cine gumets
City of Ember
Si li busquéssim una qualitat a City of Ember, aquesta seria per mi haver inaugurat un nou gènere. El de les pel·lícules postapocalíptiques per nens.
La fi del món convertida en un divertit parc aquàtic ple de rampes impossibles i desafiaments múltiples de tota llei física i geològica. Baixar per pujar, corrents d'aigua ascendent, tecnologia retrofuturista d'estar per casa, insectes gegants. Ja sabeu, aquestes coses que només es poden perdonar mirant-les amb uns altres ulls, més innocents, cosa que no sempre és possible.
v - City of Ember
City of Ember
Aquesta nova corrent de cinema autocrític amb la humanitat m'està començant a cansar. És cert, City of Ember és una pel·lícula infantil (amb alguns tocs cruels que podrien desmentir-ho), i com a tal ha de gaudir d'una espècie de perdó natural que les nostres ments adultes donen per vés a saber quina raó, però l'autodestrucció del mal per tornar-lo a fer renéixer en els ulls innocents d'uns nens, em fa venir ganes d'anar al lavabo.
City of Ember té un gran problema, que no és ni tan sols la història (que si hagués estat ben tractada, podria arribar a maquillar aquest sentiment de cagarrines): el seu gran problema és que té un decorat brutal. S'hi han gastat la pasta, i tot de ments creatives van decidir omplir l'espai amb els objectes més bonics i ben triats que he vist en molt de temps en un film d'aventures.
I per culpa d'això, la resta de la pel·lícula sembla arrepenjar-se en uns decorats que no deixen de ser només decorats, per deixar tota la resta a la llista del podria haver estat...
Sitges 2008 . 11.10.2008 . clausura
v - City of Ember
Edward Scissorhands
Se li perdona tot, tot i tot (sobretot els buits de guió), pel sol fet de crear aquest ambient, aquesta paròdia... però sobretot per fer existir l'Edward Scissorhands.
rev - Edward Scissorhands
Eraserhead
Potser arribarà el dia que pensi que Lynch m'està prenent el pèl, marejant la perdiu amb vés a saber quines preses estranyes que no tenen altra raó de ser que la de confondre al personal.
Però fins llavors, continuaré meravellat pels ambients, per les rareses i per no acabar de tenir clar què recollons m'està explicant.
I Eraserhead, el seu primer llargmetratge, senta les bases per a que tot això sigui així.
v - Eraserhead
Hellboy II - The Golden Army
Es nota que no només li han donat més diners, respecte la primera part, sinó que a més aquest paio té un control absolut sobre (com a mínim l'aspecte visual de) la pel·lícula. Ara mateix, pel què fa a fantasia, una pel·lícula d'en Guillermo del Toro és el millor que es pot veure, i amb moltíssima diferència.
A estones la processó de criatures pot recordar El Laberinto del Fauno, a estones qualsevol Harry Potter i a estones Star Wars, però no es tracta només de referències, Hellboy II mereix un nom per ella mateixa.
Només li retrauria un excés de caramel en les escenes d'amor, massa sentimentalisme i potser també un excés de comèdia, però això darrer ho perdono perquè conté la frase que més m'ha fet riure darrerament ("No soy un bebé. Soy un tumor").
v - Hellboy II - The Golden Army
Hellboy
Això no ho tinc pas per normal, i la raó de fer-ho ara no vindria al cas. De fet no ho feia ni de petit amb les pel·lícules de Disney. Però ara ho he fet.
Sí, he mirat Hellboy dues vegades en dos dies. I em continua encantant igual.
rev - Hellboy
Son of Rambow
Al més pur estil Historia Interminable, dos nens s'aventuren a construir la seva pròpia pel·lícula sobre Rambo.
