindria a tenir més o menys el doble de volum que a la primera part).

rev - Rambo - First Blood Part II

First Blood (Acorralado)

Ho he dit ja moltes vegades, flagelant-me sense compassió, però ho repetiré. Tothom té un passat, i a mi m'ha tocat ser un puto fill dels vuitanta. I sabeu què significa, això?
Entre d'altres coses igual de desagradables, que Acorralado (Rambo I, per entendre'ns) és una pel·lícula referencial, una icona generacional. I així, resumint, és com avança el món.

rev - First Blood

The Incredible Hulk

Fa un temps vaig confessar que m'encanta la primera adaptació de Hulk, tot i que el personatge no és precisament que m'encanti. Trobo que l'Ang Lee li va saber trobar un punt que va permetre treure moltíssim suc als personatges, partint d'una història tirant a mediocre i uns actors generalment fluixets.
Però la reacció negativa de la majoria de gent que va pagar una entrada van condemnar l'equip, de manera que a l'hora de recuperar el personatge s'ha escollit fer com que l'anterior pel·lícula no existeix.

En aquesta nova adaptació es potencia el punt més feble de l'altra, que són els efectes especials i les escenes d'acció, que en aquest cas són realment espectaculars i al nivell que mereix el personatge. Malauradament, no hi ha absolutament res més a destacar.

v - The Incredible Hulk

Iron Man

Hi ha dues maneres de fer adaptacions de superherois.
Una, que jo anomeno "mètode Spiderman" consisteix en contractar un bon equip (director, actors, etcètera) i donar-los un bon pressupost i estabilitat per un parell o tres de pel·lícules. No necessàriament n'han de sortir bones pel·lícules, però la probabilitat que així sigui augmenta substancialment.
La segona manera seria el "mètode Daredevil", el qual consisteix en barrejar quatre coses a l'atzar, afegir-hi quatre duros i a veure què en surt. Com amb l'altre mètode, no per força les pel·lícules fetes així seran una merda, però la probabilitat que ho siguin és increïblement elevada.

Quan fa un temps es va anunciar la filmació d'Iron Man, vaig veure claríssim que es tractava d'una adaptació de tipus II. Curiosament, a mesura que ha anat passant el temps s'ha convertit en un tipus I clar, i no només això, sinó que es tracta d'un tipus I dels bons.

v - Iron Man

V for Vendetta

1. Que l'Alan Moore digui que l'adaptació cinematogràfica del còmic és un bodrio, s'ha de tenir molt en compte. Però jo segueixo pensant que la pel·lícula, per si sola, és una grandíssima pel·lícula.
2. Que l'Alan Moore digui que no li agrada, vol dir que he de llegir el còmic amb urgència.

rev - V for Vendetta

Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal

Començar a l'immens magatzem que em va fer caure la baba al final del Raiders of the Lost Ark és magnífic.
Continuar amb amb la mateixa acidesa i comicitat de la saga és esplèndid.
Insistir en les persecucions espectaculars de la vella escola és una passada.
Acabar amb un final així és criticable, però totalment vàlid.
Mantenir l'essència de les primeres, a aquestes alçades, és increïblement espectacular.

v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull

Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull

Indiana Jones ha tornat, i ha tornat del tot, amb una pel·lícula que aconsegueix situar-se sense problemes entre la resta de la saga, tant a nivell estètic, conceptual, com de qualitat.

Pegues? Unes quantes, tot i que totes resoltes de manera satisfactòria després d'una lleugera reflexió.
Shia LaBeouf? Menys insuportable que de costum, i amb un personatge que com a secundari funciona prou bé, mentre no pretenguin anar més enllà tot estarà bé.
El tema? Inicialment, tira cap enrere, però ben mirat... si abans hem acceptat arques de l'aliança, pedretes màgiques i el calze de la vida eterna... per què no això?

Ara tinc ganes de marató Indiana, amb les quatre seguides.

v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull

La Maledicció de la Flor Daurada

En Yimou ja em va enredar amb La Casa de las Dagas Voladoras, i me'l vaig creure. Després, amb Hero, vaig començar a dubtar d'algunes coses.
Ara, amb La Maledicció de la Flor Daurada (sí, l'he vist en català), ja n'he tingut prou de tot plegat. A mi que no provi d'enredar-me de nou.
No és que sigui una mala pel·lícula. No és que els fets històrics en que es basa no siguin interessants. És que la diferència entre la història i la imponent visualitat del metratge és abismal.
Que la història es queda totalment despullada si li traiem les columnes de colors i les gentades movent-se, vaja.

