cine gumets
The Happening
No sé ben bé què li ha passat a aquest home. Sap filmar, i en sap molt. Sap explicar històries, i fer-ho molt bé. Però una altra cosa és que el que vol explicar li importi a algú, i en aquest aspecte l'espiral vertiginosa en la qual s'ha precipitat des de fa un temps ja sembla inaturable.
Donar-se a conèixer de manera tan espectacular com ho va fer amb The Sixth Sense se li va tornar en contra de manera bastant ràpida, però després de perdre el favor incondicional del públic va continuar desenvolupant de manera excel·lent històries notables (segons la meva manera de veure-ho).
Ara però potser seria un bon moment per plantejar-se filmar guions d'altra gent.
v - The Happening
Alien Autopsy
A vegades fa de mal dir si em carden més ràbia els creients de qualsevol religió o els que s'empassen tota la merda dels ovnis i similars. Normalment acabo concloent que no deixen de ser dues vessants del mateix fenomen absurd, i em tranquil·litzo fins la propera vegada que caic en una pàgina que parla d'abduccions i/o de miracles marians.
Fa uns anys va aparèixer el vídeo d'una suposada autòpsia a un extraterrestre que havia caigut amb la seva nau al desert de Nou Mèxic. Segur que el nom de Roswell us sona. Alien Autopsy explica com es va fer aquest vídeo, i com l'home que ho va maquinar tot riu i continua rient.
No serà una pel·lícula memorable, però per riure dels creients fa el fet, i està feta de manera més que competent.
v - Alien Autopsy
Grindhouse
Si ja tant Planet Terror com Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.rev - Grindhouse
Red Planet Mars
De la mateixa manera que rere en Godzilla s'hi amaga en pànic japonès a la bomba atòmica, rere la major part de cinema nordamericà de ciència ficció dels anys cinquanta (i al voltant) hi ha la guerra freda i la por al que hi havia a l'altra banda del teló d'acer. No és un secret gaire ben guardat, i és matisable o fins i tot es pot fer una argumentació alternativa.
Però d'entre totes les paràboles de l'època, no n'hi ha cap de tan evident com aquesta. Pura propaganda anticomunista i procristiana sense cap mena de vergonya ni mirament. I a més és apta per nens!
Ja ho sabeu, si voleu salvar el món, la fórmula màgica consisteix en Déu i economia.
v - Red Planet Mars
The Signal
Per fer obres mestres cal conjuntar un munt de factors diferents, i és una feina increïblement dura que requereix també bona part de sort.
Per fer bones pel·lícules calen menys coses, però igualment no és fàcil, com no resulta tampoc senzill ser competent amb qualsevol treball.
Però fa ràbia, que quan te trobes una pel·lícula que està feta amb una mínima competència i originalitat, tot i no ser res de l'altre món, sorprengui. Aquest seria el cas.
v - The Signal
Doomsday
Diria que la sang a l'estiu entra tan bé com l'orxata i que aquesta estranya combinació entre carreres de cotxes, punkis, cavallers medievals i malalties infeccioses és prou divertida i entretinguda, però ja ho ha fet en Pere. Així que em limito a afegir que els escocesos punkis són molt xungos i que tenir pressupost per fer explosions i trencar coses, mola.
v - Doomsday
Doomsday
És estiu, i a l'estiu acostumen a venir prou de gust les pel·lícules amb molta sang, violència, evisceracions extremes, molta més sang, decapitacions, instruments tallants diversos i, així de manera general i per resumir, sang.
Si a més hi afegim un virus mortal per aquí, una societat medieval per allà, uns guerrers postapocalíptics de la carretera més enllà, i ho amanim tot amb musiqueta vuitantera selecta i la guia mestra d'aquest home que a cada pel·lícula que fa tira més cap a geni... Doomsday!!
v - Doomsday
The Signal
Seguint les línies apocalíptiques tipus 28 Days Later, The Signal contempla la lluita humanitat-contra-humanitat ara no amb un virus, sinó amb una il·lusió multimèdia col·lectiva.
Amb aquesta descripció premeditada, això podria semblar una gran horterada sense gaire gràcia, però la pel·lícula sap treure suc d'una història senzilla i ja vista altres vegades, potenciant-la amb altes dosis de sang i d'humor negre.
