cine gumets
Sky High
Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.v - Sky High
The Dark Knight
Acostumo a gastar i esgotar les seqüel·les de les pel·lícules de superherois amb rapidesa. Em va passar amb Batman, amb Spiderman, amb Superman, amb Harry Potter (superheroi?) i amb vés a saber quantes més: la repetició d'un mateix esquema una vegada rere l'altra no em sembla una empresa massa meritòria.És per això que, al marge de tota l'estratègia de màrqueting, la reinvenció a Batman Begins té el mèrit de fer-me despertar de nou l'interès en un dels herois de còmic més interessants. I The Dark Knight no és més que l'excel·lent continuació d'una formula fantàstica que desitjo que no s'esgoti (de la mateixa manera que també desitjo que qui ja sabem no hagi mort i que tingui corda per com a mínim una seqüel·la més).
A més, superar les enormes expectatives creades és un valor immesurable molt difícil de trobar.
I ara em ve de gust fer una marató de Batman.
v - The Dark Knight
The Langoliers
Realment, per fer una gran pel·lícula no cal un gran pressupost. N'hi ha prou amb un gran guió, una gran direcció i unes grans actuacions (en una proporció o una altra). Però quan no es té cap d'aquestes tres coses, llavors sí que l'única manera de poder-ho camuflar mínimament és fotent-hi molta pasta. Segurament sortirà igualment un trunyo, però al menys enganyarem força gent.Amb un pressupost televisiu, tot i que la història sigui acceptable, no es pot enganyar ningú.
v - The Langoliers
Silent Running
Hi ha una raó per la qual es prohibeix als hippys fer pel·lícules.Bé, de fet n'hi ha diverses, però només una d'elles es diu Silent Running i és protagonitzada per un soci de Greenpeace del futur.
I no és que sigui una mala pel·lícula, però tant el plantejament, com l'execució, com el desenllaç són tractats d'una manera plenament ridícula. Mort a la natura!
v - Silent Running
The Lost World
Vuitanta anys després i encara es segueixen fent les mateixes pel·lícules.Adversitats, amors i efectes especials.
És per això que no sé si The Lost World crea escola o és que l'espècie humana porta implícita aquestes ganes de veure simple diversió.
La pel·lícula? un embrió excepcional.
v - The Lost World
10,000 BC
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i sóc plenament conscient que he vist una cosa per recordar.A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i no tinc clar del tot si he vist una basura de proporcions considerables o per contra he vist una autèntica obra mestra.
A vegades (masses) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i em sento com si dues-centes persones se m'haguessin pixat a la boca. El pitjor del cas és que la majoria de vegades ho sé, que serà així, de manera que és culpa meva, i només meva.
v - 10,000 BC
The Lost World
1925, i la divisió en la manera de veure el cinema a banda i banda de l'Atlàntic està ja plenament formada.The Lost World és l'evasió, la diversió, l'espectacle sense concessions més enllà d'una típica història romàntica.
Ben poques coses han canviat, des de llavors. Aneu a saber si d'aquí 83 anys algú mirarà 10,000 BC i li semblarà una enorme obra mestra, tal i com a mi em passa ara amb aquesta.
rev - The Lost World
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal
Començar a l'immens magatzem que em va fer caure la baba al final del Raiders of the Lost Ark és magnífic.Continuar amb amb la mateixa acidesa i comicitat de la saga és esplèndid.
Insistir en les persecucions espectaculars de la vella escola és una passada.
Acabar amb un final així és criticable, però totalment vàlid.
Mantenir l'essència de les primeres, a aquestes alçades, és increïblement espectacular.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones ha tornat, i ha tornat del tot, amb una pel·lícula que aconsegueix situar-se sense problemes entre la resta de la saga, tant a nivell estètic, conceptual, com de qualitat.
Pegues? Unes quantes, tot i que totes resoltes de manera satisfactòria després d'una lleugera reflexió.
Shia LaBeouf? Menys insuportable que de costum, i amb un personatge que com a secundari funciona prou bé, mentre no pretenguin anar més enllà tot estarà bé.
El tema? Inicialment, tira cap enrere, però ben mirat... si abans hem acceptat arques de l'aliança, pedretes màgiques i el calze de la vida eterna... per què no això?
Ara tinc ganes de marató Indiana, amb les quatre seguides.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Bob Esponja, la película
Mai he aconseguit enganxar-me gaire a la sèrie Bob Esponja. No sé si perquè mai m'hi he acabat de posar o perquè mai m'ha acabat de convèncer del tot. Però n'he vist capítols suficients com per saber que m'encanta el seu humor barroer i aquest dibuix seu que s'autodestrueix sense gaires complexes.La pel·lícula és un capítol més. Entretingut i divertit, tot i que perd gràcia quan els dibuixos s'entremesclen amb personatges reals. Exceptuant l'aparició d'un frik de la talla de David Hasselhoff.
v - The SpongeBob SquarePants Movie
Metropolis
La mateixa història, explicada de manera diferent, a ritme de jazz, blues i amb una estètica conscientment retro.
v - Metroporisu
Batman Begins
Sincerament? Una de les millors pelis de superherois que recordo. Serà per les dosis de realitat abans que tot es converteixi en una simple fantasia justiciera, serà per un Christian Bale com al millor Batman, o potser simplement per comptar amb un inici que dignifica a la saga del personatge. Però és així.
rev - Batman Begins
Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra
Una cosa que és molt important que aprengui a fer urgentment és evitar fer apostes que tinc possibilitats de perdre.
