cine gumets

Edward Scissorhands

Se li perdona tot, tot i tot (sobretot els buits de guió), pel sol fet de crear aquest ambient, aquesta paròdia... però sobretot per fer existir l'Edward Scissorhands.

rev - Edward Scissorhands

Dai-Nipponjin (Big Man Japan)

Aquests putos japos estan totalment sonats. Quan creus haver-ho vist ja tot (un calamar que fa lluita lliure, una dona immortal, un koala oficinista, una nena amb una doble gegantina que només veu ella o zombis sortint d'un abocador) es despengen amb qualsevol cosa més demencial encara.
Com ara un home que pot créixer fins assolir mida Godzilla per fer lluites televisades amb els monstres més impossibles (menció destacada pel pollet plumat sense cap i amb un ull gegant a la punta d'una mena de polla retràctil).
Jo desisteixo, ja em poden venir amb qualsevol cosa, que jo em nego a sorprendre'm mai més.

v - Dai-Nipponjin (Big Man Japan)

Murder Party

Si bé es pot dir en favor seu que és valenta i intenta transmetre força coses (comèdia, friquisme, terror, crítica, reflexió), prenent com a referència què és l'art i què són els artistes, és trist veure com fracassa estrepitosament en cada una d'elles.

v - Murder Party

Fido

Una pel·lícula de zombis per nens? Fet.
Mentre els de Disney s'entesten a fer que els millors amics dels nens siguin animalons de tot tipus, però sempre simpàtics i de gran cor, de tant en tant arriben alternatives.

Aquí, en un món alternatiu on els zombis han pogut ser domesticats i són utilitzats com esclaus domèstics, un nen inicia una sincera i bonica amistat amb el seu zombi, cosa que li comportarà petits problemes.
A veure si amb una mica de sort en un futur no massa llunyà pot deixar de ser vista com una raresa.

v - Fido

Son of Rambow

Al més pur estil Historia Interminable, dos nens s'aventuren a construir la seva pròpia pel·lícula sobre Rambo.
Tot i caure en els tòpics de sempre de les pel·lícules de nens mínimament marginats i en els extremismes d'entorns i caràcters... és agradable, divertida, entranyable i està sorprenentment ben feta (cosa que potser hem de començar a agrair al director de la també fantàstica The Hitchhiker's Guide to the Galaxy).

v - Son of Rambow

Ika Resuraa (The Calamari Wrestler)

Un calamar antropomorf que busca el títol de lluita lliure, un pop antropomorf i una gamba antropomorfa que li volen impedir, un locutor amb una llauna de cervesa al front, el Pakistan, amor interespècie, un exlluitador tenyit amb la boca torta i una samarreta de Toys'R'Us, un venedor de naps i, per sobre de tot, una família unida que supera tota adversitat per retrobar-se.

Una broma enorme, a la qual es pot entrar o no, i que tenint en compte que estrany i passat de voltes no sempre equival a bo, és molt estimable.

v - Ika Resuraa (The Calamari Wrestler)

The Signal

Per fer obres mestres cal conjuntar un munt de factors diferents, i és una feina increïblement dura que requereix també bona part de sort.
Per fer bones pel·lícules calen menys coses, però igualment no és fàcil, com no resulta tampoc senzill ser competent amb qualsevol treball.

Però fa ràbia, que quan te trobes una pel·lícula que està feta amb una mínima competència i originalitat, tot i no ser res de l'altre món, sorprengui. Aquest seria el cas.

v - The Signal

Feast

Quan algú us vingui presumint d'haver aconseguit una mescla perfectament equilibrada de terror, sang i humor... desconfieu.
Si aquest algú ha guanyat la possibilitat de fer la pel·lícula en un reality show televisiu... fugiu.

Bé, per ser justos, té algun punt interessant, i a estones es mira ben de gust, però al final no deixa de ser totalment oblidable.

v - Feast

Son of Rambow

Al Regne Unit de principis dels vuitanta, dos nens obsessionats amb Rambo decideixen fer-ne una seqüela per un concurs d'un programa de televisió. Mentre avança la filmació van descobrint l'autèntic valor de l'amistat i blah-blah-blah...

