cine gumets

Rashômon

Després de tant Kill Bill, m'he sentit inconscientment obligat a reveure Rashômon: sempre he trobat una relació directa entre aquesta obra mestra de Kurosawa i la narració d'en Tarantino.
La mentida humana és la protagonista d'un relat explicat per diversos ulls i en diversos temps no lineals, creant una atmosfera tan tenebrosa i enrevessada com la del propi bosc on se succeeixen les mentides.

rev - Rashômon

Kill Bill: Vol. 2

Crec que és la primera vegada que aconsegueixo veure-les seguides. I no se'n gaudeix el mateix: se'n gaudeix el doble.
El segon volum és el d'en Bill i aconsegueix contrarestar l'increïble acció de la primera amb més acidesa i fantàstics diàlegs. Una bona compensació per a Tarantaritzar-ho una mica més i convertir-ho en una de les meves obres mestres preferides.

rev - Kill Bill: Vol. 2

Kill Bill: Vol. 1

Impressionantment perfecta en tots els detalls, aconsegueix fer de la sang un mèrit cinematogràfic increïblement decent. Creada, ella soleta i la que segueix, només pel meu enorme gaudi i divertimento.
Pel·lícula de capçalera: què bé que va reveure-la de tant en tant.

rev - Kill Bill: Vol. 1

Eraserhead

Potser arribarà el dia que pensi que Lynch m'està prenent el pèl, marejant la perdiu amb vés a saber quines preses estranyes que no tenen altra raó de ser que la de confondre al personal.
Però fins llavors, continuaré meravellat pels ambients, per les rareses i per no acabar de tenir clar què recollons m'està explicant.
I Eraserhead, el seu primer llargmetratge, senta les bases per a que tot això sigui així.

v - Eraserhead

Before the Devil Knows You're Dead

La millor manera d'elogiar una història és explicar-la en tota la seva simplicitat, aprofitant-ne totes les complexitats.
Before the Devil Knows You're Dead no és més que una història senzilla de corrosió familiar, que es complementa amb un magnífic guió, referències, bones interpretacions i un gran aprofitament d'una línia temporal trencada.
I amb tot això, pot esdevenir molt més que la simple guerra entre dues ànimes negres.

v - Before the Devil Knows You're Dead

L.I.E.

M'atrauen les pel·lícules de moral qüestionable. Em provoquen i ho agraeixo.
Long Island Expressway és l'autopista on ha mort tanta gent, que el jove protagonista, immers en una crisi personal i sexual, ha de lluitar per no ser el pròxim que s'hi estavelli.
Una pel·lícula correcta, amb una història senzilla i provocadora que no passa d'aquí, però que si més no serveix també per veure els primers passos d'un jove i genial Paul Dano (ho sento, li tinc una especial admiració).

v - L.I.E. (Long Island Expressway)

Son of Rambow

Al més pur estil Historia Interminable, dos nens s'aventuren a construir la seva pròpia pel·lícula sobre Rambo.
Tot i caure en els tòpics de sempre de les pel·lícules de nens mínimament marginats i en els extremismes d'entorns i caràcters... és agradable, divertida, entranyable i està sorprenentment ben feta (cosa que potser hem de començar a agrair al director de la també fantàstica The Hitchhiker's Guide to the Galaxy).

v - Son of Rambow

Casino

Una magnífica història, unes interpretacions memorables i una banda sonora espectacular. Però hi ha alguna cosa en Scorsesse que mai m'ha acabat de fer el pes. I tot i no acabar de saber del tot el què, aquesta cosa misteriosa evita que magnífiques pel·lícules com 'Casino' puguin arribar al meu podi personal.

v - Casino

The Dark Knight

Acostumo a gastar i esgotar les seqüel·les de les pel·lícules de superherois amb rapidesa. Em va passar amb Batman, amb Spiderman, amb Superman, amb Harry Potter (superheroi?) i amb vés a saber quantes més: la repetició d'un mateix esquema una vegada rere l'altra no em sembla una empresa massa meritòria.
És per això que, al marge de tota l'estratègia de màrqueting, la reinvenció a Batman Begins té el mèrit de fer-me despertar de nou l'interès en un dels herois de còmic més interessants. I The Dark Knight no és més que l'excel·lent continuació d'una formula fantàstica que desitjo que no s'esgoti (de la mateixa manera que també desitjo que qui ja sabem no hagi mort i que tingui corda per com a mínim una seqüel·la més).
A més, superar les enormes expectatives creades és un valor immesurable molt difícil de trobar.
I ara em ve de gust fer una marató de Batman.