Tot i caure en els tòpics de sempre de les pel·lícules de nens mínimament marginats i en els extremismes d'entorns i caràcters... és agradable, divertida, entranyable i està sorprenentment ben feta (cosa que potser hem de començar a agrair al director de la també fantàstica The Hitchhiker's Guide to the Galaxy).
v - Son of Rambow
Hellboy
Quan estan a punt d'arribar segones parts interessants, resulta sempre recomanable recuperar les primeres, ni que sigui només per entrar una miqueta en ambient.
Si a sobre estem parlant d'una pel·lícula d'en del Toro, la cosa es fa encara més de gust. Fantasia i una explosió visual digna del comic que és adaptat. Per no perdre-se-la, ni la pel·lícula ni les pàgines en les quals es basa. Gaudiu-ne els que en sabeu.
rev - Hellboy
The Dark Knight
Quan una pel·lícula s'ha estat esperant tant com aquesta, és realment complicat arribar a complir les expectatives que inevitablement es generen. Superar-les de la manera com ho fa aquesta segona part és ja tasca pràcticament impossible.
Un Joker brutal, un Dues Cares impressionant, un Batman que queda en un segon pla no per desmèrit seu sinó per mèrit dels altres, i tota la resta amb el mateix nivell que a la primera part, però amb la història ja més avançada. Diuen que tota història explicada consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. En Christopher Nolan sembla que ha sabut traslladar això a la seva trilogia de Batman millor que qualsevol altre director de trilogies darrerament, i si bé a Batman Begins teníem la millor introducció possible al personatge i el seu món, aquí ens trobem un nus devastador pel personatge, que el situa en una posició que augura una conclusió memorable.
v - The Dark Knight
Batman Begins
Mirant-la per segona vegada, totes les sensacions de fa gairebé tres anys es confirmen. Aquest sigui probablement el millor Batman que ara mateix podem tenir, la millor manera possible de recuperar, revitalitzar i el que en diuen reinventar un personatge tremendament interessant però que havien destrossat.
Diversos factors, sobretot (però no només) generacionals, fan que el meu Batman preferit sigui el d'en Burton, però objectivament el Batman d'en Nolan supera en tots els aspectes qualsevol cosa que s'hagi fet abans, no només amb en Batman sinó amb qualsevol superheroi.
rev - Batman Begins
Sky High
Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.
v - Sky High
The Nightmare Before Christmas
A vegades hi ha pel·lícules que aconsegueixen ser molt més que això. Aquesta n'és una. Molt més que una pel·lícula, ha acabat sent una nova manera d'entendre l'animació.
Genial. (Pràcticament) Insubstituïble.
rev - The Nightmare Before Christmas
Corpse Bride
Més completa, més rodona, més treballada, més ben construïda i, en general, millor que la seva directa predecessora i encara ara obra mestra inqüestionable de l'animació. Però encara la segona, la que segueix.
Tot i això, cada vegada tinc més clar que a mesura de veure-les, aquesta acabarà passant davant.
rev - Corpse Bride
Pulgasari
A vegades passa que la història d'una pel·lícula és bastant més interessant que la pel·lícula en sí. Pulgasari seria un dels exemples més clars d'això.
Resulta que l'actual "estimat líder" de Corea del Nord és un apassionat del cinema, en especial li encanten les pel·lícules de Friday the 13th, Rambo, James Bond i Godzilla. Ha arribat a escriure'n algun llibre, però el més interessant va venir quan es va encaparrar a fer una pel·lícula de monstres. Tenint en compte que la indústria cinematogràfica nordcoreana no passa per ser un referent mundial (petits efectes col·laterals dels totalitarismes, res important) va decidir buscar-se els empleats fora, de manera que va fer segrestar el director sudcoreà Shin Sang-ok. L'home va passar segrestat uns deu anys, fent propaganda, però això ja seria una altra història menys divertida.
Amb la febre americana pels remakes seria tan interessant com irònic, que fessin el d'aquesta...
rev - Pulgasari
Army of Darkness
Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials Evil Deads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.
v - Army of Darkness
Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)
La segona part de la història comença just on ho deixa la primera part.