Sona més interessant i divertit del que és en realitat, però no deixa de ser agradable de veure.

v - Son of Rambow

Superagente 86

Divertida i entretinguda, intenta emular aquella gràcia tonta i impertinent de la mítica sèrie, amb contínues referències per delectar els seguidors més antics... però ho aconsegueix només a vegades: li falta aquella elegància que li donava el toc d'ironia característic de l'original. Potser hi falta en Mel Brooks?
Amb un Steve Carrell molt correcte, que per sort no intenta imitar al gran Don Adams, el que més dol és pensar que si bé Get Smart (la sèrie) va ser la primera gran antítesi a la saga James Bond, la pel·lícula no és més que una burda reutilització dels tòpics i gags de pel·lícules més recents.

v - Get Smart

A Dirty Shame

Realment, en John Waters és un paio peculiar. Així en general, no es pot considerar que cap de les seves pel·lícules sigui una obra mestra (més aviat al contrari), però aconsegueix en cada una d'elles unes quantes coses imprescindibles per ser un gran autor, la principal de les quals diria que és la coherència, tant personal com professional.

v - A Dirty Shame

Meet the Spartans (Casi 300)

A l'estiu el cervell s'estova. És un fet. El que mai hauria cregut és que el reblaniment pogués arribar a ser tan enorme com per fer-me capaç de mirar aquesta enorme basura.

v - Meet the Spartans (Casi 300)

Bambi Meets Godzilla

Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics.
Fins i tot els crèdits són imprescindibles ("We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")

rev - Bambi Meets Godzilla

Army of Darkness

Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials Evil Deads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.

v - Army of Darkness

AV (Adult Video)

Sí, és divertida, i realment a les antípodes del que ens acostuma a arribar d'orient, però una vegada acabada resulta ser ben poquet més que una versió de Porky's amb xinos.
Bastant recomanable, tot i això.

v - AV (Adult Video)

The Cottage

Una pel·lícula anglesa que mescla terror i comèdia? Sempre que passen coses així les comparacions són tan odioses com inevitables, i gairebé sempre l'últim d'arribar hi surt perdent.

En aquest cas, a més, tot i que les interpretacions rendeixen fantàsticament, el guió no està a l'alçada pràcticament en cap moment, ni pel què fa a la comèdia ni al terror.

v - The Cottage

Careless

Un requisit imprescindible per una comèdia és fer riure. A algú, a qui sigui, però fer riure. Dubto bastant que segons aquesta premissa es pugui considerar que aquesta pel·lícula sigui una comèdia.

El plantejament inicial és interessant, un individu troba un dit amputat al terra de la seva cuina. La resta, basura. I la comparació publicitària amb After Hours, insultant.

I un dubte que em va plantejar aquesta pel·lícula: realment a ningú se li va passar pel cap, abans de 1977, que podria ser una bona idea esteril·litzar en Tom Hanks?

v - Careless

The Onion Movie

Fer una pel·lícula basada en un diari de notícies fictícies ha de ser una tasca realment complicada. El format de telenotícies s'esgota ràpidament, i tot queda a mercè de cada gag de manera individual. I clar, ja se sap què passa en aquests casos...

Compleixen: els peruans salvavides amb raigs làser als ulls, el jugador de bàsquet nascut amb judaisme, Steven "cockpuncher" Seagal, els gatets arrebossats i, sobretot, "armed gunman".

Més val oblidar: la clon de Britney Spears, el "negro", el creuer gay, el joc de la violació, la partida de rol, la política internacional, el Bates 4000 i, sobretot, l'estúpida part final.

No us hi esforceu.

v - The Onion Movie

Amazon Women on the Moon

Realment, fer pel·lícules d'esquetxos és realment complicat, i que hi participin diversos directors no suavitza el problema, precisament. Lligar-ho tot com si es tractés d'una sessió de zapping a través de la televisió nocturna no sé si és la millor manera de fer-ho, però certament funciona suficientment bé.