v - The Dark Knight

Sweeney Todd

Un Tim Burton excel·lent i sorprenent per l'ambientació, per la sang, per la fotografia, pel muntatge.
Uns actors sorprenentment a l'alçada del musical de Sondheim.
A partir d'ara, una de les inexcusables.

v - Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street

Doomsday

Diria que la sang a l'estiu entra tan bé com l'orxata i que aquesta estranya combinació entre carreres de cotxes, punkis, cavallers medievals i malalties infeccioses és prou divertida i entretinguda, però ja ho ha fet en Pere. Així que em limito a afegir que els escocesos punkis són molt xungos i que tenir pressupost per fer explosions i trencar coses, mola.

v - Doomsday

Son of Rambow

Al Regne Unit de principis dels vuitanta, dos nens obsessionats amb Rambo decideixen fer-ne una seqüela per un concurs d'un programa de televisió. Mentre avança la filmació van descobrint l'autèntic valor de l'amistat i blah-blah-blah...

Sona més interessant i divertit del que és en realitat, però no deixa de ser agradable de veure.

v - Son of Rambow

Vertigo

Una història i obsessió malaltissa, que aconsegueix mantenir una tensió espectacular durant tot un metratge del que hauria d'estar prohibit perdre's.

v - Vertigo

Bambi Meets Godzilla

Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics.
Fins i tot els crèdits són imprescindibles ("We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")

rev - Bambi Meets Godzilla

The Savages

Tot i que en aquest cas tot plegat no m'ha acabat de convèncer del tot (no dec estar per drames, ara mateix) he de reconèixer que m'encanta veure que de tant en tant surten de l'altra banda de l'Atlàntic coses com aquesta.
A estones dura, complexa, àcida, difícil, crítica, però en d'altres moments planament tova i simpàtica. Que duri la moda.

v - The Savages

Bug

Partint d'un inici correcte, la paranoia i la claustrofòbia es van apoderant de manera gradual de la història, aconseguint primer fer creure que aquest home no es va acabar amb The Exorcist, però caient finalment en l'absurd després de passar-se de frenada.

v - Bug

Funny Games US

Inicialment podria semblar que aquesta pel·lícula és només una còpia refeta pla per pla, línia per línia, per ser consumida per un mercat reticent. Veient-la es pot apreciar el seu missatge intacte, però no és fins uns dies després que me n'he adonat que a la reflexió original sobre la violència ara se li'n suma una altra sobre la pròpia creació artística.
I l'execució continua siguent brutalment bona, de manera que pràcticament en diria, jo també, el mateix.

v - Funny Games US

An American Crime

Durant uns mesos de 1965, una dona i els seus sis fills, a més d'uns quants joves del barri, es van dedicar a torturar fins la mort una noia.
Aquesta podria molt ben ser la sinopsi d'alguna de les pel·lícules que han sorgit últimament, a l'ombra de Hostel, que estan conformant un nou subgènere al qual els detractors es refereixen despectivament amb el terme "torture porn". Però es tracta d'una història real.

Tots sabem, però, com n'és de complicat, que una pel·lícula "basada en fets reals" funcioni, i aquesta no és una excepció. No sabria explicar clarament què  és, però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar bé del tot, aquí.