Tot i l'excessiva confusió creada deliveradament per emular la senyal, fent-nos perdre un referent clar dins el fil de la pel·lícula, és altament recomanable veure-la en dies amb irremediables ganes de sang... sang!
v - The Signal
Jumper
Una premissa interessant amb una execució acceptable. A estones arriba a semblar una simple classe aplicada de geografia-ficció, però al final acaba sent pur entreteniment. Ni més, ni menys. Prescindible, però agradable.
v - Jumper
The Langoliers
Realment, per fer una gran pel·lícula no cal un gran pressupost. N'hi ha prou amb un gran guió, una gran direcció i unes grans actuacions (en una proporció o una altra). Però quan no es té cap d'aquestes tres coses, llavors sí que l'única manera de poder-ho camuflar mínimament és fotent-hi molta pasta. Segurament sortirà igualment un trunyo, però al menys enganyarem força gent.
Amb un pressupost televisiu, tot i que la història sigui acceptable, no es pot enganyar ningú.
v - The Langoliers
Silent Running
Hi ha una raó per la qual es prohibeix als hippys fer pel·lícules.
Bé, de fet n'hi ha diverses, però només una d'elles es diu Silent Running i és protagonitzada per un soci de Greenpeace del futur.
I no és que sigui una mala pel·lícula, però tant el plantejament, com l'execució, com el desenllaç són tractats d'una manera plenament ridícula. Mort a la natura!
v - Silent Running
The Incredible Hulk
Fa un temps vaig confessar que m'encanta la primera adaptació de Hulk, tot i que el personatge no és precisament que m'encanti. Trobo que l'Ang Lee li va saber trobar un punt que va permetre treure moltíssim suc als personatges, partint d'una història tirant a mediocre i uns actors generalment fluixets.
Però la reacció negativa de la majoria de gent que va pagar una entrada van condemnar l'equip, de manera que a l'hora de recuperar el personatge s'ha escollit fer com que l'anterior pel·lícula no existeix.
En aquesta nova adaptació es potencia el punt més feble de l'altra, que són els efectes especials i les escenes d'acció, que en aquest cas són realment espectaculars i al nivell que mereix el personatge. Malauradament, no hi ha absolutament res més a destacar.
v - The Incredible Hulk
The Invisible Man
A vegades, una pel·lícula magnífica es pot definir només per l'insultant abisme entre ella i una terrible reutilització de les mateixes bases 70 anys més tard.
Però The Invisible Man (1933) és molt més que això, tot i comptar amb un guió igual de senzill: aconsegueix elevar eficaçment un fet recurrent en l'imaginari col·lectiu a un angoixant terror de masses.
Que amb una idea senzilla i uns efectes especials rudimentaris però molt efectius, pot arribar a produïr el mateix que ara intenten causar els atacs terroristes i les invasions interplanetàries-interdimensionals, vaja.
v - The Invisible Man
Right at Your Door
Fa una pila d'anys em va xocar una pel·lícula que relatava de manera molt realista (o al menys així em va semblar en aquell moment) què significaria per la població general dels Estats Units un atac nuclear al seu territori.
25 anys més tard hem canviat d'adversari, però l'amenaça continua siguent allà.
Aquesta podria ser la versió Al-Qaeda de The Day After, i inicialment tot sembla apuntar en aquesta direcció. Tres explosions sacsegen Los Angeles, sumint la ciutat en la confusió i el caos. Han estat atacs nuclears? químics? biològics? Malauradament, això no ho saben ni els responsables de la pel·lícula. Pitjor encara, a mesura que avança la història van barrejant conceptes. És això, juntament amb el gir completament absurd i innecessari del final, que impedeixen que la pel·lícula, tot i el seu prometedor inici, aconsegueixi el seu objectiu.
v - Right at Your Door
The Mist
Correcta, sorprenent, colpidora i amb gotetes (o gotasses) de The Thing.
Què més es pot demanar?
v - The Mist
Southland Tales
Després de debutar en el cinema amb una obra mestra com és Donnie Darko potser el més assenyat seria esperar un temps prudencial abans d'estrenar la segona pel·lícula, i intentar fugir de l'ombra de la primera. Malauradament, pel que es veu en Richard Kelly va dedicar els cinc anys que separen Donnie Darko de Southland Tales a pensar com fer una cosa més gran, més espectacular, més profunda i més genial que la primera. I sembla ser que el noi estava tan segur de la seva capacitat que no es va molestar ni tan sols a fer una bona elecció de càsting. Més encara, va escollir uns actors i actrius que li dificultessin fins a nivells prohibitius aconseguir lligar una pel·lícula coherent.