Molt de tant en tant, amb un company fem apostes tirant a estúpides. Una vegada vençut el termini marcat, el vencedor de l'aposta escull una pel·lícula amb dues finalitats. Per una banda, veure una pel·lícula que li vingui de gust veure. Per una altra, putejar el perdedor fent-li veure una cosa que trobarà insufrible. El perdedor, a més, haurà de pagar les dues entrades. La primera vegada em vaig haver d'empassar King Arthur, que en el seu moment va semblar una tortura enorme, però realment no va ser res comparat amb Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra.
Si una cosa bona es pot dir d'aquesta segona pel·lícula de Mortadelo y Filemón és que s'acosta més al que veiem als còmics que l'anterior, que tot i ser ja molt fidel a l'estètica Ibáñez aquesta havia passat pel sedàs Gomaespuma, donant un producte com a mínim peculiar. Però aquesta única cosa bona en comporta a la vegada unes quantes de dolentes.
El més important és que sembla ja més que clar que l'univers Ibáñez és totalment inseparable del paper, tot intent de treure'l d'allà no funciona en cap format. Els Fesser van aconseguir burlar-ho lleugerament aportant la seva peculiar visió, però en aquesta es tracta d'un producte tan poc personal que acaba no tenint cap mena d'interès.
v - Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra
Fievel y el nuevo mundo
Existeixen aquelles pel·lícules que, ho mereixin o no, les mitifiquem des de petits.
Fievel és una d'elles, però tu, que no fa res repetir-la i recordar-la.
rev - An American Tail
Viaje a Darjeeling
Declaro novament la meva més sincera admiració per Wes Anderson. Amén.
El lema d'aquest bon home ha de ser que amb la història més senzilla en pot fer grans pel·lícules. Ho ha demostrat amb The Royal Tenenbaums, a Rushmore i ho porta al límit amb aquesta fantàstica Darjeeling. Sí, aquest és el punt criticable, però també el més lloable.
A més compta, com sempre, amb una estètica, fotografia, diàlegs i banda sonora impressionants, amb l'humor que el caracteritza i aquesta espècie de tendresa que fa aguantar un somriure de principi a fi. La cirereta? Un Adrien Brody increïble.
Ha valgut la pena esperar.
La Ciudad de los Niños Perdidos
Si bé la destresa i capacitat visual i imaginativa de Jeunet i Caro és sensiblement brutal, si bé aconsegueixen la descripció d'un món imaginari amb un nivell d'abstracció i realisme molt important, la història es perd en abismes que fan que el conjunt perdi la solidesa i, en conclusió, m'hagi costat varis intents acabar-la.
Interessant, però desaprofitada.
v - La Cité des Enfants Perdus
The Adventures of Buckaroo Banzai Across the 8th Dimension
...i quan creia que ja havia vist resumida tota l'estètica vuitantera, ha arribat un negre en bicicleta, amb rastes, genolleres i una americana platejada. Festival! Festival!
Qui odia els vuitanta? Un fill dels setanta, odia els vuitanta. Hi ha una dècada més horrible?
v - The Adventures of Buckaroo Banzai Across the 8th Dimension
Silent Running
És estrany, no sabria si qualificar-la com una altra gran pífia dels anys setanta o com una curiositat de les que s'han de veure. Possiblement les dues coses són encertades: una no treu l'altra i si més no crea escola de talents (Trumbull, el director, fou l'encarregat dels efectes especials de 2001, pel·lícula de la qual aprofità alguns efectes, i de la posterior Blade Runner)
És millor no parlar dels actors. No ho faré, perquè si el director es lliure de crítica per ser el seu primer llargmetratge, ells també es mereixen pietat; de fet, la majoria d'ells han arribat a forjar carreres consistents. De Silent Running, només cal destacar dues coses: els robotets simpàtics i els efectes especials, que aporten el petit gra de seriositat que falta en altres aspectes. La història, bé, a seques. Potser és perquè ara ens omplen el cap amb el canvi climàtic i als setanta això no passava, però alguns dels arguments de la pel·lícula passen de la curiositat a la comicitat i d'allà directament a la possibilitat de ser menyspreats.
Però tot i així, és interessant. Cal veure-la sabent que el seu valor radica en ser base de noves pel·lícules de ciència-ficció, i en ser seguidora (una mica distanciada) de la magnífica 2001.
v - Silent Running
Pathfinder
A l'estiu el cervell, per diverses raons (totes elles, o gairebé, amb un fonament bioquímic), es desconnecta esperant temps millors.
I llavors pum! scraix! bom! crac! fiufiu! uooo! uooo! aaaarrrgh! I gent amb banyes al cap o moltes coses que fan "ual·la".