Com és d'esperar en una pel·lícula feta de retalls, n'hi ha de mediocres i n'hi ha d'acceptables, i fins i tot diria que n'hi ha de memorables (sobretot la paròdia de l'home invisible o la que dóna títol al conjunt).

v - Amazon Women on the Moon

Be Kind Rewind

Mirant aquesta pel·lícula queden ben clares dues coses, d'en Michel Gondry.
Una, que sí, que és cert, que el paio i els qui l'envolten s'ho han de passar teta, fent les seves pel·lícules.
Dues, que per molta riquesa i imaginació visual que tinguis, Michel Gondry, Michel Gondry, si et fas amic d'un guionista de veritat potser podràs explicar les històries amb un ritme adequat i sense coses (des)penjades.

v - Be Kind Rewind

Futurama - The Beast with a Billion Backs

Encara tinc confiança amb els guionistes de sèries de dibuixos animats, confio que en algun moment se n'adonaran que fer un guió per una pel·lícula de 90 minuts no és exactament el mateix que fer-lo per un capítol de 25.
Amb South Park se'n van sortir la mar de bé, de manera que ho continuaré controlant, no fos cas que en algun moment ho tornin a aconseguir i se'm passi per alt.

v - Futurama - The Beast with a Billion Backs

The Taste of Tea

Una família japonesa grillada, una fotografia magnífica i una ment brillant al darrere és: diversió!

v - Cha no Aji

Teeth

Teeth és una pel·lícula que resulta simpàtica, amb una frescor que s'encomana, però que a mesura que avança va posant de més i més mala llet. I és que per molt que faci somriure, queda en tot moment la molesta sensació que és una història increïblement desaprofitada. Volent anar a molts llocs, es queda a mig camí de tot arreu, i acaba no fent por, no fent riure, no fent pensar i generant un cabreig contingut.

Tot i això, crec que és d'agrair que com a mínim intenta amb ganes tot el que no aconsegueix, cosa que la majoria de pel·lícules similars ni es molesten a fer.

v - Teeth

Be Kind Rewind

M'encanta com en Gondry agafa les coses més simples i mundanes, hi juga, i en fa petites obres d'art. És pretenciosament senzill.
Ja m'havia passat amb Eternal Sunshine, però sobretot amb La Sciende des Rêves, que en acabar la pel·lícula penso que el director aconsegueix desplegar tot el seu imaginari i fer-lo tan atractiu que nosaltres podem arribar a gaudir-lo quasi tant com ell mateix.
Be Kind Rewind és una petita broma, o potser homenatge, a tot un cine diferent, atrevit, que s'escapa de les fòrmules establertes i que lluita per no quedar-se enrere.
I per si tot això no fos prou motiu per veure-la, només afegir que en Jack Black hi fa un paper d'imbècil, que és el que li prova.
Què més podem demanar?

v - Be Kind Rewind

Nothing

A Nothing no hi passa res, excepte que sembla clar que absolutament tothom qui hi va tenir alguna cosa a veure s'ho va passar teta, participant-hi. Jo no vaig ser menys (tot i que sí, la pel·lícula sigui només l'excusa per posar dos estúpids a saltar sobre una colxoneta blanca).

v - Nothing

The Ladykillers

El que més recordo de l'estrena de The Ladykillers són les crítiques fredes o directament dolentes que va rebre de tot arreu. Després de veure-la de nou puc realment entendre-les (tot i que no compartir-les).

Per una banda, pels seguidors dels germans Coen aquesta es tracta clarament d'una obra menor. Potser pel fet de ser un remake, però a estones no acaba de funcionar del tot bé, i en d'altres avança a trompicons. No té la frescor de The Big Lebowski ni l'ambientació de Barton Fink, i tot plegat la col·loca a la cua de les seves pel·lícules.

Per una altra, qui pogués esperar una típica comèdia es troba amb l'estètica atemporal i l'atmosfera estranya, a estones propera als dibuixos animats, comuna a les comèdies dels seus directors, i és normal que això inicialment tiri cap enrere.