Més sort la propera vegada.
v - Southland Tales
Be Kind Rewind
M'encanta com en Gondry agafa les coses més simples i mundanes, hi juga, i en fa petites obres d'art. És pretenciosament senzill.
Ja m'havia passat amb Eternal Sunshine, però sobretot amb La Sciende des Rêves, que en acabar la pel·lícula penso que el director aconsegueix desplegar tot el seu imaginari i fer-lo tan atractiu que nosaltres podem arribar a gaudir-lo quasi tant com ell mateix.
Be Kind Rewind és una petita broma, o potser homenatge, a tot un cine diferent, atrevit, que s'escapa de les fòrmules establertes i que lluita per no quedar-se enrere.
I per si tot això no fos prou motiu per veure-la, només afegir que en Jack Black hi fa un paper d'imbècil, que és el que li prova.
Què més podem demanar?
v - Be Kind Rewind
Iron Man
Hi ha dues maneres de fer adaptacions de superherois.Una, que jo anomeno "mètode Spiderman" consisteix en contractar un bon equip (director, actors, etcètera) i donar-los un bon pressupost i estabilitat per un parell o tres de pel·lícules. No necessàriament n'han de sortir bones pel·lícules, però la probabilitat que així sigui augmenta substancialment.
La segona manera seria el "mètode Daredevil", el qual consisteix en barrejar quatre coses a l'atzar, afegir-hi quatre duros i a veure què en surt. Com amb l'altre mètode, no per força les pel·lícules fetes així seran una merda, però la probabilitat que ho siguin és increïblement elevada.
Quan fa un temps es va anunciar la filmació d'Iron Man, vaig veure claríssim que es tractava d'una adaptació de tipus II. Curiosament, a mesura que ha anat passant el temps s'ha convertit en un tipus I clar, i no només això, sinó que es tracta d'un tipus I dels bons.
v - Iron Man
V for Vendetta
1. Que l'Alan Moore digui que l'adaptació cinematogràfica del còmic és un bodrio, s'ha de tenir molt en compte. Però jo segueixo pensant que la pel·lícula, per si sola, és una grandíssima pel·lícula.
2. Que l'Alan Moore digui que no li agrada, vol dir que he de llegir el còmic amb urgència.
rev - V for Vendetta
I Am Legend
Tot i que diuen que, com sempre, el llibre és molt millor... com a pel·lícula de 'zombies' (o el que sigui que derivi d'aquests), I Am Legend es col·loca en el grup de les millors.
Per una ambientació extraordinària, per un ritme adequat, per un Will Smith que no fa ràbia i per una història que, tot i el final, es fa lleugera i enganxa i apassiona sense masses ingredients.
Hauré de posar el llibre a la cua de coses que he de llegir.
v - I Am Legend
The Lost World
Vuitanta anys després i encara es segueixen fent les mateixes pel·lícules.
Adversitats, amors i efectes especials.
És per això que no sé si The Lost World crea escola o és que l'espècie humana porta implícita aquestes ganes de veure simple diversió.
La pel·lícula? un embrió excepcional.
v - The Lost World
Metropolis
El millor de Metropolis possiblement no sigui la pel·lícula en si (que ja per ella mateixa es troba en el grup capdavanter de les millors de la història), sinó que després de veure-la queda ben clar que el cinema fantàstic en general seria ben diferent sense la seva existència. I tot i que això fa de mal dir, difícilment el canvi seria per millorar.
rev - Metropolis
The Lost World
1925, i la divisió en la manera de veure el cinema a banda i banda de l'Atlàntic està ja plenament formada.
The Lost World és l'evasió, la diversió, l'espectacle sense concessions més enllà d'una típica història romàntica.
Ben poques coses han canviat, des de llavors. Aneu a saber si d'aquí 83 anys algú mirarà 10,000 BC i li semblarà una enorme obra mestra, tal i com a mi em passa ara amb aquesta.
rev - The Lost World
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal
Començar a l'immens magatzem que em va fer caure la baba al final del Raiders of the Lost Ark és magnífic.
Continuar amb amb la mateixa acidesa i comicitat de la saga és esplèndid.
Insistir en les persecucions espectaculars de la vella escola és una passada.
Acabar amb un final així és criticable, però totalment vàlid.
Mantenir l'essència de les primeres, a aquestes alçades, és increïblement espectacular.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones ha tornat, i ha tornat del tot, amb una pel·lícula que aconsegueix situar-se sense problemes entre la resta de la saga, tant a nivell estètic, conceptual, com de qualitat.