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Sempre és un plaer, poder veure una bona pel·lícula familiar.
Una d'aquelles on els nens i nenes et poden fotre patacades a la butaca sota l'atenta mirada còmplice dels seus pares. Una d'aquelles on les mares poden despenjar el telèfon a la meitat, i començar una conversa a viva veu que ha d'incloure irremeiablement, en un o altre punt, la frase "estamos en el cine, viendo Harry Potter... sí... sí...". Una d'aquelles on els pares poden roncar només si quan es desperten amb els seus propis roncs pregunten què ha passat abans (i com és que 'aquell' no surt). Una d'aquelles on els germans grans poden oferir-se a anar explicant 'on the fly' les diferències amb el llibre i les connexions amb les parts anteriors. Una d'aquelles...
...una de les de tota la vida, clar que sí.
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Shrek Tercer
D’acord, una sala plena de nens i mitja hora ben bona d’anuncis no és la millor preparació per a veure una pel·lícula. D’acord! però, ei, que això una bona peli ho arregla. Llàstima que no hi ha hagut sort. Pot ser que en una pel·lícula d’hora i mitja, que en teoria ha de ser d'allò més amena, hagi patit per no saber com asseure’m?
Què podria destacar? Que els personatges tenen una caracterització magnífica? Oh i tant, però això ve de les anteriors. Per la resta, sí, té punts graciosos, però la pel·lícula en sí no té massa gràcia. Es desaprofiten massa coses, entre elles un magnífic Merlín, i no obtenim ni tan sols un bon final que ens faci oblidar l’avorriment anterior.
Res, que les coses o es fan bé o millor matar-les a temps.
v - Shrek The Third
James and the Giant Peach
Que hagi estat una gran peli per l'hora que és i pel meu estat mental, no vol dir que sigui una gran pel·lícula.
La caracterització i estètica dels personatges és fantàstica; però poca cosa més puc dir. És en aquest aspecte i en els escenaris on es fa veure l'influència de Nightmare Before Christmas i, en aquest cas, del productor Tim Burton. Però en tota la resta, és de mal comparar.
Ah, i això sí que s'ha de dir: molt bon conte (el de Roald Dahl).
Indiana Jones and the Last Crusade
Si no és millor que la primera, poc li falta. Sens dubte el recurs de la família (amb un fantàstic Sean Connery) en aquesta tercera part, aporta allò que faltava a les pel·lícules anteriors: context i maduresa en la història.
Si de la primera em va impressionar que l’Indiana es cansés i hagués de ser curat (busca-ho en les pelis actuals, això!), de la tercera em trasbalsa que les bales siguin incapaces de tocar-lo, sobretot si l’estan disparant tancs i munions i munions de gent amb metralladores. Però també deu ser cosa de l’experiència: al final es deu aprendre a esquivar les bales.
Tot i així, en aquesta barreja de James Bond i Sherlock Holmes passada per la mitologia i arqueologia, hi ha una clara millora en la protagonista femenina (ei, aquí té més caràcter i es permet el luxe d’ensenyar-nos la moral de tot plegat) i continuem amb la millor acció, persecucions, trampes, dolents dolentots i aventures que es poden veure fins i tot ara, vint anys després.
I amb la gran última croada, s’ha acabat la trilogia: ha estat molt bé reveure-la i demostrar-me a mi mateix que, com aquestes, ja no se’n fan. A veure com surt, la quarta.
rev - Indiana Jones and the Last Crusade
Indiana Jones and the Temple of Doom (Indiana Jones i el Temple Maleït)
Tot i no superar la primera part, ja voldrien altres pel·lícules tenir una continuació com aquesta, encara que tècnicament no és una continuació sinó que se situa abans en el temps...
D’acord, el personatge femení continua sent horrible (també com actriu) i encasellat en la dona tonta que crida per les bestioles i que s’enamora de l’heroi. D’acord que puguem preveure, al veure un nen, que s’hauran de salvar nens, i que quan un home amb cara de dolent intenta dissimular ja l’hem clitxat de lluny... però tu, que això de treure els cors em va tenir terroritzat durant part de la infantesa, i conteu quantes muntanyes russes ha inspirat la pel·lícula, va, conteu-les.
No es pot negar que el templo maldito, tot i baixar una mica el nivell, continua una de les principals sagues mestres en tot això de l’art d’entretindre. Aviat tocarà la tercera.
rev - Indiana Jones and the Temple of Doom
Raiders of the Lost Ark
Ni Lares Crofts ni Mummys ni Jacks Sparrows ni collonades en vinagre. On s’hi posi Indiana Jones, que es retirin imitacions.
Val, la novieta és tonteta, els dolents són igual de dolents que en una pel·lícula de Disney i els EUA han de ser sens dubte els bons però, tu, que la resta compensa.
És curiós com, tot i fer una quantitat enorme d’anys que no la veia, puc recordar aquells moments que més m’impressionaven quan era petit: la bola que rodava, la fusta cremada, la llum de l’interior,... Quins records i quina gran peli!
rev - Raiders of the Lost Ark
informació del blog
sota llicència de creative commons