Introduint noves voltes al plantejament inicial, s'accentua el joc del gat i la rata entre els dos protagonistes. Girs constants i una guerra de cervells trepidant fins el final.
A estones sembla que la història flaqueja lleugerament, i que es recargoli de manera innecessària, però el balanç final és plenament satisfactori. Esperem que la cosa tingui continuïtat, i des del Japó ens arribin més coses fresques, més enllà d'esgotats fantasmes de cabells llargs i adaptacions mediocres de mangues infantils.
v - Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)
Desu Nôto (Death Note)
No sabia absolutament res de Death Note fins que vaig veure l'edició de col·leccionista del primer volum de l'anime, i la figura que l'acompanyava em va cridar l'atenció. La història general, un noi que troba un quadern que té el poder de matar aquells el nom dels quals s'hi escriu, no em va semblar excessivament atraient, de manera que no vaig voler-hi perdre el temps.
Més endavant, vaig descobrir que hi havia una adaptació en imatge real, dividida en dues pel·lícules, i finalment em vaig decidir a entrar-hi. Una pel·lícula de dues hores, i com a màxim dues amb un total de quatre i mitja, resulta bastant més assequible que una sèrie de 37 capítols.
Una vegada vaig començar amb la primera vaig haver de continuar fins el final, i suposo que la sèrie també acabarà caient.
N'estic fart, de les eternes lluites de bons contra dolents, mantenint una guerra tan ridícula com irreal.
En un moment de la pel·lícula el protagonista, un noi que utilitza el quadern de la mort per "netejar" el món d'assassins, violadors i criminals diversos, està en un banc llegint "Més Enllà del Bé i el Mal". Un detall fàcil, però igualment perfecte i del tot coherent amb la història. Aquí el bo és el dolent. O potser és al revés. Depèn de com ens ho mirem. Més aviat no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom és les dues coses. Com a la realitat.
El millor de tot, la completa amoralitat que se segueix gairebé durant tota la història, la simpatia que podem sentir per qualsevol dels dos adversaris sense que en cap moment se'ns pretengui adoctrinar.
Salvant les distàncies, un Dexter fantàstic.
v - Desu Nôto (Death Note)
Be Kind Rewind
Mirant aquesta pel·lícula queden ben clares dues coses, d'en Michel Gondry.
Una, que sí, que és cert, que el paio i els qui l'envolten s'ho han de passar teta, fent les seves pel·lícules.
Dues, que per molta riquesa i imaginació visual que tinguis, Michel Gondry, Michel Gondry, si et fas amic d'un guionista de veritat potser podràs explicar les històries amb un ritme adequat i sense coses (des)penjades.
v - Be Kind Rewind
El Ángel Exterminador
El sol i únic detall simbòlic d'aconseguir la sensació a la que Buñuel fa arribar sense l'aparició del típic pla amb una mà ansiosa intentant obrir un pany, em provoca la més gran admiració per la pel·lícula.
Si, a més, hi sumem el surrealisme, la crítica social, i la fantàstica broma resultant, la combinació és impressionantment memorable.
v - El Ángel Exterminador
Taxidermia
Taxidermia és la història d'una família hongaresa a través dels homes de tres generacions (avi, pare i fill).
Taxidermia són tres històries diferents interconnectades, la d'un soldat obsessionat amb el sexe, la d'un campió del menjar entès com a disciplina olímpica i la d'un taxidermista malaltís.
Taxidermia és una pel·lícula amb polles que treuen foc, gats gegantins i obesos mòrbids amb mal humor.
És impressionant el munt de maneres com es pot vendre aquesta pel·lícula, depenent del tipus de persona que t'estigui escoltant.