Pegues? Unes quantes, tot i que totes resoltes de manera satisfactòria després d'una lleugera reflexió.
Shia LaBeouf? Menys insuportable que de costum, i amb un personatge que com a secundari funciona prou bé, mentre no pretenguin anar més enllà tot estarà bé.
El tema? Inicialment, tira cap enrere, però ben mirat... si abans hem acceptat arques de l'aliança, pedretes màgiques i el calze de la vida eterna... per què no això?
Ara tinc ganes de marató Indiana, amb les quatre seguides.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
The Nines
Es pot jutjar una pel·lícula per intentar-ho fer bé. I ho a intentat, però no se n'ha sortit.
I mira que la idea inicial...
- Are you saying I'm God?
- Technically no. If God is a ten, a theoretical ultimate, you're more of a nine.
- So what are you?
- Humans are sevens. Monkeys are sixes.
- What are the eights?
- Koalas. They're telepathic. Plus, they control the weather.
...és envejable.
v - The Nines
Martian Child
No és més que una típica pel·lícula de tarda de diumenge: dolça, entretinguda i amb aquell transfons que li dóna una mica de gràcia més enllà d'un guió que parteix d'una idea atractiva.
I funciona: m'ha arrancat els somriures que calia arrancar-me.
v - Martian Child
Metropolis
La mateixa història, explicada de manera diferent, a ritme de jazz, blues i amb una estètica conscientment retro.
v - Metroporisu
Cloverfield
Si bé la cerca de l'amor infantil és tan ridícul com inversemblant en una història així, si bé la història no és massa creïble... Cloverfield ens regala moments genials, imperativament genials.
Per ser, en concepte, la típica pel·lícula d'efectes especials, aconsegueix (i sobretot després de la gran decepció amb The Host) esdevenir tot aire fresc.
Per cert, un dels encerts més grans, la promoció sense ensenyar el monstre (diria que J.J.Abrams hi entén bastant, de tot això), i el foc! i la destrucció! i la càmera que no es queda sense bateria! i els accidents! i el monstre! i el monstre!!
v - Cloverfield
*batteries not included
Ep! aquests robotets són simpàtics i divertits: perquè no els reaprofitem per una pel·li que tingui una base més sòlida i interessant? eh?
(Tot i això, una gran pel·lícula de tarda)
rev - *batteries not included
Resident Evil: Extinction
A vegades passa que d'allà on menys esperes en surt una obra que voreja o fins i tot traspassa la genialitat, pel·lícules que aparentment són supèrflues i buides, però on resulta ser que els referents i les lectures es troben a tants nivells que es poden mirar una vegada i una altra i continuar-hi trobant coses noves que gaudir. Obres que transcendeixen temps i espai.
Que no! Que és conya! Que Resident Evil: Extinction és una merda AIXÍ de gran!
Hulk
Si se'm permet dir una cosa potencialment sorprenent, diré que és la segona vegada que miro Hulk, i corroboro la primera sensació que vaig tenir en veure-la. Sóc incapaç d'entendre el poc que agrada, en general. D'avorrida cap amunt, tothom té la més absoluta llibertat, gairebé l'obligació, de dir-ne pestes.
Deixem-ho clar, en Hulk és un personatge de merda. Un gegant estúpid de color verd que no sap subordinar. Hulk smash. Toma profunditat de personatge. Però així i tot l'Ang Lee va aconseguir fer una pel·lícula a tenir en compte, amb seqüències realment fantàstiques (com ara la persecució al desert) i un tractament visual de l'acció que realment ens transporta a les pàgines d'un còmic.
Aquest és potser el més meritori de la pel·lícula, i el que la diferencia de la resta d'adaptacions de superherois, aconsegueix donar a l'espectador la sensació d'estar llegint les pàgines d'un còmic. A l'altre extrem, els efectes especials, que tot apuntar alt es queden sempre a mig camí de tot. En Hulk fa riure, encara en fan més els seus pantalons, els gossos són ridículs, i el superadversari no és més que confusió. Però tot plegat no aconsegueix eclipsar el mèrit que té treure tant de tant poc. Per mi, una joia. Ho sento, no es pot ser perfecte!
rev - Hulk
Cloverfield
Es podrien dir força coses negatives sobre Cloverfield. No sé, que els personatges no generen cap mena d'empatia ni poden arribar a tenir el més mínim carisma, que l'escena clau al metro fluixeja per varis llocs, que el paper dels militars no té cap mena de sentit, que l'operació rescat de la noia és absurda en concepció i execució, que...