A tenir en compte, la protagonista, que continua el seu camí imparable, de bona interpretació en bona interpretació.

v - An American Crime

The Invisible Man

A vegades, una pel·lícula magnífica es pot definir només per l'insultant abisme entre ella i una terrible reutilització de les mateixes bases 70 anys més tard.
Però The Invisible Man (1933) és molt més que això, tot i comptar amb un guió igual de senzill: aconsegueix elevar eficaçment un fet recurrent en l'imaginari col·lectiu a un angoixant terror de masses.
Que amb una idea senzilla i uns efectes especials rudimentaris però molt efectius, pot arribar a produïr el mateix que ara intenten causar els atacs terroristes i les invasions interplanetàries-interdimensionals, vaja.

v - The Invisible Man

Right at Your Door

Fa una pila d'anys em va xocar una pel·lícula que relatava de manera molt realista (o al menys així em va semblar en aquell moment) què significaria per la població general dels Estats Units un atac nuclear al seu territori.
25 anys més tard hem canviat d'adversari, però l'amenaça continua siguent allà.

Aquesta podria ser la versió Al-Qaeda de The Day After, i inicialment tot sembla apuntar en aquesta direcció. Tres explosions sacsegen Los Angeles, sumint la ciutat en la confusió i el caos. Han estat atacs nuclears? químics? biològics? Malauradament, això no ho saben ni els responsables de la pel·lícula. Pitjor encara, a mesura que avança la història van barrejant conceptes. És això, juntament amb el gir completament absurd i innecessari del final, que impedeixen que la pel·lícula, tot i el seu prometedor inici, aconsegueixi el seu objectiu.

v - Right at Your Door

Once

Una història senzilla, amb un tractament i desenvolupament senzill porten a un resultat amb altibaixos importants.
Sens dubte, el millor és la banda sonora (i és que ja fa molt que adoro The Frames).

v - Once

The Mist

Correcta, sorprenent, colpidora i amb gotetes (o gotasses) de The Thing.
Què més es pot demanar?

v - The Mist

The Taste of Tea

Una família japonesa grillada, una fotografia magnífica i una ment brillant al darrere és: diversió!

v - Cha no Aji

El Ángel Exterminador

El sol i únic detall simbòlic d'aconseguir la sensació a la que Buñuel fa arribar sense l'aparició del típic pla amb una mà ansiosa intentant obrir un pany, em provoca la més gran admiració per la pel·lícula.
Si, a més, hi sumem el surrealisme, la crítica social, i la fantàstica broma resultant, la combinació és impressionantment memorable.

v - El Ángel Exterminador

What Ever Happened to Baby Jane?

What Ever Happened to Baby Jane? és un viatge a la bogeria que ens mostra la part més sòrdida de Hollywood, que només se'ns ensenya quan pot ser utilitzada altre cop dins el seu sistema.
Estrelles apagades, nines trencades i dues actius crepusculars en un duel memorable.

v - What Ever Happened to Baby Jane?

Ben X

L'autisme és un tema recurrent en moltes pel·lícules: crea una certa simpatia dramàtica amb el protagonista i a la vegada aquest és prou llest com per donar la sorpresa final.
En Ben és autista, en Ben juga a jocs online, els companys d'escola se'n riuen d'en Ben. No és una base nova, pot arribar a desenvolupar una trama interessant.
Però és potser per les relacions pel ciberespai, presents en tot el metratge, juntament amb la falta d'empatia amb el protagonista, certs buits en el guió i massa desig de transcendència social, que fan que una pel·lícula ben articulada, amb tots els ingredients necessaris per fer-la dramàtica i interessant, crua i incisiva, acabi esdevenint excessivament freda i poc transcendental.

v - Ben X

Funny Games

En aquest cas, tres quarts del mateix.
En un moment determinat, se'm va escapar en veu alta "Si jo fos pelis com aquesta seria un arrogant filldeputa a qui no estimaria ni sa mare".

No recordo haver estat tan tens com després de l'escena que segueix el primer tret. Deu minuts de pla estàtic a les dues bandes de la pantalla.

rev - Funny Games

71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls

Em va costar bastant aconseguir entrar en el cinema d'en Haneke, i mirant aquesta, justament la que em va servir per reconciliar-m'hi, em vaig adonar del perquè.
No me l'havia pres amb la seriositat que mereix, no li havia prestat l'atenció que reclama. Una vegada acomplerta la meva part, ell fa la seva de manera impressionant, i on semblava haver-hi una cosa passable resulta que hi havia una autèntica obra mestra.