v - Man cheng jin dai huang jin jia

Metropolis

La mateixa història, explicada de manera diferent, a ritme de jazz, blues i amb una estètica conscientment retro.

v - Metroporisu

Batman Begins

Sincerament? Una de les millors pelis de superherois que recordo. Serà per les dosis de realitat abans que tot es converteixi en una simple fantasia justiciera, serà per un Christian Bale com al millor Batman, o potser simplement per comptar amb un inici que dignifica a la saga del personatge. Però és així.

rev - Batman Begins

Cloverfield

Si bé la cerca de l'amor infantil és tan ridícul com inversemblant en una història així, si bé la història no és massa creïble... Cloverfield ens regala moments genials, imperativament genials.
Per ser, en concepte, la típica pel·lícula d'efectes especials, aconsegueix (i sobretot després de la gran decepció amb The Host) esdevenir tot aire fresc.
Per cert, un dels encerts més grans, la promoció sense ensenyar el monstre (diria que J.J.Abrams hi entén bastant, de tot això), i el foc! i la destrucció! i la càmera que no es queda sense bateria! i els accidents! i el monstre! i el monstre!!

v - Cloverfield

Faster, Pussycat! Kill! Kill!

Encara que sembli increïble, una peli de pits, cotxes, deserts, hòsties i diàlegs terribles, pot acabar fent història.
I sinó pregunteu-li al Tarantino.

v - Faster, Pussycat! Kill! Kill!

The Blues Brothers

Potser els seus 28 anys pesen molt més del que seria convenient, però la música continua sent igual de bona, de manera que Ray Charles, Aretha Franklin, Cab Calloway i James Brown continuen encara sent suficients per contrarestar l'envelliment cinematogràfic.

Ai, si els musicals fossin així!

rev - The Blues Brothers

Resident Evil: Extinction

A vegades passa que d'allà on menys esperes en surt una obra que voreja o fins i tot traspassa la genialitat, pel·lícules que aparentment són supèrflues i buides, però on resulta ser que els referents i les lectures es troben a tants nivells que es poden mirar una vegada i una altra i continuar-hi trobant coses noves que gaudir. Obres que transcendeixen temps i espai.

Que no! Que és conya! Que Resident Evil: Extinction és una merda AIXÍ de gran!

v - Resident Evil: Extinction

Hulk

Si se'm permet dir una cosa potencialment sorprenent, diré que és la segona vegada que miro Hulk, i corroboro la primera sensació que vaig tenir en veure-la. Sóc incapaç d'entendre el poc que agrada, en general. D'avorrida cap amunt, tothom té la més absoluta llibertat, gairebé l'obligació, de dir-ne pestes.

Deixem-ho clar, en Hulk és un personatge de merda. Un gegant estúpid de color verd que no sap subordinar. Hulk smash. Toma profunditat de personatge. Però així i tot l'Ang Lee va aconseguir fer una pel·lícula a tenir en compte, amb seqüències realment fantàstiques (com ara la persecució al desert) i un tractament visual de l'acció que realment ens transporta a les pàgines d'un còmic.

Aquest és potser el més meritori de la pel·lícula, i el que la diferencia de la resta d'adaptacions de superherois, aconsegueix donar a l'espectador la sensació d'estar llegint les pàgines d'un còmic. A l'altre extrem, els efectes especials, que tot apuntar alt es queden sempre a mig camí de tot. En Hulk fa riure, encara en fan més els seus pantalons, els gossos són ridículs, i el superadversari no és més que confusió. Però tot plegat no aconsegueix eclipsar el mèrit que té treure tant de tant poc. Per mi, una joia. Ho sento, no es pot ser perfecte!

rev - Hulk

John Rambo (Rambo IV)

Extracte dramatitzat d'un diàleg real:

John Rambo (Rambo IV) no es va a veure per les seves qualitats cinematogràfiques, es va a veure simplement perquè ¡és una puta peli d'en Rambo! Una entrada per John Rambo no es paga per veure John Rambo, sinó que és una mena de peatge que la nostra infantesa o adolescència ens reclama. Putos vuitanta de merda!!

v - John Rambo (Rambo IV)

Cloverfield

Es podrien dir força coses negatives sobre Cloverfield. No sé, que els personatges no generen cap mena d'empatia ni poden arribar a tenir el més mínim carisma, que l'escena clau al metro fluixeja per varis llocs, que el paper dels militars no té cap mena de sentit, que l'operació rescat de la noia és absurda en concepció i execució, que...