Així doncs, ni està content el públic mitjà dels Coen ni el públic mitjà de comèdies, cosa que situa una pel·lícula que és clarament superior a la gran majoria de cinema que ens arriba en un terreny pantanós d'on no ha pogut sortir. I és una llàstima, sobretot pels secundaris, tots ells increïbles, i perquè cada vegada hi ha menys i menys pel·lícules on en Tom Hanks no foti ràbia.

rev - The Ladykillers

Ovejas Asesinas

Us agraden les ovelles? Així peludetes, simpàtiques i tranquil·les? Penseu que mereixen alguna cosa millor que viure obeint un gos? Aquesta és la vostra pel·lícula.
La venjança de les ovelles és terrible i, cal dir-ho, la seva primera víctima és un vegetarià odiós.
I això mola molt.
A destacar també els imagables diàlegs fengshui-vegeta-hippinians de la rosseta bonica.
Una meravella.

v - Black Sheep

Nothing

Voleu veure una parida comparable a Dos Tontos Muy Tontos però en versió estèticament millorada, conceptualment maquillada i que intenta falsejar un tímid argument per fer-lo semblar transcendent (però al qual no sap trobar solució)?
Si de veritat ho voleu, mireu Nothing...

v - Nothing

Teeth

El tema promet. El principi entusiasma.
I tota la resta és un seguit de tòpics inconnexos, personatges odiosos i situacions rocambolesques i previsibles, que no van enlloc més que cap a l'intent de perpetrar una nova saga tipus Scream però amb una vagina en comtes d'un assassí en sèrie psicòpata.
El pitjor de tot és que la pel·lícula es carrega justament allò que fa que el tema sigui interessant, i converteix el símbol de la vagina dentata en una simple arma per tallar polles.
Però la sang i tallar polles mola, i és que alguna cosa bona ha de tenir.

v - Teeth

Juno

M'he resistit bastant a veure-la només per anar en contra de la inèrcia general. Ha estat bé, perquè he anat fent salivera.
I no ha decebut.
Tot i que el principi em sembla un pèl trampós, la resta és dolça, tranquil·la i simpàtica. Amb una cuidada fotografia i uns protagonistes (Ellen Page i Michael Cera) que espero veure durant molt temps.

v - Juno

Cha No Aji (The Taste of Tea)

Realment em meravella aquesta capacitat que té el cinema oriental d'originar autèntiques obres mestres on no passa absolutament res. Ja no sense acció, sinó fins i tot sense cap mena d'història ni fil argumental.

Sense arribar a la consideració d'obra mestra, ni tan sols de pel·lícula excepcional, Cha No Aji arriba a ser una obra més que notable simplement explicant la quotidianitat d'una família peculiar.
I és que tenint un avi follet tortuga, una nena amb una doble gegantina i en Tadanobu cagant a l'aire lliure, qui vol un argument? A veure, qui?

v - Cha No Aji

Bob Esponja, la película

Mai he aconseguit enganxar-me gaire a la sèrie Bob Esponja. No sé si perquè mai m'hi he acabat de posar o perquè mai m'ha acabat de convèncer del tot. Però n'he vist capítols suficients com per saber que m'encanta el seu humor barroer i aquest dibuix seu que s'autodestrueix sense gaires complexes.
La pel·lícula és un capítol més. Entretingut i divertit, tot i que perd gràcia quan els dibuixos s'entremesclen amb personatges reals. Exceptuant l'aparició d'un frik de la talla de David Hasselhoff.

v - The SpongeBob SquarePants Movie

Dead Man on Campus

M'explico: la vaig veure en anglès en un cine de Boston ara fa 10 anys, quan la van estrenar. No sé amb quina mena de criteri la família amb qui m'allotjava va triar anar-la a veure, però va ser així.
Reveure-la? simple curiositat: recordo que al cine m'hi vaig adormir, i que no la vaig entendre gaire.
Ara? no tinc del tot clara la utilitat d'haver-la tornat a veure.

rev - Dead Man on Campus

Four Rooms

Aquesta pel·lícula seria, per definició, una gran palla.
Però no.
Són quatre palles, i les dues últimes són de les bones.

rev - Four Rooms

The Savages

M'agrada molt aquesta nova fornada de pel·lícules americanes que s'obren pas amb simples temes quotidians i solucions originals. Al visionar The Savages és impossible no pensar en Little Miss Sunshine, per l'estètica, per la família en crisi que afronta un problema mundà o per la immaduresa dels 'quarentons'.

Però The Savages s'endinsa en parts més fosques de la vida, i en surt victoriosa tractant-los amb tendresa i originalitat.