rev - 71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls

I Am Legend

Tot i que diuen que, com sempre, el llibre és molt millor... com a pel·lícula de 'zombies' (o el que sigui que derivi d'aquests), I Am Legend es col·loca en el grup de les millors.
Per una ambientació extraordinària, per un ritme adequat, per un Will Smith que no fa ràbia i per una història que, tot i el final, es fa lleugera i enganxa i apassiona sense masses ingredients.
Hauré de posar el llibre a la cua de coses que he de llegir.

v - I Am Legend

Der Golem, wie er in die Welt kam

No és la primera vegada que proclamo la meva veneració per les pel·lícules mudes, i en especial per les poques que es poden emmarcar dins el corrent conegut com "expressionisme alemany". Suposo que això podria arribar a ser considerat bastant snob, i realment si m'ho digués segons qui em pixaria a la seva boca, però bé, tot això seria una altra història.

Aquest havia de ser el meu cap de setmana mut, però tot i haver-me decidit a veure'n unes quantes, al final m'he hagut d'acontentar amb aquesta. Per sort, amb aquesta joia és més que suficient per estar ben satisfet.

v - Der Golem, wie er in die Welt kam

Juno

M'he resistit bastant a veure-la només per anar en contra de la inèrcia general. Ha estat bé, perquè he anat fent salivera.
I no ha decebut.
Tot i que el principi em sembla un pèl trampós, la resta és dolça, tranquil·la i simpàtica. Amb una cuidada fotografia i uns protagonistes (Ellen Page i Michael Cera) que espero veure durant molt temps.

v - Juno

Dead Man

M'ha costat molt: m'hi he adormit entre 2 i 6 vegades. I sospito que ha estat per culpa de la banda sonora, perquè tota la resta (guió, fotografia, Deep i fins i tot en Jarmusch) està francament bé.

v - Dead Man

Cha No Aji (The Taste of Tea)

Realment em meravella aquesta capacitat que té el cinema oriental d'originar autèntiques obres mestres on no passa absolutament res. Ja no sense acció, sinó fins i tot sense cap mena d'història ni fil argumental.

Sense arribar a la consideració d'obra mestra, ni tan sols de pel·lícula excepcional, Cha No Aji arriba a ser una obra més que notable simplement explicant la quotidianitat d'una família peculiar.
I és que tenint un avi follet tortuga, una nena amb una doble gegantina i en Tadanobu cagant a l'aire lliure, qui vol un argument? A veure, qui?

v - Cha No Aji

The Nines

Es pot jutjar una pel·lícula per intentar-ho fer bé. I ho a intentat, però no se n'ha sortit.
I mira que la idea inicial...
- Are you saying I'm God?
- Technically no. If God is a ten, a theoretical ultimate, you're more of a nine.
- So what are you?
- Humans are sevens. Monkeys are sixes.
- What are the eights?
- Koalas. They're telepathic. Plus, they control the weather.
...és envejable.

v - The Nines

4.6 Billion Years of Love

Miike, per començar, no té un estil fàcil d'encasellar. Però aquesta pel·lícula se'n va fins i tot dels estereotips que jo li havia penjat fins ara.
Sembla que s'acosti a un drama profund amb dos alter-egos que lluiten per arribar a algun espai/temps millor; amanit per una escenografia que recorda a l'estil dogma (o, almenys a l'estil Dogville) i una fotografia molt cuidada que encara no havia trobat mai en la manera 'barroera' (o potser simplement 'usual') que té Miike de treballar el tema visual.
Una amalgama de coses que fan que sigui interessant de veure, que ensenyen un Miike diferent, però de la qual no estic segur d'haver-li trobat la gràcia.

v - 46-okunen no koi

La Maledicció de la Flor Daurada

En Yimou ja em va enredar amb La Casa de las Dagas Voladoras, i me'l vaig creure. Després, amb Hero, vaig començar a dubtar d'algunes coses.
Ara, amb La Maledicció de la Flor Daurada (sí, l'he vist en català), ja n'he tingut prou de tot plegat. A mi que no provi d'enredar-me de nou.
No és que sigui una mala pel·lícula. No és que els fets històrics en que es basa no siguin interessants. És que la diferència entre la història i la imponent visualitat del metratge és abismal.
Que la història es queda totalment despullada si li traiem les columnes de colors i les gentades movent-se, vaja.

v - Man cheng jin dai huang jin jia

The Savages

M'agrada molt aquesta nova fornada de pel·lícules americanes que s'obren pas amb simples temes quotidians i solucions originals. Al visionar The Savages és impossible no pensar en Little Miss Sunshine, per l'estètica, per la família en crisi que afronta un problema mundà o per la immaduresa dels 'quarentons'.