Però tot plegat serien més detalls associats a la pròpia concepció cinematogràfica que es té a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas defectes d'aquesta pel·lícula en concret, de manera que després de tot em quedo amb les coses positives, i per sobre de tot amb dues que poden ser completament secundàries, però que per mi han convertit una pel·lícula aceptable en una de notable. Per una banda, el plaer retrobat de poder anar al cinema pràcticament verge, sense haver vist prèviament trenta vegades les escenes clau de la pel·lícula. Per una altra, monstres! Sí! Monstres! Destrucció!!!

v - Cloverfield

Arma Fatal

Al contrari de tot el que podríem arribar a pensar amb un títol així, i sabent que la fòrmula 'aterriza como puedas' o 'scary movie' cada vegada està més esgotada, aquesta (aquesta) sí, que és de les bones.
I la culminació de la història és genial!

v - Hot Fuzz

Desperado

Hi ha un certa subcategoria fílmica que fa que, just acabada la pel·lícula, pensi el com pot ser que no la hagi vist abans.
Desperado és una d'elles. Visca Robert Rodríguez! Visca!
(Al final, aquest bon home farà que miri Spy Kids, cosa que no sé del tot si és saludable)

v - Desperado

Grindhouse

Heus ací la demostració de que el mètode de la suma sempre ha estat equivocat.
Planet Terror + Death Proof = vint-i-cinc, com a mínim.

rev - Grindhouse

Tekkonkinkreet

I heus ací un nou capítol de l'etern dilema entre el bé (Blanc) i el mal (Negre); només que aquesta vegada ha estat expressat amb una animació brutal. I la llàstima (molta llàstima) és que no hi ha res més a destacar...

v - Tekon Kinkurîto

Transformers

La frase del dia avui és: "Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, segur que a sobre ets amic d'en Renny Harlin (de merda)".

...i fins aquí el meu comentari sobre Transformers.

v - Transformers

28 weeks later

Hi ha seqüel·les i seqüel·les. I aquesta és una impressionantment magnífica seqüel·la.

Així, a seques: tan imperdible com la primera.

v - 28 weeks later

Akira

Dec ser un dels molts que van començar a tornar-se 'així' amb el programa 'manga!' que fa tants i tants anys feien pel canal 33. Devia ser un dimarts, o un dijous, i potser fins i tot després d'algun capítol d''els joves'.

Portava temps pensant que, tants anys després i sense recordar en absolut de què anava, havia de tornar a veure un d'aquells manga que se'n diuen mítics: Akira.

I sí, és mític, és influent, és potent. Akira és molt gran.

rev - Akira

Wrong Turn

Continuant amb el virus Sitges: primera part de Wrong Turn 2.

Començo a pensar que això de Wrong Turn és una bona saga. No la millor, però suficient. En aquesta primera part els mutants caníbals tenen feina amb un grup de turistes, en comptes de participants d'un reality; la resta del guió és, si fa no fa, el mateix.

Però, tu, tot i ser igual, es pot gaudir d'allò més bé.

v - Wrong Turn

The Tripper

Continuem amb la marató Midnight X-Treme a Sitges 2007...

The Tripper comença amb una idea d’allò més llaminera. Sembla que tot portarà cap a la mort de hippies, de molts hippies. I això pot arribar a ser una idea fantàstica. Però afegim-hi un detall: qui mata hippies és Ronald Reagan. Excepcional.

Llàstima que tot plegat es perdi en un mar d’aspectes estúpids i, tot i tenir unes escenes de sang prou acceptables, el resultat és desigual. Fins i tot un missatge político-social que pretén ser molt obvi, queda diluït i no aconsegueix ser gens clar.

En definitiva, un gran principi, però una continuació que deixa molt a desitjar (tot i la sang, que sempre va bé veure-la!).

v - The Tripper
Sitges 2007: The Tripper

Wrong Turn 2

Continua Sitges 2007 i comença la marató. Aquest any toca sang i fetge i jo personalment estava esperant com a mínim destrals i serres elèctriques amb molta sang i moltes explosions.

Wrong Turn 2 acompleix tots aquets requisits sense problemes, de veritat. Un guió del que no cal parlar (per què?) i tot un seguit de morts, de sang, d’energúmens deformes caníbals, i molts, molts membres amputats. D’acord, no és el millor gore ni el més fort, però tu, sacia ganes i és prou divertida i entretinguda.

v - Wrong Turn 2
Sitges 2007: Wrong Turn 2