Però tot plegat serien més detalls associats a la pròpia concepció cinematogràfica que es té a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas defectes d'aquesta pel·lícula en concret, de manera que després de tot em quedo amb les coses positives, i per sobre de tot amb dues que poden ser completament secundàries, però que per mi han convertit una pel·lícula aceptable en una de notable. Per una banda, el plaer retrobat de poder anar al cinema pràcticament verge, sense haver vist prèviament trenta vegades les escenes clau de la pel·lícula. Per una altra, monstres! Sí! Monstres! Destrucció!!!
v - Cloverfield
La Caja Kovak
No és cap secret que el cinema espanyol fa cagar de manera general. Però des de fa un temps, poc, se'ns vol fer creure que el cinema fantàstic espanyol ocupa una posició capdavantera a nivell mundial. Títols com El Laberinto del Fauno, [REC] o El Orfanato ens poden ajudar a creure-ho, però mirant coses com La Caja Kovak tornem a la trista realitat.
v - La Caja Kovak
Little Shop of Horrors
Simpàtica, divertida i resultona.
Què més podem demanar als bons vuitanta?
La Ciudad de los Niños Perdidos
Si bé la destresa i capacitat visual i imaginativa de Jeunet i Caro és sensiblement brutal, si bé aconsegueixen la descripció d'un món imaginari amb un nivell d'abstracció i realisme molt important, la història es perd en abismes que fan que el conjunt perdi la solidesa i, en conclusió, m'hagi costat varis intents acabar-la.
Interessant, però desaprofitada.
v - La Cité des Enfants Perdus
The Adventures of Buckaroo Banzai Across the 8th Dimension
...i quan creia que ja havia vist resumida tota l'estètica vuitantera, ha arribat un negre en bicicleta, amb rastes, genolleres i una americana platejada. Festival! Festival!
Qui odia els vuitanta? Un fill dels setanta, odia els vuitanta. Hi ha una dècada més horrible?
v - The Adventures of Buckaroo Banzai Across the 8th Dimension
Transformers
La frase del dia avui és: "Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, segur que a sobre ets amic d'en Renny Harlin (de merda)".
...i fins aquí el meu comentari sobre Transformers.
v - Transformers
28 weeks later
Hi ha seqüel·les i seqüel·les. I aquesta és una impressionantment magnífica seqüel·la.
Així, a seques: tan imperdible com la primera.
v - 28 weeks later
Jigureul Jikyeora!
M'agrada pensar que tot el que llegeixo abans de mirar una pel·lícula no modifica la percepció que en tindré, però sovint no ho tinc del tot clar, sobretot en el cas de pel·lícules que reben elogis unànims i en les que tot indica que m'han d'agradar, tenint en compte els meus gustos.
Per sort, de tant en tant apareixen casos que em fan veure que això no és així. Se suposa que pel·lícules com Jigureul jikyeora! m'han d'agradar, i de fet les pel·lícules com Jigureul jikyeora! m'entusiasmen. Però amb Jigureul jikyeora! en concret no m'he sentit gens entusiasmat. Té punts interessantíssims, però en cap moment m'ha arribat a entusiasmar. Que bé.
Subject Two
No és excepcional, acabar de veure una pel·lícula i no tenir res a dir-ne. Acostuma a passar amb les que no són ni excepcionals ni insultantment mediocres, amb les que no saben trobar del tot el seu lloc i amb les pel·lícules de dissabte a la tarda.
Subject two no té cap mena de pretensions, aprofita amb solvència una història suficientment efectiva i uns paisatges excepcionals, i encara li queda temps per matar set vegades el protagonista. És precisament aquest últim factor el que crec que impedirà veure-la mai un dissabte a la tarda. Però continuo sense saber què dir-ne.
v - Subject Two
Akira
Dec ser un dels molts que van començar a tornar-se 'així' amb el programa 'manga!' que fa tants i tants anys feien pel canal 33. Devia ser un dimarts, o un dijous, i potser fins i tot després d'algun capítol d''els joves'.
Portava temps pensant que, tants anys després i sense recordar en absolut de què anava, havia de tornar a veure un d'aquells manga que se'n diuen mítics: Akira.
I sí, és mític, és influent, és potent. Akira és molt gran.
rev - Akira