Però The Savages s'endinsa en parts més fosques de la vida, i en surt victoriosa tractant-los amb tendresa i originalitat.

Per no parlar d'uns impressionants Philip Seymour Hoffman i Laura Linney.

v - The Savages

Martian Child

No és més que una típica pel·lícula de tarda de diumenge: dolça, entretinguda i amb aquell transfons que li dóna una mica de gràcia més enllà d'un guió que parteix d'una idea atractiva.
I funciona: m'ha arrancat els somriures que calia arrancar-me.

v - Martian Child

The Birds

Havia de començar a saldar d'alguna manera el meu inexplicable deute amb en Hitchcock.
The Birds és, en certa manera més actual que les pel·lícules de suspens que es fan ara. Amb uns efectes especials que ara fan gràcia, però més actual que ara.
La tensió, sense banda sonora i amb el so dels ocells que puja gradualment; escenes impressionants com quan els ocells s'acumulen prop de l'escola; el ritme; un final pertorbant...

v - The Birds

Mulholland Dr.

Com amb tot Lynch, em quedo amb cara de tonto i reflexionant durant una bona estona quan just surten els crèdits finals.
No és que no m'agradi aquesta sensació d'incertesa, ben al contrari: m'encanta tenir-la just després de gaudir d'una pel·lícula cuidada, captivadora, misteriosa.
Lynch somia, s'emparanoia i fa fluir una història tant senzilla com punyent amb d'un somni que ho explica tot. I nosaltres només som els seus pobres i humils (però entusiastes) vasalls.

v - Mulholland Dr.

No Country for Old Men

Acabaré ràpid: genial.
Ara necessito reveure Fargo. I també se m'ha passat pel cap buscar una pistola d'aire comprimit, però això ja és un altre tema...

v - No Country for Old Men

No Country for Old Men

El cinema, en el fons, no deixa de ser una afició, una manera de passar el temps de manera agradable. Malauradament, això no sempre es pot aconseguir.

Per això, per totes les pel·lícules insuportables que he hagut de patir en una sala de cinema (poques) o al sofà (masses), el plaer de mirar-ne una de tan completa a tants nivells és encara més gran.

Potser no és perfecta, ni tan sols la millor dels Coen, però s'afegeix a les que fan que valgui la pena continuar pagant entrades amb l'esperança d'anar trobant de tant en tant coses així.

v - No Country for Old Men

The Darjeeling Limited

Després de mirar The Darjeeling Limited em quedo amb la sensació d'haver acabat de mirar un debat electoral.

Els fans de Wes Anderson podran dir que aquest home continua creixent, mantenint l'essència del que l'ha fet gran. L'humor, l'estètica, el ritme, les textures i tantes d'altres coses intangibles.

Els detractors de Wes Anderson podran dir que aquest home fot anys que no para de fer la mateixa pel·lícula, i que ja n'hi hauria prou, de riure-li les gràcies.

I el millor (o el pitjor) de tot és que segurament els dos tenen absolutament tota la raó.

v - The Darjeeling Limited

The Assassination of Richard Nixon

The Assassination of Richard Nixon no només explica una història molt bona, sinó que ho fa de manera més que competent, tirant a notable. A més, les interpretacions, especialment un excel·lent Sean Penn, es mantenen a l'alçada, i tot plegat té una atmosfera que crida a clàssic per tots els porus.

Precisament per tot això, costa entendre per què és simplement una pel·lícula acceptable, que no assoleix brillantor en cap moment. Potser és que les meves valoracions són equivocades, o com a mínim esbiaixades.

v - The Assassination of Richard Nixon