Per no parlar d'uns impressionants Philip Seymour Hoffman i Laura Linney.

v - The Savages

Martian Child

No és més que una típica pel·lícula de tarda de diumenge: dolça, entretinguda i amb aquell transfons que li dóna una mica de gràcia més enllà d'un guió que parteix d'una idea atractiva.
I funciona: m'ha arrancat els somriures que calia arrancar-me.

v - Martian Child

Supersalidos

Sembla una parida, i ho és.
Però no es pot negar que fa somriure i que intenta (potser fins i tot ho aconsegueix sensiblement) anar una mica més enllà dels típics clixés de pel·lícula teenager.

v - Superbad

¡Aterriza como puedas!

Els clàssics tenen aquella mística d'elegància que els caracteritza, i Airplane! només pot presumir de ser la paròdia, la primera i la mítica; amb un humor totalment irreverent i boig.
I per tot això, i per mèrits propis, mereix també ser anomenada de clàssic en tota regla; que els clàssics també envelleixen.

rev - Airplane!

Faster, Pussycat! Kill! Kill!

Encara que sembli increïble, una peli de pits, cotxes, deserts, hòsties i diàlegs terribles, pot acabar fent història.
I sinó pregunteu-li al Tarantino.

v - Faster, Pussycat! Kill! Kill!

The Terror of Tiny Town

No em pregunteu com vaig saber de l'existència d'aquesta pel·lícula, però tan bon punt la vaig haver descobert el pas natural era mirar-la. La vaig estar buscant durant un munt de temps, de manera infructuosa, fins que avui ha arribat a les meves mans de manera pràcticament casual.

Sóc consumidor compulsiu dels DVDs de L'Atelier 13 ("lo mejor y lo peor del cine de ciencia ficción"), i quan avui he comprat la prometedora The Beast of Hollow Mountain poc m'esperava que portaria com a extra The Terror of Tiny Town.

De la pel·lícula res a dir que no sabés abans de veure-la (Mentida! No sabia que hi sortia un pingüí en una barberia!). Un western amb números musicals protagonitzat en la seva totalitat per nans. Potser ara seria èticament reprobable, però què voleu que us digui, en aquella època a la majoria els llençaven als voltors només de néixer. Fer el pallasso potser era un preu raonable, per sobreviure...

v - The Terror of Tiny Town

*batteries not included

Ep! aquests robotets són simpàtics i divertits: perquè no els reaprofitem per una pel·li que tingui una base més sòlida i interessant? eh?
(Tot i això, una gran pel·lícula de tarda)

rev - *batteries not included

The Blues Brothers

Potser els seus 28 anys pesen molt més del que seria convenient, però la música continua sent igual de bona, de manera que Ray Charles, Aretha Franklin, Cab Calloway i James Brown continuen encara sent suficients per contrarestar l'envelliment cinematogràfic.

Ai, si els musicals fossin així!

rev - The Blues Brothers

The Darjeeling Limited

Després de mirar The Darjeeling Limited em quedo amb la sensació d'haver acabat de mirar un debat electoral.

Els fans de Wes Anderson podran dir que aquest home continua creixent, mantenint l'essència del que l'ha fet gran. L'humor, l'estètica, el ritme, les textures i tantes d'altres coses intangibles.

Els detractors de Wes Anderson podran dir que aquest home fot anys que no para de fer la mateixa pel·lícula, i que ja n'hi hauria prou, de riure-li les gràcies.

I el millor (o el pitjor) de tot és que segurament els dos tenen absolutament tota la raó.

v - The Darjeeling Limited

Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra

Una cosa que és molt important que aprengui a fer urgentment és evitar fer apostes que tinc possibilitats de perdre.
Molt de tant en tant, amb un company fem apostes tirant a estúpides. Una vegada vençut el termini marcat, el vencedor de l'aposta escull una pel·lícula amb dues finalitats. Per una banda, veure una pel·lícula que li vingui de gust veure. Per una altra, putejar el perdedor fent-li veure una cosa que trobarà insufrible. El perdedor, a més, haurà de pagar les dues entrades. La primera vegada em vaig haver d'empassar