No us la perdeu.
rev - Taxidermia
Nothing
A Nothing no hi passa res, excepte que sembla clar que absolutament tothom qui hi va tenir alguna cosa a veure s'ho va passar teta, participant-hi. Jo no vaig ser menys (tot i que sí, la pel·lícula sigui només l'excusa per posar dos estúpids a saltar sobre una colxoneta blanca).
v - Nothing
Nothing
Voleu veure una parida comparable a Dos Tontos Muy Tontos però en versió estèticament millorada, conceptualment maquillada i que intenta falsejar un tímid argument per fer-lo semblar transcendent (però al qual no sap trobar solució)?
Si de veritat ho voleu, mireu Nothing...
v - Nothing
The Lost World
Vuitanta anys després i encara es segueixen fent les mateixes pel·lícules.
Adversitats, amors i efectes especials.
És per això que no sé si The Lost World crea escola o és que l'espècie humana porta implícita aquestes ganes de veure simple diversió.
La pel·lícula? un embrió excepcional.
v - The Lost World
10,000 BC
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i sóc plenament conscient que he vist una cosa per recordar.
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i no tinc clar del tot si he vist una basura de proporcions considerables o per contra he vist una autèntica obra mestra.
A vegades (masses) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i em sento com si dues-centes persones se m'haguessin pixat a la boca. El pitjor del cas és que la majoria de vegades ho sé, que serà així, de manera que és culpa meva, i només meva.
v - 10,000 BC
Metropolis
El millor de Metropolis possiblement no sigui la pel·lícula en si (que ja per ella mateixa es troba en el grup capdavanter de les millors de la història), sinó que després de veure-la queda ben clar que el cinema fantàstic en general seria ben diferent sense la seva existència. I tot i que això fa de mal dir, difícilment el canvi seria per millorar.
rev - Metropolis
The Lost World
1925, i la divisió en la manera de veure el cinema a banda i banda de l'Atlàntic està ja plenament formada.
The Lost World és l'evasió, la diversió, l'espectacle sense concessions més enllà d'una típica història romàntica.
Ben poques coses han canviat, des de llavors. Aneu a saber si d'aquí 83 anys algú mirarà 10,000 BC i li semblarà una enorme obra mestra, tal i com a mi em passa ara amb aquesta.
rev - The Lost World
Der Golem, wie er in die Welt kam
No és la primera vegada que proclamo la meva veneració per les pel·lícules mudes, i en especial per les poques que es poden emmarcar dins el corrent conegut com "expressionisme alemany". Suposo que això podria arribar a ser considerat bastant snob, i realment si m'ho digués segons qui em pixaria a la seva boca, però bé, tot això seria una altra història.
Aquest havia de ser el meu cap de setmana mut, però tot i haver-me decidit a veure'n unes quantes, al final m'he hagut d'acontentar amb aquesta. Per sort, amb aquesta joia és més que suficient per estar ben satisfet.
v - Der Golem, wie er in die Welt kam
Cha No Aji (The Taste of Tea)
Realment em meravella aquesta capacitat que té el cinema oriental d'originar autèntiques obres mestres on no passa absolutament res. Ja no sense acció, sinó fins i tot sense cap mena d'història ni fil argumental.
Sense arribar a la consideració d'obra mestra, ni tan sols de pel·lícula excepcional, Cha No Aji arriba a ser una obra més que notable simplement explicant la quotidianitat d'una família peculiar.
I és que tenint un avi follet tortuga, una nena amb una doble gegantina i en Tadanobu cagant a l'aire lliure, qui vol un argument? A veure, qui?
v - Cha No Aji
*batteries not included
Ep! aquests robotets són simpàtics i divertits: perquè no els reaprofitem per una pel·li que tingui una base més sòlida i interessant? eh?
(Tot i això, una gran pel·lícula de tarda)
rev - *batteries not included
Gozu
A l'inici de Gozu, un dels seus protagonistes ens avisa que no el prenguem seriosament, que el que està a punt d'explicar és una broma. A partir d'aquí s'inicia un seguit de situacions i coses absurdes, incloent un gos antiyakuza, un cambrer amb pits, un déu amb cap de vedell, llet, estimulacions prostàtiques i mil més. Miike pur.
Al final, un japonès riu a la nostra cara, però ens podem quedar amb la plaent sensació que nosaltres hem rigut amb ell, i que com passa amb un altre dels personatges, amb una miqueta d'aigua calenta tornarem a estar com nous.
rev - Gozu
La Ciudad de los Niños Perdidos
Si bé la destresa i capacitat visual i imaginativa de Jeunet i Caro és sensiblement brutal, si bé aconsegueixen la descripció d'un món imaginari amb un nivell d'abstracció i realisme molt important, la història es perd en abismes que fan que el conjunt perdi la solidesa i, en conclusió, m'hagi costat varis intents acabar-la.
Interessant, però desaprofitada.
v - La Cité des Enfants Perdus
Survive Style 5+
Per si no havia quedat clar, en Tadanobu mola. Però...
Un home que mata una vegada i una altra la seva dona, per trobar-la novament a casa cada vegada. Un assassí a sou amb cara d'exfutbolista marruller obsessionat en conèixer quina funció té cadascú al planeta. Tres lladregots patètics, dos dels quals senten una musiqueta guai cada vegada que es miren als ulls. Una família feliç aficionada a cantar hard rock a crits al cotxe (fuck fuck fuck!!!), on el pare és hipnotitzat i es passa la pel·lícula creient ser un ocell. Una creativa publicitària que només té idees estúpides (i per ella, divertidíssimes).
Sí, aquestes cinc+ històries molen tant o més. I és que com deia abans, els putos japos en saben. I si amb històries mediocres funciona, imagineu què pot passar quan la cosa ja inicialment val la pena.
v - Survive Style 5+
Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)
Els putos japos en saben. Agafes la història més mediocre del món. Hi poses un títol xulo. Hi poses uns personatges absurds. Un mafiós que rastreja amb l'olfacte. Un estúpid amb una sola cella. Trucs senzills de càmera. Gestos guais. Absurdisme. Tot ben barrejadet. I damunt de tot, en Tadanobu.
Perquè en Tadanobu mola, i si en Tadanobu mola, la peli mola. Vale?
v - Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)
Tideland
Amb el temps s'ha acabat convertint en una mena de frase feta, que a en Terry Gilliam o l'adores o l'odies. I és que s'ho ha ben guanyat a pols.
S'atreveix amb una cosa infilmable com és l'adaptació de The Adventures of Baron Münchhausen. Ens porta en un viatge químic per Fear and Loathing in Las Vegas. Ens explica com en pot ser d'absurd el futur de Brazil. Ensenya a sobreactuar en Brad Pitt a Twelve Monkeys. And so on, so on, so on...
I quan aconsegueix fer enfadar tota la indústria cinematogràfica que el coneix, es despenja amb la manera definitiva de ser repudiat per Hollywood (I per mi que ho ha fet expressament, després del que li van fer fer no fa massa). Una altra obra mestra. O una altra obra absurda.
Sigui com sigui, aquest acabarà com en Woody Allen. Havent de venir a Europa a buscar finançament. No sé si dir que "amb dos collons" o "amb la cua entre les cames".
v - Tideland
I'm a cyborg, but that's ok
Així va començar Sitges per mi aquest any: I’m a cyborg, de Chan-wook Park. Val a dir que no sóc gran admirador d’Oldboy, però aquest paio sap fer pel·lícules.
Avui sé que ha guanyat el premi a millor guió del festival, però ahir ja vaig quedar impressionat per un guió complex, un puzzle fantàstic que conté quelcom més que robots i rates, tot i que a vegades es perd en detalls innecessaris. Una pel·lícula que ‘amelineja’ en alguns punts, jugant amb la màgia i l’estètica, una banda sonora encertadíssima i un humor simple però molt emotiu.
És interessant aquest canvi de sentit en la carrera de Chan-wook, després de tanta venjança. Aquesta és entranyable, divertida i íntima; un bon canvi i una bona reflexió.
Ser un cyborg i haver de recarregar bateries en un centre psiquiàtric no és feina senzilla.
v - Saibogujiman kwenchana
Sitges 2007: I'm a cyborg, but that's ok
El Perfume: Historia de un Asesino
Si bé és completament cert que la genialitat es troba en el text de Süskind i no en el guió de la pel·lícula, ens trobem davant d’una adaptació digníssima. El film no pot entrar en els detalls que fan del llibre una obra mestra (només els insinua per als lectors de la novel·la), però aconsegueix crear un ambient i una tensió espectaculars que tenen la seva culminació en un final infilmable que s'en surt amb bona nota.
En definitiva, i després de veure-la per segona vegada just després de llegir el llibre, El Perfum és una obra d’aquelles que fa pensar que a vegades les adaptacions també poden posar la pell de gallina.
rev - Perfume: The Story of a Murderer
El Regreso de las Brujas
Tothom pot cometre errors. No ho dic pel director, pels actors o guionistes. Ells feien una pel·lícula que havia d’agradar als nens i nenes de certa edat. Jo la he vista massa gran i... bé... deixem-ho en que... això compensa les pel·lícules avorrides que he fet veure jo a altra gent. Cadascú amb les seves idealitzacions...!
v - Hocus Pocus
Pathfinder
A l'estiu el cervell, per diverses raons (totes elles, o gairebé, amb un fonament bioquímic), es desconnecta esperant temps millors.
I llavors pum! scraix! bom! crac! fiufiu! uooo! uooo! aaaarrrgh! I gent amb banyes al cap o moltes coses que fan "ual·la".
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Sempre és un plaer, poder veure una bona pel·lícula familiar.
Una d'aquelles on els nens i nenes et poden fotre patacades a la butaca sota l'atenta mirada còmplice dels seus pares. Una d'aquelles on les mares poden despenjar el telèfon a la meitat, i començar una conversa a viva veu que ha d'incloure irremeiablement, en un o altre punt, la frase "estamos en el cine, viendo Harry Potter... sí... sí...". Una d'aquelles on els pares poden roncar només si quan es desperten amb els seus propis roncs pregunten què ha passat abans (i com és que 'aquell' no surt). Una d'aquelles on els germans grans poden oferir-se a anar explicant 'on the fly' les diferències amb el llibre i les connexions amb les parts anteriors. Una d'aquelles...
...una de les de tota la vida, clar que sí.
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Big
Per què m’agradava tant, de petit, aquesta pel·lícula? Potser perquè, tot i que ara sembla una espècie de telefilm de tarda, té una màgia estranya que per força atrau: joguines i fer-se gran.
Ep! Que amb mi va funcionar, i he de reconèixer que tornar-la a veure m’ha agradat i m’ha fet somriure. Hauria de recuperar més pel·lícules així.
rev - Big
Tideland
Macabra. Sí, aquesta és la paraula. Tideland és una història estranya, macabra i enrevessada, que a estones no acabes de creure capaç d’existir.
És estranya també aquesta barreja d’estètica i idea TimBurtoniana i algunes bases de Terry Gilliam, com les drogues o la decadència (Fear and Loathing in Las Vegas, Twelve Monkeys) en un sol film sorprenent.
La puc qualificar d’interessant, sorprenent i torbadora, però també d’incongruent i d’extremadament delirant. Massa. Per cert, caldrà seguir a Jodelle Ferland. Sorprèn, i molt.
No m'atreviria a ensorrar ni alabar Tideland: diria que m'ha agradat. I feu-vos-en càrrec: tots, tots, estan per tancar, però el que menys, el boig.
v - Tideland